17/11/12

Nostàlgia d'un lloc on no hem estat mai

Títol: 1948
Autor: Yoram Kaniuk
Libros del Asteroide
Barcelona, 2012
Trad. de Raquel García Lozano
225 pàgines

  Els escriptors israelians són sovint incompresos al seu propi país. Venen amb els seus llibres sota el braç disposats a aixafar la guitarra. El poder i la literatura fan de mal casar. Les autoritats de cada lloc tenen els seus designis, legitimats per les urnes (i no cal dir res dels governs dictatorials, oposar-se als quals és un assumpte purament moral). L'autoritat té la seua mística, la seua propaganda, el seu "prietas las filas". Però la literatura, com es pot comprendre, funciona amb unes altres coordenades. Israel és un projecte magnífic, el just aconseguiment d'una pàtria definitiva després de tants segles de persecusió i de diàspora. Però aquesta pàtria -ai!- ha de ser necessàriament compartida amb els palestins. Ja coneixeu la història de les friccions sanguinàries israelopalestines. Com va dir Sartre, i m'agrada repetir, s'ha de trobar la manera d'estar a favor dels jueus sense estar en contra dels palestins. I ningú diu que això siga fàcil.
  Per a un escriptor jueu contemporani és un dilema complex com pot atendre per igual les necessitats defensives del seu país amb la crítica a les ofuscacions ofensives. Yoram Kaniuk, per exemple, va formar part de molt jove de la secció naval del Palmaj, acròstic de les Plugot Majatz (i perdó per la transcripció, si no és la correcta en català: desconec completament la llengua hebrea i les seues correspondències fonètiques amb la nostra). Es tracta de les forces de xoc fundades el 1920, durant el mandat britànic a Palestina, pels activistes sionistes. Després de la creació de l'Estat d'Israel aquestes tropes s'integrarien en l'exèrcit regular jueu. L'any 1948, els seus homes van jugar un paper important en la fundació de l'Estat israelita.
  Ocorre, però, que, com diu Kaniuk, "cap memòria té Estat, cap Estat té memòria". Per a instituir-se, Israel va haver de fer front als àrabs, amb qui havia conviscut durant generacions. Hi va lluitar, els va expulsar. Els joves jueus van poder viure fins a l'heroisme la mística tectònica d'aquest Estat, que es va parir entre sang, suor i llàgrimes. Els joves jueus -joves com Yoram Kaniuk- van ser impel·lits a donar la seua sang en nom d'un propòsit superior. Molts anys després, l'escriptor rememorarà aquell episodi de la seua vida, i s'adonarà del subtil décalage entre el que ell va viure i el que després se n'ha contat.
  "Hay libros exquisitos. Películas exquisitas. Artículos eruditos sobre batallas en las que participé y no reconozco lo que se dice en ellos. Enmascaran el pasado a fin de que sea eso lo que se recuerde", ens xiuxiueja l'autor. Però "emmascarar" el passat vol dir simplement "relatar-lo", perquè tot relat és una ordenació i una jerarquització dels esdeveniments. I en el relat de la fundació d'Israel és fonamental que Israel resulte ben parada.
  La primera conseqüèncai d'una guerra és la divisió taxativa entre bons i roïns. Els àrabs, en aquest relat, han de ser necessàriament els roïns. Aquells contra qui s'ha de lluitar, aquells que han de ser bandejats, exclosos, morts. Però alguns jueus es pregunten si això está bé: passen a ser els mals jueus. Els enemics interiors. Els traïdors.
  Posat en el seu paper de traïdor, Kaniuk ens ensenya que la frontera entre bons i roïns, entre amics i enemics és molt més difusa, porosa i confusa del que ens havien contat. Israel es funda entre sanglots. "Nosotros somos un pueblo de maletas, de idas y venidas, de nostalgia de un lugar en el que no hemos estado nunca". Potser la terra promesa no siga un lloc, sinó una actitud. Potser la terra promesa és un concepte tan bell que es malmet de seguida, amb la primera mala acció. "Y es que hay que ser un joven loco para luchar en una guerra suicida por alguien que no sabes quien es y por algo sobre lo que no tienes ni remota idea de lo que será. Sólo después de la guerra se descubrió, y no siempre con agrado, que fundamos un Estado para unos muertos que no vivirían en él".
  L'ombra d'Auschwitz senyoreja aquest llibre -tots els llibres de tots els escriptors jueus. Però els supervivents de l'Holocaust, irònicament, són els més comprensius amb la causa palestina... Tanmateix, no cal esperar que els seus contemporanis, els moderns habitants d'Israel, comprenguen això.
  Fora de la comprensió consensuada dels seus conciutadans, Kaniuk escriu una novel·la on es posa en dubte l'heroisme dels pioners del seu país. Com va escriure un crític, Kaniuk "descriu la guerra de la Independència com una sèrie de batalles fallides dirigides per comandants i lluitadors traumatitzats als qui, sense proposar-s'ho, els va eixir un Estat". I és així exactament com es materialitza la promesa d'una terra de llet i mèl, més enllà del desert. I d'aquí la pertinència de la paràbola moderna de Yoram Kaniuk.

Joan Garí

2 comentaris:

  1. M'ha agradat molt la ressenya i, sobretot, la lectura profunda que en fas. Fa pocs dies vaig veure la pel.lícula "Adam Resucitado", basada en un relat del amateix autor, i em va impactar: a la bogeria només s'hi pot fer front amb la bogeria. Per cert, com més temps passa, més estic convençut que un llibre publicat per Asteroide és garantia de bona literatura.

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies pel comentari. Efectivament, a la "raó d'Estat" -qualsevol raó de qualsevol Estat- només es pot fer front amb un cert "fer-se el boig", supose...

    ResponSuprimeix