Transmetre l'amor a través del menjar

Títol: Pa i llet                                  
Autora: Karolina Ramqvist
Editorial Gata maula
Girona, 2025
260 pàgines
Trad. de Marc Jiménez Buzzi

  “El menjar és amor. La gent no para de dir-ho, sento dir-ho cada cop més sovint i sé que és veritat. Però per a mi també significava que l’amor era menjar”.
  Amb aquestes paraules comença un dels llibres més peculiars de la temporada, Pa i llet. L’autora, Karolina Ramqvist (Göteborg, 1976), és una escriptora sueca que tracta als seus llibres temes com la identitat femenina, la maternitat i les relacions familiars. Era obvi, doncs, que en un moment donat havia d’abordar la qüestió de la cuina de casa.
  Si hem de fer-li cas, tot comença “amb la llet que és tan grassa i dolça que sadolla i calma el nen que acaba de néixer i li mitiga el dolor. És possible –continua- que vulguem tornar fins allà, fins a poder jaure als braços d’algú i beure del seu cos”.
  Aquesta llet maternal i primigènia, font i principi de tots els plaers d’aquest món, no la tornarem a tastar, però és possible que menjant –això que fem tantes vegades al dia i de tantes maneres- pretenguem recuperar allò que vam consumir immediatament després del calostre, quan la inconsciència absoluta proveïa la felicitat total.
  Per a Ramqvist aquesta felicitat no està associada a res que tinga a veure amb la mare, almenys no tan directament com el record punyent del flam d’arròs de l’àvia. Com sol passar amb les criatures, al principi no el va voler tastar. Un dia, però, es va decidir a fer-ho i el resultat va ser instantani. “Era la cosa més bona que havia tastat en tota la meva vida”. I encara més: “Només em sentia la mar de feliç i sorpresa que allò fos possible, que una cosa que sempre havia pensat que era dolenta pogués ser boníssima”.
  A partir d’eixe moment, el flam d’arròs de l’àvia es convertirà en un santuari de la memòria. Tant és així, que malda perquè la seua pròpia filla el taste, amb la secreta esperança que la xiqueta, a través del flam, recupere les vivències infantils de la mare. Però la filla, com va fer ella mateixa, “el va examinar amb una cara indiferent, gairebé amb fàstic”. La cadena de l’amor, de sobte, es frustra. L’autora es consola pensat que, com deien alguns dietistes, cal exposar la xicalla a un plat nou quaranta-dues vegades abans que es decidisquen a tastar-lo...
  Cal pensar que Karolina Ramqvist va persistir en l’intent i potser va acabar triomfant. El que no sospitàvem és que aquesta paràbola de la transmissió de l’amor a través del menjar ocultava un altre secret, aquest no tan fàcil d’engolir: els episodis d’anorèxia (i la seua companya infernal, la bulímia) que l’autora va patir mentre eixia del forn el famós flam d’arròs.
  Perquè el menjar, segons diu, “em lligava al món”, però la nostra relació amb els aliments no sempre és tan senzilla. El menjar cura però també pot emmalaltir, i en aquesta sístole i diàstole ens podem passar mitja vida...
  La lliçó d’aquest llibre magnífic és que la impossibilitat de recuperar el sabor de les primeres vegades que es va menjar una cosa és també la impossibilitat de recuperar la infantesa. Tot allò que hi vam viure, i que va afaiçonar la nostra personalitat, que ens va fer com som, ha de quedar necessàriament entre la nit i la boira. Mengem per a viure i estimar i ser estimats, però, en sabrem mai prou?

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-9-2025

El desig de saber

Títol: El nom del pare
Autora: Vanessa Springora
Empúries
Barcelona, 2025
Trad. de Marta Marfany

Coneixem Vanessa Springora per l’impacte que va suposar el seu primer llibre, El consentiment (publicat en francès en 2020 i en català en 2021). El volum narra la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. Ella n’estava enamorada, sa mare va consentir la relació i ell era un conegut propagandista de la pedofília. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes -i jovenets-, que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.
  Es dóna la circumstància que Springora va treballar en l’editorial que va publicar un dels títols emblemàtics de Matneff, Les moins de seize ans (Les menors de setze anys, introbable ara en l’edició original i també en cap traducció… excepte en internet). Hi fa una vindicació extrema de la pederàstia, sense subterfugis: "Coucher avec un/une enfant -escriu-, c'est une expérience hiérophanique, une éprouve baptismale, une aventure sacré" (“Gitar-se amb una criatura és una experiència hierofànica, una prova baptismal, una aventura sagrada”).
  Springora va eixir tocada d’aquesta relació, no mentre es produïa, sinó reelaborant-la mentalment amb el temps. Va escriure El consentiment per exorcitzar-la. I aleshores, pocs dies després de la publicació d’aquesta memòria punyent, rep una trucada de la policia que l’avisa que el seu pare és mort.
  El pare, absent durant l’idil·li pedòfil, absent en general de la seua vida, ara es presenta ja com un repte de la memòria. Springora, que li ha pres gust a la introspecció literària, se’n va a buidar el pis del pare i molt aviat comença a imaginar el seu pròxim llibre.
  El que no esperava és que, bussejant en els papers de son pare, descobrint la seua sexualitat ambigua i una mitomania exacerbada (en el sentit psiquiàtric d’aquest mot, és a dir, la mentida patològica), trobaria també un rastre que no esperava: el del seu avi.
  Springora sempre s’ha preguntat quina classe de cognom és el seu. Tècnicament és un hàpax, el terme filològic que defineix una paraula que només apareix una sola vegada en una llengua. L’avi Joseph se suposa que era un refugiat txec que va entrar a França al final de la Segona Guerra Mundial i hi va conèixer la seua àvia, així que Springora pensava que la raresa del seu cognom tenia procedència eslava. Però sí i no. A poc a poc, el nom de l’avi –i del pare- la du a descabdellar una història molt diferent a l’oficial de la família. Joseph Springora es deia en realitat Josef Springer i havia nascut a Moràvia, però no era un ciutadà txec. Era un habitant dels Sudets, de nacionalitat germànica. El descobriment d’unes fotos de l’avi amb la creu gammada la trasbalsa. Els sudets de cultura alemanya, en efecte, van acollir Hitler amb efusió quan aquest es va annexionar Txecoslovàquia. Llavors Srpingora comença una sèrie de viatges i de consultes en arxius a la recerca de la veritat sobre Josef. Va dur emblemes nazis per obligació o per convicció? I, el que és pitjor, va col·laborar amb la Solució Final?
  Com el càncer, però en positiu, sovint el desig de saber se salta una generació. Per això Vanessa s’interessa pel pare de son pare i per això tanta gent a Europa ha buscat la memòria dels seus avis a les cunetes, als crematoris, a les presons, a les fosses comunes. Potser l’interessant d’aquest llibre no és el resultat de la perquisició que du a terme l’autora (no faré espòiler), sinó el procés en si. Al capdavall  Èdip (el primer protagonista d’una novel·la policíaca) s’horroritza quan certifica el seu destí i es trau els ulls. El desig de saber té aquesta pèrfida recompensa. 
  Ara bé: és millor no saber?

Joan Garí

Publicat en Ara, 6-9-25