La paràbola d'Anna Karènina

Títol: El meu nom no és Irina
Autor: Xavier Aliaga
Andana Editorial
València, 2013
179 pàgines

  En ocupar-me ací mateix de Vides desafinades (2011), la seua anterior novel·la, vaig reclamar una atenció activa sobre l'escriptura de Xavier Aliaga. Al capdavall, ell ve del camp de batalla periodístic, però la seua frase, si bé té la concisió i la densitat informativa que li proporciona l'ofici, transcendeix aquesta trinxera amb una capacitat imaginativa i una habilitat tècnica essencialment literàries.
  Ara ve Aliaga amb una nova proposta que polsa les convencions del que podríem considerar novel·la juvenil. El meu nom no és Irina, feti i fet, està narrada per Nèstor, un adolescent de 17 anys que vol ser escriptor. Un dia coneixerà Irina, una alumna russa nouvinguda a la seua classe. Nèstor hi queda fascinat. Irina llegeix Anna Karènina en un exemplar en llengua russa que porta sempre amb ella. Corprès per la punyent bellesa eslava de la seua nova amiga, Nèstor també s'aplica a la lectura del clàssic de Tolstoi i ho fa en una vella edicició en castellà que va ser del seu avi. Paradoxalment, és començar la lectura amb l'afirmació immortal que en fa de frontispici ("Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera") i esclatar a casa els problemes entre son pare i sa mare, que estan en procés de separació. Naturalment, Aliaga hi cita la famosa frase inicial de la novel·la en castellà, perquè se suposa que és en aquesta llengua que la llegeix Nèstor. Em pregunte, però, si forma part inevitable de la versemblança de la narració que un estudiant del nostre temps, que escriu ell mateix contes en català, haja de llegir necessàriament un clàssic traduït a l'espanyol. Al cap i a la fi, quan jo mateix vaig publicar la novel·la On dormen les estrelles (2004) vaig arriscar més: vaig imaginar un protagonista també adolescent, però habitant del temps convuls del 1936, que en la soledat fratricida d'un poble valencià sense nom llegia la traducció catalana d'Anna Karènina que Edicions Proa li va publicar a Andreu Nin l'any 1933. Curiosament, també aquest xicot meu vivia dins una família dissortada, a la seua manera: el pare, dirigent anarquista, no es duia bé amb la mare, una dona d'antiga soca de fermes creences religioses.
  Més enllà d'aquestes qüestions, en tot cas, és evident que Xavier Aliaga se'n surt prou bé, en el seu projecte. Si fas que la teua història la conte un xaval de disset anys, has de resoldre alguns problemes relacionats amb l'estil i el to narratiu que en aquest llibre estan prou ben aconseguits. Si fos un còmic, El meu nom no és Irina seria dels de la línia clara: l'argument i el llenguatge estan ben aparellats i el paral·lelisme entre el que el protagonista llegeix i la seua pròpia vida traça un efecte especular que dota la narració del mínim de profunditat capaç d'esvair qualsevol frivolitat relacionada amb les convencions del gènere.
  A partir de la tercera part, la història fa un tomb molt acusat. Ens traslladem a Moscou i coneixem la biografia d'Olga Petrova, la mare d'Irina. Crec que aquestes són de les pàgines més aconseguides del volum. Llavors sabrem el sentit del títol, i per què Irina no es diu Irina. La imaginació de Nèstor prendrà un protagonisme decisiu i, quan Irina ja s'ha fet definitivament fonedissa, deixarà a les mans del jovenet que l'ha estimada breument però intensament el seu exemplar, en rus, d'Anna Karènina. Llavors també els pares de Nèstor -sa mare manté unes relacions ja inocultables amb un metge- se separen definitivament. El cercle es tanca i el conte, contat, ja s'ha acabat.

Joan Garí