La vida plenament viscuda d'Àlex Susanna

Títol: L’any més inesperat
Autor: Àlex Susanna
Proa
Barcelona, 2024
286 pàgines

  Desaparegut el passat mes de juliol, Àlex Susanna (1957-2024)  ens ha deixat, com a bon escriptor, una posteritat de paper. Al gener l’editorial Proa li va publicar el dietari La dansa dels dies, i en setembre ha aparegut el volum també memorialístic L’any més inesperat. El primer d’aquests títols s’ocupava dels esdeveniments que van marcar la seua vida de febrer del 2021 a febrer del 2022. El segon, de novembre del 2022 a octubre del 2023. Amb això es tanca la part de la seua producció que ell va poder revisar en vida i preparar per a la publicació. Els papers que Núria Viladot, la seua viuda, conserve ara al seu poder potser vegen també la llum en algun moment.
  Tots els qui vam conèixer l’Àlex sabem de la seua generositat i del seu amor per la vida. Aquesta passió la va projectar en el seu ofici i la seua obra. Fou un gestor cultural compromès i dedicat, un poeta elegant i subtil i un dietarista molt notable. El que sempre em va cridar l’atenció de les pàgines dels seus diaris és l’amor que va sentir pels pobles i els paisatges de l’interior de Catalunya (ell, que havia nascut a Barcelona) i, com una extensió d’aquesta curiositat sense cotilles, l’interés real que va experimentar cap a la realitat cultural que es feia a les Illes Balears i el País Valencià. Tot això hauria de ser una banalitat, però, per desgràcia, convertien Àlex Susanna en una rara avis dins el món cultural barceloní.
   La dansa dels dies s’obre, com aquell que diu, amb la mort de Joan Margarit i es tanca amb l’inici de la guerra d’Ucraïna. Esdeveniments luctuosos que, tanmateix, no informen el to general del volum, que busca més bé consignar positivament fets, diàlegs i sensacions vitals dels nombrosos amics, coneguts i saludats (per usar la fórmula de James Boswell que va fer seua Josep Pla) de l’autor.
  En realitat tots els diaris de Susanna es configuren com un registre fidedigne de l’estat actual del món de la cultura catalana. Pintors, músics, arquitectes, escriptors desfilen per aquestes pàgines i l’autor en pren nota. Fins i tot s’aplica a reproduir les paraules concretes dels seus interlocutors, en un esforç sumarial herculi. Basteix, així, un document impagable.
  Res més dúctil, per a aquest propòsit, que un dietari. “El del dietari –escriu l’autor-, un transgènere que et permet modular l’escriptura amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l’anotació més telegràfica a una de prolixa, de l’aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l’inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat –conclou- tot hi és benvingut i s’empelta”.
  L’any més inesperat és una continuació lògica de La dansa. L’autor segueix consignant-hi converses amb tota mena d’actors culturals, començant pel seu estimat J.F. Ivars. Considerant-se com es considerava “un rebrot del noucentisme”, la seua és una visió rigorosa i holística de la cultura, però estima massa la natura com per a caure sota la suposada eficiència de cap mot d’ordre periclitat.
  Susanna és generós amb una ploma a la mà. Si ha de referir alguna crítica, sempre és amable. Per als elogis, en canvi, no li cauen els anells: no s’està de reconèixer, per exemple, que el millor dietarisme actual en català està fent-se al País Valencià. Per a queixar-se, tot seguit, de com de demencial és intentar trobar un llibre d’una editorial valenciana a Barcelona.   
  Però també Barcelona, aquesta Barcelona, és l’escenari on deambula, insòlita i excèntrica, una altra espècie en vies d’extinció: la burgesia compromesa amb l’art i la cultura del país. Explícitament, hi cita el cas d’Antoni Vila Casas. Les discrepàncies amb aquest gran mecenes van ocasionar l’abandonament, per part d’Àlex Susanna, de la Fundació Vila Casas, però quan mor el patriarca nonagenari les paraules que li dedica al diari són ponderades i magnànimes.
  L’any més inesperat es clou amb la sorpresa del càncer. “Ara ja sé que en principi em queda poc temps de vida: uns mesos o un any a tot estirar”, ens confessa. S’acaba el món, en efecte, i cal anotar-ho al diari. A la fi, però, quedaran les matinades a la Matarranya o al Pirineu, la visió del paisatge des de la casa de Gelida, els afectes dels éssers estimats, un bon vi negre francès a la copa i algun lied nostàlgic de fons. Així ha passat la vida, però ha sigut una vida literària, és a dir –com hauria volgut Proust-, una vida plenament viscuda.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-9-24

L'escriptor més humà del món

Títol: Els nostres objectes de cada dia
Autor: Josep Maria Espinàs
Proa
Barcelona, 2024
211 pàgines

L’any 1964, Edicions 62 va publicar el Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. El material original provenia, en molts casos, d’articles de premsa que l’autor recopilava, dotant-los així d’un sentit unitari. En aquell moment Fuster ja era un articulista conegut i polèmic, que sabia acaronar les turgències de l’actualitat amb un punt de vista de vegades sorprenent. El Diccionari, precisament, es caracteritza per amalgamar, aprofitant el mecanisme tumultuós però estrictament jeràrquic de l’ordre alfabètic, una sèrie de reflexions sobre el nostre món de cada dia. Aquestes podien anar des de l’amor (“un invent del segle XIII”) fins al silenci, tot passant per entrades més definitòries del pensament de l’autor, com ara l’escepticisme o les idees. Entre tots aquells textos, que encara ara es llegeixen amb plaer, figuraven algunes disquisicions singulars, com per exemple unes línies iròniques, amb perspectiva històrica, sobre les cadires. “Sembla, en efecte, que la nostra gent –especulava Fuster- s'ha assegut sempre damunt d'artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit”.
  No sé si l’autor de Causar-se d’esperar, des de la mirada sempre àcida de l’assagista, inaugurava així un gènere o subgènere que ha tingut la culminació, de moment, en la tetralogia de Karl Ove Knausgård coneguda com Quartet de les estacions. En els quatre volums de la sèrie (un per cada estació de l’any), publicada per Anagrama en castellà, Knausgård aborda experiències i utensilis de la seua vida quotidiana, de les bosses de plàstic als xiclets, dels polls als telèfons. És aquesta promiscuïtat reveladora i fructífera el que va dur Daniel Swift a proclamar l’escriptor noruec com “el més humà del món”.
  L’any 1981 Edicions 62 va publicar Els nostres objectes de cada dia, de Josep Maria Espinàs. És aquest el volum que, revisat per l’autor abans de morir, reedita ara Proa. En la línia del millor Fuster, i avançant-se a Knausgård, Espinàs, coherent amb la seua cosmovisió literària, du a terme una immersió en la quotidianitat on res escapa a la mirada de l’escriptor: de la banyera a la bata i les sabatilles, del cinturó a la corbata, dels escuradents als miralls, del raspall de dents al termòmetre. Espinàs hi passeja un esguard encuriosit i sorprés que ve a proposar al lector contemplar el món de cada dia amb ulls renovellats. “L’home –conclou- no ha renunciat del tot a la seva vocació d’entronitzar els objectes que l’acompanyen en la intimitat”.
  Però Espinàs no vol trons: la seua és una perquisició dessacralitzadora. Hi ha tendresa i humor a l’hora d’avaluar el significat i l’ús dels objectes domèstics, però també una certa voluntat de fer pensar sobre com hi interaccionem. A propòsit dels llibres, per exemple –objecte emblemàtic on n’hi haja-, afirma: “Els llibres massa luxosos –com les dones massa maquillades i els homes massa elegants- més aviat em molesten. Els llibres han de ser, pel meu gust, fàcilment “tractables”, sense la por de descompondre’ls, exactament com les persones”. Tota una filosofia.
  Potser Els nostres objectes de cada dia haja envellit un poc. Algunes referències, com ara la moda de dur bufanda dels joves dels anys 70 o la persistència dels rellotges de paret o les carteres de mà, sonen irrevocablement a una altra època. Però això no té importància quan el que es pretén és inventariar els diferents estrats de la vida diària, la psicopatologia de les rutines humanes.
  Sí, Espinàs també és “el més humà del món”. I en llibres com aquest fa el seu cim.

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-6-2024

Un gos sense collar

Títol: Un cor furtiu
Autor: Xavier Pla
Destino
Barcelona, 2024
1533 pàgines

 
  És possible que Josep Pla només fora “un escriptor de diaris”, tal com s’autodefineix al principi de Vida de Manolo. Però llavors, per quin motiu dedicar-li una biografia de 1.500 pàgines? Literatura i Periodisme, en una amalgama promíscua, es donen cita, en efecte, al llarg de l’obra total d’aquest escriptor irrepetible. Literatura, Periodisme i això tan inaprehensible que anomenem Vida. Perquè al llarg de la peripècia vital de Pla tenen lloc totes les catàstrofes –de les més tòpiques a les més insòlites- del seu segle. I això és el que ara el professor Xavier Pla ha vingut a ordenar i esbrinar.
  És encantador assistir al seguit de maniobres de distracció que Josep Pla va desenvolupar amb els anys per dissuadir els lectors de la seua pròpia importància. Ja al pròleg de Coses vistes, el seu primer llibre editat, assegurava que ell no volia en realitat publicar res: els amics, els coneguts, ja se sap. Amb aquella fenomenal captatio benevolentiae ocultava un propòsit ferm d’esdevenir un escriptor essencial. És la mateixa operació que du a terme només començar la famosa entrevista amb Joaquín Soler Serrano. Pla hi afirma de seguida que “no ha conegut l’amor”. El seu biògraf, però, dissecciona amb detallisme i vivesa les relacions de tota mena que va mantindre amb el sexe femení: de la menorquina Mercedes a la italiana Rosetta, de la jueva alemanya Aly Herscovitz (víctima de l’Holocaust) al llarg matrimoni apòcrif amb Adi Enberg, de la suïssa Lilian Hirsch a Aurora Perea (a qui coneix en un prostíbul de Sant Feliu), de Consuelo Robles (a qui posa casa) a l’etèria Luz de Santa Coloma...
  No està malament. I fins i tot és possible que, amb tan prolongada llista d’amants, no coneguera mai “l’amor”. En un dels seus autoretrats afirma ser “muy conocido de varias mujeres non sanctas” (sic), però no sabem si això inclou les oficials o només les esporàdiques...
  Siga com siga, Xavier Pla ha bussejat en les intimitats d’un home que negava l’existència de la intimitat (per “inexpressable”) i ens ha ofert un monument de prosa biogràfica, una perquisició formidable que no pots deixar de llegir –i, alhora, hi has d’esmerçar setmanes. El professor Pla ha comptat, per al seu projecte, amb un material insubstituïble: tot el repertori de cartes i altres papers guardats al mas de Llofriu. La indagació dins aquesta muntanya de materials ens proporciona un retrat fidedigne d’un home elusiu, escriptor gegantí i polític poregós, que no s’està de fer d’espia de Franco durant la guerra com abans, segurament, va delatar els conxorxats a Prats de Molló, un home que entrevista Hitler i assisteix (d’alguna manera) a la Marxa feixista sobre Roma, que va aprendre a odiar la segona República espanyola en el que tenia de desordre essencial per a un conservador instintiu i que, amb el temps, es va constituir en el baluard més sòlid per a la llengua catalana dins el segle XX.
  Tot aquest devessall de contradiccions fou Josep Pla. Ell se sabia “un gos sense collar”, barreja estranya de periodista cosmopolita i plurilingüe i pagès amb boina. A partir de la postguerra, sent com era un “vencedor vençut”, va provar de fer –amb els seus còmplices de Destino, “franquisme antifranquista”. El resultat és ben conegut.
  Els 47 volums de l’obra Completa de Josep Pla (publicats entre 1966 i 1992), amb aquesta meravella inicial anomenada El quadern gris, donen fe de quin és el quocient de la seua vida. Per a un home sense voluntat, sense amor, sense ganes, no està gens malament. El colossal “individualista sociable” (X. Pla) finalment va bastir una Gran Muralla contra l’oblit i contra l’urpa destructora del temps. I aquesta va ser la seua més imperible història d’amor. 

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-5-2024

Literatura per a llegir amb una sola mà

Títol: Delta de Venus
Autora: Anaïs Nin
Ela Geminada
Girona, 2023
Trad. d’Anna Carreras
352 pàgines

Guarde molt bons records de La Marrana. Era una col·lecció de literatura eròtica de l’editorial La Magrana que, a cavall entre els anys 80 i 90, ens va oferir una vintena llarga de títols d’aquells que, segons diuen, s’han de llegir amb una sola mà. Es tractava, majoritàriament, de traduccions de clàssics universals, del Marquès de Sade a Apollinaire o Pierre Louys. Eren volumets de mida morigerada, molt comportables, i hi destacaven unes portades explícites, suggerents i provocadores. Encara ocupen un lloc d’honor a la meua biblioteca.
  El cas és que han hagut de passar trenta anys perquè una nova iniciativa editorial –en aquest cas la d’Ela Geminada, de Girona- pose a l’abast dels lectors actuals nous títols del més prohibit dels gèneres. No sé si aquesta dilació temporal diu res de bo de la nostra literatura, però, siga com siga, hem de donar la benvinguda a la iniciativa. La Col·lecció Idil·lis, de què parle, s’ha obert amb dos títols potents: Delta de Venus, d’Anaïs Nin i Obres púbiques, de Manuel de Pedrolo. I se n’anuncien textos molt més impactants, que ja s’aniran revelant.
   Delta de Venus naix, si hem de fer cas a la seua autora, d’un encàrrec a Henry Miller als anys 40. Un misteriós “col·leccionista de llibres” va oferir cent dòlars mensuals a Miller perquè escrivira contes eròtics. Però l’autor de Tròpic de càncer no s’hi veia amb cor. L’encàrrec, així, va passar a la seua amant, Anaïs Nin. Ella s’ho va agafar amb entusiasme. Va veure-hi, diu, una excel·lent oportunitat per parlar d’erotisme des d’una perspectiva inusitada: la de les dones.
  Va posar mans a l’obra i va anar lliurant els seus relats al col·leccionista. I la cosa anava funcionant, tot i que aquest no deixava de lliurar notes a Nin amb un missatge contundent: “Concentri’s en el sexe. Deixi’s de poesia”. Anaïs Nin, òbviament, no en feia cas, dels dicteris del misteriós mecenes. I ho explica així:

  “El sexe no prospera enmig de la monotonia. Sense sentiments, sense invencions, sense l’estat d’ànim adequat, al llit no hi ha sorpreses. El sexe s’ha de barrejar amb llàgrimes, rialles, paraules, promeses, escenes, gelosia, enveja, totes les varietats de la por, viatges a l’estranger, cares noves, novel•les, relats, somnis, fantasies, música, dansa, opi i vi”.

  Amb aquest bagatge, Anaïs emprèn el primer dels seus relats, que titula “L’aventurer hongarès”. Conta la història d’un home que pinta amb “una bellesa sorprenent, un atractiu infal·lible, dots d’actor entrenat, cultura, coneixement de moltes llengües i maneres aristocràtiques”. Aquest hongarès superb, que s’erigia sempre en “centre d’atracció per a les dones”, es casava amb comares riques per anar passant casa, i després les abandonava. “Aventurer lliure i inaprehensible”, va creure trobar l’estabilitat amb la ballarina brasilera Anita. Ella es va enamorar d’ell però ell no la va correspondre. Li va fer dues filles i va marxar.
  I, en aquesta història, on és l’erotisme?, es preguntarà el lector. L’erotisme sempre ve, però no on se l’espera ni de la forma que se l’espera. L’hongarès és a Roma, al Gran Hotel. A l’habitació del costat s’allotja l’ambaixador espanyol amb dues filles petites, una de deu i l’altra de dotze anys. Als matins, les nenes tenien el costum d’assaltar el llit de l’hoste contigu que, “com els passa a molts homes”, “sempre es despertava amb la polla particularment sensible”. Les xiquetes juguen i salten sobre l’home, i li acaben provocant desastres libidinosos que haureu de llegir per a comprovar...
  Estimulat per aquests jocs infantils, l’aventurer retorna a la llar i inicia maniobres igualment enjogassades amb les seues pròpies filles. L’episodi consegüent s’anomena tècnicament incest i no serà apte per a ànimes sensibles. Però és literatura eròtica, què volíeu?

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-3-24

Crim, perversió i metamorfosi

Títol: La por de la bèstia
Autora: Anna Moner
Amsterdam
Barcelona, 2023
253 pàgines

  Anna Moner ocupa un lloc una mica insòlit en la nostra literatura. Des que va publicar Les mans de la deixebla (Bromera, 2011) ens ha obert de bat a bat el seu gabinet privat, un univers de parets vellutades poblat per criatures estranyes i inaudites, sempre depassant qualsevol frontera moral que hi poguérem sospitar.
  Aquell primer llibre contava la història de Brunel·la, deixebla del cirurgià Frabrizzio Scarpa. Som al segle XVIII. Scarpa ensenya a Brunel·la els secrets de l'anatomia. A l'hora de la mort, li llegarà un llibre molt especial, on es descriuen aquestes pràctiques. Brunel·la necessita aprendre l'ofici. Amb Scarpa mantenia una relació ambígua, que incloïa pràctiques sexuals a la mesura d'un vell al límit de les seues forces. Es configura així un món propi, el d’Anna Moner, caracteritzat per l’interés en les aberracions anatòmiques, en totes les desviacions de la sexualitat humana i en l’exploració de tota mena de paradisos artificials.
  Aquesta particular cosmovisió es va refermar en els dos següents títols de Moner, El retorn de l’hongarès (2015) i La mirada de vidre (2019). El primer d’aquests volums ens traslladava al París de finals del segle XIX, en un relat superb poblat de forenses, vampirs i dames voluptuoses. El segon se situava a la Barcelona de principis del segle XX; allí, en ple sanatori de Sant Gervasi, un peculiar doctor duia a terme experiments amb dones histèriques d’alt voltatge sensual.
  Amb aquest historial, era obvi que La por de la bèstia ens forniria una nou lliurament de les obsessions d’aquesta autora, ara en forma de les històries paral·leles de dos personatges extraordinaris obcecats pel crim i la metamorfosi. Emily Amherst (un nom d’ecos molt literaris), la protagonista femenina, és una adolescent reclosa en un casalot que experimenta amb la morfologia dels insectes i animalons que captura. El Minotaure, el protagonista masculí, assassina prostitutes per disposar les escenes del crim segons la coreografia de determinats quadres renaixentistes.
  Tots dos, Emily i el Minotaure, acabaran trobant-se en una agònica escena final. I Moner ens ho narrarà, com sempre, amb la seua llengua barroca, rica i sensual, sempre recreant-se en la literalitat perversa de la malignitat desviada i corrupta de la raça humana.
  Llegir Moner no defrauda: és un experiment sensorial de primer ordre. Amb la nova novel·la, s’hi ha superat. El neguit provocat per algunes pàgines inquieta fins i tot un lector experimentat, com ara jo. Objectiu complert, doncs.

Joan Garí

Publicat en Ara el 27-1-2024

Estat de la nació (emocional)

• Lat: 39° 54' 01:98'' N, Long: 0° 20' 32,86" W
• Josep Lluís Abad i Bueno.
• Edició digital

 

  Com ve fent d'uns anys ençà, el poeta Josep Lluís Abad publica un nou llibre exclusivament en edició digital. El podeu descarregar ací: https://www.elpontdeleslletres.cat/2024/01/10/latitud-longitud-josep-lluis-abad/

   Amb aquest nou llibre, Lat: 39°54'01:98"N , Long: 0° 20' 32,86"W (2023), Abad tanca la trilogia dedicada a la "dona dels núvols". Les dues obres anteriors són: Petites necessitats (2020) i Flors d'aniversari,(2021).

  No sabem si eixa enigmàtica "dona dels núvols" es dona per al·ludida de tot aquest devessall poètic. Potser el poeta ha soterrat el seu cor en un lloc molt concret (les coordenades del títol?) i espera que ella o alguna altra princesa blava vagen a tornar-lo de nou a la vida. Escriu Abad:

"Despasse el forrellat dels desitjos i un color nocturn ve de
l'absència teua cap a la mirada feta carn.
Com soterrar aquesta tristesa, els acords de tanta solitud con-
tinguda que escapar-se volen? On s'adreçaran si no hi ha cap
oceà que encercle tan profundes melodies?
Quanta desesperació tatuada en la sang que no s'atura!"

I per si el missatge dins l'ampolla no arriba als seus destinataris, hi inclou fotografies i cançons en Spotify, perquè tota pedra fa paret. Al fons, la sempiterna Serralada d'Espadà. Més ençà, les passes cansades d'una gossa -fidel companya, a qui no li cal pujar a cap núvol- que es diu Jana.

  La nació que postulen aquests poemes és un minúscul territori fet de capvespres, nuvolades, bancals, flors, misticisme i un amor soi-disant bidireccional. Dins un llac d'eterna tranquil·litat, el poeta escolta Bach (té bon gust, el bandarra) i observa la dansa de les papallones dalt d'un lledoner. I després no s'oblida de fer el seu manifest:

"I les sargantanes ballaran un fox-trot sota la pluja.

I el punt G. Pons vessarà tan sols veritats per la boca.

I dues papallones esquarteraran amb l'espiritrompa un bou de carrer.

I el creixement econòmic serà el nou mannà social.I els ametllers despertaran amb monedes a les branques.

I acceptaran prohibir l'amor de les meduses.

I tothom sospitarà per abraçar-nos als arbres.

I folrats de patriotisme els pals de la llum es fondran.

I els discursos polítics penalitzaran els poemes.

I diran alhora negre i blanc i blanc i negre: i tothom somriurà feliç.

I la misèria per vindre ens faran creure que és riquesa.

I ens adobaran els dies amb corregudes i les nits amb pasdobles intransigents.

I allò dit filo-criminal d'antuvi transmutarà filo-humanista per la boca dels qui parlen. 

I ens diran que les roses són negres i tots assentiran.

I la veritat serà una, espúria i sincronitzada.

I la buidor i negació d'abans esdevindrà més buidor i colèric control.

I engabiaran les paraules titànics cenobites. Però sempre hi haurà un horitzó i l'aigua trobarà clavills/;

i sempre floriran clavells de veu per enlairar l'esperança."

Amén.

Joan Garí

 

Una paràbola dins un bosc

 

Títol: Blancor

 Autor: Jon Fosse

Galàxia Gutenberg

Barcelona, 2023

Trad. de Carolina Moreno

92 pàgines

 

  Jon Fosse és un autor noruec que escriu en nynorsk. El nynorsk (literalment “nou noruec”) és la llengua habitual del 12% de la població de Noruega, és a dir, de poc més de sis-centes mil persones. La resta de la població hi parla la llengua majoritària, el bokmål.

  Se suposa que el nynorsk és la llengua més autènticament noruega, perquè el bokmål s’assembla massa al danès (Noruega i Dinamarca van estar unides durant 400 anys, fins 1814). Serà autèntica, però també és petita, rural i, segons com, “poc útil”. Però a pesar de tot això Fosse, que sempre escriu en nynorsk, s’ha endut el Premi Nobel de Literatura del 2023. I és el primer escriptor noruec en nynorsk que aconsegueix aquest guardó.

  Dic tot això perquè el lector en traga les conseqüències oportunes. En realitat, tractant-se del màxim premi literari mundial, no hauria d’importar gaire ni la llengua, ni el país, ni el gènere, ni la raça de qui l’aconsegueix. I seria així, en un món ideal, és clar. En tot cas, a l’hora de confrontar-nos amb l’obra d’un autor amb Nobel l’únic que ens hauria d’interessar és “la seua obra està a l’altura del premi rebut?”.

  La resposta a aquesta pregunta no és fàcil. Jo he vingut ací a jutjar només un petit relat de 90 pàgines (amb un cos de lletra més que generós). Sé que Fosse és l’autor de més de quaranta llibres, traduïts a seixanta idiomes, i específicament de les seues peces teatrals se n’han fet més de mil produccions. En català, però, tot just acaba d’aparèixer la traducció de Blancor.

  La primera impressió que fa aquesta obra curta és que el seu autor vol arribar a la complexitat a través de la simplicitat. M’agrada la idea, d’entrada. Un home s’endinsa de manera impensada en un bosc, d’on ja no pot eixir, i hi troba els seus pares, en forma de presències una mica espectrals. Seguint-los, s’endinsa més en la boscúria, fins dissoldre’s, d’alguna manera, en la blancor de la neu...

  Hi ha ecos en aquest relat de la filosofia existencialista i el teatre de l’absurd. Podria ser una història escrita perfectament als any 50, en aquest sentit. De fet, un aire intemporal la sobrevola.  La voluntat parabòlica hi és evident. A Fosse li agrada la reflexió sobre la vida i la mort (com en Mañana y tarde la traducció al castellà d’un altre dels seus relats, en Nórdica Libros). Per a això vehicula una prosa elemental, gairebé naïf, tan extremadament arriscada que a alguns els semblarà genial i a uns altres una espècie de broma injustificada:

  “Ara la veig amb nitidesa, sí, ara veig que és blanca. La blancor. En contrast amb la negror és ben visible. D’un blanc resplendent. Una blancor resplendent. M’estic quiet. Intento no moure’m. Només estar quiet. Una blancor resplendent. La silueta d’una persona. Una persona a l’interior d’una blancor resplendent. Sí, potser és això. I s’acosta cada vegada més. O se’n va. No, no se’n va, o almenys no és el que està fent ara. La blancor resplendent no para d’acostar-se’m cada cop més”.

  No és pot jutjar un autor amb un sol relat de poques pàgines, amb l’avaluació d’una única obra, o de dues a tot estirar. Cal pensar que els insignes membres de l’Acadèmia sueca n’han llegit moltes més, convenientment traduïdes del nynorsk al suec. I després, santament, han emès el seu veredicte.

 Joan Garí

Publicat en Ara, 6-1-24