Literal

Títol: Anorrear

Autor: Michel Houellebecq

Anagrama

Trad. d'Oriol Vaqué

Barcelona, 2022

587 pàgines 

  "Contràriament a la majoria dels seus competidors, la Solène creia poc en la necessitat d'ocupar terreny a internet. Internet, li agradava dir, només tenia dues utilitats: descarregar porno, insultar els altres sense cap risc; en realitat, només una minoria particularment plena d'odi i vulgar s'expressava a la xarxa. Internet, però, constituïa una mena de passatge obligat des d'un punt de vista fictici, un element necessari de la trama: però li semblava suficient, i fins i tot preferible, fer saber que es gaudia de popularitat a la xarxa sense que això correspongués a cap realitat. Es podien anunciar sense por xifres de centenars de milers, fins i tot de milions de visualitzacions; no era previsible cap verificació" (p. 98)

  "En totes les civilitzacions anteriors -va dir finalment- el que determinava l'estima, fins i tot l'admiració que es podia tenir per una persona, el que permetia jutjar-ne la vàlua, era la manera com s'havia comportat al llarg de la vida; fins i tot l'honorabilitat burgesa només s'atorgava amb un acte de confiança, a títol provisional; seguidament s'havia de merèixer per a tota una vida d'honestedat. Atorgant més valor a la vida d'un infant, tot i que no sabem de cap manera en què es convertirà, si serà intel·ligent o estúpid, un geni, un criminal o un sant, neguem tot valor a les nostres accions reals. Els nostres actes heroics o generosos, tot el que hem sigut capaços d'acomplir, les nostres realitzacions, les nostres obres, res de tot això ja no té el més petit valor als ulls del món; i ràpidament en deixa de tenir per a nosaltres mateixos. Així li traiem tota motivació i tot sentit a la vida; és, exactament, el que en diem nihilisme. Devaluar el passat i el present en benefici del futur, devaluar la realitat per preferir una virtualitat situada en un futur vague, són símptomes del nihilisme europeu molt més decisius que tots els que Nietzsche va poder revelar" (p. 365)

  "Ell va assentir amb resignació, va decidir buscar un nou dentista. En Paul encara es recordava del dia que el seu dentista li havia anunciat que es jubilava. En aquell moment encara no havia trobat en Bruno, les seves relacions amb la Prudence eren inexistents, la seva solitud era quasi absoluta. Quan el vell dentista li havia anunciat el cessament de la seva activitat, a ell l'havia embolcallat una onada de tristesa desproporcionada, terrible, havia estat a punt d'arrencar a plorar amb la idea que es moririen sense tornar-se a veure, quan la relació no havia estat mai particularment estreta, no havia sobrepassat mai la de metge i pacient, ni tan sols recordava que haguessin tingut una conversa de debò, que haguessin abordat mai temes no dentals. El que no suportava, se n'havia adonat amb inquietud, era la no-permanència en si mateixa, era la idea que una cosa, la que sigui, s'acaba; el que no suportava no era sinó una de les condicions essencials de la vida" (p. 419)

 

  "No tan sols preferia dormir de costat, també havia preferit sempre fer l'amor de costat, i particularment amb la Prudence.  Segons ell, hi havia poca diferència entre la posició del missioner i la del gosset, en tots dos casos era l'home qui, amb els moviments del maluc, controlava el ritme i la força de l'encaixada. En tots dos casos, la dona, separant les cuixes o aixecant el cul, es col·locava en posició de submissió, cosa que representava un argument fort en favor d'aquestes posicions, però en constituïa igualment el límit, pel fet de ser manllevada directament del món animal, sobretot en el cas de la penetració per darrere. La posició en què la dona és damunt de l'home li semblava, en canvi, massa solemne, posava la dona en la posició d'una divinitat femella que es lliuraria a una mena de cerimònia d'homenatge al fal·lus; ni ell ni el seu fal·lus no li semblaven justificar una grandiloqüència com aquella. La posició de costat, sobretot, era l'única que li permetia, tot penetrant la Prudence, abraçar-la, acaronar-la, i especialment acaronar-li els pits, cosa que a ella li havia agradat des de sempre; de totes les posicions sexuals, aquesta era als ulls d'en Paul la més amorosa i sentimental, la més humana" (p. 544)

  Houellebecq. Literal.

 

Joan Garí

L'equilibri entre elegància i brutalitat

Títol: Les paraules jutes

Autora: Milena Busquets

Amsterdam

Barcelona, 2022

Trad. de L. Serramià

140 pàgines

 

  Aquest llibre fa companyia.  L'autora s'hi ha aproximat a això que molts escriptors busquen tota la vida i, de vegades, no troben mai: la perfecta conjuminació del que es vol dir i la manera de dir-ho. El resultat és un exercici d'estil enlluernador, gairebé màgic. Quan un lector troba un text així, no pot més que adorar-lo i santificar-lo, com en una festa sacra de les d'abans.

  No sé fins a quin punt l'aparent facilitat amb què escriu Milena Busquets és realment facilitat o la conseqüència d'una baralla terrible amb les paraules.  Ni ho sabré mai, supose. Sí que vull constatar que jo he llegit la traducció al català del volum original, que l'autora va redactar en castellà. Els motius per a l'elecció de l'idioma també se m'escapen, però en català sona molt natural, com un guant, i això és mèrit de la traductora però potser també de quin siga l'idioma amb què pensa Milena. 

  Les paraules justes és un diari, escrit al llarg de l'any 2021.  No hi ha massa referències, però, a l'actualitat d'aquells mesos. Tot just algun apunt molt sentit, com la constatació de la mort d'Oriol Bohigas. Del que parla el llibre en realitat és del que va opinant l'autora sobre les coses que li passen, que són sobretot petites catàstrofes domèstiques (com l'amor), els fills (i l'amor als fills) o, sobretot, l'ofici d'escriure. Es tracta, en aquest darrer cas, d'un conjunt d'observacions molt interessants, fetes contra els tòpics i contra les modes. 

  Una dona que escriu en 2021 i no sent la necessitat de fer cap discurs feminista ni cap diatriba apocalíptica de pa sucat amb oli és un fet extraordinari. Del feminisme se'n riu lleument, de l'apocalipsi potser pensa que està bé, sempre que vaja a joc amb el seu esmalt d'ungles.

  Sí, en efecte: Les paraules justes és una barreja irònica de frivolitat i lucidesa, tot emmetxat en un exercici d'estil captivador. La literatura d'algú a qui li importa un rave l'opinió aliena, i que viu una certa fama amb deseiximent i bon humor. Impagable, en aquest sentit, la descripció dels diferents tipus de lectors que es va trobant quan l'exposen a la signatura pública en Sant Jordi.

   Milena Busquets té alguns clàssic al seu altar particular. Es tracta de noms que fan sospitar d'un extrem bon gust: Proust, Txékhov, els moralistes francesos. Constatació: ningú que haja sigut un lector constant de Proust pot ser una mala persona -ni potser un mal escriptor. Milena n'ha aprés coses essencials (és a dir, paradoxals): "Escriure fent servir el menor nombre de paraules possibles, com Proust". 

  Milena té una alta opinió de l'amor. "O estàs enamorat i et corresponen o estàs sol, no hi ha més categories", confessa. Això no li impedeix adoptar una actitud una mica frívola -quan parla dels seus ex-, amb un cert aire gauche divine -però més divine que gauche, és clar. "Només els rics diuen que estan arruïnats", explica, i u esperaria que això fora el preàmbul a una altra sentència inapel·lable (que jo solc repetir al meu club d'amics de la Vilavella): "Només els rics som ja d'esquerres".

  Es pot ser frívol quan s'escriu un dietari si l'alternativa només pot ser el dramatisme i les catàstrofes ideològiques amb què s'empedra el camí de la mala literatura. Per a Busquets l'única via és l'equilibri entre elegància (cerca de la bellesa, autocontrol, distància amb un mateix) i brutalitat (honestedat, veritat, valor). Diria que en aquest llibre ho ha aconseguit.  Enhorabona.

Joan Garí

  

Un escriptor a la recerca de si mateix

 

  David Miró escriu, al diari Ara, sobre el dietari que acabe de publicar en l'editorial Afers. Amb el seu permís, reproduiré ací el seu text:

  "El dietarisme és un gènere especialment fecund al País Valencià, on tots els escriptors en català són fills de Joan Fuster , que vol dir que són fills de Montaigne i dels il·lustrats francesos. Hi ha exemples de tot tipus, des de l’esmentat Fuster i la seva exhibició d’erudició, fins al lirisme d’un Enric Sòria passant pel costumisme, barrejat amb literatura de viatges, d’un Toni Mollà. Ara ens arriba el volum de Joan Garí (Borriana, 1965), un escriptor de ploma àgil i incisiva, amb una curiositat infinita i un bagatge cultural prou sòlid per atrevir-se amb totes les grans qüestions que la humanitat afronta en aquest turbulent segle XXI.

  L’autor, però, no se situa en l’actualitat, sinó que ens fa retrocedir una mica en el temps, fins als anys 2015 i 2016, just durant el període de 365 dies en què ostentarà el títol de cinquantenari. Ser persona. Diari de l’escriptor als 50 anys (Editorial Afers) ens planteja el joc d’alternar les vivències del dia amb les reflexions sobre el que significa arribar a aquesta edat: "La vida és un vi que no millora amb el temps: és l’expectació que desperta recuperar-lo del celler el que enganya els nostres sentits. [...] Tothom que té vint anys somia en el final de les carreteres tortuoses. I aquest final arriba i hi ha el camí pla. La vida, llavors, ha perdut tota emoció...", escriu a l’entrada del 16-04-15.

  El dietari és un gènere difícil perquè s’ha de mantenir un difícil equilibri en l’escriptura: ha de ser prou bona per merèixer el premi de la lletra impresa, i alhora mantenir un cert grau de naturalitat, d’improvisació no forçada. Ens hem de creure que aquelles línies han estat escrites, efectivament, aquell dia d’aquell mes d’aquell any. Garí, que ha fet incursions exitoses en el món del periodisme i ha llegit molt Pla, aconsegueix l’efecte buscat. El lector es creu la convenció que se li proposa. I així veiem un Garí moderadament il·lusionat amb el canvi de govern al País Valencià (ell es considera un "conservador d’esquerres" i l’únic que demana és tenir un president civilitzat i llegit, cosa que Ximo Puig acompleix amb escreix) o que ens explica les adversitats sanitàries del seu gat Humphrey o el destí fatal d’un plat de ceràmica que s’estavella contra el terra un dia de tempesta. Tot ben amanit amb retalls de lectures, de converses de cafè, de música o de cinema.

Aforismes i Breaking bad

  Com a bon fusterià, no defuig el repte de l’aforisme, fins i tot el metaliterari: "Per a escriure amb dignitat un dietari no s’ha de ser ni exageradament feliç ni exageradament infeliç. La bona prosa raja d’una aurea mediocritas emocional". L’escriptor també troba paral·lelismes entre Shakespeare i Breaking bad, demostrant que és algú que, tot i mantenir una prudent distància amb el món dels seus alumnes adolescents, als quals intenta il·lustrar de manera infructuosa, no renuncia a allò que té de bo la cultura de masses. I, finalment, Garí se’ns apareix com algú que parla, amb una sinceritat poc habitual, del drama de ser escriptor, de l’alt preu familiar que es paga i que en cap cas és recompensat a nivell monetari en el món de la cultura en català. Això, però, no és cap impediment per continuar el gran manament de Montaigne a qualsevol escriptor: persistir en la recerca de si mateix".

David Miró

Publicat en Ara, 9-7-2022

El bacallà i la salsitxa

Títol: Diari d'una escriptora

Autora: Virginia Woolf

Viena Edicions

Barcelona, 2022

Trad. de Dolors Udina

460 pàgines

 

  L'any 1953, dotze anys després de la mort de Virginia Woolf, el seu marit Leonard va fer una tria dels 27 quaderns inèdits del diari de l'escriptora. Aquest material és el que ara veu la llum en català, traduït per Dolors Udina, gràcies a l'editorial Viena.

   Com a persistent dietarista, era obvi que jo havia de sentir curiositat  per aquest volum. Vaig llegir fa molts anys Al far (que, per cert, ara es reedita amb doble traducció al nostre idioma), en la vella sèrie taronja de Proa, i no necessite, per tant, que em convencen l'excel·lència literària de Woolf. Els diaris d'un escriptor són sempre documents impagables no només de les seues interioritats personals, sinó del temps i la societat que retraten. Escriu Virginia Woolf:

 

  "He decidit amb tota sinceritat no ser popular i, per tant, considero la indiferència o l'insult com a part del tracte. Escriuré el que vulgui i els altres ja diran el que els agrada. Començo a veure que el meu únic interès com a escriptora rau en una individualitat singular, no en la força, ni en la passió ni en res enlluernador (...) La gent que té aquest do continua sonant molt temps després que la vigorosa música melodiosa hagi esdevingut banal"

 

   Heus ací una divisa que hauria de ser la pròpia de tot creador que crega en ell mateix. Assentades les bases imprescindibles, ja podem fruir de les pàgines del Diari d'una escriptora com mereix.

  En realitat, un quadern d'escriptor privat és un calaix de sastre que, ben gestionat, fornirà material per a altres llibres, però sobretot ajudarà a ordenar el pensament del seu autor. Fora del quadern, en la vida pública, hi ha els coneguts paranys. "El pitjor d'escriure és dependre tant dels elogis", confessa Woolf. I després, més endavant, continua: "Escriure fa disminuir la melancolia. Per què no escric més sovint, doncs? Bé, m'ho impedeix la vanitat".

  Per a una dona sotmesa a tanta pressió emocional com l'autora de Les ones, el diari havia de ser necessàriament una vàlvula d'escapament. Un lloc on contar la recepció que anaven tenint els seues llibres (i els guanys que li reportaven) i també un espai on disseccionar les emocions per poder analitzar-les, exactament com suggeria Maupassant:

  "En lui [en l'escriptor] aucun sentiment simple n'existe plus. Tout ce qui'il voit, ses joies, ses plaisirs, ses souffrances, ses désespoirs, deviennent instantanément des sujets d'observation. Il analyse malgré tout, malgré lui, sans fin, les coeurs, les visages, les gestes, les intonations"

  Cirurgià d'ell mateix i dels altres, res escapa al bisturí del creador. S'analitza el teixit propi com l'aliè: sense pietat. Per això no ens ha d'estranyar l'opinió que té Woolf de l'Ulysses, de Joyce, mentre el llegeix: "M'he sentit confosa, avorrida, irritada i desil·lusionada", davant les seues pàgines, confessa. I després conclou: "He acabat l'Ulisses i el considero un llibre fallit". Millor opinió té de l'altre gran gegant coetani, Marcel Proust. En tot cas, la conclusió de tot plegat és òbvia: "És probable que la bellesa definitiva d'un text no la vegin mai els seus contemporanis". 

  La dona que ha escrit "l'única vida emocionant és la imaginària" es va suïcidar en 1941, ofegada en un riu. Quatre dies abans d'aquesta fatídica data, va tancar així l'últim dels seus quaderns:

 

  "I ara, amb cert plaer, m'adono que són les 7 i he de fer el sopar. Bacallà i salsitxa. Em sembla que és veritat que s'adquireix cert domini sobre la salsitxa i el bacallà si es posa per escrit".

  

  S'ha escrit molt sobre aquest teló. Res més pertinent, però que acarar la mort com una més d'aquestes coses petites, potser insignificants, que construeixen una vida. La vida -la literatura- no són els grans temes. "These things, my dear, are life", com li fa dir a Meredith Mercè Rodoreda al frontispici de La plaça del diamant. La vida és el bacallà i la salsitxa (i anar-se'n a la piscina el dia que Alemanya declara la guerra a Rússia). I després, la mort.

Joan Garí

 

 

  

Un llibre és amor o no és res

Títol: Hi ha un país on la boira

Autora: Gemma Gorga

Tushita edicions

2021

296 pàgines

 

  "Certes persones establim amb els llibres una relació eròtica que requereix uns preliminars i que ens impedeix entrar de dret al contingut sense fer-li violència. Quin plaer retardar la trobada amb la primera pàgina, sabent que hi és, que, fidel, ens espera i que no fugirà. Però abans cal esmolar l'atenció amb aquestes minúcies que tant signifiquen. Com una preparació, una propedèutica amorosa".

  Aquestes paraules de Gemma Gorga en Hi ha un país on la boira expliquen molt bé  els motius pels quals s'estima un llibre. Els qui llegim molt, els practicants de la sagrada promiscuïtat de la literatura, sabem bé que perquè un llibre t'arribe a l'ànima te n'has d'enamorar. De seguida o a poc a poc. Amb una primera lectura, o en escomeses posteriors. Des de la primera pàgina o quan portes molta estona dubtant de si el temps invertit en aquell flirteig realment paga la pena. Un llibre és amor -Eros- o no és res. I amb els anys, amb la saviesa, l'escepticisme i els desenganys, aquest colp d'efecte a primera vista segueix sent tan meravellosament necessari i desconcertant com sempre.

  No coneixia Gemma Gorga, ni crec que ella em conega, a mi. Tot i ser escriptors de la mateixa generació, vivim separats per una mateixa llengua. Nadem en les aigües amniòtiques de la mateixa literatura, però, com en els submarins, algú ha tancat una porta de ferro movent una manovella circular que impedeix, en una catàstrofe, que l'aigua hi penetre. Però, com no hi ha mai aquesta mena de catàstrofes, el que no hi pot penetrar és la vida, el coneixement i la paraula.

