La redempció (im)possible

Títol: Els dies bons
Autora: Aina Fullana
Bromera
Alzira, 2021
256 pàgines 

 En una primera novel·la s’aboca tot, però el resultat és delicat perquè pot marcar, per a bé o per a mal, la trajectòria d’un escriptor.

Als vint i pocs anys, la manacorina Aina Fullana Llull ha utilitzat una fórmula realista per a contar-nos la història d’una família marcada per la drogoaddicció del pare. L’autora s’hi ha plantejat un tour de force narratiu de què surt indemne. Es tractava de contar la peripècia del protagonista des de tres punts de vista: el seu pròpiament dit, el de la seua dona i el de la seua filla.

  Aquest propòsit comportava uns riscos evidents, perquè havia de dotar d’una veu singularitzada cada personatge i reflectir, a través del llenguatge, el seu caràcter irreductible. Aina Fullana hi excel·leix, revelant una maduresa creativa notòria per a la seua edat. La història del pare, amb una llengua aspra i crua, ens el delata com un addicte impenitent, que entra i ix del Projecte Home sense deixar-se ajudar mai en realitat. Un tipus corretjós però sociable, avesat des d’adolescent al consum de tota mena de drogues, i que només trobarà una petita treva en el seu matrimoni. La dona, al seu torn, és un caràcter més poc expansiu, i suporta en silenci la pertorbació marital fins que recorre a la taula de salvació del divorci. I en la filla, finalment, és on recau la missió autoimposada de reconstruir la memòria familiar. Refugiada primer en una concepció massa idealitzada de l’amor i després en una espiral d’autodestrucció promíscua, només trobarà un recés i un sentit a tot plegat quan podrà fer les paus amb son pare i descobrir el poder lenitiu i transformador de la literatura. 

  Siga quina siga la part real –biogràfica- d’aquesta història, en el moment en què es col·loca sota el rètol “novel·la” passa a oferir-se al lector amb totes les servituds, però també els avantatges, de la ficció. Els dies bons, en realitat, pot llegir-se com una faula estupefaent sobre la impossibilitat de la redempció si no és a través de la transformació literària. La seua jove autora maneja amb gràcia el difícil equilibri entre el registre oral i el pròpiament culte i demostra una oïda excel·lent per a reproduir la varietat mallorquina col·loquial de la llengua comuna. 

  La moralitat d’aquesta història podria ser que patir, a la vida, no serveix de res, excepte com a al·licient per a l’experiència artística. Com a debut literari, el d’Aina Fullana és molt notori. Merescudament, el llibre va estar guardonat a València amb el Premi Alfons el Magnànim de Narrativa 2021.

Joan Garí

Publicat en Ara, 22-1-2022

L'amor amb màcula

Títol: El carrer de baix

Autor: Vicent Flor

Edicions 62

331 pàgines

Barcelona, 2022

 

 Una primera novel·la sempre és una criatura privilegiada. Com un primer fill, probablement. Quantes fotos teniu del segon, si en teniu més d'un (de fills)? Doncs això. La novel·la, a més, com és ficció, sempre fa més goig. Ja podem publicar tota mena de llibres que, fins que no abordem la nostra primera narració fictícia, seguirem sent, d'alguna manera, verges. I la societat ens mirarà amb la commiseració amb què es mira els outsiders. Però quan l'abordem, paradoxalment, no podrem evitar abocar-hi tot de material autobiogràfic. Són les lleis de la frontera, em tem.

  Vicent Flor, conegut per les seues monografies sociològiques, ha escrit la seua primera faula llarga. Parla d'un editor que té un fill adoptat, viu a València (on ha nascut) però troba un refugi anímic més definitiu a la Vall de Gallinera (Marina Alta). El fill adoptiu és drogoaddicte i festeja amb la delinqüència. La cosa acabarà com acabarà, però el narrador (aquesta màscara més o menys impertorbable de l'autor) no pot evitar deixar d'estimar-lo. Aquesta contradicció, aquesta lluita ferotge entre el destí del fill i l'amor del pare és un dels actius fonamentals de la novel·la.

  El carrer de baix, fet i fet, és una història tendra i commovedora sobre el sentiment de paternitat. I després té altres subtemes, com ara la peripècia d'aquests urbanites que han necessitat desbrafar el seu esperit buscant aixopluc en la ruralitat desfermada.

  Tots els qui hem entrat per primera vegada en la vall de Gallinera (jo ho vaig fer fa molts anys, i encara la duc a la meua memòria retiniana) hem experimentat la sensació de pau i de relax que explica molt bé el narrador d'aquesta història. Al seu bell mig, Carles Font (el protagonista), té la sort de trobar-se amb un amic, l'excapellà Joan, que serà el seu Naphta (o el seu Settembrini, depén). A mi m'ha recordat el personatge de Sòcrates Miró -que era, això sí, ben real- de la meua novel·la El balneari, que jugava a ser un eco de La muntanya màgica.

  Jo no sé fer novel·les a partir de la ficció absoluta. Les tres que he publicat (On dormen les estrelles, La balena blanca i El balneari) tenien totes un canemàs real que no és que no oculte, sinó que he procurat potenciar. Soc un novel·lista sense imaginació, vet-ho ací, així que els consells que hi puc donar són molt limitats. Vicent Flor, al seu torn, sabrà què hi ha de real en el seu relat. De moment -i això és el que interessa- ha demostrat que sap ordir una trama novel·lística, amb un llenguatge pausat i reflexiu, simple però eficaç. Sense grans ambicions literàries, però provocant en el lector la il·lusió de passar pàgina. Sense aquesta il·lusió, un llibre -i més una novel·la- cau inexorablement de les mans. No és el cas de El carrer de baix.

  La primera novel·la és com la primera relació sexual: a l'implicat li pot semblar que tot ha sigut un poc desastrós, però el que ha ocorregut ja és irreversible i establirà un abans i un després.  El que passe d'ara endavant portarà sempre l'aroma d'aquest primer intent. L'amor amb màcula és l'autèntic amor.

Joan Garí

 

 

Dos amics valencians rodant pel món

Títol: Cosmopolites amb arrels

Autor: Joan Garí

Editorial Onada

Benicarló, 2021

158 pàgines

 

  El col·lega i amic David Miró, subdirector del diari Ara, ha escrit aquesta crítica sobre Cosmopolites amb arrels, que reproduiré amb el seu permís.

 

  Joan Garí i Ramón Usó van néixer el mateix any al mateix poble, Borriana, capital de la Plana Baixa, i des de sempre van compartir el neguit de contar coses: el primer a través de la paraula i el segon amb la imatge. Des de 2008 tots dos han format una parella simbiòtica d'escriptor i fotògraf que ha viatjat per tot el món per deixar constància de la seva particular mirada en uns reportatges que en el seu dia van ser publicats a mitjans com la revista El Temps i els diaris Público, El País i l'Ara. Lamentablement la mort d'Usó quan el llibre estava a impremta fa que l'aventura que es recull a Cosmopolites amb arrels (Onada, 2021) sigui ja irrepetible.

  Quin és el fet diferencial que aporten Garí i Usó a la literatura de viatges convencional? Doncs uns mirada pròpia marcada per les seves arrels i la seva cultura, la catalana del País Valencià. Els autors tenen preferència per Europa i les civilitzacions clàssiques, i fins i tot quan van al Carib s'entretenen a buscar la minoria jueva de Cuba. La distància emocional i periodística converteix els seus reportatges en estampes vívides que conviden el lector a la reflexió lluny dels apriorismes ideològics i el dogmatisme a l'ús. Com a bon seguidor de Joan Fuster, Garí practica el vici del dubte permanent i de la comprensió sobre la debilitat de la condició humana.

  "La Història, en el fons, no és més que una taca d'humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l'arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia". Garí proposa un viatge per Moscou agafant el metro com a referència geològica armat amb les lectures de Josep Pla, Andreu Nin i Juan Valera, i de la mà de "dues moscovites catalanoparlants", Tatiana Pigarova i Natalia Beneditxuk. El mateix esquema, lectures i contactes locals, fa servir per explicar altres realitats com la dels Països Baixos, la ciutat de Weimar, Txernòbil, Jerusalem o Egipte.

  Especialment remarcables resulten els reportatges sobre la connexió entre el barri valencià del Cabanyal i l'Havana o el relat sobre un viatge a l'Alger per rememorar l'últim vaixell que va abandonar Alacant al final de la Guerra Civil i que duia a sobre les restes de la República espanyola. Els viatges no són només geogràfics sinó a través del temps, a través dels testimonis i a través de lectures dels autors que hi van anar abans i van ser capaços de captar l'essència d'un paisatge determinat, l'ànima d'un poble, la veritat oculta rere les parets dels edificis. Periodisme i literatura són, en aquests textos, una mateixa cosa. I les imatges de la càmera fotogràfica de Ramon Usó acaben per acostar al lector curiós aquelles llunyanes realitats.

 

David Miró

Publicat en Ara, 25-12-21

Xiclets amb sucre

Títol: Vida de Gérard Fulmard 
Autor: Jean Echenoz

Raig Verd

Barcelona, 2021
Trad. d’Anna Casassas
215 pàgines 

No he empatitzat mai amb l’obra de Jean Echenoz.

A conseqüència d’això, he tendit a pensar que es tracta d’un autor sobrevalorat, però admetré que és una impressió subjectiva (hi ha cap “impressió” que no siga subjectiva?).
  M’ha tornat a passar, en aquest sentit, amb la seua nova novel·la, Vida de Gérard Fulmard. L’argument de l’obra gira al voltant d’un home desocupat que, potser per pur tedi vital, s’acosta a un partit polític un tant estrany, farcit de personatges atrabiliaris. A França, el país d’Echenoz, la nova novel·la ha rebut elogis superlatius. “El resultat és virtuós, lacònic i precís, com esculpit per la mà d’un mestre de traços clars”, escriu Nathalie Crom en Télérama. I després afegeix: “regat amb aquest humor metafísic echenozià que és molt més que ironia”. D’altres parlen de “plaer contagiós” i “humor metòdic” (Jerome Garcin, Le Nouvel Obs), i encara de “thriller paròdic i lúdic” (Thierry Gandillot, Les Échos). De tot això ens informa oportunament l’editorial a la contracoberta del volum.
  Davant aquest ventall ditiràmbic, no puc més que quedar-me perplex, perquè en el llibre que he llegit jo (magníficament traduït per Anna Casassas, això sí) només he sabut veure un estil una mica impostat i un argument ampul·lós (o viceversa!). L’escriptura d’Echenoz es resol en un manierisme que tendeix a exasperar-me, amb perdó de taula. I, de sobte, quan pensaves que no et podries deslliurar del tedi recargolat i de les pàgines mortes com fulles seques, l’autor et sorprén amb un colp d’estil com una campanada a cau d’orella, i ens fa llegir una frase com aquesta: “El bigoti d’en Franck Terrail, reconfortant i majestuós, no menys autoritari que benvolent, no és tan assertori com apodíctic” (En l’original: “Rassurante autant que majestueuse, non moins autoritaire que bienveillante, le maoustache de Frank Terrail ne relève pas de l’assertorique mais de l’apodictique”).
    Heu llegit bé, en efecte. Autoritari, benvolent, assertori i apodíctic. El bigoti. No hi ha més preguntes, Senyoria.
  Hi havia un antic anunci de televisió on s’assegurava que “Nou de cada deu dentistes entrevistats recomanen xiclets sense sucre”. Sempre em va intrigar l’existència d’aquest desè dentista (entrevistat). Però és el cas que ara aquesta figura excèntrica, aquesta ovella negra de manual, sóc jo mateix. I, mastegant mastegant, he descobert que tampoc estan tan malament els xiclets amb sucre. Ni que el noranta per cent dels meus col·legues hi estiga en contra.

Joan Garí

Publicat en Ara, 13-11-2021

Píndoles contra el doctor Alzheimer

 Títol: Spaccanapoli

Autor: Salvador Vendrell

Alfons el Magnànim

València, 2021

123 pàgines

  La col·lecció Moment.Memorialística, que dirigeix Xavier Serra per a la Institució Alfons el Magnànim, arriba al seu número 7. He passat molt bons moments -memorialístics- amb els diferents volums que s'hi han anat publicant, com he deixat consignat en aquest Ofici. Ara és Salvador Vendrell, un autor que s'ocupa de clàssics i moderns, qui ha volgut proporcionar-nos un dietari d'un viatge a Nàpols dut a terme amb un cunyat seu com a copilot.

  Anar a una ciutat com Nàpols té l'avantatge que disposes del solatge de tots els altres escriptors que ja hi han recalat. No debades el text s'obri amb una cita de Goethe: "A Roma, a la gent li agrada estudiar, mentre que a Nàpols es tracta, sobretot, de viure". La previsió és fonamental. Roma, en efecte, va plena de seminaristes, de feixistes irredempts i de conductors cabrejats. Nàpols, en canvi, és el lloc on un amable camorrista, per un preu mòdic, t'assegurarà una estada confortable i feliç. A Nàpols saben viure, potser perquè és el lloc "on es troben el cel i l'infern" (Benedetto Croce).

  Vendrell es troba molt còmode al sud d'Itàlia. Com a valencià, hi veu un aire de família que el tranquil·litza. A més, compta amb insignes viatgers-escriptors que l'han precedit, així que la senda ja està oberta. De Goethe a Josep Pla, tot passant per Un bellíssim cadàver barroc, de Josep Piera. Cada viatger, en realitat, posa una pedreta a la tomba del viatger anterior, com fan els jueus a les seues cerimònies funeràries. I d'aquesta acumulació litògena en diem literatura.

  Vendrell i companyia van fent via. Un dia s'arrimen a l'arc d'Alfons el Magnànim, testimoni massís i indefugible de la presència catalana a la península itàlica (d'aquells anys en què, a l'imperi catalanoaragonés, no es ponia mai la lluna).  Un altre dia van a Pompeia, que és una plaça inevitable de Nàpols estant. Des d'allí, l'autor es pregunta:

 

  "¿Qui, d'una certa edat, no ha vist la pel·lícula Els últims dies de Pompeia, basada en una novel·la romàntica d'Edward Bulwer-Lytton de 1834? Una novel·la que narra els últims dies de la vida d'uns quants ciutadans de Pompeia, immediatament abans de la destrucció de la ciutat, provocada per l'erupció del Vesubi, de l'any 79"

 

  Pompeia, oblidada durant dècades per les autoritats competents (expressió que, a Itàlia, sol ser sempre un oxímoron), ara sembla que comença a rebre inversions per retornar a un jaciment excepcional tot el seu esclat. 

  El viatge s'acabarà i després vindrà la literatura (abans, ja ho hem vist, també hi havia el cinema). Una bona excusa per a un nou volum memorialístic, píndoles del doctor Vendrell contra tot alifac diagnosticat pel doctor Alzheimer.

Joan Garí

 

Un instant de lucidesa abans del final

Títol: Los vencejos
Autor: Fernando Aramburu
Tusquets
Barcelona, 2021
698 pàgines

Abans de Los vencejos (en català, Els falciots), havia llegit dos llibres de l’escriptor basc Fernando Aramburu: el conjunt de relats Los peces de la amargura i l’aclamada novel·la Patria. Ambdós volums tracten de les conseqüències que va comportar l’actuació violenta de l’organització ETA. Les seues pàgines em van confirmar que em trobava al davant d’un escriptor de raça, capaç de transmetre la subtilitat de les emocions i el dolor provocat per l’activitat terrorista amb un poderós estil literari. Ara, amb Els falciots, he confirmat el diagnòstic. Aramburu hi sembla en el seu millor moment, amb una prosa madura dotada de la transparència i la senzillesa que tot escriptor busca i que amb sort troba al final d’una llarga trajectòria.
  L’argument de la nova novel·la d’Aramburu es resumeix fàcilment: un professor d’institut arriba a l’edat en què va morir son pare, ja depassats els cinquanta anys. Llavors s’adona que la seua vida no mereix una continuació: ha fracassat en el matrimoni, el seu únic fill és un okupa de poques llums, la professió ja no li proporciona cap satisfacció, sa mare té alzheimer... Llavors idea un final planificat: en un any se suïcidarà. De manera perfectament estudiada, comença a orientar tota la seua activitat vital cap a aquest propòsit. I consigna les vivències consegüents per escrit.
  Aramburu ha trobat brillantment, en la figura d’un profe d’institut, la criatura perfecta per fer creïble la seua argumentació. Al cap i a la fi, les aules de secundària són avui dia un terreny adobat per a tota mena de desesperacions i crits d’alarma. Els oficiants d’una professió antigament noble s’han vist convertits –se’ls hi ha impel·lit- en un transsumpte de psicòleg, policia, assistent social, pallasso i acomodador, atents bàsicament al bon ordre i correcte aparcament dels adolescents als seus llocs de combat, sense massa esperances a poder explicar un temari que cada vegada s’aprima i es ludifica més. No és estrany, doncs, que Toni, el protagonista de Los vencejos, considere que el seu paper vital i professional ja no dona més de si. Conserva, això sí, un darrer amic, Patachula (supervivent dels atemptats islamistes a Madrid l’onze de març del 2004), la complicitat amb el qual s’estén fins i tot a la idea de posar un final programat a una vida miserable. És Patachula qui li recorda a Toni la frase de Camus: “Només hi ha un problema filosòfic autènticament seriós: el suïcidi”. Però Toni no hi està convençut: “¡Pero eso faltaba –s’exclama-: suicidarme porque no cuadran las partes de un silogismo!”. És també Patachula el qui proporciona a l’atribulat protagonista una de les poques alegries que conservarà: Tina, la love doll amb qui es rescabalarà del mal sabor de boca que li va deixar la seua ex, Amalia. La nina de plaer dota les pàgines del llibre d’un moment berlanguià de bona llei, entre la tendresa humorística i la profunda incorrecció política. I aprofitaré per a dir, per cert, que Tamaño natural sempre m’ha semblat una dels films més desaprofitats del mestre Berlanga.
  Cal afegir, però, que una altra dona –Águeda, una antiga nòvia- fa acte d’aparició en la vida de Toni en el moment en què aquest es disposa a culminar els seus plans luctuosos en plenes facultats intel·lectuals i desbordant de salut -“gravemente sano”, com escriu ell mateix. Haurem d’estar atents a les conseqüències que tindrà la presència d’Águeda en la recta final del protagonista.
  En el fons, Els falciots és un retrat immisericorde de la mitjana edat, aquella que et sorprén després del divorci, de la mort dels pares, de l’emancipació dels fills i de l’irrevocable escepticisme polític, i tot just abans de la decrepitud corporal definitiva, dels últims i trèmuls orgasmes, del marasme general de la vellesa i de la convicció profunda que la vida ha sigut una broma de mal gust.

Joan Garí

Publicat en Ara, 25-9-2021

L'amor, és a dir, els diners

Títol: Seny i sentiment

Autora: Jane Austen

Viena

Barcelona, 2021

Trad. de Xavier Pàmies

401 pàgines

 

  L'editorial Viena, sempre tan acurada amb els clàssics, inaugura amb Seny i sentiment una nova sèrie, el Club Victòria. L'elecció d'aquest primer títol no podria haver estat més encertada. D'entre els llibres que va escriure Jane Austen aquest s'aproxima molt a una obra mestra total, si és que no ho és. Com en tantes altres novel·les realistes del segle XIX, Seny i sentiment és un tractat sobre l'amor i també sobre economia. Tots dos termes, a l'època, anaven indissolublement lligats: la combinació de bellesa i diners feia patir les dones quan era asimètrica.

  Tot l'argument del llibre es podria resumir adduint les possibilitats que una dona lletja però rica tenia de trobar un bon partit, en contraposició a les més minses que en tenia una jove bella però pobra. Austen ens presenta la història de dues germanes, Elinor i Marianne, que aniran navegant pels tèrbols oceans de les emocions fins trobar l'home que els estava destinat. Són molt diferents: la Marianne, la més jove, no és "ni enraonada ni objectiva" i es deixa portar per les emocions fàcilment. Elinor, la major, és més assenyada, però això tampoc li val de molt en un món on l'únic que compta és la llargària de la xifra que resumeix el teu compte bancari. 

  La disputa, doncs, és entre seny i sentiment (sense and sensibility). Allà on el sentiment fracassa el seny prova de guanyar. No és l'equilibri entre ambdós, com podríem pensar, el que ho decideix tot: és la sort -l'atzar- qui acabarà jugant en favor de les dues germanes, no abans que Marianne haja entrat en raó després d'un enamorament eixelebrat i Elinor no haja deixat de confiar en el sentiment que li havia nascut del més profund de les entranyes.

  M'imagine Karl Marx llegint aquest llibre. Una bona matèria primera per a El capital, diria.  Copie un fragment (en l'original) del capítol 30:

 "Fifty thousand pounds, my dear. Did you ever see her? a smart, stylish girl they say, but not handsome. I remember her aunt very well, Biddy Henshawe; she married a very wealthy man. But the family are all rich together. Fifty thousand pounds! and by all accounts, it won't come before it's wanted; for they say he is all to pieces. No wonder! dashing about with his curricle and hunters! Well, it don't signify talking; but when a young man, be who he will, comes and makes love to a pretty girl, and promises marriage, he has no business to fly off from his word only because he grows poor, and a richer girl is ready to have him. Why don't he, in such a case, sell his horses, let his house, turn off his servants, and make a thorough reform at once? I warrant you, Miss Marianne would have been ready to wait till matters came round. But that won't do now-a-days; nothing in the way of pleasure can ever be given up by the young men of this age."

 Com fa la modèlica traducció de Xavier Pàmies:

"Cinquanta mil lliures, filla meva. ¿No la coneixeu? Diuen que té classe i que és intel·ligent, però no és gaire agraciada. Tinc molt present la teva tia, la senyora Biddy Henshawe, que es va casar amb un home molt adinerat. Però a la família són tots rics, de fet. Cinquanta mil lliures! I li van com l'anell al dit, perquè tothom diu que està arruïnat. No m'estranya, tot el dia anant amunt i avall amb el xarret i els gossos caçadors! No és per criticar, però quan un noi jove, sigui qui sigui, festeja una dona i li dóna paraula de casament no pot faltar mai a la paraula donada només perquè s'ha arruïnat i una noia rica el festeja. Si aquest és el cas, ¿per què no es ven els cavalls, lloga la casa, acomiada el servei i comença de cap i de nou? Estic convençuda que la Marianne estaria disposada a esperar fins que la cosa s'arreglés. Però avui dia això no s'estila: el jovent d'avui no renuncia als plaers per res del món"

 Marx, sempre Marx...

  Pensant-ho bé, Seny i sentiment pot ben bé competir amb aquests best-sellers que s'estilen ara.  A la seua manera n'és un, amb el seu ritme precís i constant, els seus personatges tremendament atractius i el seu meravellós realisme. Però si un best-seller té qualitat, encara l'anomenem best-seller?

Joan Garí