‘Je t’aime, papa’: l’incest segons Christine Angot

Títol: Una setmana de vacances
Autora: Christine Angot
Anagrama, 2014
Traducció d’Anna Casassas
96 pàgines

  Aquest llibre comença amb un home que, assegut damunt un vàter, convida a una noia jove a fer-li una fel·lació, mentre es posa un tros de pernil damunt del membre. La xica accedeix al joc, si és un joc. La descripció de l’operació s’allargassa i és d’un virtuosisme literari notable. Després els amants es traslladen al llit, i el festival eròtic continua. Només a la pàgina 32, quan l’home commina a la jove a dir-li “T’estimo, papa”, endevinem que es tracta de l’escena d’un incest.
  És clar que això també podíem saber-ho si haguérem llegit un llibre anterior de Christine Angot, titulat precisament L’inceste (1999). Així, ens trobem de nou amb una rememoració de les relacions que Angot va mantindre amb son pare en aquest cas durant uns dies de vacances al sud de França, l’any 1975. La precisió cronològica prové del propi relat: un dia, dinant en un restaurant, el pare llegeix en Le Monde la notícia de la mort de Franco. En aquesta època Christine té 16 anys i el pare deu estar en els cinquanta. Hi ha un pacte entre ells: ell pot usar-la sexualment com li convinga, però no pot desflorar-la. Ella actua maquinalment, amb un punt de desesperació assumida. Ell l’afalaga, li declara el seu amor. Ella no sap manejar el seu desconcert íntim (té setze anys!). Vol demanar al pare que, com a prova del seu amor, durant tot un dia “no passi res físic” entre ells. El pare ho accepta, però és incapaç de complir-ho.
  És especialment interessant, en un relat així, la manera de contar les coses. L’estil d’Angot és d’un hiperrealisme amb un punt de distància. El detallisme en les escenes sexuals oculta, potser, una estratègia de desafecció emocional: el que fan o deixen de fer els personatges és una cosa que ocorre entre un “ell” i una “ella”: “Il introduit deux doigts dans son vagin, et la prie de caresser, un peu, avec sa main, son sexe à lui, ou avec ses deux mains, l’une   enveloppant son membre pour faire des va-et-vient, tranquillement, rien de plus, l’autre sous ses testicules. Avec la main qui a descendu son pantalon jusqu’à ses genoux, il retire maintenant le pull, le tshirt, le soutien-gorge”. O, com tradueix eficaçment Anna Casassas: “Fica dos dits a la vagina i li demana que li acariciï, una mica, amb la mà, el membre, o amb totes dues mans, que en posi una envoltant la verga per anar amunt i avall, tranquil·lament, simplement, i l’altra sota els testicles. Amb la mà que li ha abaixat els pantalons fins als genolls, ara li treu el jersei, la samarreta, els sostenidors”.
  En un relat tan torbadorament intens com aquest, l’elaboració estilística és clau, el perfecte excipient de la complexitat moral. Curiosament, el llibre va merèixer, en ser publicat a França (2012), el Premi Sade. L’autora el va rebutjar i és lògic: res més lluny de la seua intenció que haver escrit un llibre recreatiu des del punt de vista sexual. L’incest és una altra història, fins i tot per a un francès. Al capdavall, el premi en qüestió s’adiria més amb una escriptora com Catherine Millet, que va saltar a la fama a principis de segle amb una peça autobiogràfica profundament desinhibida (La vida sexual de Catherine M.). Allí, i en el volum posterior Gelosia, la Millet s’autoretratava com una “sufraguista del llibertinatge”, una onanista constant i una experta en l’art, tan hexagonal, d’”arrodonir un francès” (sic).
  Però Christine Angot no és Catherine Millet. Per a la primera l’obscenitat no és un plaer, sinó simplement una circumstància del drama. El sexe pot no ser necessàriament un trauma, però sense dubte, amb el teu propi pare, no espereu que siga una vivència desacomplexada i feliç.

Joan Garí

Publicat al diari Ara, 5-4-2014