2/12/12

La memòria, la vida, l'amor

Títol: El retorn del soldat.
Autora: Rebecca West
Viena Edicions
Traducció de Francesc Parcerisas
143 pàgines


  Rebecca West (pseudònim literari de Cicily Isabel Fairfield) és una de les grans periodistes angleses del segle XX. A vint-i-sis anys, però, tot just al final de la primera guerra mundial (1918), va publicar la novel·la que avui reportem i que podem qualificar sense pal·liatius de petita obra mestra. L’argument de l’obra és simple: Chris Baldry, soldat britànic mobilitzat al front francés, pateix una commoció cerebral que fa que la seua memòria es quede aturada quinze anys enrere. Llavors encara vivia el seu pare i no havia conegut la Kitty, la seua esposa actual. Era l’època en què s’havia enamorat perdudament d’una xica de classe baixa a qui no havia tornat a veure des de llavors. Quan Chris retorna a casa, Jenny (la seua cosina i narradora de l’obra) i Kitty no se’n saben avenir. Amb els records suspesos tres llustres enllà, el soldat l’únic que desitja és retrobar-se amb Margaret, el seu amor de joventut. Les dones de la casa s’esvaloten i s’entristeixen, però no volen contrariar l’amnèsic. De fet, és la pròpia Margaret la que els ha comunicat la situación de Chris, ja que és a ella a qui va escriure des de l’hospital.
  L’animadversió de Kitty i Jenny envers Margaret és insuperable. Aquesta darrera, en el seu paper de narradora, no s’està de descriure-la amb un profund menyspreu (no desproveït, això sí, d’una paradoxal nota de simpatia a contracor): “(…) els ulls grisos, tot i que distants, com si a la seva vida tot allò que pagava la pena d’ésser mirat hagués estat sempre molt lluny, eren plens de tendresa; i encara que era esvelta hi havia alguna coa en ella que feia pensar en la fortalesa agradable i robusta del bou o del gos fidel en qui confiem”. L’insuperable, però, era la barrera de classe: “No era ben bé una persona, sinó més aviat una implicació de pobresa espantosa, com la porta oberta en una casa miserable a través de la qual ens arriben les olors de col bullida i els xiscles dels infants”.
  El problema, potser, és que Chris s’havia vist envoltat sempre d’un tipus concret de dona: “Érem exquisides d’acord amb el nostre equipament; les apetències i la passió, fins i tot la més noble, mai no ens encenien (…) aquestes dones eren les úniques que en Chris havia conegut. Era lògic que un home amb aquest disposició mental s’estremís davant la Margaret”.
  Un doctor informa l’esposa i la cosina que “només oblidem allò que volem oblidar”. L’amnèsia de Chris, així, sembla una estratègia per a recuperar un temps irreversiblement perdut. Davant això, tota ciència és poca, però elles intentaran “curar-lo”. La novel·la, en realitat, i més enllà de la peripècia argumental, és un prodigi narratiu amb un alè poètic més que remarcable, perfectament respectat i versionat pel traductor, Francesc Parcerisas. La capacitat de l’autora per a fer cosir imatges i sargir desplaçaments metafòrics és de molt bona llei: “Durant tota la seua vida, la Margaret, que en algun moment havia participat de la dignitat inalienable d’un amor correspost, havia viscut amb homes que, quan eren a casa, duien sabatilles”.
En aquesta ferotge pugna entre dones s’escola el sentit autèntic de la vida, allò que fa que pague la pena de viure-la a fons. L’amnèsia de Chris sembla l’última oportunitat d’un home sotmès a l’absurd horror de la guerra de recuperar allò que hi hagué de més pur i autèntic en la seua vida. Perquè, si recordem només allò que volem, també hauríem de viure només allò que volem viure.


Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari