Un instant de lucidesa abans del final

Títol: Los vencejos
Autor: Fernando Aramburu
Tusquets
Barcelona, 2021
698 pàgines

Abans de Los vencejos (en català, Els falciots), havia llegit dos llibres de l’escriptor basc Fernando Aramburu: el conjunt de relats Los peces de la amargura i l’aclamada novel·la Patria. Ambdós volums tracten de les conseqüències que va comportar l’actuació violenta de l’organització ETA. Les seues pàgines em van confirmar que em trobava al davant d’un escriptor de raça, capaç de transmetre la subtilitat de les emocions i el dolor provocat per l’activitat terrorista amb un poderós estil literari. Ara, amb Els falciots, he confirmat el diagnòstic. Aramburu hi sembla en el seu millor moment, amb una prosa madura dotada de la transparència i la senzillesa que tot escriptor busca i que amb sort troba al final d’una llarga trajectòria.
  L’argument de la nova novel·la d’Aramburu es resumeix fàcilment: un professor d’institut arriba a l’edat en què va morir son pare, ja depassats els cinquanta anys. Llavors s’adona que la seua vida no mereix una continuació: ha fracassat en el matrimoni, el seu únic fill és un okupa de poques llums, la professió ja no li proporciona cap satisfacció, sa mare té alzheimer... Llavors idea un final planificat: en un any se suïcidarà. De manera perfectament estudiada, comença a orientar tota la seua activitat vital cap a aquest propòsit. I consigna les vivències consegüents per escrit.
  Aramburu ha trobat brillantment, en la figura d’un profe d’institut, la criatura perfecta per fer creïble la seua argumentació. Al cap i a la fi, les aules de secundària són avui dia un terreny adobat per a tota mena de desesperacions i crits d’alarma. Els oficiants d’una professió antigament noble s’han vist convertits –se’ls hi ha impel·lit- en un transsumpte de psicòleg, policia, assistent social, pallasso i acomodador, atents bàsicament al bon ordre i correcte aparcament dels adolescents als seus llocs de combat, sense massa esperances a poder explicar un temari que cada vegada s’aprima i es ludifica més. No és estrany, doncs, que Toni, el protagonista de Los vencejos, considere que el seu paper vital i professional ja no dona més de si. Conserva, això sí, un darrer amic, Patachula (supervivent dels atemptats islamistes a Madrid l’onze de març del 2004), la complicitat amb el qual s’estén fins i tot a la idea de posar un final programat a una vida miserable. És Patachula qui li recorda a Toni la frase de Camus: “Només hi ha un problema filosòfic autènticament seriós: el suïcidi”. Però Toni no hi està convençut: “¡Pero eso faltaba –s’exclama-: suicidarme porque no cuadran las partes de un silogismo!”. És també Patachula el qui proporciona a l’atribulat protagonista una de les poques alegries que conservarà: Tina, la love doll amb qui es rescabalarà del mal sabor de boca que li va deixar la seua ex, Amalia. La nina de plaer dota les pàgines del llibre d’un moment berlanguià de bona llei, entre la tendresa humorística i la profunda incorrecció política. I aprofitaré per a dir, per cert, que Tamaño natural sempre m’ha semblat una dels films més desaprofitats del mestre Berlanga.
  Cal afegir, però, que una altra dona –Águeda, una antiga nòvia- fa acte d’aparició en la vida de Toni en el moment en què aquest es disposa a culminar els seus plans luctuosos en plenes facultats intel·lectuals i desbordant de salut -“gravemente sano”, com escriu ell mateix. Haurem d’estar atents a les conseqüències que tindrà la presència d’Águeda en la recta final del protagonista.
  En el fons, Els falciots és un retrat immisericorde de la mitjana edat, aquella que et sorprén després del divorci, de la mort dels pares, de l’emancipació dels fills i de l’irrevocable escepticisme polític, i tot just abans de la decrepitud corporal definitiva, dels últims i trèmuls orgasmes, del marasme general de la vellesa i de la convicció profunda que la vida ha sigut una broma de mal gust.

Joan Garí

Publicat en Ara, 25-9-2021