La festa de la llengua

Títol: Les mans de la deixebla
Autora: Anna Moner
Edicions Bromera
Alzira, 2011
229 pàgines

  Els entesos en la història de la literatura catalana coneixen bé la història de Caterina Albert i Paradís. Aquesta autora empordanesa (nascuda a l'Escala el 1869) es va donar a conéixer com a escriptora amb el monòleg teatral La infanticida, que va guanyar els Jocs Florals d'Olot del 1898. El títol de  la peça dóna una idea del seu contingut. L'escàndol va ser majúscul: en descobrir-se que l'autora de l'obra era "una senyoreta de l'Escala" la bona societat de l'època es va esquinçar les vestidures. El monòleg va ser retirat i l'autora, escarnida, va decidir inventar-se un pseudònim masculí i ocultar per sempre més la seua identitat literària. Moria així Caterina Albert i naixia Víctor Català.
  No sé què pensaria la "bona societat" d'ara mateix -cas que n'hi haja- en llegir un llibre com Les mans de la deixebla, d'Anna Moner. Al capdavall, aquesta obra valenta i treballada se situa en un nivell de complexitat moral que faria enrojolir-se un lector poc avesat, de no ser perquè vivim ja un temps en què ningú se sorprén de res, i el que s'escandalitza per les giragonses del sexe ha de ser necessàriament un outsider infeliç.
  La deixebla a què fa al·lusió el títol és Brunel·la, una dona que conjuga un aire de plenitud sensual amb una tara de neixement: un polze bífid. Aquesta imperfecció serà el motor del relat. Brunel·la fou deixebla de Fabrizzio Scarpa, cirurgià brillant d'aquella generació de cirurgians que ja no són considerats despectivament pels altres metges "simples barbers". Som al segle XVIII. Scarpa ensenya a Brunel·la els secrets de l'anatomia. A l'hora de la mort, li llegarà un llibre molt especial, on es descriuen aquestes pràctiques. Brunel·la necessita aprendre l'ofici. Amb Scarpa mantenia una relació ambígua, que incloïa pràctiques sexuals a la mesura d'un vell al límit de les seues forces:
  "Preferia regalar-li filigranes, la gaubança la transformava en una criatura delitosa, més del que en ocasions podia suportar. Presents per abillar-se i que, per aquest motiu, perquè entraven en contacte amb el seu cos, ell també adorava. El cinyell de vellut roig, les mitges de seda rosa, les arracades de perles, les pintes de nacre, el caduceu d'argent, les xinel·les, les cotilles, les xambes farcides de puntes i farbalans, el mantó brodat de papallones, les faldilles de seda..., un conjunt de vincles que anaven traçant simbòlicament un nexe carnal que creixia dia a dia, que teixien un fil invisible, irrompible, que els mantindria units corporalment i afectiva, un lligam capaç de perdurar més enllà de la mort i, per descomptat, més enllà de la satisfacció física immediata"
  Establida en una alqueria de l'horta de València, Brunel·la lloga un peculiar criat, Zacaries. Zacaries té disset anys, li agrada mastegar terra i està secretament enamorat de la seua mestra, "sempre perfecta, sempre torbadora". Ell és l'encarregat de proveir de cossos -de vegades morts, de vegades vius- a Brunel·la per a les seues pràctiques anatòmiques. La narració ens transportarà a través de nits febrils, bisturí en mà, a la recerca del transplantament definitiu -del transplantament impossible.
  Dir això només, però, seria fer-li un flac favor a un llibre com aquest. L'autèntic protagonista d'aquesta obra és el llenguatge, la festa de la sintaxi, l'orgia dels mots. Moner ens endinsa en una atmosfera de sensualitat molt ben resolta literàriament. En alguns moments m'ha fet pensar en El perfum de Patrick Suskind i en altres en aquelles pel·lícules de sèrie B dels anys 40 (El ladrón de cadáveres, de Robert Wise, per exemple, amb Boris Karloff i Bela Lugosi a l'uníson, ni més ni menys), que conjugaven la feixuga atmosfera victoriana amb un gloriós blanc i negre. I això, per si cal dir-ho, pretén ser un elogi. Anna Moner té un rar sentit de la narració, un bon domini dels resums i de les amplificacions. Els seus personatges, addictes a paradisos artificials (Zacaries a la terra, Brunel·la al làudan), se situen en el límit de la condició humana, i un torbador joc d'atraccions i repulsions els va entrellaçant fins arribar a un final dramàtic.
  Per escriure coses infinitament més ingènues que aquesta Caterina Albert va haver de renunciar a la seua identitat. A Anna Moner, en canvi, els lectors només li exigiran que, en endavant, mantinga el nivell d'aquesta magnífica opera prima. El seu món sensual i torbador ha deixat ratlles fetes.

Joan Garí