La llengua de Jesucrist

Títol: Arrels nòmades
Autor: Pius Alibek
Edicions La Campana
Barcelona, 2010
345 pàgines

Tota cultura necessita, alhora, mirar a l'exterior i ser al seu torn mirada des d'aquest mateix contracamp. L'exotisme, a més, és un valor segur que festeja l'interés dels lectors, i no sol defraudar. És per tot això, segurament, que aquest llibre sotmés avui al meu ofici, Arrels nòmades, ha fruit de seguida del favor del públic. L'exemplar que jo tinc du a al portada la marca de la 4ª edició, però és possible que ja n'hi haja alguna altra al mercat. El llibre s'ho val, no ho ocultaré. És interessant -i a estones fascinador- passejar-se per la vida d'un iraquià de família kurda, amb l'arameu -la parla del Jesucrist històric- com a llengua materna. Més interessant és encara -i també encoratjador- que el relat de la seua vida estiga servit en llengua catalana. Pius Alibek, l'autor en qüestió, viu a Barcelona des del 1981, i s'expressa fluïdament, amb una total mal·leabilitat literària, en el seu idioma d'acollida. Avesats a saber només d'Iraq per les notícies de guerres, satrapies i mil i una infàmies, és bo saber que la vida -fins i tot sota Saddam Hussein- podia ser-hi també l'ocasió per als anhels i els interessos universalment encarrilats: el conflicte entre minories i majories, el despertar sexual adolescent, l'estira-i-arronsa entre la cultura transmesa i la fascinació per la civilització occidental.
Molt aviat la vida del narrador pateix una marrada decisiva: son pare es veu obligat a portar la família a viure a Bàssora -abandonant el Kurdistan- per haver denunciat un episodi de corrupció. Són kurds, però el seu autèntic senyal d'identitat és la religió cristiana. L'església, de fet, era "l'únic espai on podíem trobar-nos sense el perill de ser acusats de participar en congregacions dubtoses".
Alibek és un marrec molt religiós. Fruit d'aquesta intensitat pietosa, el pare el du a estudiar a un seminari de jesuïtes nordamericans. No pot acabar-hi l'escolarització, però, perquè després de la Guerra dels Sis Dies (1967) i la nacionalització dels centres d'ensenyament duta a terme pel partit Baas, els jesuïtes han d'abandonar el país (1969). Per aquest motiu, el jove narrador s'incorpora al seminari de l'església caldea a Dora, als afores de Bagdad.
Al final, tanmateix, acabarà orientant la seua vida per un altre viarany: estudiarà Filologia Anglesa. Comença llavors una etapa de la seua vida en què els conflictes polítics sota el baasisme s'entortolliguen amb les descobertes sexuals del jove universitari. Aviat podrà eixir del país. A Londres coneixerà Tònia, una barcelonina que li descobreix la cultura catalana.
Fa el servei militar i té la sort que el llicencien a l'agost del 1980, vint-i-quatre dies abans de l'inici de la guerra Iraq-Iran. El jove Pius comença a entendre que el seu futur ha de passar necessàriament per l'abandonament del seu país.
Per aconseguir el visat per anar a completar estudis a l'estranger ha de fer-se membre del partit únic, la Unió Patriòtica. Tindrà l'habilitat, però, d'arribar a un acord privat amb un capitost governamental amb qui havia coincidit a la facultat. Al final, en lloc d'Anglaterra, farà cap a Espanya. I s'hi quedarà.
Pius Alibek aconsegueix reportar-nos la seua vida amb un estil clar i precís, que no defuig el sensualisme esperable en un escriptor oriental. Històries com aquesta enriqueixen la nostra cultura i potser estem davant -és el seu primer llibre- de les beceroles d'un escriptor d'ampla volada. Així el vull saludar.

Joan Garí