L'estat de comptes de la nostra vida

Títol: ¿És breu, la vida?
Autor: Sèneca
Editorial Adesiara
Martorell, 2014
Trad. de Jordi Avilés
160 pàgines

Els autors dels llibres d'autoajuda, tan exitosos en aquests darrers anys, ens han recomanat prescindir dels psiquiatres i substituir-los pels clàssics. Plato not Prozac, de Lou Marinoff, és un títol emblemàtic entre els llibres a què faig referència. Deixant al marge les potencialitats antidepressives de Plató, caldrà reconèixer que, com que tot està en els clàssics, també els clàssics filosòfics són adequats per a ensenyar-nos certes virtuts vitals que la vida moderna tendeix a fer-nos oblidar, presa de les seues imperatives servituds.
  En aquesta línia, l'editorial Adesiara -que ens ve fornint valuosos textos grecs i romans- ens proposa la relectura d'un opuscle de Sèneca, De breuitate uitae. El filòsof cordovès ens convida a contemplar la vida no com un lapse aqueferat, sinó com una oportunitat per a l'oci fructífer. Preceptor d'emperadors, Sèneca distingeix clarament, a la seua obra, entre els "occupati" (els qui, com diríem ara, es deixen mossegar per l'estrés) i els "otiosi" (aquells que frueixen de la vida contemplativa). Òbviament, només aquests segons, retirats del món, cultivant una existència tranquil·la i intel·lectualment rica, estan en disposició d'accedir a alguna mena de felicitat.
  Si volem realment ser feliços, però, hem de prescindir -tal com recomana el nostre filòsof- del desig de posseir, el d'aturar el temps i el d'allargar la vida. És en l'abandó de tot desig, en realitat, on està el secret de la conquista d'un mateix. No negarem, doncs, que no sabem el camí. El problema, si voleu, és fins a quin punt estem disposats -nosaltres, criatures excitades de la vida moderna- a caminar-hi.
  El secret per a què la vida no et semble curta, diu Sèneca, és concentrar-se en cada moment. "Protinus uiue!" ("Viu l'instant!"), s'exclama, com en un eco del vell "Carpe diem", que tants han volgut entendre com una invitació a la disbauxa instantània i altres formes de cinisme materialista, mentre que personalment sempre m'ha semblat una austera invitació a convertir l'escàs temps de què disposem en el ciment per a alguna edificació que perdure.
  Mentre la vida dels "occupati" és un sospir ("breuissimam"), la dels "otiosi" s'obri a un espai "sagrat i inviolable, que està per sobre de qualsevulla vicissitud humana, que se sostreu a l'imperi de la fortuna i que no es veu neguitejat per la pobresa ni per la por ni per l'escomesa de les malalties". Aquest espai privilegiat, la possessió del qual "és perpètua i lliure d'inquietud", és el passat.  I el secret d'aquest privilegi és senzill: "Els dies només estan en el present d'un a un i, encara, d'instant en instant, mentre que tots els dies del temps passat es faran presents quan tu ho disposis".
  Aquesta facultat retrovisora ha de ser conreada per l'home apartat del brogit humà, centrat en els meandres del seu esperit. En paraules de Sèneca (adreçades a Pompeu Paulí, el pare de la seua segona esposa i destinatari del text): "És preferible conèixer l'estat de comptes de la pròpia vida que no pas el del blat de l'Estat".
  Si heu entès la lliçó, no queda molt més a afegir. És clar que el blat és un assumpte d'enorme gravetat, i ens hi podem trobar distrets fàcilment. Si disposem d'un mas a Llofriu, però, o a Vilafranca (és el meu cas), farem bé de retirar-nos-hi. L'eco de les passions humanes ha d'arribar-hi somort i exangüe, per a no distraure una vida centrada en la rememoració del passat i l'ordenació intel·lectual del present.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1602