La llengua de Jesucrist

Títol: Arrels nòmades
Autor: Pius Alibek
Edicions La Campana
Barcelona, 2010
345 pàgines

Tota cultura necessita, alhora, mirar a l'exterior i ser al seu torn mirada des d'aquest mateix contracamp. L'exotisme, a més, és un valor segur que festeja l'interés dels lectors, i no sol defraudar. És per tot això, segurament, que aquest llibre sotmés avui al meu ofici, Arrels nòmades, ha fruit de seguida del favor del públic. L'exemplar que jo tinc du a al portada la marca de la 4ª edició, però és possible que ja n'hi haja alguna altra al mercat. El llibre s'ho val, no ho ocultaré. És interessant -i a estones fascinador- passejar-se per la vida d'un iraquià de família kurda, amb l'arameu -la parla del Jesucrist històric- com a llengua materna. Més interessant és encara -i també encoratjador- que el relat de la seua vida estiga servit en llengua catalana. Pius Alibek, l'autor en qüestió, viu a Barcelona des del 1981, i s'expressa fluïdament, amb una total mal·leabilitat literària, en el seu idioma d'acollida. Avesats a saber només d'Iraq per les notícies de guerres, satrapies i mil i una infàmies, és bo saber que la vida -fins i tot sota Saddam Hussein- podia ser-hi també l'ocasió per als anhels i els interessos universalment encarrilats: el conflicte entre minories i majories, el despertar sexual adolescent, l'estira-i-arronsa entre la cultura transmesa i la fascinació per la civilització occidental.
Molt aviat la vida del narrador pateix una marrada decisiva: son pare es veu obligat a portar la família a viure a Bàssora -abandonant el Kurdistan- per haver denunciat un episodi de corrupció. Són kurds, però el seu autèntic senyal d'identitat és la religió cristiana. L'església, de fet, era "l'únic espai on podíem trobar-nos sense el perill de ser acusats de participar en congregacions dubtoses".
Alibek és un marrec molt religiós. Fruit d'aquesta intensitat pietosa, el pare el du a estudiar a un seminari de jesuïtes nordamericans. No pot acabar-hi l'escolarització, però, perquè després de la Guerra dels Sis Dies (1967) i la nacionalització dels centres d'ensenyament duta a terme pel partit Baas, els jesuïtes han d'abandonar el país (1969). Per aquest motiu, el jove narrador s'incorpora al seminari de l'església caldea a Dora, als afores de Bagdad.
Al final, tanmateix, acabarà orientant la seua vida per un altre viarany: estudiarà Filologia Anglesa. Comença llavors una etapa de la seua vida en què els conflictes polítics sota el baasisme s'entortolliguen amb les descobertes sexuals del jove universitari. Aviat podrà eixir del país. A Londres coneixerà Tònia, una barcelonina que li descobreix la cultura catalana.
Fa el servei militar i té la sort que el llicencien a l'agost del 1980, vint-i-quatre dies abans de l'inici de la guerra Iraq-Iran. El jove Pius comença a entendre que el seu futur ha de passar necessàriament per l'abandonament del seu país.
Per aconseguir el visat per anar a completar estudis a l'estranger ha de fer-se membre del partit únic, la Unió Patriòtica. Tindrà l'habilitat, però, d'arribar a un acord privat amb un capitost governamental amb qui havia coincidit a la facultat. Al final, en lloc d'Anglaterra, farà cap a Espanya. I s'hi quedarà.
Pius Alibek aconsegueix reportar-nos la seua vida amb un estil clar i precís, que no defuig el sensualisme esperable en un escriptor oriental. Històries com aquesta enriqueixen la nostra cultura i potser estem davant -és el seu primer llibre- de les beceroles d'un escriptor d'ampla volada. Així el vull saludar.

Joan Garí

En el país de les vaques agraïdes

Títol: Himnes i paraules. Misèries de la transició valenciana
Autor: Francesc Pérez Moragón
Editorial Afers
Catarroja, 2010
161 pàgines

Aquest llibre és un aplec de textos que es remunten a trenta anys enrere. Quan es van publicar alguns dels que s'hi inclouen, com ara Contra l'Himno Regional (1981) o L'Acadèmia de Cultura Valenciana. Història d'una aberració (1982), les esperances d'una generació de valencians que havia cregut en el seu país com es creu en certes idees molt pures encara es trobaven intactes. Recorde haver llegit aquells opuscles -publicats en sengles quadernets, breument amanosos, per l'editorial 3i4- quan jo mateix era un monyicot barbamec, en els anys febrosos en què es culminava la construcció del lent edifici democràtic. Dissortadament, l'etapa de llibertats ha deixat un regust amarg al paladar de molts valencians. I aquests textos en venen a ser el certificat més obvi.
Totes i cadascuna de les banderes que van aixecar els valencians amb consciència nacional a l'endemà de cloure's la làpida de la sepultura del caudillo van acabar sent arrossegades pel fang. No volíem himnes sarsuelers i així estem, ofrenant noves glòries a Espanya. Ambicionàvem un nom digne per al nostre país i hem acabat identificats de la manera més asèptica possible, per a què es note el menys possible que encara estem ací. Reclamàvem una autonomia plena i el que s'ha aconseguit és que el Molt Honorable President de la Generalitat es vestisca debades -a canvi del que ja vos podeu imaginar- a compte de cert "amiguito del alma". I així successivament. Queda la llengua, això és cert. La prodigiosa llengua dels valencians... que als valencians no els ve de gust vindicar.
Llegir ara aquests vells títols de Pérez Moragón provoca una sensació massa pròxima a la melancolia. Potser el que els "catalanistes" no hem comprés és que hi ha un fons obscur, un estrat recòndit en el paisanatge d'aquest país que rima estranyament amb la grandiloqüència fàtua, amb el barroquisme abassegador, amb el panxacontentisme més estúpidament feliç. Això deu ser la "personalitat valenciana" i lluitar a la contra s'assembla sospitosament a donar-se de cabotades contra un mur. I, tanmateix, és innegable que, si hi hagué un moment en què un altre país fou possible va ser precisament durant laTransició.
Pérez Moragón, amb la seua precisió intel·lectual, amb la seua prosa amena però implacable, certifica això. La seua investigació s'ocupa de recordar-nos, simplement, que ja els sectors més conscienciats de la societat valenciana van titlar de "valencianisme d'opereta" l'estrany engendre de Serrano i Thous. Com seria l'invent que fins algú tan poc sospitós de nacionalisme no espanyol -don Manuel Azaña, ni més ni menys- el va considerar "dolent". I això per no parlar de la instructiva i terrible operació que va portar les hordes del "blaverisme" a fer-se amb el control del venerable i patèticament inoperant Centre de Cultura Valenciana per a convertir-lo, amb anys i panys i destarifos, en tota una Reial Acadèmia...
No és tan divertida com instructiva, la història recent d'aquest país. Levante, ens deien, i ens mereixíem la bufetada geogràfica: no podem plorar com a dones el que no vam saber defensar com a homes, i disculpeu la incorrecció política, si hi és.
El curs del riu valencià és massa dòcil, d'una benignitat pastosa i fissípeda. Caldria que s'enfurismara una altra vegada, que tornara a anegar els camps amb ímpetu dolorós i a posar en qüestió els fonaments de tot plegat. No hem perdut l'esperança que alguna vegada el vell guerrer es decidirà a posar-se una altra vegada la cuirassa i farà tremolar de nou els enemics. Mentrimentres, però, ens tenen ací, pasturant els prats melangiosos, com les vaques manses en què ens hem convertit. Ens trauen la llet i encara n'hem d'estar agraïts. Però un dia...

Joan Garí

De la moralitat en l'abjecció

Títol: Diario del ladrón
Autor: Jean Genet
Editorial RBA
Barcelona, 2010
Traducció de M.T. Gallego i M.I. Reverte
269 pàgines

D'aquest Journal du voleur, de Jean Genet, es va publicar fa anys una traducció catalana (dins la col·lecció MOLU d'Edicions 62, si no vaig errat). Ara mateix, però, el llibre corresponent està descatalogat. En castellà, per contra, ha estat editat profusament en les darreres dècades. El text, com és evident, frueix de l'estima dels lectors, i per això té una presència constant -i d'aquí aquesta nova traducció.
Per als qui no coneguen l'univers de Genet, aquest llibre pot ser-ne una magnífica porta introductòria. És un text autobiogràfic ambientat en gran part en "aquesta regió de mi mateix que he anomenat Espanya", tal com la descriu el propi autor. El període que abarca la narració s'estén entre l'any 1932 i el 1940. El protagonista dels fets que s'hi conten -l'alter ego de Genet- és un jove prostitut francés, xapero insistent, lladregot i rodamón. Si hem de fer cas del que s'hi diu, els tres temes centrals del llibre són -per aquest ordre- "la traïció, el robatori i l'homosexualitat". Com que el volum el publica Gallimard a França el 1949, ja ens podem imaginar l'efecte que degué produir en una societat com la francesa, culta i emancipada però amb poderoses i inevitables inèrcies conservadores. La descaradura de Genet hi és antològica. Més enllà d'épater le bourgeois -un propòsit clàssic-, es diria que busca posar les bases d'una nova moralitat basada -paradoxalment- en la subversió dels valors tradicionals de la societat. En un perpetu oxímoron deontològic exalta la santedat del crim, la bellesa de l'ultratge, la moralitat de l'abjecció. És, sense dubte, una obra mestra de la literatura homosexual, i -afegiria- de la literatura tout court. El sensualisme de la seua prosa (amb descripcions eròtiques belles i estranyament precises) corre paral·lel a la força del seu lirisme i una puixant capacitat metafòrica. Molt notori per a un autor que escriu a la presó i l'acadèmia més evident del qual ha sigut la puta vida.
La part del llibre localitzada a Espanya és potser la més coneguda i, també, la que més evocacions despertava en l'autor. A Barcelona -el seu primer destí- fa niu dins el barri Xino, "que apestaba a aceite, a orina y a mierda". D'allí se n'anirà cap a Cadis, seguint "la ruta dels captaires" que fa cap a Gibraltar. "L'eròtica mola" d'aquest enclavament el trastorna i això, probablement, perquè no s'ha detingut a Calp, on la magnífica erecció del penyal d'Ifac li haguera aportat suggestives tremolors. Sí que inclou una estada a Elx; les palmeres -confessa- li hi fan vindre records de la seua infància, quan somiava amb l'entrada de Crist a Jerusalem. El viatge peninsular conclou a Algesires. A l'altre costat hi ha Tànger, la ciutat mitificada en tantes pel·lícules, però no hi podrà posar els peus. A contracor, se'n torna cap a França, el seu odiat país natal, al qual només se sent unit per l'amor que professa a la llengua francesa.
Després del periple espanyol l'autor continuarà vagant per tot Europa, en companyia dels lladregots i els captaires homosexuals que es prostitueixen arreu -i ell amb ells- per unes poques monedes. Dins aquesta abjecció constant l'autor viu successives vinculacions emocionals, "siempre rodeado de hambre, desprecio, cansancio y amores viciados".
Només a Alemanya -l'Alemanya de Hitler- s'adona que la seua transgressió no és possible. Sent tot el Reich un estat criminal, els actes individuals comesos en nom del crim quotidià no podien ser-hi subversius. En les seues paraules:
"Sólo los alemanes, en tiempos de Hitler, consiguieron ser a la vez la Policía y el Crimen. Aquella magistral síntesis de los contrarios, aquella amalgama de la verdad resultaban pavorosos, estaban cargados de un magnetismo que nos enloquecerá durante mucho tiempo".
Al final, la literatura és l'encarregada de redimir el que hi haguera de fosc o d'injust en aquesta experiència. La "sumptuositat carnal" de la prosa de Genet converteix la púrria de què parla en bells herois d'una narració èpica. La passió pot ben bé modificar/edificar la memòria. La presó ofereix el primer i fonamental consol. La soledat fa la resta. Ha nascut un escriptor. Un escriptor diferent. Lladre, marieta, denigrat. Però amb un estil incomparable, inobjectable i indefugible. Absteniu-vos-en benpensants i mongetes ursulines.

Joan Garí

La regla de Sant Benet

Títol: Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo
Autor: Jean-Pierre Longeat
Viena Edicions
Barcelona, 2010
Traducció de Francesc Viladot
147 pàgines

Per necessitats d’un llibre que estic escrivint –un viatge pel País Valencià-, he visitat totes les cartoixes existents al nostre territori. De les cinc fundacions originàries, dues ja no existeixen (L’Anunciata, extramurs de la València del segle XV, i Via Coeli, erigida al segle XVII a Oriola però enderrocada completament a l’any 2003); una altra –Ara Christi, en terme del Puig- està sent restaurada per a dedicar-se a l’activitat hotelera després d’una llarga història d’usos dessacralitzats; Valldecrist, al seu torn (al terme d’Altura), és una bella i magnífica ruïna prodigiosament dempeus; només Porta Coeli (als peus de la serra de Nàquera) i el monestir de Benifassà (Baix Maestrat) estan encara habitats.
Les dues cartoixes en funcionament, però, són molt diferents: Porta Coeli és la primera fundació d’aquest tipus al Regne de València. Monjos de Scala Dei (Priorat), al segle XIII, van triar una vall bellíssima i van erigir-hi el primer cenobi cristià a l’endemà de la conquesta de Jaume I. El monestir, però, no és ara visitable. Els seus tresors es mantenen recònditament interiors, mentre als seus peus una extensa plantació de tarongers nàvels ja criats reben cada matí la llum tamisada d’un sol delicadament propici.
El monestir de Benifassà té una altra història. Originàriament fou un monestir cistercenc que deixà d’existir amb la desamortització del segle XIX. A partir de l’any 1960, però, s’hi establí una comunitat cartoixana femenina (l’única d’Espanya ara mateix). El cenobi és visitable un dia a la setmana (dijous, de 13 a 15 hores), però et rep un germà suspicaç i amb cara de pocs amics que només està disposat a reconéixer que el lloc triat per a erigir la fundació és d’un privilegi climàtic i espiritual superior.
¿Per què ens interessen –fins a un grau morbós- aquestes peculiars institucions? Potser perquè endevinem que s’hi guarda alguna mena de secret relacionat amb les claus fonamentals de la vida. Alguna cosa que depassa la religió i té a veure amb el sentit primordial de l’existència.
Segur que, com jo, molts lectors s’hauran sentit intrigats per Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo, de J.P. Longeat, tot esperant accedir a alguna d’aquestes claus. El resultat, si em permeteu, és lleugerament decebedor. Longeat és el pare abat del monestir francés de Ligugé, el més antic d’Europa. A Ligugé són benedictins, i estan regits per la regla de Sant Benet i la seua coneguda divisa, Ora et labora. És probable que entre benedictins i cartoixans hi haja diferències importants, però jo no sabria veure-les. La vida a dins dels seus monestirs deu ser substancialment semblant: resar –resar molt, de laudes a vigílies- per “mantenir durant tota la jornada l’atenció en la presència de Déu” i tractar d’esquivar la presència dels dos grans enemics del monjo: el desànim i les murmuracions (sic). Naturalment, al llibre de Longeat també hi ha lloc per a temes lògics com la castedat i en general les passions, però explica molt clarament que l’atac pitjor ve de la banda de l’accídia.
No és aquest un llibre apassionat, ni convincent, ni mobilitzador. Potser perquè, per a encaixar en la vida monàstica, no cal ser ni apassionat ni convincent ni mobilitzador. El secret deu estar en una altra banda. Molt probablement, només l’entenguen aquells escollits, aquells happy few per als quals la vida en un monestir siga l’única alternativa raonable al desordre íntim del món.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.394

"Diguem no!" una altra vegada

Títol: Al vent de Raimon
Autor: Xevi Planas
Acontravent
Barcelona, 2010
114 pàgines

Som en l'era de Raimon. A setanta anys, el cantant de Xàtiva està vivint una segona joventut, i un seguit d'homenatges li van reconeixent -per si encara calia- la seua extraordinària contribució artística i social. Si l'any 1959 va escriure "Al vent" en un viatge en moto entre Xàtiva i València, l'any 1962 la va cantar per primera vegada en una cèntrica taverna que hi havia a València (Casa Pedro, al voltant de la plaça Rodrigo Botet) i, a l'any següent, la va editar en disc. 1959, 1962 i 1963 són, doncs, les fites d'un itinerari del qual ja podem commemorar el mig segle d'existència (així ho hem fet l'any 2009 i així ho farem l'any 2012 i l'any 2013, sense dubte).
En aquest precís moment, a més, el cantant ens ha regalat nou disc: Rellotge d'emocions, que podrà presentar sense problemes a tot arreu excepte a la ciutat de València, on les autoritats competents (militars, por supuesto), s'encarreguen de vetar-lo de manera fa(s)tigosament exhaustiva. La pura casualitat ha volgut que l'aparició d'aquest disc haja coincidit amb l'aniversari de l'intent de colp d'estar del 23F i l'apagada coactiva dels repetidors que possibilitaven la recepció del TV3 al País Valencià. El lector intel·ligent lligarà, si cal, els diferents caps que s'hi ofereixen al seu abast. Paquito Gürtel Camps ha tret els tancs als carrers de València per a assegurar-se que es quede sense senyal l'única televisió plural, moderna i íntegrament en català que gaudíem els valencians. De sobte, la Història ens ofereix bucles inquietants, i els motius pels quals es va aixecar la poderosa veu de Raimon ara fa cinc dècades tornen a estar en vigor. Cal dir "No!" una altra vegada i cal dir, també, "Nosaltres no som d'eixe món". La qüestió és: ¿serà tan generós el poble valencià en la seua resposta com ho va ser cinquanta anys enrere?

Però no plorem encara. Si ens en venen ganes, haurem de recordar que no estem pitjor ara que a l'any 1962. Recapitul·lant, podem comprovar com l'obra de Raimon és el compendi de tots els anhels i les esperances que s'han covat al llarg de mig segle. I això ja és indestructible. El periodista Xevi Planas ha realitzat, en Al vent de Raimon, una feliç antologia de frases raimonianes, extretes de les lletres de les seues cançons. Algunes d'aquestes frases (com ara "Qui perd els orígens perd identitat" o "Al meu país la pluja no sap ploure") han passat ja a la memòria col·lectiva i ho han fet pel que tenen de simplicitat complexa, de barreja entre eslògan i poesia estricta. S'ha parlat a bastament de la poesia realista (la dels anys 60), però és evident que el millor realisme és el que van fer Raimon i els xicots de la Nova Cançó. Ells van saber polsar el cor de les multituds amb la seua "raó oprimida", amb versos propis i d'altres manllevats (March, Espriu). El resultat és un tresor de sensibilitat que és tot just nostre. Podem conservar-lo, augmentar-lo o dilapidar-lo. Perquè és nostre.
Llegiu, doncs, els versos de Raimon. Però no us oblideu, alhora, de participar en les protestes pel tancament de TV3 (que no creguen els censors que poden ser salvatgement impunes). El que m'abelleix, ara, és proposar públicament la il·legalització del PP. Ells estan molt espavilats a l'hora de decidir qui pot estar o no dins els marges de la llei: els seus amics corruptes -Camps, Fabra, Ripoll- no hi tenen problemes; els seus enemics, han de ser forçosament "il·legals". Doncs il·legalitzem la gavina d'una vegada. Motius no en falten (saqueig dels eraris públics, negar-se a condemnar el franquisme, anorreament del valencià al seu propi territori...). Llegiu-ho com un desfogament o llegiu-ho, si preferiu, com la darrera subversió. Paquito Gürtel Camps i Rita Vuitton Barberà no; Raimon sí. És la consigna.

Joan Garí

Sense Gueràssim

Títol: Una història avorrida
Autor: Anton Txékhov
Editorial Minúscula
Barcelona, 2011
Traducció d’Àngels Llòria
113 pàgines

Una història avorrida és un conte d’Anton Txékhov amb el sabor, la consistència i la intemporalitat de la millor literatura de tots els temps. És, en efecte, això que se’n diu un clàssic. A Thomas Mann li semblava un relat sense parangó possible. És difícil no estar-hi d’acord.
La trama és simple, fins i tot podríem dir que ens resulta estranyament familiar quan la llegim per primera vegada. Nikolai Stepanòvitx, un vell professor de la facultat de medicina, veu acostar-se els seus últims dies enmig d’un procés d’estranyament però també de sorprenent indiferència per part seua. Li agradaria pensar que s’ha convertit en més savi amb la suma dels anys, però ha de constatar que no és així. Les classes a la facultat –abans tan estimulants- li suposen una tortura. I aquell “consell excel·lent” que el reptava des del fons de les edats (Coneix-te a tu mateix) no li ha servit de res, puix que venia sense instruccions d’ús.
Gira la ullada cap a la família i tampoc troba motius de satisfacció. La dona ha envellit al seu costat i només ha aprés –suprema ensenyança- a anomenar el seu sou “el nostre sou” (sic). La filla, Liza, té un pretendent que a ell no li agrada. És tutor, al seu torn, d’una noia apassionada pel teatre, Kàtia. Ella li demana ajuda, consell i orientació en la vida constantment, però ell és incapaç d’aportar-li res positiu en aquest camp. No li queda ningú més. Els col·legues de la universitat no li aporten res i els estudiants… N’hi ha massa tallats amb el mateix patró: quan suspenen sempre es defensen adduint que “han estudiat aquesta asignatura amb diligència i se la saben a la perfecció. Han suspès a causa d’algun malentès inexplicable”. I tanmateix Nikolai arriba als seus últims dies creient “que la ciència és el més important, el més vell i necessari de la vida; que sempre ha estat i serà la més gran manifestació de l’amor i que només gràcies a ella l’home serà capaç de vèncer la natura i a si mateix”.
En el fons, Nikolai Stepanòvitx està convençut que tot continuarà igual quan ell desaparega i que la seua fama no li estalviarà ingressar al regne de la soledat més absoluta. En això, invariablement, ens recorda al protagonista de La mort d’Ivan Ilitx, el gran conte de Lev Tolstoi (en català en l’edició de la Universitat Pompeu Fabra i l’editorial Destino) aparegut només tres anys abans d’Una història avorrida. La magistralitat del relat tolstoià raïa precisament en relatar la mort del seu heroi com una notícia sense importància o que només n’assolia per al propi interessat. Com Nikolai Stepanòvitx, Ivan Ilitx se sent ofegat i incomprés fins i tot per la seua família. Només un criat, Gueràssim, li serveix d’ajuda i consol. Nikolai Stepanòvitx ni tan sols té un Gueràssim. Es nega, però, a convertir-se en un amargat ni tan sols a les portes del no-res. “Si un jove científic o escriptor –assegura- comença la seva activitat queixant-se amb amargor dels científics i escriptors, significa que ja està esgotat i no serveix per a l’ofici”. I després afegirà: “Sóc vell, porto trenta anys de servei i no noto que la joventut tingui menys nivell, ni falta d’ideals, ni trobo que ara les coses siguin pitjors que abans”.
Així és, en efecte: ell se n’anirà i tot seguirà el seu curs, indiferent i exacte. I això serà tot.

Joan Garí

El país al seu espill

Títol: De mar estant
Autors: Tono Fornes, Juan Gargallo
Editorial Tàndem
València, 2007
304 pàgines

Amb retard -espere que no imperdonable- vull parlar-vos d'un llibre molt especial. Es tracta del volum que resumeix moltes singladures de Tono Fornes i Juan Gargallo -ambdós deniers d'adopció- al llarg de la costa del País Valencià. El llibre es titula, a la manera planiana, De mar estant i no cal que m'esforce a remarcar que es tracta d'una de les aproximacions més singulars a la visió del nostre país que s'ha fet en les darreres dècades. Jo mateix, que estic ara embarcat en la redacció d'un llibre de viatges al llarg de la geografia valenciana, m'he emocionat i he gaudit una cosa de no dir en les pàgines d'un text que s'obri amb dues invocacions perfectament definitòries. L'una és d'Èsquil, i fa així: "No vull que mai pugues dir que tens un amic més fidel que la mar". L'altra és de Josep Pla, que ens fa aquesta confessió: "De vegades sospito que el que representa per algunes persones l'esperit de la música, per a mi ho representa el mar". La música de la fidelitat incorruptible, en efecte, amera la narració d'un llarg viatge que comença al delta de l'Ebre i acaba a la Mar Menor. Entremig, la navegació -ara a rínxol de costa, ara a mar obert- ens transporta de nord a sud per tots aquells indrets de la nostra geografia que mereixen un comentari. Literatura i navegació es fonen així en un únic esperit, potser per confirmar aquell adagi que Plutarc posava en boca de Pompeu: "Navigare necesse, vivere non necesse" (Cal navegar, no cal viure). Difícil destacar, en aquest recorregut, fites aïllades. I tanmateix n'hi ha, i a bastament. Hi ha passatges inoblidables, com la descripció de la vida marina a les illes Columbretes i l'evocació consegüent de l'arxiduc Lluís Salvador, que va ser el primer a descobrir la meravella insular. Aquesta desembarcament exaltat es tornarà a reproduir al sud del país, a l'illa de Tabarca, on els viatgers espien els grafitis gravats a les figues paleres (sic) de camí al cementeri marí on els Parodi, Sevasco, Chacopino o Marcenaro de les làpides revelen l'origen dels primitius pobladors de l'antiga Illa Plana. La Nova Tabarca els sembla la Stromboli de Rossellini, "però sense Ingrid Bergman" (ai las!). En una singladura tan dilatada, hi ha temps, òbviament, per a la reflexió. El llibre en conté alguna molt atinada, com ara la referència a aquells escassos autors que, tan en la literatura espanyola com en la catalana, han establit un "diàleg amb la mar". Escrivint en castellà -però valencià fins la medula-, hi destaca clarament Blasco Ibáñez. Per a l'autor de Flor de Mayo el millor del nostre passat sempre té alguna cosa a veure amb la mar: mentre els llauradors que descriu són sorruts i venjatius, els marins gaudeixen d'un esperit lliure (i entre parèntesis: Rita Barberà, que vol aterrar el barri mariner del Cabanyal, no pot ser hereva més que del primer grup). A la literatura catalana, al seu torn, destaca amb nom propi Josep Pla, que ha descrit la mar com ningú, però també Baltasar Porcel. Una altra reflexió de viatge que ha adquirit justa fama és la lectura del poema "Veles e vents" d'Ausiàs Marc. Si el meu amic Robert Archer (màxim especialista mundial en Marc -poca broma!) va conjecturar que la primera estrofa de la composició es referiria a una ruta entre Gandia i València, Fornes i Gargallo demostren convincentment que la definició dels vents favorables i desfavorables només pot al·ludir a una travessia de Sicília a València: el xaloc i el llevant li són favorables, el mestral i el ponent el destorben:

"Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn".

I si m'he de quedar, finalment, amb una experiència que els envege sanament, potser la d'eixir una matinada del port de Dénia, a bord de la barca de ròssec Lola Soriano, i poder contar les meravelles que ixen a la superfície per obra d'aquesta fabulosa arada submarina:

“El peix, rar a aquestes fondàries quasi abissals, és molt poc aprofitable: quatre fures d’espantats ulls exhorbitats i ventre inflat, uns pocs crancs escarlata de potents i agressives pinces, una dotzena de lluços de bona mida, uns pocs bacallans i algunes moixes –espècie de tauró raquític, llarguerut i desdentat, que una vegada despullat de la coriàcia pell i passat per la flama és saborosíssim (…) La resta, el rebuig, constitueix la col·lecció més rica, exòtica i monstruosa de formes i dimensions que puga imaginar-se: selacis de pell escatosa i ulls fluorescents, petits peixos amb llargíssimes mandíbules i estirades antenes de reclam, cefalòpodes minats de pigues –roges, grogues, violetes, carmesines- , sabres flàccids de color de plata i de boca desmesurada, excèntrics titulots, minúsculs tauronets color de cendra d’ivori anomenats negrets, quimeres d’ull verd, peixos trípode i d’altres criatures encara, pròpies totes del disseny d’un demiürg ebri i delirant”.

I si encara no esteu convençuts que heu d'aconseguir com siga aquest llibre i llegir-lo, ja no puc fer definitivament res més.

Joan Garí