La ciutat de la bellesa discreta

Títol: Guia sentimental de Perpinyà
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2015

141 pàgines

  Si França és bàsicament una llengua, Perpinyà és sobretot l’absència d’una llengua. Joan Daniel Bezsonoff, català de França, francès a pesar seu, amb ascendents russos, sense descendents coneguts que no siguen de paper, escriu una guia de Perpinyà, la seua ciutat, i ho fa involucrant-hi un adjectiu desarmant, una càrrega de profunditat en les procel·loses aigües de la subjectivitat. Sentimental (és el mot) és un horitzó d’expectatives útil per a un escriptor, sobretot quan ha d’escriure de llocs inserits cruament en la seua memòria. A partir d’ací, ja es pot fer, per exemple, una definició cinematogràfico-musical de la ciutat, en termes antològics:
  “La bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart. Perpinyà no és pas una noia guapa que desitges tot seguit com Jane Russell. No té la classe de Deborah Kerr, els misteris asiàtics i melangiosos d’una Gene Tierney, els pits de Serena Grandi, els ulls de Liz Taylor, el cul de Brigitte Bardot, la gràcia d’Audrey Hepburn, la vulgaritat intel·ligent de Jane Mansfield. No! Perpinyà té la bellesa discreta d’Olivia de Havilland, la Melanie d’Allò que el vent s’endugué. No t’enamores de Perpinyà a primera vista com a les cançons de Frank Sinatra, sinó de mica en mica com els personatges de Joan Manuel Serrat”.
  Sí, és clar, Perpinyà és una starlette d’una bellesa no evident, però que potser t’encise irreversiblement. De la mà de Bezsonoff, resseguim el cos imperfecte però estranyament atractiu d’aquesta xicota. Anem a uns carrers, a uns hotels i restaurants, a botigues que l’autor recomana no amb cap pruïja objectiva, sinó precisament excedit per la seua implicació personal amb els seus pobladors o propietaris.
  És una guia sentimental, ja ho sabem, així que Bezsonoff no s’està de recordar-nos que el que el lliga a la ciutat són llocs, persones, menges, fites de la memòria. Comprèn que el lector voldrà saber on s’hi parla català. Als soterrars –explica, entre irònic i melancòlic- i al Barri de Sant Jaume, entre els gitanos, allà on s’aprèn que “el pintoresc és la cortesia de la misèria”.
   Potser un escriptor no estima realment una ciutat o un país, sinó els records que hi projecta, com el de Maryse, bona amiga de Joan Daniel, vençuda pel càncer, però passejant en aquest llibre –viva!- pels carrers de Virà.
  Una ciutat també és, abans que res, literatura. I la de Bezsonoff és intensa, desbordant, engrescadora.

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-9-2015

El millor i el pitjor dels temps

Títol: Una història de dues ciutats
Autor: Charles Dickens
L’Avenç
Barcelona, 2015
Trad. de Jordi Arbonès
423 pàgines
 
“It was the best of times, it was the worst of times, it was the age of wisdom, it was the age of foolishness, it was the epoch of belief, it was the epoch of incredulity, it was the season of Light, it was the season of Darkness…” [“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres…”]. Heus ací el celebèrrim principi d’una de les grans novel·les de tots els temps, que L’Avenç ha tingut la feliç pensada de recuperar en la prodigiosa traducció de Jordi Arbonès.
  Llegir Dickens sembla un propòsit raonable enmig de la canícula estival, quan certes ments no especialment preclares fan córrer la brama que només és suportable algun best-seller desnerit i lleuger. El vell Charles té tot allò de què pot presumir qualsevol trapatroles literari actual (emoció, suspens, intriga, entreteniment), però servit amb un estil d’una puixança inigualable i un savoir-faire narratiu de bona llei.
  Aquesta novel·la comença, simbòlicament, amb un grafiti escrit amb vi (sic) en un mur del faubourg Saint Antoine de París, allà on el proletariat més misèrrim somia amb coltells i amb sang –molta sang. Després, es resol –sempre en el terreny del símbol- amb l’espill i el problema que suscita: la identitat individual, la identitat de classe. En un mirall es contempla Charles Darnay a l’Old Bailey londinenc, el tribunal que el jutja per espia. La prodigiosa semblança amb el furtamantes Sydney Carton el lliura de la forca, i el llança en braços de Lucie Manette, la filla d’un metge represaliat per l’injust odi social de la França pre-revolucionària. En un altre mirall es mira també –primer a Londres, després a París- Carton, que molts anys després tindrà l’ocasió de salvar Charles de la guillotina gràcies de nou a la semblança facial.
  Darnay és en realitat un aristòcrata francès, descendent del marquès d’Évremonde (l’home que encunya la divisa que explicarà la revolució: “Detestation of the high is the involuntary homage of the low”, o, com tradueix Arbonès, “”L’odi és l’homenatge involuntari que els de baix reten als de dalt”). Però, és culpable? Ho és individualment i també com a membre d’una classe social, ni que n’haja abjurat?
  Dickens no s’està de retratar les injustícies socials que expliquen l’esclat de la fúria tricolor, però no té gens de simpatia per l’acció de la massa encolerida i salvatge. En realitat, tants anys després, els motius d’un novel·lista burgès i magnànim ja no importen gaire, mentre que allò perdurable és la literalitat d’una narració d’un vigor i una tensió excepcionals: “Quan a la casa Tellson, de Londres, contractaven un empleat jove, l’amagaven en algun lloc fins que es feia vell. El mantenien en un indret ben fosc, com un formatge, fins que adquiria la flaire peculiar de la casa i es recobria del verdet característic”.
  Al Banc Tellson s’ensuma la revolució que es cova a l’altre costat del canal de la Mànega perquè augmenten els depòsits francesos. Totes les revolucions són, abans que res, fuites de capital. I després un novel·lista benintencionat que ordeix una història fantasiosa que ha de sotmetre a la credulitat del lector. Sidney Carton: “Estem vivint en una època desesperada en la qual es juguen partides desesperades amb apostes desesperades”. Ell juga i guanya. És a dir, perd. El cap, concretament. La guillotine…

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.632

El drama de l'incest

Títol: La maledicció dels Palmisano
Autor: Rafel Nadal
Columna
Barcelona, 2015
 373 pàgines

Rafel Nadal, que ja havia assolit el favor del públic a la peça memorialística Quan érem feliços i després en la narració Quan en dèiem xampany (ambientada entre Catalunya i la Xampanya francesa), ens ofereix ara una novel·la localitzada al sud d’Itàlia –a la vall d’Itria- entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.
  L’excusa argumental s’enceta quan el narrador descobreix, en un petit cementiri, vint-i-una tombes amb el mateix cognom, Palmisano. Són tots morts, en efecte, de la mateixa família. Un vell que hi seu li explicarà la història d’aquell llinatge maleït.
  Al llarg de la Primera Guerra Mundial van anar morint tots els Palmisano. Donata, la viuda de l’últim, tindrà un fill –un Palmisano pòstum-, però el criarà com un Convertini, per evitar la maledicció. Aquest és el cognom de l’home de Francesca, una altra viuda de la guerra. Donata i Francesca pareixen alhora un fill i una filla –Vitantonio i Giovanna-, que Francesca criarà com a germans.
  Més tard, Francesca morirà i Donata serà instituïda, en el seu testament, marmessora de l’herència i tutora legal dels dos infants. És així com ambdós es criaran junts, però sentint-hi una instintiva atracció. Després, amb els anys, la narració anirà dotant d’una densa biografia a cadascun dels dos, a l’altura dels temps en què han de viure. Si van ser engendrats al final de la Primera Guerra Mundial, quan Itàlia venç, pràcticament, per incompareixença del contrari, la Segona els enxamparà en plena joventut, i hauran de prendre decisions irreversibles.
  Giovanna se sumarà als combatents internacionals a favor de la República Espanyola. Llavors, però, ja haurà descobert que Vitantonio no és el seu germà, sinó un Palmisano. Aquest, al seu torn, no es compromet políticament, però té més simpatia pels pagesos oprimits que pel truculent feixisme imperant. Quan Itàlia entra en la Segona Guerra Mundial –descabdellant els inconsistents somnis de glòria d’un Duce de cartró pedra-, Vitantonio s’oculta per no haver de lluitat. Més endavant, farà costat als partisans que combaten el feixisme a l’espera d’una victòria aliada.
  És llavors quan els germans, que ja no són germans, es retroben i els esdeveniments posteriors (que no desvelaré al lector) demostraran que res està escrit i que la maledicció dels Palmisano podia ser conjurada.
  Aquesta història intensa i turbulenta és empresa per l’autor amb una notable tensió narrativa. Tornarà a tindre èxit de públic, això li ho puc augurar, perquè el seu relat té l’aire dels drames familiars que triomfen a les telenovel·les i que ja ho feren abans als antics serials radiofònics. Nadal és un escriptor amb tremp, que domina la narració de tall tradicional i costumista, i sap construir una novel·la. En aquesta, a més –com ell mateix ha explicat-, hi ha una documentació prèvia exhaustiva per aconseguir que l’escenari italià i el temps bèl·lic siguen versemblants. Així, l’autor s’ha informat bé sobre alguns dels episodis que recull al seu relat, com ara la revolta de Matera, el bombardeig de Bari o l’explosió del vaixell John Harvey. Les seues vivències a la vall d’Istria, d’altra banda, li han fornit els elements suficients per a inventar el poble de Bellorotondo –on situa l’acció principal-, que és un compendi de detalls reals de Cisternino, Martina Franca, Altamura i, sobretot, Locorotondo.
  En el fons, sembla que Rafel Nadal haja trobat la fórmula per construir llibres destinats a l’èxit: estil clar, personatges rotunds, ambientacions moderadament exòtiques. Endavant les atxes, doncs.

Joan Garí

Publicat en Ara, 19-9-2015

Tres mil rubles

Títol: Els germans Karamàzov
Autor: Fiódor Dostoiewski
Club Editor
Barcelona, 2014
Trad. de Joan Sales
 983 pàgines

  Durant gairebé cinc-centes pàgines aquest relat va edificant-se al voltant d’uns pocs personatges: els Karamàzov, les dones que cobegen, els monjos del monestir. S’hi va teixint un dens entramat d’històries, com en Les mil i una nits, que a mi, particularment, m’ha recordat també el Tirant lo Blanc (amb els seus personatges embolcallats permanentment per un devessall de paraules, paraules, paraules).
  De sobte, en el Llibre Vuitè de la tercera part, té lloc l’assassinat de Fiódor Pàvlovitx Karamàzov. En realitat, l’escena i els detalls del crim ens són vetats. El narrador només ens ensenya parcialment la peripècia de Dmitri, el primogènit, ofuscat i amb l’ànim enterbolit, a ca son pare. Dmitri, aquest caràcter universal on conflueix tot Shakespeare: Otel·lo (el gelós), Macbeth (el manejat per les dones), Hamlet (el dubitatiu).
  Passaran cinc llargs capítols abans no se’ns conte la mort del pare, però ni així no s’aclarirà. Els tres mil rubles que aquest ocultava per a la Gruixenka –l’amant compartida amb el fill- jugaran el seu paper in absentia. Són els tres mil rubles més famosos de la història de la literatura. Alfred Hitchcock n’haguera dit un MacGuffin.
  A partir d’ací, el relat es desboca. Dmitri, que s’ha reunit amb la Gruixenka en una nit de disbauxa, és acusat del crim. En el judici serà condemnat a treballs forçats a Sibèria perquè l’autèntic assassí, el criat Smerdiakov, s’ha penjat sense confessar. Dmitri, almenys, compta amb la solidaritat més o menys insubornable dels seus germans. Ivan, el del mig, és el més occidentalitzat, però també el més feble mentalment. La seua ment al·lucinada rep la visita del diable en persona, en forma d’un vell hisendat (“una mena de gentleman rus, qui frisait la cinquantaine, com diuen els francesos”, tal com el descriu el narrador), amb qui manté un diàleg lúcid i crispat durant una vetlada impossible. Alioixa, el menut, “sensual de part de pare i innocent de part de mare”, és el més creient, el menys variable de caràcter.
  El que ve després de la fugida de Dmitri de la llar paterna és una història de detectius. Una formidable cursa –de nou apassionada, dramàtica, intensa- que manté amb l'ai al cor el lector. Això, és clar, si és que aquest lector ha superat pacientment la primera part, que ara diríem que ha estat escrita ex professo per descartar els impacients, els mandrosos –els indignes de la història que Dostoievski ens vol contar.
  Al final, ens queda la sensació que hem assistit a un formidable duel ideològic. S’han barallat Déu i la necessitat de no creure-hi, la tradició i la modernitat (representada per aquest socialisme que hi apunta com una colossal arma destinada de seguida a fer trontollar el món), Rússia i Europa (la Rússia russa i la Rússia europea).
  Joan Sales va llegir i va traduir meticulosament aquesta novel·la i en va aprendre una lliçó que no oblidaria. Al seu torn, l’aplicaria en l’escriptura de la seua pròpia obra mestra, Incerta glòria, probablement la millor ficció creada mai sobre la nostra Guerra Civil (perquè Rússia i Espanya, ja ho va dir Cioran, s’assemblaven massa, eren els dos extrems que es toquen de l’univers europeu).
  Ja no es fan novel·les així, ja no queden grans mestres disposats a dedicar-hi una vida. Però els conflictes que s’hi conten encara perduren, potser amb altres noms, potser amb altres actors. Dins de poc, això sí, ni tan sols quedaran lectors interessats a endinsar-s’hi.  

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.628

Un humanisme esperançat

Títol: Vista parcial
Autor: Tobies Grimaldos
PUV
València, 2014
141 pàgines

  L'herència de Montaigne ha estat magnànima al País Valencià. L'aparició providencial de Joan Fuster als anys 50 -quan abandona la poesia i s'endinsa amb armes i bagatges en la prolífica selva de la prosa de no ficció- va representar la consolidació d'una manera de fer literatura empeltada amb les cabòries d'aquell solitari perigordià que va proclamar: "Jo sóc la matèria del meu llibre". De Fuster ençà, una legió d'escriptors de diferents generacions han continuat aquesta senda propiciadora d'excel·lents troballes prosístiques. En realitat, l'assagista compta amb els mateixos lectors -si fa no fa- que el poeta, però aquesta constatació objectiva no té res de particular: en parlar de literatura, els nombres són relatius. És la indagació estilística, la consecució de metes cada vegada més altes en el terreny purament literari el que dóna la mesura de la vàlua d'un gènere, d'uns autors tenaços immunes al desànim editorial. No hi ha premis dedicats a l'assaig strictu sensu (el "Joan Fuster" de l'editorial 3i4 no ha estat concedit mai, per exemple, a un assaig autèntic, perquè tothom avantposa el petit rèdit que proporciona el material ortopèdic: refregits de tesis doctorals, informes acadèmics, prosa tecnocràtica sense valor literari); els lectors prefereixen novel·letes de lladres i serenos o fabulacions "històriques"; la vida, en general, sembla conspirar contra l'existència d'un gènere basat en la divagació intel·lectual, la bona ploma i l'auscultació autobiogràfica (i ara diuen que tot això està de moda: serà un malentès!).
  Sense desanimar-se per aquesta realitat, Tobies Grimaldos ha sovintejat un tipus de reflexió en diferents volums que sembla voler continuar la fecunda estela de Michel de Montaigne. Vista parcial és això: un conjunt de petites proses que fan apologia d'un cert sentit comú -el menys comú dels sentits, em tem-, servit des de la temprança militant i amb l'excipient d'una mica d'ironia. I és que, com diu el mateix Grimaldos, "l'irònic és un humanista una mica descregut, però que no ha perdut del tot l'esperança".
  Quan un autor es posa aquestes ulleres, ja podem acompanyar-lo en un recorregut a través d'una recopilació de reflexions sobre la vida quotidiana: la diferència entre el correu electrònic i la vella carta, o el valor dels noms i de les coses (com en una de les millors peces del recull: "Arròs i mandarines"). L'autor és catedràtic de Filosofia, però no esperem lliçons abstruses. Només un recordatori: tots naixem filòsofs però anem deixant de ser-ho amb els avatars de l'edat.
  Fidel a uns pocs mestres del seu ofici (com el Wittgenstein que aconsella: "No preguntes pel significat, pregunta per l'ús"), Tobies Grimaldos reivindica el concepte de veritat i la dignitat del dubte, una profilaxi imprescindible per anar pel món d'avui. Ho fa, però, amb un estil una mica descafeïnat, un to potser excessivament reblanit. És l'únic inconvenient que trobe en un llibre certament agradable i útil: la manca del tremp i la vivacitat que només proporcionen l'estil literari.
  Naturalment, això només és una opinió: vivim, però, en un país petit, on una -petita- crítica pot ser vista -parcialment- com un gran desastre, perquè l'escriptor és una criatura desvalguda i hipersensible, tan avesada com està a la indiferència i/o el menyspreu. No crec que siga el cas de Grimaldos. Ell fa la seua faena ben feta i només li suggerisc un aspecte a millorar. E la nave va...

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.624

Èdip contra Hester Prynne

Títol: El buen relato
Autors: J.M. Coetzee, Arabella Kurtz
Random House
Barcelona, 2015
Trad. de Javier Calvo
182 pàgines

  La psicoanàlisi i la literatura es conjuguen bé ja que, al capdavall, comparteixen la mateixa matèria primera: la paraula. En el fons, Sigmund Freud va ser un superb escriptor, i va aconseguir transformar la psicologia de la vaga fetilleria acientífica que era en tot un gènere literari, també acientífic però dotat amb la formidable virtualitat d'interpretar el comportament humà a través dels gran mites fundacionals europeus.
  Res més europeu -mes judeocristià- que la doctrina freudeana, però Dalí la va portar a Amèrica disfressada de surrealisme. Els estralls subsegüents són ben coneguts. No és estrany que ara un gran escriptor sudafricà, J.M. Coetzee, i una psicòloga clínica anglesa, Arabella Kurtz, duguen a terme un intercanvi epistolar per a indagar sobre el seu terreny comú. El resultat és aquest volum, El buen relato. Conversaciones sobre la verdad, la ficción y la terapia psicoanalítica.
  Caldria explicar, d'entrada, que no és aquest un llibre fàcil. L'altura intel·lectual dels dos interlocutors és elevada i el seu discurs no es caracteritza per oferir respostes, sinó un seguit de preguntes. El lector no avesat a l'argot psicoanalític pot trobar-s'hi una mica descol·locat. No discutiré la pertinència de molts dels dubtes que Coetzee hi planteja, i que Kurtz (un cognom adient per endinsar-se en el riu de la memòria, de la veritat i de l'autoexamen) prova de solventar.
  Coetzee comença preguntant-s'hi fins a quin punt la veritat estricta és imprescindible en la història personal d'un individu; si no és millor, de vegades, enganyar-nos a nosaltres mateixos (com quan ens convencem que, després de morir, anirem a un "món millor"). La veu psicoanalítica retruca que hi ha aspectes de la veritat personal de què no es pot escapar i per això cal bussejar-hi. El problema, naturalment, és que el concepte de veritat en literatura no és el mateix que en psicoanàlisi i per això el diàleg és un poc frustrant.
  De Coetzee ja coneixíem el seu interés pels significat dels processos psicològics. En Infantesa. Escenes de la vida a províncies (2006), potser el més bonic dels seus llibres autobiogràfics, reflexionava sobre la seua escassa adhesió al país on va nàixer. Ell no podia identificar-se amb Sud-àfrica perquè era el país del seu pare, a qui odiava. Aquest pare havia proporcionat al seu fill un cognom afrikaner, però aquest preferia considerar-se anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). No sent que forme part de la societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna (“Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare”) i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats (“Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat”).
  Ara ha de gestionar aquest passat. És així com entra en escena la psicoanàlisi (la religió vol gestionar el nostre futur; els néts de Freud s'acontenten a negociar el nostre passat). Tot llavors és vist a la llum de les ensenyances del mestre.
  Però és l'escriptor qui acaba convencent, al final. El passat personal ha de ser avaluat amb un model literari: o Sòfocles o Nathaniel Hawthorne. O sucumbim, encegats, al pes de la nostra infantesa (la llar de tots els traumes, segons Freud) o fem com Hester Prynne, l'heroïna de La lletra escarlata, que accepta la seua marca i hi desafia la comunitat. I la resta és només xerrameca.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-7-2015

La terra eixorca

Títol: La gran depuració
Autor: Francesc Viadel
Publicacions de la Universitat de València
València, 2015
249 pàgines

  En matèria d'anticatalanisme, els valencians som la màxima veu autoritzada. Al capdavall, si aquesta nauseabunda ideologia ha informat històricament els plecs més íntims de l'espanyolitat global, al País Valencià ha confluït amb una gran naturalitat amb un regionalisme crispat que, disfressat de "valencianisme", ha imperat fins fa quatre dies en l'imaginari local. Des de Paquita la rebentaplenaris -un entranyable monstre municipal que va fer furor a la València de la Transició- a la Llei de senyes d'identitat del PP agònic, hi ha una virulenta línia contínua que s'esforça per vindicar una "cultura valenciana" absolutament aliena al fet català. Segons els defensors d'aquesta teoria, la llengua, els costums, la societat i qualsevol altre formant de la nostra personalitat no tenen res a veure amb Catalunya. Ben al contrari, s'haurien exaltat mites locals adequats al discurs espanyolista -com el Palleter-, i algunes circumstàncies òbvies com la mútua intel·legibilitat idiomàtica entre catalans i valencians serien simples coincidències entre "dues llengües" provinents, com germanes mal avingudes, d'una mateixa mare llatina.
  Tota una altra cosa, certament, ha sigut la gestió política de tot aquest assumpte. S'acusa repetidament Joan Fuster i els seus seguidors d'haver atiat la reacció anticatalana, a partir dels anys 60, amb unes propostes maximalistes. En realitat, l'anticatalanisme formava part de la ideologia nacional espanyola i, d'una manera o altra, hauria saltat a la palestra amb un motiu o altre. Als anys 70 i 80 va ser l'excusa perfecta de les recialles franquistes valencianes per oposar-se a un procés de democratització i modernització pilotat per l'esquerra. I van guanyar la batalla, però no la guerra.
  Francesc Viadel, perspicaç periodista i documentadíssim sociòleg, s'ha ocupat reiteradament de la matèria en successius assajos. El que va començar amb Història inacabada del balverisme (2009) culmina ara de manera natural en La gran depuració, el subtítol del qual ja dóna idea de l'exhaustiu repàs que fa al fenomen: "Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l'anticatalanisme espanyol". Un volum que faran bé de llegir els actuals responsables de Compromís, per dos motius: perquè han sabut sortejar bé aquesta pesada motxilla i perquè no han de pensar, ni per un moment, que l'espanyolisme anticatalanista valencià estiga definitivament mort i soterrat.
  Viadel, però, no s'ha quedat en la pura glossa del fet anti. És també l'autor d'un títol imprescindible per comprendre l'esforç reiterat de més d'una genració de valencians per sortejar la trampa xenòfoba i eixir del marc mental del Tanto monta, monta tanto: Valencianisme. L'aportació positiva (2012). Perquè, si hi ha una idea d'Espanya escrita amb la sang de la intolerància, hi ha també -basculant-hi tothora- un impuls generós en favor d'un espai plurinacional i plurilingüístic respectuós amb els drets de tothom.
  Escriu l'autor: "La història d'Espanya dels darrers decennis ha estat també la d'una depuració, la dels cossos estranys a la idea d'un país culturalment i lingüísticament uniforme, d'un Estat tancat en si mateix". L'anticatalanisme, en aquesta Espanya immortal, és una xenofòbia restrictiva, un antisemitisme de manual, una manera d'odiar al diferent. "Depurar" vol dir "expulsar els membres considerats perillosos o desafectes". Però quan ja s'ha expulsat tothom, què queda, sinó un solar buit, una terra eixorca?

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.621