4/11/12

Evocació del passat probable

Títol: Les ombres errants
Autor: Ferran Sáez Mateu
La Magrana
Barcelona, 2012
223 pàgines

  L'assagista Ferran Sáez ens regala, amb Les ombres errants, la seua primera novel·la tout court. No és la primera incursió que fa en la narrativa de ficció, però, puix que ja en Vides improbables duia a terme un empelt remarcable entre l'especulació assagística i la llibertat novel·lística. En realitat, la novel·la present és un aplec de "vides probables"; Sáez hi convoca una pluralitat de personatges que ens evoquen un temps ple de suggeriments col·lectius: els darrers mesos del 1975.
   Els fills d'un kulak rural vingut a menys, un militar d'extrema dreta, un capellà belga, una vella glòria moribunda de la literatura catalana, activistes d'extrema esquerra que escolten Bach i -lògicament- dubten de Marx: la panòplia d'éssers que poblen aquest teatre d'ombres tenen la virtut de fer-nos present un temps màgic on el maximalisme i una sobredosi d'esperança informaven l'imaginari col·lectiu. Mentre tots esperaven el "fet biològic inevitable" (la metàfora pietosa amb què es feia referència a  la mort imminent de Franco) i l'aire s'omplia d'estranyes divises que diferenciaven entre "llibertat" i "llibertinatge" o "erotisme" i "pornografia". En aquest context, la trama del llibre ens transporta, com en un laberint vertiginós, a l'entorn d'un atemptat contra el tinent coronel Solé Durán per part d'una cèl·lula ultraesquerrana. L'argument, a més s'enriqueix amb altres trames, que al final conflueixen.
  Però si les novel·les perpetrades per poetes solen lluir com a blasó un estil virtuosista i cercador de la perfecció, Les ombres errants, sent com és obra d'un poeta i d'un assagista alhora, no podia decebre'ns ni en la forma ni en el fons. Un reguitzell de bones frases, de sentències rotundament apodíctiques, hi esquitxen la narració: "La lucidesa i la ideologia són com l'oli i l'aigua impossibles de lligar" (p. 55); "Quan els rics fan coses estranyes se'ls diu excèntrics; quan ho fan els pobres, estrafolaris" (p. 72); "Quan fa vent, tothom sembla més pobre" (152); "Quan som petits estem malalts; a mesura que passen els anys, però, som malalts" (p. 157).
  Però on Ferran Sáez excel·leix de manera més evident és allà on té ocasió d'exhibir el seu gran amor per la música. No es tracta, òbviament, de cap excursus erudit: l'autor, amb perícia narrativa, crea un personatge contradictori -probablement el més interessant de la novel·la-, un terrorista que prefereix Bach (al capdavall, es defensa, una glòria en la RDA) a la música rock enllaunada per les multinacionals nordamericanes. En el dietari d'aquest personatges traspua el Sáez més personal:
  "Bach va compondre aquesta sonata [la número 3 per a viola de gamba i clavecí] a Cöthen, o potser ja a Leipzig, diu la carpeta del disc. En qualsevol cas, aquest adagio no és res més que la pluja fina, lenta, tossuda, del cor d'Europa contemplada des d'un interior amable, més o menys veermerià. La malenconia mediterrània és ben diferent: és una tristor d'exteriors. Els compassos més mòrbids de Vivaldi, de Corelli o de Couperin (sobretot del Couperin entre nostàlgic i abatut de Le Dodo ou l'amour au berceau) semblen haver estat escrits sota la pluja, no davant de la pluja -i a cobert, és clar-. És una pluja bàsicament sensual, però en un sentit eròtic, no pas pornogràfic. En aquest país ple de prejudicis encara es confonen ambdues coses. La tempesta que recrea Vivaldi, aquell prodigi de mimesi musical, és la que ens ha enxampat enmig del camp i ens fa tornar xops a casa. No som darrere d'una nòrdica finestra protectora, d'un límit precís, estricte, que separi la civilització de la natura, o la privacitat de la vida pública. Sospito que acabo de fer una definició de luteranisme. I de retruc, a contrario, de catolicisme".
  A cal melòman, no podien faltar tampoc, disseminats per la narració, alguns instruments musicals: una trompeta, un violí, però especialment una viola de gamba, "aquesta estranya bestiola de sis o set cordes". En realitat, aquesta obra podria ser una sonata contemporània, on les veus solistes s'entremesclen en una llarga lluita contra la confusió de l'oblit. Com en les vetustes classes de llatí, Les ombres errants prova de respondre a la pregunta Ubi sunt qui ante nos fuerunt?. No hi espereu, però, cap temptació de l'autor favorable a la nostàlgia més tova. Ell es limita a donar fe notarial de "múltiples vides escapçades", no oblidant mai que no és cert que tot temps passat fos millor.
  En el fons, el passat ens fascina perquè hi habita una part (im)probable de nosaltres mateixos. I Les ombres errants ve a certificar això amb precisió estilística i densitat conceptual.


Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari