29/7/15

Un humanisme esperançat

Títol: Vista parcial
Autor: Tobies Grimaldos
PUV
València, 2014
141 pàgines


  L'herència de Montaigne ha estat magnànima al País Valencià. L'aparició providencial de Joan Fuster als anys 50 -quan abandona la poesia i s'endinsa amb armes i bagatges en la prolífica selva de la prosa de no ficció- va representar la consolidació d'una manera de fer literatura empeltada amb les cabòries d'aquell solitari perigordià que va proclamar: "Jo sóc la matèria del meu llibre". De Fuster ençà, una legió d'escriptors de diferents generacions han continuat aquesta senda propiciadora d'excel·lents troballes prosístiques. En realitat, l'assagista compta amb els mateixos lectors -si fa no fa- que el poeta, però aquesta constatació objectiva no té res de particular: en parlar de literatura, els nombres són relatius. És la indagació estilística, la consecució de metes cada vegada més altes en el terreny purament literari el que dóna la mesura de la vàlua d'un gènere, d'uns autors tenaços immunes al desànim editorial. No hi ha premis dedicats a l'assaig strictu sensu (el "Joan Fuster" de l'editorial 3i4 no ha estat concedit mai, per exemple, a un assaig autèntic, perquè tothom avantposa el petit rèdit que proporciona el material ortopèdic: refregits de tesis doctorals, informes acadèmics, prosa tecnocràtica sense valor literari); els lectors prefereixen novel·letes de lladres i serenos o fabulacions "històriques"; la vida, en general, sembla conspirar contra l'existència d'un gènere basat en la divagació intel·lectual, la bona ploma i l'auscultació autobiogràfica (i ara diuen que tot això està de moda: serà un malentès!).
  Sense desanimar-se per aquesta realitat, Tobies Grimaldos ha sovintejat un tipus de reflexió en diferents volums que sembla voler continuar la fecunda estela de Michel de Montaigne. Vista parcial és això: un conjunt de petites proses que fan apologia d'un cert sentit comú -el menys comú dels sentits, em tem-, servit des de la temprança militant i amb l'excipient d'una mica d'ironia. I és que, com diu el mateix Grimaldos, "l'irònic és un humanista una mica descregut, però que no ha perdut del tot l'esperança".
  Quan un autor es posa aquestes ulleres, ja podem acompanyar-lo en un recorregut a través d'una recopilació de reflexions sobre la vida quotidiana: la diferència entre el correu electrònic i la vella carta, o el valor dels noms i de les coses (com en una de les millors peces del recull: "Arròs i mandarines"). L'autor és catedràtic de Filosofia, però no esperem lliçons abstruses. Només un recordatori: tots naixem filòsofs però anem deixant de ser-ho amb els avatars de l'edat.
  Fidel a uns pocs mestres del seu ofici (com el Wittgenstein que aconsella: "No preguntes pel significat, pregunta per l'ús"), Tobies Grimaldos reivindica el concepte de veritat i la dignitat del dubte, una profilaxi imprescindible per anar pel món d'avui. Ho fa, però, amb un estil una mica descafeïnat, un to potser excessivament reblanit. És l'únic inconvenient que trobe en un llibre certament agradable i útil: la manca del tremp i la vivacitat que només proporcionen l'estil literari.
  Naturalment, això només és una opinió: vivim, però, en un país petit, on una -petita- crítica pot ser vista -parcialment- com un gran desastre, perquè l'escriptor és una criatura desvalguda i hipersensible, tan avesada com està a la indiferència i/o el menyspreu. No crec que siga el cas de Grimaldos. Ell fa la seua faena ben feta i només li suggerisc un aspecte a millorar. E la nave va...

Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.624

Cap comentari:

Publica un comentari