"Dieu, qui veut qu'il y ait quelques livres bien écrits..."

Títol: El cantó de Guermantes, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2014
Trad. de Josep Maria Pinto
371 pàgines

  Le côté de Guermantes és el tercer llibre dels set volums en què es divideix À la recherche du temps perdu. En el primer volum (Pel cantó d'en Swann) es presentava el narrador i ens explicava la seua teoria amorosa a propòsit dels personatges de Charles Swann i la seua dona Odette. En el segon (A l'ombra de les nois en flor), el narrador prova de posar en pràctica la seua elaboració teòrica amb Gilberte, la filla de Swann, i després amb Albertine, una de les "noies en flor" que descobreix durant un període de vacances a Balbec. Els resultats, però, són poc encoratjadors.
  Així les coses, el jove narrador torna a la seua dèria habitual -la fascinació pel gran món-, que en aquest cas es concreta en l'admiració que li desperta la marquesa de Guermantes. Amb la seua neurastènia característicament vehement, fins i tot afirma que, els dies que no la veu, "em costava respirar". Ocorre que "Il est indifférent que le visage d'une grande dame, s'il est distingué, soit beau", però la marquesa és molt bella. Ell n'està ullprés. En el fons, s'assembla un poc a aquells obrers i petitburgesos que, a l'hotel de Balbec, contemplaven els aristòcrates com estranys i fascinants peixos a dins d'un aquari. "Pertanyent a la petita burgesia" és com el defineix, ací, el baró de Charlus. Al capdavall, "petit-bourgeois" designava, a la França del segle XIX, als membres del que ara anomenaríem "classe mitjana". El marxisme afinarà la definició, i hi inclourà els botiguers i professionals autònoms, sovint més a prop del proletariat que de la burgesia pròpiament dita. No sabem si la definició del baró de Charlus és contemplada pel narrador de la Recherche com un insult o un menyspreu. Ell, fet i fet, es considera un diletant peremtòriament addicte al gran món, on se'l tolera i fins i tot se'l celebra per les seues ínfules literàries ("...même si tu dois écrire. Car je vois que tu ne feras pas autre chose", com li diu son pare). 
  Aquesta primera part d'El cantó de Guermantes, en tot cas, està monopolitzada per una llarga visita al saló de la senyora de Villeparisis, on acaben coincidint tots els personatges: el narrador, la marquesa de Guermantes, Robert de Saint-Loup (que és el seu nebot), Swann i Odette i el baró de Charlus (que és, al seu torn, nebot de la senyora de Villeparisis). Els moments que s'hi escolen s'assemblen un poc a l'"instant éternel" a què es fa referència quan l'acció se situa a l'òpera on representen la Fedra de Racine. Aquest temps detingut -el que en teoria narrativa s'anomena "amplificació"-, característic de la Recherche, es dilata i es dilata en un saló on els esdeveniments estan reduïts a la mínima expressió, alentits i governats per mil elucubracions, digressions i marrades discursives: Words, Words, Words. El debat intel·lectual d'aquells anys estava dividit entre dreyfusistes i antidreyfusistes. Alfred Dreyfus (Mülhausen, 1859- París, 1935), oficial francès jueu d'origen alsacià, estava destinat a l'Estat Major del Ministeri de la Guerra quan, l'any 1894, va ser acusat d'espionatge i deportat a l'Illa del Diable. Aquest afer va motivar la famosa carta pública "J'accuse", de l'escriptor Émile Zola, tot defensant Dreyfus. La polèmica va fer el seu efecte: l'any 1906 el Tribunal de Cassació va anul·lar el judici i Dreyfus va poder reingressar en l'exèrcit.
  En ser Dreyfus jueu, les opinions als salons parisencs posen l'accent en aquesta circumstància, més enllà de les acusacions formals. El pare del narrador considera Dreyfus culpable, però Saint-Loup el defensa aferrissadament. No pensem, però, que el debat s'hi allargasse: mil i una frivolitats el superen i el transcendeixen. Els actors s'hi dediquen, més bé, al seu ofici predilecte: malparlar els uns dels altres. El narrador ho contempla tot amb el seu aire d'etern franctirador, en una referència que sembla eco de la vie ondoyante de Montaigne: 

"L'opinion que nous avons les uns des autres, les rapports d'amitié, de famille, n'ont rien de fixe qu'en apparence, mais sont aussi éternellement mobiles que la mer"

(que Josep Maria Pinto, amb l'extrema eficàcia que ja ha esdevingut meravellosament habitual, tradueix així: "L'opinió que tenim els uns dels altres, les relacions d'amistat, de família, no tenen res de fix sinó en aparença, i són tan eternament mòbils com el mar").
  Només Proust, per cert, aconseguiria que una frase com "Va deixar que em plogués al damunt la llum de la seua mirada blava" ("Elle laissa pleuvoir sur moi la lumière de son regard bleu"), després de dedicar tantes pàgines a explicar l'efecte que causava en ell la senyora de Guermantes, no semble cursi. En eixir del saló, el baró de Charlus l'agafa del bracet i li ofereix la seua amistat. Li aconsella que no freqüente el gran món i que esculla amb atenció les seues amistats masculines, evitant els efeminats "que semblen xaperos" (sic). El narrador, content pel tracte amb Charlus, se'n torna cap a casa, on descobreix que la seua àvia se sent malalta i no vol eixir. El metge li diagnosticarà certa excitabilitat nerviosa, i després afegirà que la família dels nerviosos "és la sal de la terra": "Són ells i no pas els altres -reblarà- els que han fundat les religions i compost les obres mestres". D'una manera o altra, Proust s'hi veu retratat. Però l'àvia està seriosament malalta. I no és Proust també un home profundament malalt? La seua malaltia és, precisament, la Literatura. 

Joan Garí

En el Dragon Khan de les emocions adolescents

Títol: Lolito
Autor: Ben Brooks
Editorial Empúries
Bercelona, 2014
Trad. d’Ernest Riera
269 pàgines

  Quan va publicar la seua primera novel·la, Grow Up (traduïda per Empúries l’any 2011 amb el títol de Fes-te gran), Ben Brooks va ser saludat com un brillant recreador de l’univers dels adolescents britànics. Va imaginar-hi un personatge, en Jasper, que s’autodefinia com un Holden Caulfield “menys temerari i més atractiu”. Sense esperar que compararen la seua obra amb El vigilant en el camp de sègol, Brooks s’hi llençava al combat amb la ironia, l’enginy i la sobrietat estilística com a armes. I no n’eixia mal parat. Fes-te gran era realment una divertida descripció –plàstica i versemblant- d’un adolescent obsedit pel sexe i les drogues, la màxima aspiració del qual era gitar-se amb una companya que no li feia massa cas: “"Potser trauré quatre excel·lents i guanyaré el premi Booker i em tiraré la Georgia Treely. Només que aquestes coses no passaran perquè em falta motivació, talent i encant". En el fons, la divisa de Jasper és molt simple: “"Follar amb una noia més de set minuts sí que és motiu d'orgull. Ser britànic no". Llegint Murakami, escoltant Metric, prenent mefedrona, Jasper ens convidava a fer una ullada a l’univers desacomplexat dels teenagers d’avui dia, i l’èxit de l’operació ha portat el seu creador, Ben Brooks, a perseverar-hi.
  Lolito, en efecte, torna a presentar-nos un adolescent de quinze anys amb el sexe com a obsessió, i les cerimònies estrafolàries pròpies de l’edat: “Entre les seves aficions: Good Charlotte, els io-ios i fregar coses amb la polla abans de donar-les a la gent”. Etgar, el protagonista en qüestió, només és un xaval anglès que un dia entra en contacte, per casualitat, amb una dona –Macy- en un xat eròtic. La Macy és una madura escocesa mare de dos fills. Etgar li fa creure que és major, i ell s’hi treu anys, i no esmenta que actualment és casada. Etgar està vivint un moment anímic baix perquè la seua nòvia, Alice, ha tingut relacions amb un altre noi, així que es llença a per totes amb la Macy. Quan aquesta li proposa veure’s a Londres i quedar en un hotel no ho dubta gens. El resultat de tot plegat, però, serà que el marit de Macy la denuncia i acaba sent jutjada per corrupció de menors.
  Brooks és realment un mestre  a l’hora de descriure amb poques paraules el desconcert adolescent, l’ansietat ritual davant una vida naixent. Sap com donar densitat als diàlegs i com convertir-los en espurnejants esclats d’enginy, com quan Etgar parla amb Alice per telèfon i al mateix temps s’imagina que li talla el cap i el dóna al seu gos Amundsen, en una mena d’escena paral·lela de gran efecte humorístic.
  Aquest Etgar que es passa el dia veient porqueria per televisió, menjant porqueria, bevent i pensant en el sexe és òbviament cosí germà del Jasper de Fes-te gran. Els desajustos psicològics dels adolescents –el seu Dragon-Khan emocional, la por irracional a l’homosexualitat, la visió del món dels adults com un planeta Mart llunyà i hostil- serveix Ben Brooks per bastir novel·les que fan passar una bona estona als lectors. Però en la felicitat del projecte pot raure també la seua dissort: aviat començarem a exigir a un autor amb poc més de vint anys que demostre la seua habilitat en altres mons i altres registres.
  Si Fes-te gran remetia a Salinger, no sé si amb el títol d’aquesta altra novel·la vol establir alguna mena de competició amb el clàssic de Vladimir Nabokov. En realitat, de Lolita a Lolito no hi ha només un lapse temporal i un canvi de gènere, sinó una distància literària que fins i tot per a algú tan hàbil com Brooks resulta definitivament excessiva.

Joan Garí

Publicat en Ara, 3-5-14

L'autèntic "american way of life"

Títol: Fulles d’herba
Autor: Walt Whitman
Edicions de 1984
Barcelona, 2014
Trad. de Jaume C. Pons Alorda
569 pàgines  
  

La literatura nordamericana és un afer que es desencadena tot just en poc més de mig segle. Entre 1830 i 1890 (d’Edgar Allan Poe a Mark Twain) té lloc el naixement d’una formidable eclosió llibresca que de seguida es situaria al nivell dels més exigents ismes de l’altre costat de l’Atlàntic.
  Aquest esclat tindria especialment un punt d’ignició a mitjan segle XIX. L’any 1850, en efecte, la casa Ticknor, Reed & Fields de Boston publicava La lletra escarlata, la novel·la de Nathaniel Hawthorne que vaig tindre el plaer de traduir al nostre idioma fa vint anys. Es tracta, no cal dir-ho, d’una peça essencial per a una tradició literària llavors només incipient: Hawthorne, al capdavall, va saber captar la lluita sempiterna entre el puritanisme i les pors ancestrals d’arrels religioses, per un costat, i l’ànsia de llibertat de la gent real –i singularment les dones reals- en una frontera infinita, per l’altre. A l’any següent, a més, Herman Melville publicava Moby Dick (una altre relat fundacional) i el 1954 Henry David Thoreau lliurava al públic Walden, la crònica de la seua vida com un ermità a la vora del llac Walden, a prop de Concord (Massachussets).
  Aquest concentrat esforç culminaria el 1955 amb l’aparició de la primera versió de Leaves of Grass, de Walt Whitman, el llibre de què m’ocuparé ara. En realitat, Fulles d’herba és l’obra de tota una vida: Whitman en lliuraria a la impremta set edicions diferents al llarg de quaranta anys. El resultat final és el volum que ara s’ha traduït complet per primera vegada al català gràcies a la sensibilitat de Jaume C. Pons Alorda i a l’agosarament editorial d’Edicions del 1984.
  Whitman és el poeta de l’entusiasme, de l’alegria i del vertigen de viure. Jaume C. Pons parla del seu “panteisme omnívor i omnisexual”: és una bona definició. A hores d’ara ja resulten imprescindibles en la memòria de tot bon lector (perquè la poesia –la bona poesia- està feta per a ser memoritzada, per a ser celebrada per les nostres més vivaces sinapsis) com a mínim els primers versos de Song of Myself, una de les composicions del llibre més populars:

“I celebrate myself, and sing myself, /And what I assume you shall assume, /For every atom belonging to me as good belongs to you.
I loafe and invite my soul, /I lean and loafe at my ease observing a spear of summer grass. My tongue, every atom of my blood, form’d from this soil, this air, /Born here of parents born here from parents the same, and their parents the same, /I, now thirty-seven years old in perfect health begin, /Hoping to cease not till death”.

  El traductor ha respectat la senzillesa vívida de l’original, en un català vegetal i exacte, que fa ressonar els aires de Whitman en la mesura que això és possible amb el canvi de llengua:

“Jo em celebro i em canto,/I allò que jo dono per bo tu també ho donaràs per bo,/Perquè tots els àtoms que em pertanyen també et pertanyen a tu.
Reposo i exalto la meva ànima,/M’inclino i reposo amb llibertat, i contemplo un bri d’herba d’estiu.
La meva llengua, tots els àtoms de la meva sang, nascuts d’aquesta terra, d’aquest aire,/Nascuts aquí de pares que ja hi varen néixer, i els seus pares també,/Jo, ara, amb trenta-set anys i una salut perfecta, començo/I desitjo no aturar-me fins a la mort”.

  Com Thoreau a Walden, -aixecant-se cada dia amb l’aurora, llegint La Ilíada i banyant-se ritualment al llac-  Whitman va sentir l’emoció inaugural de qui descobria un país, una literatura, una condició noves. Ells són i seran sempre la millor Amèrica, l’autèntic batec d’una forma de vida irrepetible.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.555

‘Je t’aime, papa’: l’incest segons Christine Angot

Títol: Una setmana de vacances
Autora: Christine Angot
Anagrama, 2014
Traducció d’Anna Casassas
96 pàgines

  Aquest llibre comença amb un home que, assegut damunt un vàter, convida a una noia jove a fer-li una fel·lació, mentre es posa un tros de pernil damunt del membre. La xica accedeix al joc, si és un joc. La descripció de l’operació s’allargassa i és d’un virtuosisme literari notable. Després els amants es traslladen al llit, i el festival eròtic continua. Només a la pàgina 32, quan l’home commina a la jove a dir-li “T’estimo, papa”, endevinem que es tracta de l’escena d’un incest.
  És clar que això també podíem saber-ho si haguérem llegit un llibre anterior de Christine Angot, titulat precisament L’inceste (1999). Així, ens trobem de nou amb una rememoració de les relacions que Angot va mantindre amb son pare en aquest cas durant uns dies de vacances al sud de França, l’any 1975. La precisió cronològica prové del propi relat: un dia, dinant en un restaurant, el pare llegeix en Le Monde la notícia de la mort de Franco. En aquesta època Christine té 16 anys i el pare deu estar en els cinquanta. Hi ha un pacte entre ells: ell pot usar-la sexualment com li convinga, però no pot desflorar-la. Ella actua maquinalment, amb un punt de desesperació assumida. Ell l’afalaga, li declara el seu amor. Ella no sap manejar el seu desconcert íntim (té setze anys!). Vol demanar al pare que, com a prova del seu amor, durant tot un dia “no passi res físic” entre ells. El pare ho accepta, però és incapaç de complir-ho.
  És especialment interessant, en un relat així, la manera de contar les coses. L’estil d’Angot és d’un hiperrealisme amb un punt de distància. El detallisme en les escenes sexuals oculta, potser, una estratègia de desafecció emocional: el que fan o deixen de fer els personatges és una cosa que ocorre entre un “ell” i una “ella”: “Il introduit deux doigts dans son vagin, et la prie de caresser, un peu, avec sa main, son sexe à lui, ou avec ses deux mains, l’une   enveloppant son membre pour faire des va-et-vient, tranquillement, rien de plus, l’autre sous ses testicules. Avec la main qui a descendu son pantalon jusqu’à ses genoux, il retire maintenant le pull, le tshirt, le soutien-gorge”. O, com tradueix eficaçment Anna Casassas: “Fica dos dits a la vagina i li demana que li acariciï, una mica, amb la mà, el membre, o amb totes dues mans, que en posi una envoltant la verga per anar amunt i avall, tranquil·lament, simplement, i l’altra sota els testicles. Amb la mà que li ha abaixat els pantalons fins als genolls, ara li treu el jersei, la samarreta, els sostenidors”.
  En un relat tan torbadorament intens com aquest, l’elaboració estilística és clau, el perfecte excipient de la complexitat moral. Curiosament, el llibre va merèixer, en ser publicat a França (2012), el Premi Sade. L’autora el va rebutjar i és lògic: res més lluny de la seua intenció que haver escrit un llibre recreatiu des del punt de vista sexual. L’incest és una altra història, fins i tot per a un francès. Al capdavall, el premi en qüestió s’adiria més amb una escriptora com Catherine Millet, que va saltar a la fama a principis de segle amb una peça autobiogràfica profundament desinhibida (La vida sexual de Catherine M.). Allí, i en el volum posterior Gelosia, la Millet s’autoretratava com una “sufraguista del llibertinatge”, una onanista constant i una experta en l’art, tan hexagonal, d’”arrodonir un francès” (sic).
  Però Christine Angot no és Catherine Millet. Per a la primera l’obscenitat no és un plaer, sinó simplement una circumstància del drama. El sexe pot no ser necessàriament un trauma, però sense dubte, amb el teu propi pare, no espereu que siga una vivència desacomplexada i feliç.

Joan Garí

Publicat al diari Ara, 5-4-2014

Times New Roman (al llit)

Títol: Dies de frontera
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial Proa
Barcelona, 2014
324 pàgines

   Aquest llibre m'ha agradat molt. I ha sigut així perquè està escrit d'una manera molt intel·ligent. Vicenç Pagès té la gràcia de saber captar el batec de la realitat més quotidiana i convertir-la en literatura. Ha imaginat una història localitzada a la seua Figueres natal (ben a prop, doncs, d'aquesta llegendària frontera entre "Espanya" i "França" que separa, en realitat, dos trossos d'un mateix país: Catalunya) i protagonitzada per Pau i Teresa. Pau és professor de Geografia i Història en un institut i Teresa fa d'administrativa en un centre d'art. Els avatars sentimentals de la seua relació proporcionaran el canemàs argumental del llibre. 
  La novel·la s'articula amb un estil d'un realisme acumulatiu molt curiós. Quan Pau se separa de la Teresa i se'n va a viure a un nou apartament, els immigrants que hi pul·lulen no fan música: toquen, concretament, "els bombos, la darbukka, el gong, les maraques, la pandereta i el cajón". I quan senten algun estil musical concret aquest és "reggaeton, hip hop, rai i garrotín". Pagès hi esgota totes les possibilitats: la realitat s'hi presenta en totes les seues dimensions simultànies possibles.
  Amb tot això, l'autor ha aconseguit un text fresc i lleuger, però a la vegada intens, terriblement seriós a l'hora d'abordar la realitat sentimental de les persones i, al mateix temps, profundament còmic. Feia temps, per exemple, que no veia reflectida en una novel·la la vida quotidiana d'un institut de secundària amb la deliciosa hilaritat que convoca Pagès. En aquestes pàgines i en moltes altres del llibre, s'hi revela com un dosificador astut de la informació: 

  "Des de la finestra es pot llegir el cartell penjat a l'altra banda de carrer: Joguines artesanals.
  En una de les primeres classes que en Pau va fer en aquest institut, en Dani va dir:
  -Aviat en Tito farà joguines.
  Tothom va riure excepte en Pau.
  Aquell dia, en Tito -que és un armari- va esperar en Dani a la sortida de l'escola. Segons les informacions, la baralla va acabar en empat.
  Després en Pau va saber que el taller de l'altre costat de carrer té un conveni firmat amb l'institut. Alguns alumnes dels últims cursos que tenen problemes per seguir les classes hi treballen a les tardes.
  Cada institut té el seu argot. En aquest, "fer joguines" vol dir ser retardat".

   Òbviament, la gràcia del paràgraf rau a no explicar fins després d'un lapse estudiat el significat de "fer joguines". I n'hi hauria molts més exemples semblants.
  On realment m'he rist sense parar, però, ha estat amb la lectura de la pàgina de Facebook d'un dels alumnes problemàtics de Pau, el Dani. Em permetré reproduir-la ací:

"Treballa a
No trabajo todabia me mantienen!

Empreses
Flaix FM

Gent que inspira en Dani
Carles Puyol, Jimi Hendrix, Algo Más Duro

Equips preferits
England Rugby, Están volando hostias y se te está poniendo cara de aeropuerto

Esports que practica en Dani
Snowboarding, Imitar los gritos de las tenistas

Atletes preferits
Ricky Rubio, Gerard Piqué l'home que ho fa tot bé

Música
Basshunter, Melendi, Estopa, Rihanna

Llibres
Ningunooo, Ver a alguien feo en tu libro de historia y decir "Mira, eres tú"

Pel·lícules
Saw, Dirty dancing, Django unchained, Armemos una fiesta estilo American Pie

Televisió
Crackòvia, Jackass, Musculman, Misfits, Juego de tronos, Las presentadoras

Activitats
Piercings, Dominar el món

Jocs
Age of Empires II, Combat Arms, Assassin's Creed

Interessat en
Dones

Altres interessos
Odio que la gente hable mientras yo interrumpo, Me pongo todo feliz cuando me entero k falta un profesor, Barraques de Figueres, Insinuarse sexualmente mediante "dar un toque", Me niego a pensar que Elsa Pataky cague, No al cierre de Series Yonkis (ni ninguna otra web), Bar de Moe, Tot és relatiu, només el vodka és Absolut, Recoger trastos de la calle cuando vas ciego y decir "esto pal piso!", Club Ho haveu vist, Postureo, FRF (Faldilles a Ras de Figa), M'encanta quan el toro pilla al torero, El verdadero amigo no separa una pelea... llega con una patada voladora, Ola K ase, Profesores que se creen estrategas militares reubicando alumnos en exámenes, Inked and Sexy, Jo també vaig ser súper, El informer de tu puta madre montada en bicicleta, Bob Esponja, Anonymous España, Cuánto Cabrón (página Oficial), Estar tan confuso que te hieres a tí mismo, Jair Domínguez, Se va abé un follon que no sabe ni donde sa metio, Megan Fox i 87 més."

  No són els únics moments del llibre que es llegeixen amb un somriure als llavis. Hi ha secundaris, per exemple, perfectament caracteritzats amb uns poques línies, com aquesta noia jove amb què Pau es gita una nit i ella li etziba: "No havia conegut ningú que fos més Times New Roman al llit".
  Una lectura, doncs, que m'ha satisfet realment, cosa que per desgràcia no es pot assegurar massa sovint amb les "novetats" a l'ús. En el fons, Dies de frontera no parla de l'antiga ratlla divisòria entre Espanya i frança, sinó dels límits impalpables entre els homes i les dones, i encara sobre els successius estrats que s'acumulen dins un home i dins una dona. El novel·lista ha sabut captar aquest depòsit d'objectes i emocions perdudes amb una gran versemblança, utilitzant l'embolcall metaliterari per a forçar el distanciament del lector i evitar que aquest interprete aquesta història com una mera paràbola costumista. Perquè, simplement, no ho és.

Joan Garí

La vida en un grapat d'aforismes

Títol: Màximes i mals pensaments
Autor: Santiago Rusiñol
L’Avenç
Barcelona, 2013
84 pàgines

  Emblema del Modernisme i de la seua fascinadora propensió per a aunar diferents activitats artístiques, Santiago Rusiñol és dels autors que millor exemplifica aquesta voluntat proteïforme. L’home que estrenava amb èxit els seus textos teatrals i les pintures del qual assoleixen a hores d’ara preus superlatius aplegava també, als marges de la seua intensa trajectòria, petites anotacions aforístiques. Rusiñol les va publicar amb el títol de Màximes i mals pensaments. Josep Pla va saber veure que “aquest llibre de màximes resumeix en realitat quaranta anys de la vida de Rusiñol” i va afegir: “És l’esquema del seu escepticisme”.
  En realitat, tots els escriptors haurien d’actuar igual. Encara que s’hagen dedicat a cimentar la seua obra amb novel·les de mil pàgines, haurien de ser capaços de resumir la seua visió de la vida i la seua aportació a la literatura en unes poques sentències. No per facilitar-li res al lector, sinó purament per posar-se a prova en el repte suprem de condensar i destil·lar, d’encabir un món al cap d’una agulla.
  L’aforisme, en realitat, és la clau de volta de la prosa i de la literatura d’idees, un poc com l’haiku en la literatura japonesa o l’ària en l’òpera. Res no ensenya tant sobre l’aportació d’un autor que la seua capacitat per a sintetitzar un estat mental en un període breu. Rusiñol surt ben parat, en aquesta prova. Els seus aforismes tenen enginy i profunditat, la cara i la creu de la bondat del gènere. Fins i tot els temes que tracta i la manera de fer-ho l’emparenten amb la veta ubèrrima dels grans moralistes del passat, que són uns tipus que usaven perruques blanques, escrivien en francès i habitaven els convulsos segles XVII i XVIII: La Rochefoucauld, Pascal, La Bruyère, Chamfort, Joubert. Tots ells fustigaren la moral dels seus coetanis, la seua vanitat boja, la il·lusió del progrès, la feblesa del cor humà. Rusiñol ve a sumar-s’hi i, a més, força també el gust de la paradoxa, un altre dels estandards del gènere: “Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la”; “Les millors cartes d’amor són fetes pels que no estan enamorats”.
  A aquesta ironia de doble tall Rusiñol afegeix algunes preocupacions pròpies, com ara una persistent misogínia: “L’home que s’enamora d’una dona que té més anys que ell és un arqueòleg”; “Perquè la dona es pogués defensar, la Mare Naturalesa, previsora en totes les coses, li ha posat ungles a la llengua”. També reflexiona sovint sobre qüestions estilístiques (“L’escriptor que cuida massa l’estil és que té poques coses a dir, i aquell que no el cuida gens més valdria que no les digués”) o s’ocupa de desemmascarar certes veritats establertes: “Si fos cert que viatjar ensenya, els revisors de bitllets serien els homes més savis”.
  Deixa per al final, però, la sentència potser més demolidora, una autèntica càrrega de profunditat contra l’ofici d’aforista: “I, per fi, el que escriu un llibre de pensaments ha tingut un mal pensament d’escriure’ls, perquè tots aquests pensaments poden escriure’s a la inversa”.  És curiosa aquesta al·lusió, perquè ja Umberto Eco hi va identificar un dels paranys més habituals dels creadors de frases apodíctiques. Eco va anomenar «aforismes canceritzables» aquelles sentències bipolaritzades que, capgirades, serven sospitosament un sentit. Joan Fuster, conscient del problema, va decidir treure’n profit així: «L’heterodòxia és sempre soledat. O viceversa: la soledat és, sempre, heterodòxia». Que és també la manera més elegant de resumir la pròpia aportació de Rusiñol.
                                                                                                                                               Joan Garí


Publicat en Ara, 8-3-2014

La paràbola d'Anna Karènina

Títol: El meu nom no és Irina
Autor: Xavier Aliaga
Andana Editorial
València, 2013
179 pàgines

  En ocupar-me ací mateix de Vides desafinades (2011), la seua anterior novel·la, vaig reclamar una atenció activa sobre l'escriptura de Xavier Aliaga. Al capdavall, ell ve del camp de batalla periodístic, però la seua frase, si bé té la concisió i la densitat informativa que li proporciona l'ofici, transcendeix aquesta trinxera amb una capacitat imaginativa i una habilitat tècnica essencialment literàries.
  Ara ve Aliaga amb una nova proposta que polsa les convencions del que podríem considerar novel·la juvenil. El meu nom no és Irina, feti i fet, està narrada per Nèstor, un adolescent de 17 anys que vol ser escriptor. Un dia coneixerà Irina, una alumna russa nouvinguda a la seua classe. Nèstor hi queda fascinat. Irina llegeix Anna Karènina en un exemplar en llengua russa que porta sempre amb ella. Corprès per la punyent bellesa eslava de la seua nova amiga, Nèstor també s'aplica a la lectura del clàssic de Tolstoi i ho fa en una vella edicició en castellà que va ser del seu avi. Paradoxalment, és començar la lectura amb l'afirmació immortal que en fa de frontispici ("Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera") i esclatar a casa els problemes entre son pare i sa mare, que estan en procés de separació. Naturalment, Aliaga hi cita la famosa frase inicial de la novel·la en castellà, perquè se suposa que és en aquesta llengua que la llegeix Nèstor. Em pregunte, però, si forma part inevitable de la versemblança de la narració que un estudiant del nostre temps, que escriu ell mateix contes en català, haja de llegir necessàriament un clàssic traduït a l'espanyol. Al cap i a la fi, quan jo mateix vaig publicar la novel·la On dormen les estrelles (2004) vaig arriscar més: vaig imaginar un protagonista també adolescent, però habitant del temps convuls del 1936, que en la soledat fratricida d'un poble valencià sense nom llegia la traducció catalana d'Anna Karènina que Edicions Proa li va publicar a Andreu Nin l'any 1933. Curiosament, també aquest xicot meu vivia dins una família dissortada, a la seua manera: el pare, dirigent anarquista, no es duia bé amb la mare, una dona d'antiga soca de fermes creences religioses.
  Més enllà d'aquestes qüestions, en tot cas, és evident que Xavier Aliaga se'n surt prou bé, en el seu projecte. Si fas que la teua història la conte un xaval de disset anys, has de resoldre alguns problemes relacionats amb l'estil i el to narratiu que en aquest llibre estan prou ben aconseguits. Si fos un còmic, El meu nom no és Irina seria dels de la línia clara: l'argument i el llenguatge estan ben aparellats i el paral·lelisme entre el que el protagonista llegeix i la seua pròpia vida traça un efecte especular que dota la narració del mínim de profunditat capaç d'esvair qualsevol frivolitat relacionada amb les convencions del gènere.
  A partir de la tercera part, la història fa un tomb molt acusat. Ens traslladem a Moscou i coneixem la biografia d'Olga Petrova, la mare d'Irina. Crec que aquestes són de les pàgines més aconseguides del volum. Llavors sabrem el sentit del títol, i per què Irina no es diu Irina. La imaginació de Nèstor prendrà un protagonisme decisiu i, quan Irina ja s'ha fet definitivament fonedissa, deixarà a les mans del jovenet que l'ha estimada breument però intensament el seu exemplar, en rus, d'Anna Karènina. Llavors també els pares de Nèstor -sa mare manté unes relacions ja inocultables amb un metge- se separen definitivament. El cercle es tanca i el conte, contat, ja s'ha acabat.

Joan Garí