11/5/14

"Dieu, qui veut qu'il y ait quelques livres bien écrits..."

Títol: El cantó de Guermantes, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2014
Trad. de Josep Maria Pinto
371 pàgines

  Le côté de Guermantes és el tercer llibre dels set volums en què es divideix À la recherche du temps perdu. En el primer volum (Pel cantó d'en Swann) es presentava el narrador i ens explicava la seua teoria amorosa a propòsit dels personatges de Charles Swann i la seua dona Odette. En el segon (A l'ombra de les nois en flor), el narrador prova de posar en pràctica la seua elaboració teòrica amb Gilberte, la filla de Swann, i després amb Albertine, una de les "noies en flor" que descobreix durant un període de vacances a Balbec. Els resultats, però, són poc encoratjadors.
  Així les coses, el jove narrador torna a la seua dèria habitual -la fascinació pel gran món-, que en aquest cas es concreta en l'admiració que li desperta la marquesa de Guermantes. Amb la seua neurastènia característicament vehement, fins i tot afirma que, els dies que no la veu, "em costava respirar". Ocorre que "Il est indifférent que le visage d'une grande dame, s'il est distingué, soit beau", però la marquesa és molt bella. Ell n'està ullprés. En el fons, s'assembla un poc a aquells obrers i petitburgesos que, a l'hotel de Balbec, contemplaven els aristòcrates com estranys i fascinants peixos a dins d'un aquari. "Pertanyent a la petita burgesia" és com el defineix, ací, el baró de Charlus. Al capdavall, "petit-bourgeois" designava, a la França del segle XIX, als membres del que ara anomenaríem "classe mitjana". El marxisme afinarà la definició, i hi inclourà els botiguers i professionals autònoms, sovint més a prop del proletariat que de la burgesia pròpiament dita. No sabem si la definició del baró de Charlus és contemplada pel narrador de la Recherche com un insult o un menyspreu. Ell, fet i fet, es considera un diletant peremtòriament addicte al gran món, on se'l tolera i fins i tot se'l celebra per les seues ínfules literàries ("...même si tu dois écrire. Car je vois que tu ne feras pas autre chose", com li diu son pare). 
  Aquesta primera part d'El cantó de Guermantes, en tot cas, està monopolitzada per una llarga visita al saló de la senyora de Villeparisis, on acaben coincidint tots els personatges: el narrador, la marquesa de Guermantes, Robert de Saint-Loup (que és el seu nebot), Swann i Odette i el baró de Charlus (que és, al seu torn, nebot de la senyora de Villeparisis). Els moments que s'hi escolen s'assemblen un poc a l'"instant éternel" a què es fa referència quan l'acció se situa a l'òpera on representen la Fedra de Racine. Aquest temps detingut -el que en teoria narrativa s'anomena "amplificació"-, característic de la Recherche, es dilata i es dilata en un saló on els esdeveniments estan reduïts a la mínima expressió, alentits i governats per mil elucubracions, digressions i marrades discursives: Words, Words, Words. El debat intel·lectual d'aquells anys estava dividit entre dreyfusistes i antidreyfusistes. Alfred Dreyfus (Mülhausen, 1859- París, 1935), oficial francès jueu d'origen alsacià, estava destinat a l'Estat Major del Ministeri de la Guerra quan, l'any 1894, va ser acusat d'espionatge i deportat a l'Illa del Diable. Aquest afer va motivar la famosa carta pública "J'accuse", de l'escriptor Émile Zola, tot defensant Dreyfus. La polèmica va fer el seu efecte: l'any 1906 el Tribunal de Cassació va anul·lar el judici i Dreyfus va poder reingressar en l'exèrcit.
  En ser Dreyfus jueu, les opinions als salons parisencs posen l'accent en aquesta circumstància, més enllà de les acusacions formals. El pare del narrador considera Dreyfus culpable, però Saint-Loup el defensa aferrissadament. No pensem, però, que el debat s'hi allargasse: mil i una frivolitats el superen i el transcendeixen. Els actors s'hi dediquen, més bé, al seu ofici predilecte: malparlar els uns dels altres. El narrador ho contempla tot amb el seu aire d'etern franctirador, en una referència que sembla eco de la vie ondoyante de Montaigne: 
"L'opinion que nous avons les uns des autres, les rapports d'amitié, de famille, n'ont rien de fixe qu'en apparence, mais sont aussi éternellement mobiles que la mer"
(que Josep Maria Pinto, amb l'extrema eficàcia que ja ha esdevingut meravellosament habitual, tradueix així: "L'opinió que tenim els uns dels altres, les relacions d'amistat, de família, no tenen res de fix sinó en aparença, i són tan eternament mòbils com el mar").
  Només Proust, per cert, aconseguiria que una frase com "Va deixar que em plogués al damunt la llum de la seua mirada blava" ("Elle laissa pleuvoir sur moi la lumière de son regard bleu"), després de dedicar tantes pàgines a explicar l'efecte que causava en ell la senyora de Guermantes, no semble cursi. En eixir del saló, el baró de Charlus l'agafa del bracet i li ofereix la seua amistat. Li aconsella que no freqüente el gran món i que esculla amb atenció les seues amistats masculines, evitant els efeminats "que semblen xaperos" (sic). El narrador, content pel tracte amb Charlus, se'n torna cap a casa, on descobreix que la seua àvia se sent malalta i no vol eixir. El metge li diagnosticarà certa excitabilitat nerviosa, i després afegirà que la família dels nerviosos "és la sal de la terra": "Són ells i no pas els altres -reblarà- els que han fundat les religions i compost les obres mestres". D'una manera o altra, Proust s'hi veu retratat. Però l'àvia està seriosament malalta. I no és Proust també un home profundament malalt? La seua malaltia és, precisament, la Literatura. 

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari