30/12/12

Un llibre per al final dels temps

Títol: Fi
Autor: David Monteagudo
Quaderns Crema
Barcelona, 2010
Trad. de Jordi Nopca
334 pàgines

 Atret per la seua fama, i a l'espera de veure la pel·lícula que ha inspirat, em pose a llegir l'opera prima de David Monteagudo. Que se'n faça una adaptació cinematogràfica em sembla molt normal, ja que tot el relat està escrit com si fora un llarg guió. Tot són diàlegs i, quan hi ha acotacions per part del narrador, aquestes adopten el punt de vista d'una càmera invisible:
  "L'Eva es mou. Comença a caminar amb decisió, en la mateixa direcció d'abans, com si hagués recuperat una part de l'energia i la determinació que l'han animat aquests darrers dies. El terreny que trepitja comença a baixar en direcció a la ciutat, i nosaltres, des del nostre punt de vista [la cursiva és meua], veiem com el seu cos es va amagant gradualment, començant pels peus, rere l'horitzó proper i transitori del canvi de rasant".
  És normal, d'altra banda, i en aquestes alçades, que un novel·lista es veja àmpliament influït pel llenguatge del cinema. Al capdavall, el ritme i el tractament cinematogràfic doten el relat d'una vivacitat i una frescor que el lector agraeix. Monteagudo té gràcia, a més, per a reproduir amb versemblança el nivell col·loquial de la llengua. I té el talent suficient per a plantejar un enigma que s'arrossega des del pincipi fins al final. No m'estranya, doncs, que Fi haja entusiasmat alguns crítics, que l'han titlada de "llibre rodó", "una de les sorpreses d'aquesta temporada", "literatura majúscula" o "llibre de l'any". A què més pot aspirar un escriptor novell? En realitat, l'habitual és exactament el contrari: escriptors experimentats, amb una llarga carrera a l'esquena, que publiquen sense pena ni glòria i tot just vénen alguns centenars d'exemplars dels seus llibres, si hi ha sort.
  La Literatura és una amant molt esquiva -i un poc puta. Col·loca el llorer sobre el front més insospitat. He de dir, però, que la història de Monteagudo es llegeix amb deler i ganes d'avançar, i això ja és un mèrit suficient. La peripècia argumental reuneix una colla d'antics amics en un refugi de muntanya, misteriosament convocats. Un seguit d'estranys esdeveniments, i la desaparició gradual dels membres del grup, van convertint el que semblava una anècdota costumista en un relat de misteri. El realisme detallista amb què es conta hi accentua la sensació d'estranyesa. No és "realisme màgic", sinó una objectivitat de pedra picada on el que no quadra amb la nostra experiència -com ara que algú desaparega dins una piscina- es converteix en un motiu per a continuar llegint.
  Monteagudo ha demostrat, amb aquest llibre, que sap com es fa una novel·la. Ha tingut la sort, a més, de caure en gràcia a crítics i lectors. Així acabe, amb el seu aire apocalíptic, el meu Ofici del 2012, a l'espera de comprovar quins nous llibres em fornirà 2013. Perquè la lectura, com la vida, sembla inacabable... Per molts anys, doncs.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari