26/2/11

"Diguem no!" una altra vegada



Títol: Al vent de Raimon
Autor: Xevi Planas
Acontravent
Barcelona, 2010
114 pàgines


Som en l'era de Raimon. A setanta anys, el cantant de Xàtiva està vivint una segona joventut, i un seguit d'homenatges li van reconeixent -per si encara calia- la seua extraordinària contribució artística i social. Si l'any 1959 va escriure "Al vent" en un viatge en moto entre Xàtiva i València, l'any 1962 la va cantar per primera vegada en una cèntrica taverna que hi havia a València (Casa Pedro, al voltant de la plaça Rodrigo Botet) i, a l'any següent, la va editar en disc. 1959, 1962 i 1963 són, doncs, les fites d'un itinerari del qual ja podem commemorar el mig segle d'existència (així ho hem fet l'any 2009 i així ho farem l'any 2012 i l'any 2013, sense dubte).
En aquest precís moment, a més, el cantant ens ha regalat nou disc: Rellotge d'emocions, que podrà presentar sense problemes a tot arreu excepte a la ciutat de València, on les autoritats competents (militars, por supuesto), s'encarreguen de vetar-lo de manera fa(s)tigosament exhaustiva. La pura casualitat ha volgut que l'aparició d'aquest disc haja coincidit amb l'aniversari de l'intent de colp d'estar del 23F i l'apagada coactiva dels repetidors que possibilitaven la recepció del TV3 al País Valencià. El lector intel·ligent lligarà, si cal, els diferents caps que s'hi ofereixen al seu abast. Paquito Gürtel Camps ha tret els tancs als carrers de València per a assegurar-se que es quede sense senyal l'única televisió plural, moderna i íntegrament en català que gaudíem els valencians. De sobte, la Història ens ofereix bucles inquietants, i els motius pels quals es va aixecar la poderosa veu de Raimon ara fa cinc dècades tornen a estar en vigor. Cal dir "No!" una altra vegada i cal dir, també, "Nosaltres no som d'eixe món". La qüestió és: ¿serà tan generós el poble valencià en la seua resposta com ho va ser cinquanta anys enrere?

Però no plorem encara. Si ens en venen ganes, haurem de recordar que no estem pitjor ara que a l'any 1962. Recapitul·lant, podem comprovar com l'obra de Raimon és el compendi de tots els anhels i les esperances que s'han covat al llarg de mig segle. I això ja és indestructible. El periodista Xevi Planas ha realitzat, en Al vent de Raimon, una feliç antologia de frases raimonianes, extretes de les lletres de les seues cançons. Algunes d'aquestes frases (com ara "Qui perd els orígens perd identitat" o "Al meu país la pluja no sap ploure") han passat ja a la memòria col·lectiva i ho han fet pel que tenen de simplicitat complexa, de barreja entre eslògan i poesia estricta. S'ha parlat a bastament de la poesia realista (la dels anys 60), però és evident que el millor realisme és el que van fer Raimon i els xicots de la Nova Cançó. Ells van saber polsar el cor de les multituds amb la seua "raó oprimida", amb versos propis i d'altres manllevats (March, Espriu). El resultat és un tresor de sensibilitat que és tot just nostre. Podem conservar-lo, augmentar-lo o dilapidar-lo. Perquè és nostre.
Llegiu, doncs, els versos de Raimon. Però no us oblideu, alhora, de participar en les protestes pel tancament de TV3 (que no creguen els censors que poden ser salvatgement impunes). El que m'abelleix, ara, és proposar públicament la il·legalització del PP. Ells estan molt espavilats a l'hora de decidir qui pot estar o no dins els marges de la llei: els seus amics corruptes -Camps, Fabra, Ripoll- no hi tenen problemes; els seus enemics, han de ser forçosament "il·legals". Doncs il·legalitzem la gavina d'una vegada. Motius no en falten (saqueig dels eraris públics, negar-se a condemnar el franquisme, anorreament del valencià al seu propi territori...). Llegiu-ho com un desfogament o llegiu-ho, si preferiu, com la darrera subversió. Paquito Gürtel Camps i Rita Vuitton Barberà no; Raimon sí. És la consigna.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada