25/11/12

Egipte per a viatgers

Títol: Terenci del Nil. Viatge 
sentimental a Egipte
Autor: Terenci Moix
La Magrana
Barcelona, 2012
237 pàgines

   La diferència entre un turista i un viatger és que el turista no aniria mai a un país on hi ha disturbis al carrer o agitació política. Un viatger pot ser un tipus afamat d'aventures, o un periodista o un escriptor que busca un bon relat, o simplement un diletant que no concedeix importància als possibles problemes que li puguen sorgir al davant. Aquesta és la raó de què països com Egipte, fins no fa molt la Meca del turisme europeu, ara hagen d'enfrontar-se a una economia en declivi. Els turistes hi han desaparegut. Els viatgers ocupen poc d'espai, són poc nombrosos, fan poca despesa. Els turistes són els que salven les economies deprimides. A condició, és clar, que el país no siga "problemàtic".
  L'any 1969, Terenci Moix i uns altres intel·lectuals catalans van fer un famós viatge a Egipte. Hi acabava de tindre lloc la Guerra dels Sis Dies, en què les forces armades israelianes havien derrotat i humiliat les potències àrabs, entre les quals l'egípcia. El turisme regional, consegüentment, va entrar en depressió. Aquest viatge serví a Moix per a bastir el seu Terenci del Nil, que ara reeedita la Magrana tal com es va publicar originàriament en català. Ja se sap que després Terenci en publicaria successives versions castellanes, amb diversos afegits. Però l'original serva el seu encant. Era el principi de la llarga història d'amor de l'escriptor català amb la cultrua dels faraons. En aquell viatge, ja ho he dit, Terenci acompanyava una delegació catalana encapçalada per Josep Maria Castellet, que va també n'ha fet el seu relat en Seductors, il·lustrats i visionaris. Sembla que Terenci ja havia estat abans en Egipte, tot just després de la guerra. Amb les anotacions de tots dos viatges va bastir el seu text.
  No sóc addicte als llibres d'en Moix, però he de reconéixer que aquest m'ha interessat especialment. Al capdavall, jo també he anat a Egipte en un moment convuls -aquest estiu, després de la commoció de l'arribada dels Germans Musulmans al poder com a conseqüència de la primavera àrab. Com ell, he pogut fruir de la visió de determinats monuments emblemàtics -les piràmides, els temples de Lúxor, la vall dels Reis- en una quasi completa soledat. He sentit, així, el que devien sentir els viatgers de l'antiguitat, quan l'interés per aquests llocs mítics no depassava alguns cercles d'iniciats, usualment estrangers. La desesperació de la població local, òbviament, era notòria: la seua font d'ingressos -el turisme massiu- havia desaparegut. Inoblidables, en aquest punt, els crits d'"amigo, amigo" a la resclosa del Nil abans d'arribar a Lúxor, que se sentien des de dalt del creuer que ens hi transportava des d'Assuan: eren els venedors d'estovalles que, a dalt de les seus barques, ens reclamaven atenció abans de passar la resclosa. Algunes vendes es propicipaven a deu o quinze metres de distància: els venedors llançaven les estovalles agafant impuls i els clients els tornaven els diners. Poca venda, massa frustració.
  A Terenci, en tot cas, li van interessar altres coses. Admirava en alguns fellahin (agricultors) un perfil faraònic. Tal com diu la Guide Bleu: "¿Quin viatger no ha observat que les extremitats planes i quadrades del fellah tenen el caràcter que és propi  a nombroses estàtues antigues, més fidels a la realitat que hom no imagina normalment?". Ja li havia dit Salvador Espriu que l'escultura egípcia ho havia descobert tot abans dels grecs. Però Terenci té altres interessos: queda torbat per la visió dels joves indigents egipcis. En matèria sexual, però, confessa haver passat la mà per la paret, per la grolleria explícita de la gent local. S'escandalitza, a més, quan el porten a un bordell cariota "amb totes les tendències" i, com és divendres, s'hi interromp tot tracte comercial per anar a resar a la mesquita!
  Segons l'autor, Egipte podria haver estat el seu país. Les piràmides de Sakkara -més suggestives que lesdel Caire-, la Ciutat dels Morts, les mòmies falses i les mòmies verdaderes, El Caire com a cruïlla d'Orient i Occident... i el faraó Smenkharé, que va ser soterrat amb la mà a la pelvis, com les reines i no com els reis. Tot això fascina Terenci i amb tot això basteix un mite. I encara n'estem ullpresos.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada