11/7/15

Èdip contra Hester Prynne

Títol: El buen relato
Autors: J.M. Coetzee, Arabella Kurtz
Random House
Barcelona, 2015
Trad. de Javier Calvo
182 pàgines


  La psicoanàlisi i la literatura es conjuguen bé ja que, al capdavall, comparteixen la mateixa matèria primera: la paraula. En el fons, Sigmund Freud va ser un superb escriptor, i va aconseguir transformar la psicologia de la vaga fetilleria acientífica que era en tot un gènere literari, també acientífic però dotat amb la formidable virtualitat d'interpretar el comportament humà a través dels gran mites fundacionals europeus.
  Res més europeu -mes judeocristià- que la doctrina freudeana, però Dalí la va portar a Amèrica disfressada de surrealisme. Els estralls subsegüents són ben coneguts. No és estrany que ara un gran escriptor sudafricà, J.M. Coetzee, i una psicòloga clínica anglesa, Arabella Kurtz, duguen a terme un intercanvi epistolar per a indagar sobre el seu terreny comú. El resultat és aquest volum, El buen relato. Conversaciones sobre la verdad, la ficción y la terapia psicoanalítica.
  Caldria explicar, d'entrada, que no és aquest un llibre fàcil. L'altura intel·lectual dels dos interlocutors és elevada i el seu discurs no es caracteritza per oferir respostes, sinó un seguit de preguntes. El lector no avesat a l'argot psicoanalític pot trobar-s'hi una mica descol·locat. No discutiré la pertinència de molts dels dubtes que Coetzee hi planteja, i que Kurtz (un cognom adient per endinsar-se en el riu de la memòria, de la veritat i de l'autoexamen) prova de solventar.
  Coetzee comença preguntant-s'hi fins a quin punt la veritat estricta és imprescindible en la història personal d'un individu; si no és millor, de vegades, enganyar-nos a nosaltres mateixos (com quan ens convencem que, després de morir, anirem a un "món millor"). La veu psicoanalítica retruca que hi ha aspectes de la veritat personal de què no es pot escapar i per això cal bussejar-hi. El problema, naturalment, és que el concepte de veritat en literatura no és el mateix que en psicoanàlisi i per això el diàleg és un poc frustrant.
  De Coetzee ja coneixíem el seu interés pels significat dels processos psicològics. En Infantesa. Escenes de la vida a províncies (2006), potser el més bonic dels seus llibres autobiogràfics, reflexionava sobre la seua escassa adhesió al país on va nàixer. Ell no podia identificar-se amb Sud-àfrica perquè era el país del seu pare, a qui odiava. Aquest pare havia proporcionat al seu fill un cognom afrikaner, però aquest preferia considerar-se anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). No sent que forme part de la societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna (“Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare”) i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats (“Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat”).
  Ara ha de gestionar aquest passat. És així com entra en escena la psicoanàlisi (la religió vol gestionar el nostre futur; els néts de Freud s'acontenten a negociar el nostre passat). Tot llavors és vist a la llum de les ensenyances del mestre.
  Però és l'escriptor qui acaba convencent, al final. El passat personal ha de ser avaluat amb un model literari: o Sòfocles o Nathaniel Hawthorne. O sucumbim, encegats, al pes de la nostra infantesa (la llar de tots els traumes, segons Freud) o fem com Hester Prynne, l'heroïna de La lletra escarlata, que accepta la seua marca i hi desafia la comunitat. I la resta és només xerrameca.

Joan Garí
Publicat en Ara, 11-7-2015

Cap comentari:

Publica un comentari