Endinsar-se en el riu proustià

Títol: Combray
Autor: Marcel Proust
Traducció de Josep Maria Pinto
El Cercle de Viena
Barcelona, 2009
243 pàgines

Recorde bé quan vaig començar a llegir À la recherche du temps perdu. Era estiu i jo m’estava al meu refugi muntanyenc, a mil metres en vertical allunyat de la civilització. M’agradava matinar i veure com el sol s’elevava per damunt de la barrancada clapejada de carrasques. A la galeria de casa, assegut en un sofà còmode, obria l’edició de Flammarion i penetrava en un univers lingüístic incommensurable. La inimitable frase de Proust, farcida de digressions i de meandres, és tot un repte per al lector, que ha de disposar-se a navegar-hi com un aventurer s’endinsaria en l’Amaçones. Jo consumia aquest tresor literari pur en dosis morigerades, consultant ocasionalment el diccionari. Em deixava impregnar pel microcosmos de Combray i la magnífica verbositat de Proust m’acaronava els sentits. Unes poques pàgines de la Recherche eren el meu desdejuni: un banquet que només esglaiaria els partidaris del menjar macrobiòtic, o vegetarians desorientats sense una mica d’imaginació.
Llegint ara aquest Combray (l’inici del primer volum de la Recherche), que Josep Maria Pinto ha traduït per a El Cercle de Viena, he reviscut aquelles matinades intenses viscudes en un poble dels Ports. És difícil recomanar Proust: molts lectors hi trobaran a penes una verborrea incomprensible, una melopea allargassada resseguint la tortuosa consciència d’un tipus obsessiu. En la vida d’un lector, però, hi ha un moment per a Proust i no cal afanyar-se a conquistar-lo. I si no arriba, doncs cal acceptar-ho amb resignació i –potser- una mica de contrarietat compungida.
Combray, en tot cas, és el lloc on ens trobarem amb la famosa escena de la magdalena, tan citada arreu i tan poc llegida al seu text original. El protagonista del relat, en efecte, recupera el passat a través d’una magdalena desfeta en una tassa de te. El sabor de tot plegat el retrotrau als diumenges de la seua infància, quan pujava a l’habitació de la seua tieta Léonie abans d’anar a missa, i aquesta li oferia la mateixa magdalena mullada en te o til·la. El narrador, davant aquest bucle dels sentits, se sent traspassat per un rampell d’encoratjadora melangia. De sobte se sap indiferent a les vicissituds i els desastres de la vida: “J’avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel”. Heus ací, en efecte, la condensació metafòrica més extrema del projecte literari proustià.
Es poden fer moltes lectures d’aquest infant de la narració que no desitja altra cosa que puge sa mare a fer-li el bes de bona nit i hi reste amb ell, cerimònia que el pare considera un rite “absurd”. Si tenim temptacions d’interpretar tot això amb ulls extraliteraris, però, hauríem de fer cas al propi autor, que ens adverteix molt clarament: “nous ne connaissons jamais que les passions des autres, et que ce que nous arrivons à savoir des nôtres, ce n’est que d’eux que nous avons pu l’apprendre” (o, tal com es tradueix ací: “mai no coneixem sinó les passions alienes, i el que arribem a saber de les nostres només ho podem aprendre a través dels altres”).
Hauríem d’evitar, supose, que ens passe amb Proust el que experimentava Monsieur Legrandin, ignorant del seu esnobisme, en confessar: “Au fond, je n’aime plus au monde que quelques églises, deux ou trois livres, à peine davantage de tableaux, et le clair de lune…” (“En el fons, només m’agraden en aquest món unes quantes esglésies, dos o tres llibres, no gaires més quadres i el clar de lluna…”). A les meues matinades de joventut, però, jo hi vaig creure a ulls clucs.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.341

Consideracions d'un jurat

La revista Caràcters, publicada per la Universitat de València, ha fet els primers cinquanta números de la seua nova etapa, que va començar -si no m'erre- l'any 1997. Hi he col·laborat en diferents ocasions al llarg d'aquests anys i continuaré fent-ho amb molt de gust si m'ho tornen a demanar. Em sembla un luxe poder disposar d'una revista així, dedicada a parlar de llibres, a celebrar els autors, a entrevistar-los i avaluar-los. No se m'escapa que la persistència de l'invent ha de ser atribuïda, entre molts altres factors, al director fins fa no res de Publicacions de la Universitat de València, Antoni Furió. Furió ha hagut de dimitir d'aquest càrrec perquè es presenta a rector. No cal dir que, si hi arriba i desplega el mateix savoir faire que ha posat en pràctica com a factòtum de les edicions universitàries, podrem comptar amb un rector a l'altura de Ramon Lapiedra, a qui vaig tindre el gust de fer costat com a membre del claustre de la Universitat en la segona meitat dels anys 80 (votat a Castelló -on jo estudiava el primer cicle de Filologia Catalana- amb la Candidatura Progressista i integrat a València en el Bloc Progressista: massa dosi de progrés, que a punt va estar de provocar-li un infart a la infausta María Consuelo Reyna, avui mòmia oblidada i eixorca).
El director actual de Caràcters, Juli Capilla, em va demanar un text per al cinquantenari, i jo li'l vaig enviar. El reproduiré ara, no sense desitjar a tots els qui col·laboren en el projecte que no decaiga l'ànim. Vivim enmig d'una societat illetrada addicta a la pólvora i al nonsense, però per això mateix creiem en el que fem, i llegim els llibres que llegim, i fins i tot els escrivim. Sense oblidar, per descomptat, que l'excel·lència és l'únic nord possible de tot plegat.

Consideracions d’un jurat

Enguany he estat, una altra vegada, membre d’un dels jurats dels Premis Octubre. Formar part d’un d’aquests conciliàbuls és una experiència agredolça que m’agradaria saber transmetre. He hagut de jutjar, en els darrers anys, un munt de novel·les i d’assajos. Hi he acabat atresorant un suau escepticisme, per diferents motius. En el cas de la novel·la, era obvi que els altres membres dels jurats buscaven coses diferents al que buscava jo. Cada membre, irremeiablement, tenia el seu propi horitzó d’expectatives (els Octubre, en especial, són singularment exigents en la selecció dels jutges i això, paradoxalment, no fa sinó complicar la decisió final). Massa sovint s’ha endut la medalla no el “millor original”, sinó aquell en qui es van poder posar d’acord una severa majoria dels membres del jurat. La nostra lleugera condescendència podria semblar esquiva, però és només implorantment democràtica. La novel·la que jo buscava, entre les caixes d’originals, encara no l’he trobada. Potser per això m’he molestat en escriure’n jo mateix algunes, amb una sensació d’èxit encara molt rudimentària. Les meues novel·les, sí, han obtingut premis importants. Em pregunte, de vegades, com hauran anat les deliberacions dels jurats corresponents. ¿També ells van acabar decantant-se per la meua obra per impossibilitat d’encimbellar una punyent excel·lència palmària? El dubte, ja se sap, ha de ser l’excipient de qualsevol mena de clarividència.
L’assaig és un altre món. Els premis d’”assaig”, per començar (com el Joan Fuster dels Octubre), no solen mantenir correspondència amb el vell Montaigne. Entenen per “assaig” no la noble literatura d’idees, sinó excursions acadèmiques més o menys bucòliques. ¿S’ha atorgat mai, el premi Joan Fuster, a un autèntic assaig? (en el sentit, almenys, en què entenia aquest mot l’autor que dóna nom al guardó). Vull que es comprenga el meu patiment. ¿Per què la gent no escriu assaig? ¿Per què és un gènere tan dolorosament esquifit? Perquè és tan minoritari com la poesia però, a diferència del gènere líric, requereix un esforç intel·lectual i una estratègia literària de molt major abast (ara se m’enfadaran els poetes, sobretot els poetes que no volen o no saben llegir entre línies).
Malament rai, doncs. Les novel·les que es fabriquen són excessivament adotzenades i els assajos autèntics brillen en la seua absència. Cada vegada fa més angúnia haver de fer de jutge. ¿Qui sóc jo, endemés, per a judicar res de ningú? Se’m dirà que algú ha de fer aqueix paper. D’acord, però només amb la condició que se’m deixe, després, esplaiar-me a pler. Heus ací la meua queixa ritual, no apta per a ànimes càndides ni per a col·leccionistes de premis. No és or tot el que resplendeix. Sovint és plom.
Aquestes consideracions, ja es veu, podrien continuar i continuar. ¿Serviria d’alguna cosa? Mal o bé, el sistema de premis ha fet el seu paper, especialment en un ecosistema tan llastat per vicis d’origen com el de la literatura catalana. Ja se sap, però, que les editorials són reàcies a declarar deserta cap convocatòria: prefereixen un llibre dolent a un llibre inexistent. És una opció. Jo em vaig atrevir a desertificar un premi fa anys i el resultat és que l’editorial en qüestió ja no m’ha tornat a cridar mai més per a les tasques de jurat. És una altra opció. Al final, potser es tracte que cadascú faça el seu paper en silenci, alimentant la maquinària, engreixant el monstre. ¿Cultura crítica? Això que quede per als dietaris més o menys íntims, aquest gènere en què diuen que excel·leix la nostra literatura i, en estricta compensació, no llegeix ningú.
Sospite, ai las, que a pesar de tot no em negaré, si em tornen a cridar, a formar part d’un jurat. Algú ha de fer el paper, efectivament, i, en el fons, sempre em quedarà l’esperança que un dia trobaré aquest llibre especial, singular i irrepetible i que sabré convéncer els altres jutges de la seua excel·lència. És l’únic propòsit, al respecte, que em sembla estrictament raonable.

Caràcters, núm. 50 (febrer 2010)

Joan Garí

El canemàs d'un film agradablement sorprenent

Títol: Camps de maduixes
Autor: Jordi Sierra i Fabra
Editorial Cruïlla
Barcelona, 2003 [12ª edició]
155 pàgines

De Sierra i Fabra recorde, fa moltíssims anys, uns manuals d'història del rock and roll. Jo era llavors un adolescent molt musical, que tenia a la paret de l'habitació un pòster d'Elvis Presley amb una inversemblant guitarra elèctrica de dos mànecs (sic). Després els meus gustos, pel que fa a la música moderna, es van fer més exigents i Sierra i Fabra, al seu torn, es va dedicar a fer novel·les com rosquilles. Una de tantes és aquest Camps de maduixes, que fa furor als instituts de secundària perquè tracta la dramàtica història d'una joveneta a qui una nit de discoteca i unes pastilles d'èxtasi provoquen un coma que la durà a la vora de la mort. La peripècia de Lluciana -aquest és el nom de la protagonista- no deixa indiferent cap lector, sobretot si no ha superat els divuit anys. Sierra té ofici i l'argument de la novel·la, que inclou un periodista massa espavilat, un policia suspicaç i uns pares destrossats, funciona com una petita maquinària suïssa. El títol de la novel·la, lògicament, fa referència a la cançó de John Lennon (Strawberry fields forever), l'adalil d'una època on semblava que tot estava permés, i on les drogues només eren una altra via -aparentment innòcua- de l'alliberament personal.
En realitat, però, no us he convocat, estimats lectors, per a parlar-vos d'aquesta novel·la, sinó de la versió cinematogràfica que, l'any 2005, va realitzar el director valencià Carles Pastor (i que podeu descarregar punxant ací si teniu el vici de l'e-mule). Es tracta d'una coproducció entre Televisió de Catalunya i Televisió Valenciana que té una particularitat que la fa perfectament singular: només està disponible en versió catalana i, a més, està rodada amb actors catalans i valencians que parlen cadascú amb el seu accent. Es converteix així en excepcional el que hauria de ser el més normal del món: que una pel·lícula ambientada en aquest cas a València compte amb diferents varietats dialectals de la nostra comuna llengua catalana. És un plaer, en aquest sentit, sentir el barceloní d'actors com Roger Casamajor o Sílvia Marty (la parella protagonista, junta en el fotograma de més avall), o el valencià de Cristina Plazas (que encarna al periodista amb pocs escrúpols) o Lara Sanchis.

He de reconéixer que no coneixia aquest film. Havent llegit el llibre, un dia vaig veure que l'anunciaven a Punt Dos i el vaig gravar. La sorpresa va ser majúscula, ja dic, perquè no esperava que s'hi produïra aquesta situació tan normal de confluència dels accents del nostre idioma. Tan "normal" que no es dóna mai, per exemple, en Televisió Valenciana (tot i que és menys inhabitual trobar-s'ho a TV3, on periòdicament treballen actors valencians), on sense dubte estan convençuts que algun dia "els catalans" vindran a violar les dones i matar els hòmens (o, amb una mica de sort -segons des de quin punt de vista es mire-, al revés).
La pel·lícula, d'altra banda, canvia prou elements de la novel·la, com ara la seua estructura argumental, que a la novel·la s'ancora en el compte enrere de la Lluci al seu llit de l'hospital, mentre al film pren altres viaranys. És obvi que l'obra de Carles Pastor no és cap chef-d'oeuvre, però és un film digne, que compta amb una legió fidel de seguidors (en l'estela de la novel·la) i la senda del qual m'agradaria veure transitar més sovint per altres produccions del país. ¿Serà la flor que no fa estiu? Esperem, sincerament, que no.

Joan Garí

Benvinguts a la visió total

Títol: Alfabet per a adults
Autor: Gerard Vergés
Editorial Perifèric
Catarroja, 2009
143 pàgines

Es recuperen en aquest volum els articles que Gerard Vergés va publicar al diari Avui entre el 1987 i el 2005. És ben coneguda la profitosa i profunda relació que existeix entre l'assagista i el columnista periòdic. Sent com és la columna periodística una "forma larvada d'assaig" (la definició és de Joan Fuster), el seu (bon) ús permet a l'escriptor un contacte continuat i fecund amb el seu públic. La seua influència s'assenta, doncs, gràcies a la funció social del periodisme. Això li permet, a més, pagar les factures, cosa que no és poc important. En realitat, encara que avui dia sembla haver-se tornat a posar de moda l'assaig, és un gènere de pocs lectors. Quatre gats, en efecte, edifiquen amb el seu interés numantí la precària sensació que es continua llegint assajos. Com els poetes, els assagistes ens llegim bàsicament entre nosaltres i malviuríem entre greuges i arraps -com els poetes- de no ser per l'existència d'aquesta formidable vàlvula d'escapament que és el periodisme.
Vergés va fer el seu paper al diari Avui i el va fer bé. Si ho fera ara mateix, per cert, només el podríem llegir a la xarxa, puix que aquest diari ja no es distribueix ni al País Valencià ni a les Illes Balears. Vivim, de totes totes, una situació plenament kafkiana: és més fàcil., per a un valencià, veure Al-Jazeera a la seua pantalla de televisió que TV3, o llegir L'osservatore romano que alguns periòdics publicats a Barcelona. He dit "situació kafkiana" i demane dsiculpes: el bo de Kafka no té ni pot tindre cap relació amb aquests insòlits disbarats.
Però tornem al llibre que ens ocupa. Alfabet per a adults és un recull de textos de lectura molt plaentera. Els qui fruïsquen amb l'assaig -amb la prosa de no ficció, amb la literatura d'idees, amb la narrativitat pura- hi trobaran un estilista sòlid i competent, capaç d'evocar situacions fent-les vivíssimes per al lector, com quan s'imagina Josep Maria de Sagarra al delta de l'Ebre escrivint el poema Evocació: "Me l'imagino hores després, ja de nit, al casalici dels Borés, exactament al menjador del primer pis amb balcons i finestres sobre els arrossars emblanquinats per la lluna, aquella gran estança discretament desconjuntada i solemne -i llavors encara sense llum elèctrica-, recitant, ampul·lós i persuasiu i amb tot el seu magnetisme personal".
Vergés domina la seua eina de treball. Això és evident. A la potència estilística, però, afegeix unes alforges no tan comunes: els profunds coneixements de botànica, de zoologia i d'estètica, que reverteixen en l'amenitat i la precisió dels seus articles. Aquesta conjunció d'erudició i sensibilitat va establint un cursus al llarg de la sèrie, on van compareixent els seus autors predilectes i on els esdeveniments contemporanis, conjugats amb les evocacions del passat (sovint amb toc nostàlgic), li serveixen per a extraure lliçons intemporals.
Vivint al camp, envoltat dels seus vuit néts i dels animals i les plantes que estima, el dietarista s'alimenta dels llibres llegits i dels quadres vistos, però també de les superbes evolucions del riu de la vida.
Qui estiga fart de la literatura buida i del rotllo comercial de sempre pot llegir aquest llibre. Descobrirà una sensibilitat afuada i ensinistrada per a interpretar la vida com una ocasió per al coneixement. En un llibre com aquest s'aprén que no hi ha res avorrit, sinó només éssers humans particularment cecs. Benvinguts a la visió total.

Joan Garí

El dilema de l'escriptor

Títol: How Fiction Works
Autor: James Wood
Jonathan Cape, editor
2008, 194 pàgines

Vaig arribar al llibre de Wood per veure si em resolia alguns dubtes relacionats amb la meua feina d'escriptor. Els dubtes tenien relació amb quin paper havíem de seguir atorgant al que podríem anomenar la ficció realista de model tradicional (és a dir, dinovesc). La qüestió, en efecte, és fins quin punt paga la pena seguir escrivint novel·les com es feia tot just abans de l'obra de Joyce o de Proust. Un vell dilema, no cal dir-ho. Wood, per cert, no hi acaba d'entrar de ple. Diu, això sí, algunes coses assenyades, com ara que "tota ficció és convencional" o, el que ve a ser el mateix, que el realisme és convencional, però tant (o tan poc) com o puguen ser el surrealisme, la ciència ficció o l'experimentalisme més abrupte.
És obvi que Wood no m'ha resolt el dubte. Jo mateix he fet "ficció realista", és ben cert, tot i que no sé si escandalitzaré algun lector en reconéixer que ho he fet pro pane lucrando. La gent, això és evident, vol llegir novel·les i entén per "novel·la" un artefacte convencionalment realista amb tots els ets i els uts. La qüestió, però, és d'aquest ordre: se li ha de donar a la gent el que demana sense més? Per a un escriptor és l'única qüestió d'interés. I la resposta, per descomptat, és NO.
Però tornem al llibre de Wood (n'hi ha, per cert, una versió al castellà assequible en Gredos: Los mecanismos de la ficción). El volum té interés per molts motius. És brillant, per exemple, quan s'acara amb els problemes de la traducció literària. Agafem el següent exemple de Madame Bovary: "L'idée d'avoir engendré le delectait". Una frase simple, ja es veu. ¿Simple? ¿Com traduir-la a l'anglés? Geoffrey Wall (Penguin) ho fa així: "The thought of having impregnated her was delectable to him". Wood ironitza, amb raó, amb una versió d'aquest calibre. La cadència de la frase original és destruïda completament per Wall. Woods proposa una traducció que intente respectar la manera en què sona el francés. El resultat, naturalment, és ridícul: "The notion of procreation was a delectation". En català diríem "La idea d'haver engendrat el delectava", que respecta un poc millor la sonoritat original. I això només és una simple frase. ¿Compreneu com pot arribar a ser de delicada la feina d'un traductor? Per això és tan important, per a una cultura petita, disposar-ne de bons.
Aquesta és la tònica de How Fiction Works. Els escriptors, però també els lectors empedreïts i curiosos, hi trobaran una pedrera a vessar d'indagacions d'interés. Tot allò que ens pot ajudar a diferenciar la "prosa verborreica de gènere" de l'"escriptura realment interessant". M'han agradat especialment les notes que dedica a la metàfora com a element visual del llenguatge (és a dir, de pont amb els discursos icònics). Fa molts anys vaig escriure a l'entorn d'aquesta mena de metàfores en Wuthering Heighs (la novel·la i la pel·lícula) i sempre m'ha interessat la manera que el llenguatge natural té de projectar-se sobre allò visual (que és com dir els mecanismes essencials de relació entre la literatura i el cinema, per exemple).
Crec que Wood posa el dit a la nafra quan explica que molts novel·listes actuals escriuen, bàsicament, com ho feia Flaubert (el fundador de l'estil indirecte lliure, que tant de joc literari ha donat). La qüestió, si em permeteu de nou, és si això té algun interés per al propi escriptor, més enllà dels diners que puga guanyar-hi. Tots els dilemes professionals, en el fons, es resumeixen en aquest.

Joan Garí

De l'amor

Títol: L’accident
Autor: Ismail Kadaré
Edicions 62, 2009
Traducció de Pau Joan Hernández
223 pàgines

No havia llegit res abans d’Ismail Kadaré, així que no tinc amb què comparar L’accident. Sembla que el propi autor ha advertit, en alguna entrevista, que aquest no és un llibre representatiu de la seua obra, però això no vol dir res: sovint aquesta mena de comentaris només emmascaren una legítima coqueteria dels autors els quals, convençuts que cada nou llibre és com un nou fill, volen assegurar-se que es jutjarà el marrec sense cap prejudici ni interferència.
En realitat, L’accident és un llibre superb. És l’obra d’un escriptor que domina perfectament el seu ofici i ho fa sense escarafalls, perfectament conscient de la seua mestria. La seua prosa, sensual, perfumada i misteriosa, diu més d’Albània que mil eixorcs viatges turístics i mil incursions en grisos llibres d’història. Potser perquè, com deia Goethe (i traduïa Joan Maragall): “Per comprendre que el cel és blau pertot arreu no cal donar la volta al món”.
L’accident és fonamentalment, un llibre sobre l’amor. ¿Com dir res de nou sobre l’amor? I, sobretot, ¿com escriure-ho? En realitat, la mestria de Kadaré consisteix no a buscar sendes noves, sinó a plantejar una situació convencional i xifrar tota la resta en el poder del llenguatge. Ella és Rovena, una dona albanesa “bella i plena de misteris” i ell és Bessfort, un alt funcionari internacional. El teló de fons de la seua relació és l’evolució d’Albània i dels Balcans postcomunistes. Aquest teló, però, és tènue i desdibuixat. Tot està centrat en els amants: el “color local” –que d’altres jutjarien necessari i fins i tot essencial- ací resulta notòriament apaivagat. El terreny de joc dels amants és l’amor mateix. La seua relació és tempestuosa i cíclica, tan turbulenta almenys com ho pot ser l’aplec d’un home prototip dels homes i d’una dona prototip de les dones. El retrat de Rovena, això sí, és d’una profunditat i d’una beutat refulgent. Segons Kadaré, ella és el paradigma de les dones belles, és a dir, aquelles que es diferencien de les merament boniques per un punt inestable de fascinació fugissera: “Et trobaves al costat d’elles i tanmateix tenies una sensació de mancança. T’abraçaven, et deien paraules dolces, se’t lliuraven, però tu continuaves assedegat. No hi manca res, et deies, no demanis més del que t’és ofert. I tanmateix, hi havia alguna cosa que no parava d’esmunyir-se al darrere d’aquella línia de demarcació: les carícies, les llàgrimes més valuoses”.
La relació entre Rovena i Bessfort travessa tots els estadis i tots els límits permesos –també els no permesos. Inclou la visita a un club d’intercanvi de parelles, amb algunes sorprenents lectures cervantines al·lusives (a Kadaré sempre li ha agradat molt el Quixot, gairebé tant com als seus personatges), una aventura lèsbica per part d’ella i, en un crescendo dramàtic, la presència final de la mort viscuda en forma d’enigma. Com que cerquen una forma d’amor “que no existeix encara”, els amants en realitat no moriran, sinó que passaran a l’altre costat de l’espill. Allí anirem a rescatar-los amb la lectura.
Aquest Kadaré, en el fons, em recorda Stefan Zweig per la claredat d’estil i l’elegància de la seua circumspecció. Més enllà, també el Roland Barthes de Fragments d’un discours amoureux per la fondària assolida en la perquisició dins els abismes de l’amor i el busseig elegant per entre les anfractuositats i els meandres dels diversos corrents que el travessen.
Li diu un amic a Bessfort: “Albània és matadora. Et desespera, et fa sortir de polleguera, però no te’n pots separar”. I això és exactament el que ocorre amb aquest llibre.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.336

Contes falsos, literatura verdadera

Títol: Contes russos
Autor: Francesc Serés
Editorial Quaderns Crema
Barcelona, 2009
223 pàgines

Ve precedit per una fama tangible de bon prosista i ara quan l'aborde jo està ja en una posició privilegiada en el pòdium dels bons escriptors en català. Aquests Contes russos, en certa manera, em serveixen per a corroborar l'opinió esmentada: Serés té un estil precís, amb frases compactes i ben construïdes. El motiu a què fa al·lusió el títol és el següent: s'ha inventat una traductora, Anastàsia Maxímovna, que hauria traduïts del rus els autors antologats. Aquests autors, per si cal dir-ho, no existeixen o, millor dit, formen part de la sòlida imaginació de Serés. Com ell és de Saidí (igual que Mercè Ibarz, de qui també s'ha ocupat el meu Ofici), potser el paisatge de l'Aragó oriental li recorde en part algun element de la taigà siberiana.
Siga com siga, Serés s'ha empescat un grapat d'autors que "escriuen" sobre diferents elements de la Rússia anterior i posterior a la caiguda del comunisme. Foscos espies, ciutadans represaliats pel poder soviètic, cosmonautes solitaris, funcionaris grisos: un món bigarrat, compacte i tremendament viu ens apreix ací, sota les rúbriques d'uns autors que mereixerien realment habitar en algun lloc diferent de la ment del seu inventor.
Al capdavall, de tots ells se'ns dóna una biografia meticulosa i detallista. Així, d'Ola Yevguènieva sabem que aconseguí amb el volum Nits blanques, dies grisos ser considerada l'autora del "relat fundacional de Sant Petersburg". Véra-Margarita Abansèrev, per contra, no ho va tindre tan fàcil: "Els seus enfrontaments amb el partit li van comportar una censura constant". Vitali Kroptkin, al seu torn, és conegut per la mordacitat de les seues intervencions en Ràdio Bakú. Aleksandr Vòlkov, d'altra banda, fou un socialista convençut (per bé que crític amb el règim) i un aficionat als heterònims. Iosif Bergxenko, finalment, és el més vell: lector precoç de Kafka, va morir durant el setge de Stalingrad.
Em reconeixereu que, només llegint aquests noms superbs i aquestes insinuacions biobibliogràfiques ens venen ganes de llegir aquests contes. Jo tinc els meus predilectes, és clar, com ara "La trasparència del mal" o "Davant del mar d'Aral", tots dos de Véra-Margarita Abansèrev (extrets del seu recopil·latori Dos mamuts sota el gel). Ara toca, lector, que tu tries els teus: la gran mare Rússia et contempla (l'autèntica, però també la literària -és a dir, la bona).