9/12/12

Crònica de la devastació

Títol: Lo que cuenta es la ilusión 
Autor: Ignacio Vidal-Folch
Editorial Destino
Barcelona, 2012
324 pàgines
   En el fons, tots els dietaristes ens assemblem: considerem un pecat de lesa vida -o pitjor: de lesa Literatura- deixar passar el temps sense consignar-ne les rugositats morfològiques, les punxes i els clots que alteren el camí pla. Ignacio Vidal-Folch no n'és una excepció. Ell ha fet en el seu llibre la crònica dels primers anys d'això que s'ha anomenat "crisi econòmica". En èpoques de devastació -fins i tot de devastació incipient- ningú com un tipus amb el seu quadern i un llapis esmolat per a parlar d'aquests "petits detalls" que constitueixen la vida tot al voltant de la gran catàstrofe.

  Vidal-Folch és un bon narrador. En Lo que cuenta es la ilusión hi ha notes que constitueixen autèntics embrions de novel·les possibles. És clar que, de vegades, també ens assalta la certesa que, desenvolupades fins al seu límit, aquestes històries podrien resultar avorrides i perdre el seu encant, mentre que com a anotacions d'un diari -com a esbossos presos al vol- fan el seu fet i ens resulten indefinidament agradables.

  Hi ha moltes històries d'aquesta mena en aquest llibre. Vidal-Folch és un home viatjat i llegit. Un dia el trobem a Cabo Verde, on unes italianes el defineixen com "Uno spagnolo, vestito come in città". Un altre dia se'n va al mar d'Aral amb Isabel Coixet. Res com un mar desaparegut per a segregar literatura: al capdavall, la matèria literària del dietarista també desapareix tal com aquest l'agafa entre els dits. I un dietari no és res més que la nostàlgia per tanta aigua evaporada.

  Hi ha també en el llibre la crònica de converses amb moltes personalitats del seu temps, de Miquel Roca a Vargas Llosa. També es fan dietaris per a això. En aquests casos, però, sempre em pregunte què haguera escrit l'autor de viure en un poble de tres mil habitants on la celebritat major és un campió de guinyot.

  Vidal Folch és un escriptor detallista i té un estil sobri i auster. Segons ell un escriptor només pot sentir-se infravalorat o sobrevalorat. Si és així és difícil saber en quin punt se situa ell mateix. De fet, manté, al llarg de les seues pàgines, un contumaç parti pris en contra de l'establishment polític català en la seua totalitat. Escriu, en efecte, sota la síndrome de Kafka i això explica desenes d'anècdotes, com quan visita la tomba de Josep Pla i l'únic que hi consigna, suposadament escandalitzat, és que la Caixa patrocina la ruta literària que porta fins el cementeri de Llofriu (sic). O com quan considera gairebé un insult ontològic que, a Catalunya, als panells de les autopistes s'informe només dels morts d'aquesta nacionalitat.

  Sentir-se com Kafka a Praga -un ciutadà de cultura alemanya dins un oceà d'expressió txeca- no és una sensació tan estranya per a molts escriptors. I no em referisc a la qüestió exclusivament de l'idioma. Al capdavall, ja diu un refrany rus (citat ací) que "s'està bé allà on nosaltres no estem". De tota manera, l'anticatalanisme de Vidal-Folch resulta un poc naïf. Semblen les recialles ideològiques d'una adolescència mal resolta -com qui descobreix, passats els 40, amb gran escàndol, que els reis són els pares. De fet, és l'únic que desentona, amb la seua estridència aparatosa, en un dietari discret, ben fet i ben pastat.

  Naturalment, jo no sóc ningú per a dir o recomanar res a ningú altre. Cadascú va al ball que vol i balla amb qui prefereix. Però em quedaré amb l'escriptor que rectifica Sartre i proclama "L'enfer c'est moi" o que confessa no escriure "lo que de verdad me preocupa", perquè això és "indicible". Amb la qual cosa Ignacio Vidal-Folch demostra haver comprés, doncs, les autèntiques i no escrites lleis del dietarisme.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari