La terra eixorca

Títol: La gran depuració
Autor: Francesc Viadel
Publicacions de la Universitat de València
València, 2015
249 pàgines

  En matèria d'anticatalanisme, els valencians som la màxima veu autoritzada. Al capdavall, si aquesta nauseabunda ideologia ha informat històricament els plecs més íntims de l'espanyolitat global, al País Valencià ha confluït amb una gran naturalitat amb un regionalisme crispat que, disfressat de "valencianisme", ha imperat fins fa quatre dies en l'imaginari local. Des de Paquita la rebentaplenaris -un entranyable monstre municipal que va fer furor a la València de la Transició- a la Llei de senyes d'identitat del PP agònic, hi ha una virulenta línia contínua que s'esforça per vindicar una "cultura valenciana" absolutament aliena al fet català. Segons els defensors d'aquesta teoria, la llengua, els costums, la societat i qualsevol altre formant de la nostra personalitat no tenen res a veure amb Catalunya. Ben al contrari, s'haurien exaltat mites locals adequats al discurs espanyolista -com el Palleter-, i algunes circumstàncies òbvies com la mútua intel·legibilitat idiomàtica entre catalans i valencians serien simples coincidències entre "dues llengües" provinents, com germanes mal avingudes, d'una mateixa mare llatina.
  Tota una altra cosa, certament, ha sigut la gestió política de tot aquest assumpte. S'acusa repetidament Joan Fuster i els seus seguidors d'haver atiat la reacció anticatalana, a partir dels anys 60, amb unes propostes maximalistes. En realitat, l'anticatalanisme formava part de la ideologia nacional espanyola i, d'una manera o altra, hauria saltat a la palestra amb un motiu o altre. Als anys 70 i 80 va ser l'excusa perfecta de les recialles franquistes valencianes per oposar-se a un procés de democratització i modernització pilotat per l'esquerra. I van guanyar la batalla, però no la guerra.
  Francesc Viadel, perspicaç periodista i documentadíssim sociòleg, s'ha ocupat reiteradament de la matèria en successius assajos. El que va començar amb Història inacabada del balverisme (2009) culmina ara de manera natural en La gran depuració, el subtítol del qual ja dóna idea de l'exhaustiu repàs que fa al fenomen: "Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l'anticatalanisme espanyol". Un volum que faran bé de llegir els actuals responsables de Compromís, per dos motius: perquè han sabut sortejar bé aquesta pesada motxilla i perquè no han de pensar, ni per un moment, que l'espanyolisme anticatalanista valencià estiga definitivament mort i soterrat.
  Viadel, però, no s'ha quedat en la pura glossa del fet anti. És també l'autor d'un títol imprescindible per comprendre l'esforç reiterat de més d'una genració de valencians per sortejar la trampa xenòfoba i eixir del marc mental del Tanto monta, monta tanto: Valencianisme. L'aportació positiva (2012). Perquè, si hi ha una idea d'Espanya escrita amb la sang de la intolerància, hi ha també -basculant-hi tothora- un impuls generós en favor d'un espai plurinacional i plurilingüístic respectuós amb els drets de tothom.
  Escriu l'autor: "La història d'Espanya dels darrers decennis ha estat també la d'una depuració, la dels cossos estranys a la idea d'un país culturalment i lingüísticament uniforme, d'un Estat tancat en si mateix". L'anticatalanisme, en aquesta Espanya immortal, és una xenofòbia restrictiva, un antisemitisme de manual, una manera d'odiar al diferent. "Depurar" vol dir "expulsar els membres considerats perillosos o desafectes". Però quan ja s'ha expulsat tothom, què queda, sinó un solar buit, una terra eixorca?

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.621