El meu regne per una espasa

Títol: Lletres de batalla
Autors: Joanot Martorell i Joan de Montpalau
Versió de Joan-Lluís Lluís
Editorial Barcino
Barcelona, 2014
83 pàgines

  Aquesta edició de les cartes de batalla intercanviades per Joanot Martorell i Joan de Montpalau ve de la mà de l'editorial Barcino. La benemèrita institució, a través de la seua col·lecció "Tast de clàssics", ens està proporcionant, des de fa alguns anys, una sèrie de títols emblemàtics de la nostra literatura medieval versionats per escriptors actuals. Va començar Carles Duarte, amb la poesia de Jordi de Sant Jordi i van continuar, després, autors com Josep Piera (que ens va oferir Una tria del colossal corpus poètic ausiasmarquià), Alba Dedeu (amb la seua delicada interpretació de Lo somni de Bernat Metge), Marta Pessarrodona (que va titular Jesús i les dones una oportuna antologia de la Vita Christi d'Isabel de Villena), Eduard J. Verger (encarregat  de posar a l'abast d'un lector actual els Perills d'amor de Roís de Corella), Albert Mestres (qui, amb M. Marfany, ens ha fornit una estimulant versió moderna de la Disputa de l'ase d'Anselm Turmeda) i finalment Joan-Lluís Lluís.
  L'escriptor nord-català s'ha demostrat suficientment versàtil com per ressuscitar aquesta vetusta correspendència bèl·lica oferint-la al lector d'avui no amb interès arqueològic, sinó com un tall de documents capaços de dir-nos alguna cosa -encara- sobre les emocions i la vida quotidiana d'un dels més grans clàssics de les nostres lletres.
  Pel que sabem de Joanot Martorell degué ser un tipus apassionat, violentat per les servituds de l'honor i d'espasa fàcil, un aristòcrata típic ben integrat en els alts cercles d'aquella València prodigiosa que va saber proporcionar, al segle XV, un grapat de lletraferits genials absolutament irrepetible. Aquells tipus es coneixien bé i fins i tot estaven emparentats: Jaume Roig (l'autor de L'espill, que també acaba d'editar Barcino en versió d'Antònia Carré) era el metge d'Isabel de Villena; Ausiàs march es va casar amb Isabel Martorell, la germana de l'autor del Tirant lo Blanc.
  La qüestió del parentiu és el motor del llibre de què ara m'ocupe. Una altra germana de Joanot, Damiata Martorell, va ser seduïda pel seu cosí Joan de Montpalau. Els dos amants van compartir llit però, a l'hora de fer cap a l'altar, a Montpalau li va entrar una desgana infinita. Enrabiat per l'afer, Joanot va exigir reiteradament al cosí llibertí que netejara el nom de la seua germana. Com que Montpalau no hi tenia cap interès, ambdós cavallers es van intercanviar una sèrie de lletres de batalla reptant-se a un duel.
  En realitat, el duel no es va celebrar mai. Per Martí de Riquer sabem que Joan de Montpalau va solucionar el tema amb el pagament de quatre mil florins. De matrimoni, ni parlar-ne.
  A les cartes en qüestió, fet i fet, un desaforat Martorell repta i provoca reiteradament Montpalau, però la resposta que obté d'aquest no passa d'una desmenjada ironia (retreu al seu contrincant que li escriga termes com "sil·logisme" o "relatar" però Martorell, que no és manc, li retruca que el significat d'aquests mots és ben conegut per qualsevol vailet de la ciutat). Com el seu futur personatge Tirant lo Blanc, Joanot Martorell està disposat a conquistar l'univers, però s'acontentaria amb poder pactar un jutge per a poder enfrontar-se al seu enemic amb una espasa i una llança. I és aquest tot l'argument d'aquestes lletres.
  Com bé suggereix Joan-Lluís Lluís, l'espasa de Martorell es degué rovellar, però ell es desfogaria bé, anys a venir, amb les aventures que va imaginar per al seu Tirant. En aquest excitat protagonista va bolcar tota la seua passió de cavaller sense rival possible. I la Literatura en va eixir guanyant clarament.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-2-2015

L'estat de comptes de la nostra vida

Títol: ¿És breu, la vida?
Autor: Sèneca
Editorial Adesiara
Martorell, 2014
Trad. de Jordi Avilés
160 pàgines

Els autors dels llibres d'autoajuda, tan exitosos en aquests darrers anys, ens han recomanat prescindir dels psiquiatres i substituir-los pels clàssics. Plato not Prozac, de Lou Marinoff, és un títol emblemàtic entre els llibres a què faig referència. Deixant al marge les potencialitats antidepressives de Plató, caldrà reconèixer que, com que tot està en els clàssics, també els clàssics filosòfics són adequats per a ensenyar-nos certes virtuts vitals que la vida moderna tendeix a fer-nos oblidar, presa de les seues imperatives servituds.
  En aquesta línia, l'editorial Adesiara -que ens ve fornint valuosos textos grecs i romans- ens proposa la relectura d'un opuscle de Sèneca, De breuitate uitae. El filòsof cordovès ens convida a contemplar la vida no com un lapse aqueferat, sinó com una oportunitat per a l'oci fructífer. Preceptor d'emperadors, Sèneca distingeix clarament, a la seua obra, entre els "occupati" (els qui, com diríem ara, es deixen mossegar per l'estrés) i els "otiosi" (aquells que frueixen de la vida contemplativa). Òbviament, només aquests segons, retirats del món, cultivant una existència tranquil·la i intel·lectualment rica, estan en disposició d'accedir a alguna mena de felicitat.
  Si volem realment ser feliços, però, hem de prescindir -tal com recomana el nostre filòsof- del desig de posseir, el d'aturar el temps i el d'allargar la vida. És en l'abandó de tot desig, en realitat, on està el secret de la conquista d'un mateix. No negarem, doncs, que no sabem el camí. El problema, si voleu, és fins a quin punt estem disposats -nosaltres, criatures excitades de la vida moderna- a caminar-hi.
  El secret per a què la vida no et semble curta, diu Sèneca, és concentrar-se en cada moment. "Protinus uiue!" ("Viu l'instant!"), s'exclama, com en un eco del vell "Carpe diem", que tants han volgut entendre com una invitació a la disbauxa instantània i altres formes de cinisme materialista, mentre que personalment sempre m'ha semblat una austera invitació a convertir l'escàs temps de què disposem en el ciment per a alguna edificació que perdure.
  Mentre la vida dels "occupati" és un sospir ("breuissimam"), la dels "otiosi" s'obri a un espai "sagrat i inviolable, que està per sobre de qualsevulla vicissitud humana, que se sostreu a l'imperi de la fortuna i que no es veu neguitejat per la pobresa ni per la por ni per l'escomesa de les malalties". Aquest espai privilegiat, la possessió del qual "és perpètua i lliure d'inquietud", és el passat.  I el secret d'aquest privilegi és senzill: "Els dies només estan en el present d'un a un i, encara, d'instant en instant, mentre que tots els dies del temps passat es faran presents quan tu ho disposis".
  Aquesta facultat retrovisora ha de ser conreada per l'home apartat del brogit humà, centrat en els meandres del seu esperit. En paraules de Sèneca (adreçades a Pompeu Paulí, el pare de la seua segona esposa i destinatari del text): "És preferible conèixer l'estat de comptes de la pròpia vida que no pas el del blat de l'Estat".
  Si heu entès la lliçó, no queda molt més a afegir. És clar que el blat és un assumpte d'enorme gravetat, i ens hi podem trobar distrets fàcilment. Si disposem d'un mas a Llofriu, però, o a Vilafranca (és el meu cas), farem bé de retirar-nos-hi. L'eco de les passions humanes ha d'arribar-hi somort i exangüe, per a no distraure una vida centrada en la rememoració del passat i l'ordenació intel·lectual del present.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1602

Maons contra la llegenda negra

Títol: Lucrècia Borja, la filla del papa
Autor: Dario Fo
Editorial Bromera
Alzira. 2014
Trad. d’Enric Salom
190 pàgines


  Els Borja –ara ja podem dir-ho amb tranquil·litat- van arribar a Roma, a finals del segle XV, udolant com llops afamats. Procedien de Xàtiva i anaven a la conquista d’una altra petita ciutat de no més de 30.000 habitants, assolada sovint per les epidèmies, però que guardava al seu bell mig un tresor incomparable: el Vaticà. Hi van ser papes, successivament, Alfons de Borja (Calixt III, 1456-1458) i el seu nebot Roderic de Borja (Alexandre VI, 1492-1503). S’hi comportaren, no cal dir-ho, amb tota la panòplia de llibertats excessives que eren habituals en els vicaris de Crist de l’època. No foren ni més assassins, ni més luxuriosos ni més cobdiciosos que els seus antecessors o els propis contemporanis, però era obvi que eren estrangers, així que una feixuga llegenda negra es va teixir de seguida en contra seua. Ja quan van ser proclamats papes, els italians van saludar els Borja deplorant que l’església italiana haguera caigut en mans “dels catalans”; i, quan volien insultar Alexandre VI, l’anomenaven “marrano catalano”.
  Només en els últims anys han començat a aparèixer textos que busquen rellegir l’epopeia dels Borja i resituar la infàmia de la llegenda negra en els seus justos termes. Aquesta Lucrècia Borja de Dario Fo entra de ple en el propòsit de restituir la fama de les figures històriques de la família Borja o, almenys, separar els fets constatats de l’àmplia nòmina de salvatjades graciosament atribuïdes.
  El projecte em sembla molt interessant. Esperava de Dario Fo, tanmateix, un text amb una mica més de substància. Al capdavall, un premi Nobel no hauria de baixar la guàrdia en cap moment. I el problema d’aquesta novel·la és que els seues personatges són previsibles, sense densitat, massa obvis. El didactisme hi força una escriptura un tant desmanegada. Alexandre VI hi és pintat com un papa amb un fons reformista, però un home ferventment partidari d’un tradicional refrany valencià: “Dels pecats del piu, Déu se’n riu”. Cèsar, el seu fill, és l’assassí maquiavèl·lic que els seus actes retraten, ambiciós i imparable. En canvi Lucrècia, la protagonista, és descrita com una víctima de l’ambició del seu germà Cèsar, una dona de gran bellesa però també de gran pietat que només volia estimar i ser estimada.
  El resultat literari, ja dic, em sembla pobre. Joan Francesc Mira va emprendre, fa anys, un projecte equivalent, en aquest cas centrat en Alexandre VI. L’escriptor valencià va retratar, en Borja Papa (1996), una figura ambivalent, tan allunyada de la foscor en què la van embolicar els seus enemics com de qualsevol temptació extemporàniament hagiogràfica. Com ara Dario Fo, també Mira va voler rescatar els autèntics contorns d’una personalitat irrepetible, injustament tractada per la història. Borja Papa, però, és una novel·la –una autobiografia fictícia- d’extraordinària factura literària, bellament i sàviament escrita, per a la qual l’autor es va documentar minuciosament als arxius vaticans.
  Al final, el que continua fascinant-nos dels Borja és aquesta àgil capacitat d’una família valenciana per situar-se al cim del món conegut en una època irrepetible: mentre a València havien deixat escriptors com Jaume Roig (que era el metge de la família) o Ausiàs Marc (que enviava versos a la germana d’Alfons de Borja, Tecleta), a Roma van ser contemporanis de Rafael, Ariosto, Leonardo, Copèrnic, Miquel Àngel o Bembo (que va ser amant de Lucrècia, per cert).
  Amb tot això es poden fer llibres molt bons. De Dario Fo, en tot cas, tenim dret a reclamar-ne un una mica menys previsible i de més ambició literària.

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-2-2015

Una vida amb humor

Títol: La madre
Autor: Edward St. Aubyn
Editorial Random House
Barcelona, 2014
Trad. de Cruz Rodríguez
392 pàgines

  L'any 1992 Edward St. Aubyn va començar a publicar una sèrie de novel·les de què La madre és la culminació. Les tres primeres les va publicar també Random House amb el títol genèric de El padre. La madre, al seu torn, reuneix dues narracions: Leche materna i Por fin.
  Els cinc volums tenen un mateix protagonista, Patrick Melrose, que és un alter ego gens dissimulat de l'autor. Les seues vivències al si d'un família britànica de classe alta són la base d'un cicle novel·lístic que ha merescut una unanimitat crítica certament impressionant. The Times, per exemple, va saludar el seu autor com "un dels millors escriptors de la seua generació", mentre Michael Chabon explicava que llegint-lo, havia tingut "una de les més increïbles experiències lectores (...) en els últims deu anys". Aquesta segona observació em sembla més pertinent que la primera. Al capdavall, Chabon s'hi retrata en tota la seua subjectivitat inapel·lable, mentre The Times recorre a una crossa més o menys efectiva... que sol aplicar-se a un bon grapat d'escriptors de manera simultània.
  Siga com siga, el que és obvi és que St. Aubyn et pot interessar més o menys, però els valors de la seua escriptura salten a la vista. El més evident -o almenys així m'ho sembla- és aquest persistent humor britànic que informa les seues pàgines, amb la seua factura inconfusible: "Este año llevaban a Thomas a conocer a la abuela. La mujer no podría decirle gran cosa pero, claro Thomas tampoco [és un bebè]. Quizá se cayeran bien". La sornegueria és un instrument impagable en un novel·lista que té aspiracions diguem-ne costumistes. No importa que el que s'hi narre siguen coses terribles: el lector agraïrà que l'autor utilitze l'excipient de la ironia. Com el propi St. Aubyn ha explicat en alguna entrevista, tot allò que et va passant en la vida s'entén millor intel·lectualment que emocionalment: "Hi ha, d'una banda, un oceà de banalitat, coses que la gent diu i després una piscina profunda de coses que són genuïnament indescriptibles, on les paraules no poden arribar. Entre aquestes dues masses hi ha una estreta llengua d'arena: coses que són molt difícils de dir, però que val la pena dir-les. Aquí és on hi ha l'acció".
  A banda d'això, els relats de La madre (sobretot Leche materna) tenen molt de la prolixitat biogràfica de La meua lluita, de Karl Ove Knausgård, per exemple (la gran sensació noruega de la literatura de ficció autobiogràfica). Mentre la seua dona s'ocupa dels dos petits, Patrick s'entreté amb la seua amant, Julia. Alhora, la mare de Patrick, Eleanor, llangueix entre amenaces de donar tota la seua herència a una secta new age (Por fin transcorre íntegrament el dia del funeral de la mare).
  En realitat, Patrick Melrose és un addicte a la farmacologia i al ressentiment (o allò que li puga succeir als sentiments quan són passats pel sedàs d'un sarcasme lleument irònic). Flirteja amb la idea del suïcidi, fins i tot quan ja no du a la butxaca un exemplar de El mite de Sísif. El lector recordarà el principi immortal d'aquest Essai sur l'absurde d'Albert Camus: "Il n'y a qu'un problème philosophique vraiment sérieux : c'est le suicide. Juger que la vie vaut ou ne vaut pas la peine d'être vécue, c'est répondre à la question fondamentale de la philosophie" ("Només hi ha un problema filosòfic verdaderament seriós: el suïcidi. Jutjar si la vida val o no val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia").
  Edward St. Aubyn, amb La madre, respon positivament a aquest dilema: val la pena viure la vida però només si ho fem amb humor. Completament d'acord.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-1-15

Memorial de l'avi

Títol: Un home que se'n va
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial Proa
Barcelona, 2014
667 pàgines

   En totes les famílies hi ha un secret o, si ho preferiu, un sobreentès decisiu. En la meua  aquesta informació oculta, que planava pels silencis arraconats de la casa familiar, va ser la presó de l'avi. Durant anys i panys, tot al llarg de la meua infància i el principi de l'adolescència, mon pare solia concloure els seus estats de malhumor sobrevingut amb una admonició una mica críptica, que anava acompanyada pel dit índex de la mà dreta ferotgement erigit. "Un dia sabràs el que va passar. Quan tindràs edat, et contaré una cosa terrible". Aquella enigmàtica advertència, vagament amenaçadora, va acompanyar ritualment el meu trànsit al coneixement, fins que un dia es va produir la tan ansiada revelació. "El que va passar" va ser la reclusió de l'avi -el pare de mon pare- després de la Guerra Civil. Batiste Garí, en efecte, havia estat condemnat a mort l'any 1939 pel delicte suprem d'haver presidit la secció local d'un sindicat durant la guerra. La pena li fou commutada per cadena perpètua: va complir set anys al penal de Sant Miquel dels Reis, als afores de València.
  Aquell infame empresonament va presidir la crua infància de mon pare. En tornar a casa, l'avi va cremar tots els papers que testimoniaven el seu pas per Sant Miquel i altres llocs de reclusió, en una escena novel·lesca -al davant de la llar, mentre a fora ha caigut una nevada històrica i insòlita a Borriana-, la intensitat dramàtica de la qual ha passat de la memòria de mon pare a la meua sense perdre ni un àpex.
  En Un home que se'n va també hi ha un individu que estripa els papers al·lusius a la seua reclusió al davant del seu nét. L'individu en qüestió és Vicente Villatoro Porcel i el seu nét l'escriptor Vicenç Villatoro. En arribar als 50 anys, l'escriptor sent la necessitat d'abordar la història del seu avi, un home nascut al poble andalús de Castro del Río i emigrat a Terrassa als anys 50. Entremig, hi ha la tragèdia -la d'ell, la del meu avi, la de tots. Durant la guerra, és escollit per formar part del Comitè del Front Popular a Castro. És un republicà moderat, un burgès liberal (¿caldrà dir que el meu avi devia ser un tipus desideologitzat, a qui van nomenar president de la UGT perquè queia bé a tothom?). En els primers mesos de contesa, els anarquistes organitzen a Castro -i allà on poden- la seua Acràcia ideal. Un periodista austríac que passa per allí, Franz Borkenau, diu que aquesta gent de la FAI li semblen anabaptistes del segle XVI. Ho conta en un llibre, The Spanish Cockpit, que es va traduir a Espanya com El reñidero español (un títol eufònic i suggestiu). Borkenau, que acaba de desencantar-se del marxisme, comprèn perfectament que el que s'assaja a Espanya és només un petit paper preparatori per al reñidero mundial.
  La presó de l'avi (també condemnat a mort, també amb la pena commutada, i cinc anys reclòs a Burgos a la mateixa presó que Marcos Ana) i la seua posterior emigració són el motor de la perquisició del Villatoro novel·lista. No és un llibre sobre el seu avi: és un llibre sobre ell en el mirall del seu avi. Intenta comprendre els homes i les circumstàncies del passat i, davant el fet de la guerra, no és equidistant, però vol ser equànime. Com té el dot de la claredat, d'explicar amb una simplicitat només aparent les coses complexes, basteix un volum extraordinàriament sòlid, una indagació memorialística amb lleus pinzellades de ficció.
  Villatoro ha saldat comptes. Ha escrit, probablement, el seu millor llibre, el més personal i íntim. El seu avi n'estaria orgullós.  El seu secret familiar és ara una commovedora i cauteritzada lliçó pública. I un eficacíssim tour de force literari.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.595

Una paràbola tardorenca

Títol: La vida és estranya
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2014
280 pàgines
 

  A partir dels seixanta anys, qui no es considera un fracassat és perquè és un imbècil. No importa que la vida t'haja somrigut especialment, ni que hages coronat un vuit-mil o t'hages fet ric o sigues un artista d'èxit. Quan s'encara allò que eufemísticament s'anomena "l'última etapa de la vida" és quan realment u està en condicions d'adonar-se que tot és un poc inútil, en el fons.
  Això ho sap bé el protagonista d'aquesta novel·la i alter ego de l'autor, Oleguer Regós. En la primera pàgina del text ens ve descrit amb extraordinària economia expressiva el balanç vital d'aquest home en el llindar de la vellesa: viu entre Tossals (que és com dir ben endins de la quinta forca) i Barcelona, sense considerar-se realment d'enlloc; al Cafè de Plaça el consideren un fracassat -i més: un paranoic-; per a reblar el clau, voldria escriure unes memòries.
  La pruïja memorialística té un sentit: quan u se sent l'última baula dels "llinatges nobles" (d'aquella gran època en què "la noblesa era, exactament, una forma superior de la llibertat"), és lògic que considere que l'única lleialtat que li queda és la de la memòria. Però els Regós, vet-ho ací, estan en decadència "des del segle XVII", i no importa un passat gloriós ara amb els almogàvers, ara amb els carlins: el seu món d'identifica amb tot allò que, a la Recherche de Proust, funciona com a epitafi.
  Per això, probablement, Regós no sap realment el que vol. Quan negligeix el somni de les memòries, imagina el projecte d'un volum sobre les lleis de la història. Qualsevol cosa és bona si et fa fugir del present, sobretot si les dones t'abandonen i la ciutat on vius comença a assemblar-se a un algoritme abstrús. El protagonista, en efecte, confessa que no ha tingut mai "caràcter" amb les dones, que és com dir que hi ha sentit fascinació però també una imprecisa incomprensió. Al Cafè de Plaça, mentrimentres, el que es discuteix és si "de les dones, el que importa és que ens donen vida" o bé "el que ens importa de la vida és que ens doni dones". I és que les màximes de l'amor són reversibles, com els aforismes més ingenus.
  Precisament la literatura de Valentí Puig és acusadament conceptual, esquitxada de frases sapiencials. És un autor que ha arribat a una maduresa que consisteix a escriure sempre el mateix llibre, contemplar la vida amb l'elegant sensació d'un déjà vu i no oblidar-se de deixar una ampolla de cava a la part de la nevera més pròxima al congelador.
  Amb aquesta filosofia, es pot fer un llibre on Barcelona siga avaluada des del punt de vista del client d'un gran prostíbul, però amb la condició que quede clar que les putes són més humanes que els polítics, per exemple. Precisament un dels personatges més fascinants de La vida és estranya és un tal Befàs, un "Napoléo petit", un patrici patriota finalment fora de la llei, que podria ser la barreja de Pujol, Millet o qui sap quin altre líder messiànic finalment caigut. Era un dels qui es reconeixien en una màxima consuetudinària del calibre de "una mica de corrupció greixa els mecanismes del sistema" i s'omplia d'orgull quan el fiscal el definia com "el pagador principal de la vida política catalana". En un país on tots aspiren a cobrar, no hem d'oblidar mai la grata providencialitat de qui paga.
  Amb tot això -i més coses- ha escrit Valentí Puig la seua novel·la. Ell també, com Regós, està en la tardor de la vida, aquesta etapa en què s'han acabat els excessos però no la literalitat dels desitjos. Llavors ja s'ha comprès que tot és passat i que l'èxit és un miratge. Ja es pot fer, sense demanar perdó, bona literatura.

Joan Garí

Publicat en Ara, 3-1-15

Vida d'un monstre

Títol: Soy yo, Édichka
Autor: Eduard Limònov
Marbot Edicions
Barcelona, 2014
Trad. d'Ana Guelbenzu
330 pàgines


  L'any 2011, Emmanuel Carrère va publicar a França un llibre meravellós titulat simplement Limonov. El volum abordava la vida de l'escriptor i polític russoucraïnès Eduard Savienko, que es va canviar el nom a Limònov -o Limonov, que amb els noms russos mai no se sap-  en una primera etapa de poeta alternatiu. Carrère va trobar en aquest personatge atrabiliari i excessiu un subjecte perfectament adequat dins el seu projecte de fer literatura a partir de la vida real. Limonov (que va traduir al castellà Anagrama l'any 2013) va resultar un relat superb i engrescador, que no debades meresqué el Prix des prix (el guardó que distingeix, a França, el millor entre els vuit premis literaris més importants, entre els quals el de l'Académie Française i el Goncourt).
  El Limònov que retratava Carrère era fill d'un txequista subaltern i havia aprés ràpid, entre la dècada dels 60 i els 70, a la Unió Soviètica, a considerar enemic qualsevol poderós, incloent-hi els poetes amb fama. No simpatitza amb el règim però tampoc amb els dissidents "oficials". Carrère anirà resseguint la seua vida en l'etapa d'exiliat als Estats Units, el seu triomf a París i el posterior retorn a la Unió Soviètica, on el suïcidi propiciat per Gorbatxov anima Limònov a involucrar-se en la política domèstica tot fundant un partit, el Nacional Bolxevic, que barreja la nostàlgia estalinista i el nacionalisme més descarnat. Suficient per a atraure-hi una joventut que té per herois Jim Morrison, Lenin, Charles Manson, Mishima i Hitler alhora. I no és broma.
  Amb aquest materials, es podria pensar que Limònov és una mena d'il·luminat poca-solta, més o menys perillós. Carrère s'ocupa especialment a matisar aquest extrem. Aprofitant la sinceritat aclaparadora del rus, el francès va completar amb sòlida ficció -això és l'estil- els fets purs. La fascinació que li despertava Limònov és transmesa capítol a capítol al lector. I després deixa que aquest traga les seues pròpies conclusions.
  Doncs bé, aquell Limònov que va arribar a Nova York als anys 70 es va aplicar a relatar l'experiència en aquest Soy yo, Édichka que ara ha traduït Marbot. La història del volum és curiosa. Va ser escrit en rus a Nova York, però publicat per primera vegada en francès a París. És aquesta darrera ciutat, precisament, la que proporciona a Limònov la seua fama internacional. Eduard no era precisament popular entre certs membres de la colònia russa a Manhattan, sobretot després d'haver escrit a la premsa local desmitificant la dissidència (l'ubicu Joseph Brodsky, l'afectat Soljenitsin). A sobre Elena, la seua esposa, l'abandona. Llavors comença per a Limònov un descens als inferns contat amb una notòria absència de pudor. Trasbalsat per la traïció d'Elena, Eduard recorre els carrers de la Gran Poma buscant negres sense ofici ni benefici que li proporcionen plaer homosexual. En aquesta etapa, mascle o femella li resulten tan indiferents com capitalisme o comunisme. Res sembla sadollar el seu ego. Nova York no el fascina, perquè es nega a donar-li el que li correspon "per dret, per naixement i per talent" (sic).
  Mentre explora tots els estadis de la degradació i sobreviu amb un migrat subsidi social, no s'està de flirtejar amb els cercles marxistes locals i fins i tot pretén gitar-se amb una militant del Partit dels Treballadors. El còctel resultant de tots aquests elements té un regust certament estrany. Avaluat ara, aquest relat autobiogràfic, afectat d'una verborrea egocèntrica, em desperta menys interès que la prosa perfecta d'Emmanuel Carrère. Però Limònov fascina, d'això ni hi ha cap dubte. Com tots els monstres, el deix d'humanitat que conté ens descol·loca.

Joan Garí

Publicat en Ara, 27-12-14