La festa de la llengua

Títol: Les mans de la deixebla
Autora: Anna Moner
Edicions Bromera
Alzira, 2011
229 pàgines

  Els entesos en la història de la literatura catalana coneixen bé la història de Caterina Albert i Paradís. Aquesta autora empordanesa (nascuda a l'Escala el 1869) es va donar a conéixer com a escriptora amb el monòleg teatral La infanticida, que va guanyar els Jocs Florals d'Olot del 1898. El títol de  la peça dóna una idea del seu contingut. L'escàndol va ser majúscul: en descobrir-se que l'autora de l'obra era "una senyoreta de l'Escala" la bona societat de l'època es va esquinçar les vestidures. El monòleg va ser retirat i l'autora, escarnida, va decidir inventar-se un pseudònim masculí i ocultar per sempre més la seua identitat literària. Moria així Caterina Albert i naixia Víctor Català.
  No sé què pensaria la "bona societat" d'ara mateix -cas que n'hi haja- en llegir un llibre com Les mans de la deixebla, d'Anna Moner. Al capdavall, aquesta obra valenta i treballada se situa en un nivell de complexitat moral que faria enrojolir-se un lector poc avesat, de no ser perquè vivim ja un temps en què ningú se sorprén de res, i el que s'escandalitza per les giragonses del sexe ha de ser necessàriament un outsider infeliç.
  La deixebla a què fa al·lusió el títol és Brunel·la, una dona que conjuga un aire de plenitud sensual amb una tara de neixement: un polze bífid. Aquesta imperfecció serà el motor del relat. Brunel·la fou deixebla de Fabrizzio Scarpa, cirurgià brillant d'aquella generació de cirurgians que ja no són considerats despectivament pels altres metges "simples barbers". Som al segle XVIII. Scarpa ensenya a Brunel·la els secrets de l'anatomia. A l'hora de la mort, li llegarà un llibre molt especial, on es descriuen aquestes pràctiques. Brunel·la necessita aprendre l'ofici. Amb Scarpa mantenia una relació ambígua, que incloïa pràctiques sexuals a la mesura d'un vell al límit de les seues forces:
  "Preferia regalar-li filigranes, la gaubança la transformava en una criatura delitosa, més del que en ocasions podia suportar. Presents per abillar-se i que, per aquest motiu, perquè entraven en contacte amb el seu cos, ell també adorava. El cinyell de vellut roig, les mitges de seda rosa, les arracades de perles, les pintes de nacre, el caduceu d'argent, les xinel·les, les cotilles, les xambes farcides de puntes i farbalans, el mantó brodat de papallones, les faldilles de seda..., un conjunt de vincles que anaven traçant simbòlicament un nexe carnal que creixia dia a dia, que teixien un fil invisible, irrompible, que els mantindria units corporalment i afectiva, un lligam capaç de perdurar més enllà de la mort i, per descomptat, més enllà de la satisfacció física immediata"
  Establida en una alqueria de l'horta de València, Brunel·la lloga un peculiar criat, Zacaries. Zacaries té disset anys, li agrada mastegar terra i està secretament enamorat de la seua mestra, "sempre perfecta, sempre torbadora". Ell és l'encarregat de proveir de cossos -de vegades morts, de vegades vius- a Brunel·la per a les seues pràctiques anatòmiques. La narració ens transportarà a través de nits febrils, bisturí en mà, a la recerca del transplantament definitiu -del transplantament impossible.
  Dir això només, però, seria fer-li un flac favor a un llibre com aquest. L'autèntic protagonista d'aquesta obra és el llenguatge, la festa de la sintaxi, l'orgia dels mots. Moner ens endinsa en una atmosfera de sensualitat molt ben resolta literàriament. En alguns moments m'ha fet pensar en El perfum de Patrick Suskind i en altres en aquelles pel·lícules de sèrie B dels anys 40 (El ladrón de cadáveres, de Robert Wise, per exemple, amb Boris Karloff i Bela Lugosi a l'uníson, ni més ni menys), que conjugaven la feixuga atmosfera victoriana amb un gloriós blanc i negre. I això, per si cal dir-ho, pretén ser un elogi. Anna Moner té un rar sentit de la narració, un bon domini dels resums i de les amplificacions. Els seus personatges, addictes a paradisos artificials (Zacaries a la terra, Brunel·la al làudan), se situen en el límit de la condició humana, i un torbador joc d'atraccions i repulsions els va entrellaçant fins arribar a un final dramàtic.
  Per escriure coses infinitament més ingènues que aquesta Caterina Albert va haver de renunciar a la seua identitat. A Anna Moner, en canvi, els lectors només li exigiran que, en endavant, mantinga el nivell d'aquesta magnífica opera prima. El seu món sensual i torbador ha deixat ratlles fetes.

Joan Garí

De Bovary al bovarisme

Títol: Madame Bovary
Autor: Gustave Flaubert
Editorial Empúries (Labutxaca)
Barcelona, 2008
Traducció de Lluís Maria Todó
379 pàgines

Pot passar que, com és el meu cas, hages d'anar llegint les novetats literàries. Rodes pel món i tornes al Born: vas fullejant els llibres i et vas adonant que, en realitat, no hi ha res de nou sota el sol. De tant en tant, en aquest cas, has de tornar a rellegir algun clàssic com es beu un got llarg d'aigua quan s'ha patit molta set. Amb goluderia, amb avarícia. Madame Bovary és una novel·la que s'ha de rellegir, sobretot quan s'han hagut d'emprendre altres lectures "actuals" que, tot compte fet, no li arriben ni a la sola de la sabata.
¿Quinze anys? ¿Vint? Ara no recorde quan de temps feia que no m'acarava amb la peripècia de l'encantadora Emma Rouault. Massa temps, fet i fet. Amb obres com aquesta hauríem d'establir una pauta: escometre-les, per exemple, cada deu anys. És un període raonable: el riu de la nostra personalitat hi ha fet un trajecte significatiu i podem pegar-li mos el vell clàssic flaubertià amb la garantia que el canvi dins la nostra ànima ens assegurarà una lectura sempre renovellada, sempre fructífera.
Seria ingenu, d'altra banda, que jo volguera ací "descobrir" un títol sobre el qual s'ha escrit tant i s'ha interpretat tan exaustivament. Madame Bovary és el compendi de tota la saviesa de la novel·la realista -i vos assegure que és molta saviesa. Hi ha implícit, a més, tot el cinematògraf, que usaria i abusaria de les tècniques de Flaubert: el muntatge paral·lel de la conversa entre Emma i Rodolphe a la fira de l'agricultura, l'itinerari enigmàtic del fiacre per Rouen (el Rouen de Claude Monet) amb Emma i Léon a dins mentre s'hi obra de nou el misteri de la seducció (que em fa pensar, per cert, en l'escena de Titànic, de James Cameron, quan Jack i Rose s'estimen per primera vegada a dalt d'un automòbil), o la visita d'Emma al recaptador per a evitar l'embargament, observat a través del punt de vista de dues veïnes.
Tot en aquesta prodigiosa novel·la, en efecte, presagiava el cine. Però si en alguna cosa Flaubert es demostra un mestre és en el ritme de la narració, amb la perfecta gestió de resums, el·lipsis i amplificacions. És curiós perquè, fa anys, Quim Monzó va introduir, com a cita preliminar d'un llibre seu de contes (Guadalajara), la següent cita del nostre llibre: "Van començar lentament, després van anar més de pressa" (cap. 8 de la primera part). Segons li vaig llegir en alguna entrevista, sembla que Monzó volia burlar-se del costum de les "cites preliminars". Però el cas és que, volent-ho o no, va triar una frase (de l'escena del ball a casa del marquès d'Audervilliers) que podria entendre's com el resum de l'actitud de Flaubert respecte al fet de narrar -que no és altra cosa que saber quan resumir i quan fer durar els instants. De fet, en una ocasió en què Emma passeja amb Léon, el narrador repeteix el mateix esquema oracional: "Durant un temps va caminar ràpidament; després va afluixar el pas" (cap. 3 de la segona part). Potser Monzó volia burlar-se'n, però de segur que va entendre molt bé la impagable lliçó narrativa a què al·ludia.
Al final, el que ens queda és l'anàlisi implacable d'una personalitat, la d'Emma, quixotesca i insadollable en les seues fantasies, retratada amb l'estil indirecte lliure característic del vell mestre:
"No hi fa res!, no era feliç, no ho havia estat mai. D'on venia, doncs, aquella insuficiència de la vida, aquell podrir-se instantàniament les coses en què es repenjava?... Però si en algun lloc existia un ésser fort i bell, una naturalesa valerosa, plena d'exaltació i refinament alhora, un cor de poeta dins d'una forma d'àngel, una lira amb cordes d'aram que toqués cap al cel epitalamis elegíacs, per què no el podia trobar, per atzar? Oh, quina impossibilitat! I, d'altra banda, res no valia la pena d'una recerca; tot mentia! Cada somriure amagava un badall d'avorriment, cada joia, una maledicció, tot plaer el seu enuig, i els millors petons només ens deixen als llavis l'ànsia irrealitzable d'una voluptuositat més alta" (pàg. 309).
Ací ho teniu, en esta pur: el bovarisme. Res més indicatiu de l'èxit i la pregona influència d'una obra que la conversió del nom propi de la protagonista en un adjectiu, en un nom terriblement comú. Emma Bovary ja s'ha incorporat a l'inventari dels personatges inoblidables de la literatura universal. Rellegir la seua història m'ha proporcionat el vell plaer de sempre. No tardaré vint anys més a tornar a fer-ho!

Joan Garí

Quan parla el lector

Títol: Entre els lectors i jo
Autor: Josep M. Espinàs
Edicions La Campana
Barcelona, 2011
190 pàgines

Marco Schwartz és un jueu colombià que fa molts anys que exerceix de periodista en aquest costat de l’Atlàntic. Des de l’any 2008 feia de cap d’opinió del diari Público, que en pau descanse. Dec a aquest gran professional de tracte eixut però respectuós, amb un fons culterà de vegades desplegat en una vehemència rarament sobreactuada, la realització d’un dels meus somnis més pregons. Com qualsevol escriptor de periòdics que es prenga seriosament el seu ofici, no volia morir civilment sense haver tingut al meu càrrec una columna diària. Sempre agrairé a Schwartz que me’n confiara una, la primera –i a Jaume Roures, naturalment, que me la pagara.
Poca gent sap, a més, que vaig estar a punt d’encarregar-me després, per al mateix periòdic, d’una secció –també diària- anomenada Carta con respuesta. La cosa consistia a seleccionar algunes de les missives enviades pels lectors i dedicar-hi respostes detallades. El titular inicial de la columna era l’escriptor asturià Rafael Reig (curiosament, també criat a Colòmbia). Reig –professor de l’escola d’escriptura madrilenya Hotel Kafka- hi imprimia un estil sarcàstic i iconaclasta, amb gran altura literària. Marco Schwartz volia que jo el substituïra, i vaig arribar a escriure’n una bona caterva de proves-pilot, però finalment –com sol passar als mitjans- el rellevament no va arribar a materialitzar-se i la secció va desaparéixer del periòdic.
Siga com siga, haver pertangut ja al club dels columnistes diaris m’ha permés comprendre millor –i respectar més, si cap- Josep Maria Espinàs. Al capdavall, Espinàs porta 35 anys escrivint cada dia -10.000 articles, hi ha comptat-, i no ha dubtat a canviar de capçalera quan ha calgut per a poder mantener-s’hi. Un contacte tan habitual, tan sistemàtic amb els lectors propicia una correspondència plena d’anècdotes i de curiositats de tota mena. Els lectors escriuen als escriptors del periòdic per a lloar-los o criticar-los, per a demanar-los alguna cosa o fer-los regals, per a establir confidències o plantar-hi deliciosos malentesos. Entre els lectors i jo és una selecció de les cartes rebudes per Espinàs en aquests 35 anys de professió, ara per fi contestades.
A Espinàs li ha escrit gent de tota mena (els columnistes més joves ja no rebem epístoles, sinó “comentaris” digitals…). Alguns eren professionals acreditats, però d’altres dirimien aparatoses batalles amb l’alfabet. Les cartes d’aquest segon grup són les més emotives. Demostren, entre solecismes i faltes d’ortografia, fins a quin punt Espinàs és un escriptor llegit i estimat. Una subespècie dels lectors d’ortografia vacil·lant són els patriotes abrandats. El nostre autor els anomena “apòstols-inquisidors del català”. Solen caracteritzar-se per defensar a mort el temple de l’idioma al mateix temps que demostren una severa incapacitat per a escriure’l amb una mínima correcció…
Espinàs sospita que “la llengua és, per a algunes persones, una mena de religió”, però encara no ha acabat d’exercir-hi la seua extraordinària paciència irònica quan es veu escomés per aquells altres lectors que li retrauen la seua escassa credulitat en déus i deesses. Contra tots aquests Espinàs exhibeix el seu estil ja clàssic de màxima austeritat expressiva i hi rebla: “El meu motllo no és el d’una rica copa de cristal perquè hi beguin els prínceps els licors més secrets, sinó el del càntir d’aigua fresca”.
I cada dia, des de fa 35 anys, estem convidats a beure’n.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.452

Fullejar el món

Títol: Diari de viatge
Autor: Michel de Montaigne
Editorial La Mansarda
Barcelona, 2012
Traducció de Vicent Alonso
332 pàgines

"Quand je me joue à ma chatte, qui sait si elle passe son temps de moi, plus que je ne fais d'elle". La frase de Montaigne (Essais II, 12) és justament famosa. Més enllà de la seua reflexió genèrica sobre el món animal -que tant treia de polleguera Descartes-, la sentència condensa molt bé el pensament montaignenc, el seu escepticisme de base, el seu suau descreïment. Jo jugue amb la gata, sí, però ¿qui m'assegura que no és ella la que, en realitat, juga amb mi? Així de precàries són les certeses humanes, en efecte. De poques coses podem estar ben segurs, poques evidències se'ns presenten com a incontestables. Per això mateix -sembla col·legir Montaigne- cal obrir-se al món amb simpatia i amb interés, i observar els costums i la manera de ser de la infinita varietat dels pobles i les races.
D'alguna manera, en aquesta frase s'inclou el motiu pel qual un tipus com Montaigne, tan amant de la vida retirada i interior a la seua torre, va sentir, en un moment biogràfic determinat, la necessitat de viatjar. Això s'esdevingué a l'estiu de l'any 1580, quan l'autor, de 47 anys, en feia vuit que havia publicat la primera edició dels seus Essais. No seria un viatge qualsevol: l'autor hi menarà un periple opíparament renaixentista, una ruta que el portarà, al llarg de dèsset mesos, per Suïssa, Alemanya i Itàlia. El resultat serà aquest Diari de viatge que, en realitat, no fou descobert fins l'any 1770. Montaigne, òbviament, no pretengué que aquest quadern formara part de la seua obra. De fet, està escrit parcialment pel seu secretari i el trobem desproveït de l'encant i la profunditat de la resta de la producció del gran clàssic.
Era l'única peça que faltava editar-se en català, però, i Vicent Alonso, que ja va traduir la totalitat dels assajos, ens l'ha fornit ara. El poeta i professor de Godella, molt encertadament, ens recorda al pròleg de l'obra que el Montaigne que escomet el viatge és el que va dir, a l'assaig "De la vanitat": "Sé bé de què fuig, però no què busque". És òbvia, d'altra banda, la correspondència entre l'estil de l'autor i la seua manera de viatjar, sense cercar un objectiu clar. Es viatja com es pensa i tot és al·leatori, excepte trobar un cert alleujament per als càlculs renals. Per això en aquest diari és tan importnat fer notar la presència de dones belles com la densitat i la freqüència de les miccions. Humà, massa humà, en efecte. Ni cap escenari natural, ni cap pintura del llavors puixant Renaixement era tan important com poder expulsar una maleïda pedreta sota el dolor inexpressable.
Però la gata encara ens mira i qui sap què pensa d'aquesta pesada càrrega d'humanitat que hi ha en nosaltres. La chatte de Montaigne podria ser també la "gata coixa" de Vicent Alonso. Així es titula, almenys, un dels poemes del seu últim llibre de versos (En l'aspre vent del nou món), tan subtil i delicat com tots els seus llibres de versos.

"Per les finestres observes
la gata coixa que vigila l'ocell
i saps que no podries resistir
ni un sols dels moviments que et portarien
on diuen que la nit s'obri de bat a bat
sense oferir-te ni una sola imatge
de tu mateix per confondre't"

La imatge de nosaltres mateixos, l'espill, el full en blanc. Assajar, viatjar, mirar-nos en els ulls d'altri: tres operacions profundamernt imbricades. I la connexió li la devem al Senyor de la Muntanya, així que ara mateix m'ompliré el got amb un Chateau Michel de Montaigne, collita del 2003, de les heretats de Madame Mähler-Besse (denominació d'origen Bergerac). Vaig comprar aquest most aspre i profund -encara me'n queden algunes ampolles- en un viatge a la torre del vell escriptor a què ja m'he referit en aquest lloc. A la seua salut, doncs, per a què, allà on estiga, no haja deixat d'escriure ni de viatjar -si és que es tracta de coses substancialment diferents.

Joan Garí

L'últim sopar a bord

Títol: L'enfonsament del Titànic
Autor: Hans Magnus Enzensberger
Edicions Alfons el Magnànim
València, 1993
Traducció de T. Pascual i K. Schepers
228 pàgines

El proper 14 d'abril farà cent anys de l'enfonsament del Titànic. Aquella nit del 1912, en efecte, l'oceà es va engolir aquell vaixell prodigiós, destinat a solcar les mars sense treva, aparador de la tècnica i el luxe burgés. Res més indicat, ara mateix, que recordar la gesta, ara que Europa és també un barco a punt de naufragar (ja fa aigua per Grècia, per Portugal, per Itàlia i per Espanya). Tots els dies, dissortadament, es noliegen Titànics, i tots els dies se n'enfonsen. I sempre, invariablement, l'estructura i l'organització del mitjà reprodueixen amb fàstig i exhaustivitat l'estructura i l'organització de la societat, amb les seues misèries (moltes) i les seues grandeses (poques).
No m'estranya que, en aquests cent anys, ens haja fascinat tant l'odissea del Titànic. Hans Magnus Enzensberger fou un dels primers, però, que en va traure un rèdit artístic contundent. El seu llibre de poemes Der untergang der Titanic, publicat a Frankfurt l'any 1978, reflexionava agudament sobre la metàfora central d'aquesta embogida embarcació. Ell volum està escrit barrejant tres escenaris simultanis: els camps de canya de sucre a la Cuba dels anys 60, Berlín sota la neu i el propi vaixell. ¿Cuba? ¿Berlín? En efecte: no es pot deslligar la metàfora naval dels somnis recvolucionaris de moltes generacions al segle XX, abruptament estrellats contra la burocràcia castrista i els atovons del mur berlinés. Com la Divina comèdia del Dant, també la vida a bord del buc s'estructurava en cercles... i la mort va pasturar amb energia més avall de la primera classe. Que el món és injust és obvi però, ¿on han quedat els remeis per a canviar-lo?
Parla Enzensberger:

"L'iceberg no té futur.
Flota a la deriva.
No podem fer-ne ús.
Existeix, sense cap dubte.
No té valor.
No és confortable.
És més gran que nosaltres.
Només en veiem -sempre- el cim"

L'iceberg, és clar, és el món tal com és. la realitat -la puta realitat-, la injustícia i l'espill de tot plegat. ¿Què fer-hi? Com les coses poden ser canviades, però molt a poc a poc, no ens queda més remei que aprofitar les múltiples ofertes gastronòmiques dels darrers dies que tenen com a reclam el menú de "l'últim sopar del Titànic". A Vilafranca (Els Ports), al restaurant L'Escudella, n'han recreat un, i asseguren que s'aproxima molt a l'original. Per 33 mòdics euros et serveixen un primer plat d'ostra en escabetx amb aperitiu de llagostí, seguit d'un deliciós consomé amb crema de civada. Per al tercer plat ja entrem en matèria sòlida: un salmó en Court-Bouillon amb Muselina obri els esperits i els deixa alerta per a tot el que vindrà. En quarta posició avança un filet ibèric Lili amb pastís de pollastre à la Lyonnaise, cosa fina. Després vindrà el corder albardat amb pernil d'ànec i salsa de menta, amb el qual es clourà la segona part del dinar. Un ponx servirà de transició cap a una alegre amanida de créixens acompanyada d'una cuixeta de colomí. I de postres, en octava posició, un pastís Waldorf a la manera de L'escudella (ja que no s'ha conservat la recepta original que es va servir aquell 14 d'abril) acompanyat d'Éclair de xocolate amb gelat de vainilla francesa.
Tot deliciós, us ho puc assegurar i cuidat fins a l'últim detall. Al sopar original, la primera classe va estar entaulada sis hores, mentre l'orquestra amenitzava, sense saber-ho, el caràcter definitiu de la reunió. L'eco d'aquesta música arribava somort a les cabines de la tercera classe, on els gladiadors de mitja Europa -morituri te salutant- fumaven tabac barat en un silenci tens. Fa bonic, ara, rememorar aquell moment decisiu de la Humanitat emulant els milionaris consumint el seu últim sopar. Però no ho oblidem: tots els dies es noliegen Titànics i tots els dies se n'enfonsen. I ara anem tots en primera classe -perquè ens havien fet creure que érem milionaris- i el capità ens encén personalment el cigar. O, com deia Enzensberger:

"¿Creieu que vaig ser jo qui va inventar aquest conte
del barco que s'enfonsa, que és un barco i a la vegada no ho és?"

No vas ser tu, Hans. Tots vam contribuir a enfonsar el Titànic. Però no esperaràs que n'estem orgullosos...

Joan Garí

El vigilant britànic

Títol: Fes-te gran
Autor: Ben Brooks
Editorial Empúries
Barcelona, 2011
283 pàgines
Traducció d'Ernest Riera

A vegades, la dificultat d'escriure un llibre i haver de vendre'l -puix que tot s'ha de vendre i s'ha de comprar- és la lluita implícita o explícita que s'estableix amb els predecessors. Escriure avui dia una novel·la sobre un adolescent i el seu món torbador i egocèntric remet massa directament a El vigilant en el camp de sègol. Les comparacions són inevitables (i odioses). Es resolga d'una manera o d'una altra, qualsevol relat d'aquesta mena haurà de lliurar un combat imaginari amb el títol ja clàssic de Salinger. I n'eixirà ben lliurat o mal lliurat.
Fes-te gran no és la primera novel·la de Ben Brooks, però té la frescor i la gràcia d'un primer títol. No defuig el torneig amb el solitari de Nova Anglaterra, per cert. En Jasper, el seu protagonista, no s'està d'afirmar que "sóc Holden Caulfield, però menys temerari i més atractiu". Això ho diu, però, gairebé al final del relat, quan ja ens hem adonat que Brooks s'ha batut amb Salinger i no n'ha eixit gens malparat.
Fins i tot si considerem Fes-te gran la versió britànica de El vigilant... no estarem fent-ne cap menyspreu. La novel·la és realment enginyosa, plàstica, divertida i versemblant. I ben escrita. El seu estil sobri, irònic i tremendament efectiu basteix una narració que es llegeix amb plaer i un somriure als llavis.
Brooks no inventa res: en Jasper és el típic adolescent amb problemes d'adolescents. Aquests problemes són de tres menes: sexe, drogues i rock and roll (per dir-ho amb la coneguda tríada). Quan una companya de classe se suïcida, en Jasper té una reacció freda, fins i tot cínica. Quan creu haver deixat embarassada l'Abby Hall es converteix en un entusiasta de la interrupció voluntària de l'embaràs. Però quan aconsegueix fer l'amor amb la Georgia Treely -n'està ferventment enamorat- es preocupa una cosa de no dir per si realment ella s'ha gitat amb ell per pròpia voluntat o purament per l'efecte de les drogues. En fi, un adolescent normal.
El que cal agrair a Brooks, en tot cas, és aquesta col·lecció de grans frases (marca de la casa en la literatura anglosaxona) que va amollant al llarg del text com molletes de pa per a alimentar la voracitat del lector. Feu-ne un tast:
-"A vegades em sento molt culpable per les coses que he fet en somnis. Quan més mal he fet a la gent ha estat mentre dormia, i tant és que ells ho sàpiguen o no".
-"Les sectes són tan opressives. Menys la família Manson. Ells van poder provar un munt de coses emocionants".
-"Potser trauré quatre excel·lents i guanyaré el premi Booker i em tiraré la Georgia Treely. Només que aquestes coses no passaran perquè em falta motivació, talent i encant".
-"La baixada de la mefedrona és la meva manera menys preferida d'esquiar".
-"Les noies es pensen que les seves virginitats són figuretes de cristall valuosíssimes. L'única cosa que són en realitat són tres minuts de vergonya seguits per un sentiment de decepció seguits per la pregunta En què estàs pensant?".
-"Les noies poden ser tan gais".
-"Follar amb una noia més de set minuts sí que és motiu d'orgull. Ser britànic no".
-"Flirtejar és una porta amb sexe al darrere. El sexe és una porta amb bebès al darrere. La gent les hauria de tenir ben tancades".
He passat bons moments -ja ho veieu- llegint aquest llibre. El títol està pres d'una cançó de Metric, Grow Up and Blow Away. El protagonista llegeix Murakami. En fi, què més voleu? És un títol per a recordar i col·locar mentalment en les lleixes de la biblioteca infinita que anem construint amb la lectura inacabable. I amén.

Joan Garí

Al final de l'escapada

Títol: El temblor del héroe
Autor: Álvaro Pombo
Editorial Destino
Barcelona, 2012
222 pàgines

Sempre és un plaer llegir Álvaro Pombo, però un plaer allunyat de qualsevol temptació de sensualisme. El plaer que s'extrau dels seus llibres és un plaer intel·lectual, lingüístic, filosòfic. De nou en aquest llimbre Pombo s'esplaia en l'alternança entre frases denses i pletòriques de significat amb fragments d'alè poètic i codes informals, com un recurs desmitificador. Ara assistim a la vida de Román, un professor universitari jubilat que coneix un jove periodista, Héctor, mentre Elena i Eugenio, una jove parella de metges, es barregen també en aquesta relació. L'ambigüitat del desig eròtic es converteix en una autèntica "literaturització" de l'homosexualitat. A vegades aquest recurs es resol en una definició aparatosa, que no se sap si provoca un somriure o una carassa. Mirem, si no, el següent diàleg entre Héctor i Román:
"Estoy confuso. No puedo decirte la verdad, Román. Cualquier cosa que te diga ahora de mí mismo será una no-verdad.
-Barato. Ese es un recurso melodramático, estás perdiendo encanto.
-Pierdo aceite.
-Hum, no lo creo.
-No sé seguir".
Alhora que accepta a la seua manera l'atracció que hi experimenta Héctor, Román és també objecte de la passió platònica d'Elena. El llibre, de fet, té molt de teatral. To ell és ple de diàlegs. I els personatges, més que parlar, hi declamen. Aquesta és la seua gràcia -i la seua desgràcia.
En realitat, si fem abstracció de l'argamassa verbal, el llibre es manté difícilment. Però l'edifici verbal és sòlid i atractiu, tan sòlid i tan atractiu (i també un poc passat de rosca) com el propi Román. Hi ha un efecte final de l'escapada en tot plegat, i si acceptem que Román és un transsumpte del propi autor comprendrem que Pombo -a la seua edat, i després de tot el que ha escrit- ja no necessita demostrar res, ja no vol demostrar res.
"¿Te acuerdas de cómo es correrse, Elena? Tan inferior y tan final, al fin y al cabo. Produce náuseas. Compara correrse con no correrse. Ser amado con no serlo. Ven a verme y lo hablamos, todo esto. Si lo hablamos, lo aclaramos, digo yo".
A vegades, però, el seu estil sembla fregar l'autoparòdia i si l'efecte no és volgut...:
"El estar reunidos nos dice que podemos estar reunidos y que reunirnos es una posibilidad profunda de los tres" (sic).
Em pregunte que mena els escriptors consagrats i reconsagrats, com aquest, a seguir presentant-se a premis -fins i tot quan, com és el cas del Premi Nadal, la dotació econòmica és més bé escassa. Supose que es vol seguir en el candelabro al preu que siga. Ni que el preu siga, la major part de les vegades, barrar-li el pas a escriptors joves que necessitarien més imperiosament el guardó.
D'una manera o d'una altra, un Pombo és un Pombo. Amb els seus clarobscurs, òbviament. Però quina cosa, en la vida, no està feta de llums i ombres?

Joan Garí