  Hi ha un país on la boira  és la crònica d'una estada a San Francisco. San Francisco és la ciutat de Vertigo, probablement la més depurada de les pel·lícules d'Alfred Hitchcock. Gorga fa cap a Misión Dolores, l'edifici més antic de la zona, un dels pocs que van resistir el cèlebre terratrèmol del 1906. Però Misión Dolores és, sobretot, el lloc on Madeleine (Kim Novak) diposita un ram de flors a la tomba de Carlota Valdés, sense saber-se observada pels ulls escrutadors de Scottie (James Stewart). 

  Els qui sentim la passió dels llibres solem també cremar en la de les pel·lícules. Per això comprenc Gorga: en la meua odissea americana jo també em vaig delir per visitar els escenaris dels meus films predilectes. Però l'autora fa més que això. Converteix el seu viatge en un recorregut minuciós per totes les llibreries disponibles, que a San Francisco en són moltes i extremadament generoses.

  Sota l'advocació d'un joc de paraules profitós d'Enric Iborra (Carpe librum!)  i tenint sempre al cap la vella reflexió de Bohumil Hrabal, segons la qual els llibres ens expliquen alguna cosa de nosaltres mateixos que encara desconeixíem, Gemma Gorga s'hi aplica a escenificar un tòpic de la pintura occidental: l'Anunciació. Una dona, al quadre, crea en si "un espai buit que serà omplert per la paraula fecundant". I encara: "Durant la lectura acollim, i les mans obertes que sostenen el llibre tradueixen visualment aquest gest de disponibilitat i d'obertura".

  Literatura, cinema, pintura (i, encara, fotografia). Un país on la boira és la demostració que per a viatjar no cal eixir de casa, però, posats a fer-ho, és la nostra mirada la que ho determinarà tot. Hi ha qui fa la volta al món i no ha comprés ni comprendrà mai res sota cap mena de circumstància. Crec que, d'això, en diuen turisme...

Joan Garí

 

  

Una veu suculenta i troncal

Títol: L'estiu dels brivalls/Infant d'hivern

Autor: Francesc Viadel

Vincle/Neopàtria

 

   Francesc Viadel acaba de publicar dos llibres. L'un, L'estiu dels brivalls, és una novel·la antiga que ha recuperat l'editorial Vincle i s'ha endut el Premi Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona. L'altre, Infant d'hivern, és un aplec de versos que va guanyar l'any passat el Premi Vila de Nules, i que ha editat Neopàtria.  

  Francesc Viadel és un escriptor prolífic ( benvingut al club...). A més dels seus llibres, també fa articles per als diaris, amb un estil particularment combatiu, sense pèls a la llengua. El problema que té  l'escriptor prolífic -que tenim- és que viu en un país substancialment bibliòfag. Ací no llig ni Déu: s'entén millor així? 

  Aquesta apreciació, per punyent i realista que siga, però, no busca descoratjar ningú. Al cap i a la fi, L'estiu dels brivalls ja va per la segona edició. Algú llegeix -alguns-, al capdavall. El qui ho faça regularment, li recomanaria que es fixara en la prosa i els versos de Viadel. 

  L'estiu dels brivalls és una recreació de la vida quotidiana d'un grapat de joves sense ofici ni benefici, en un ambient rural - que podria ser l'Algemesí natal de Viadel- i on la desesperació i els anhels habituals de l'espècie -diners, sexe, reconeixement- informen unes vides brutes i obscures. El que hi destaca, però, és la poderosa prosa de l'autor, un estil vigorós, de vegades encabritat, sempre efectiu:

 "Nòmades, delinqüents de duro, conspicus amants de l'absenta, insaciables libadors de conys gastats o de lloguer, joves de molts segles..."

  Infant d'hivern, al seu torn, es l'evocació lírica d'un amor  i d'un paisatge moral d'adolescència. Un conjunt de versos i proses poètiques un poc més irregular que la novel·la però on sura, quan menys ho esperes, una poderosa veu poètica. Aquesta veu naix de l'evocació dels sentits, del rècord punyent del foc, de la nostàlgia per un amor esvaït que Viadel ha volgut fixar negre sobre blanc, perquè el món no l'oblide:

"Ara mateix,

mentre penses aquells

bells monstres alats,

mentre dorms o mors,

cacen mig nus encara

(en aquell paradís de vora riu

que mai més ja no sabràs trobar)

una ferotge tribu de xiquets

o d'ombres escanyolides

que res no saben

del seu destí

de rars insectes

atrapats en el flascó

d'una farmàcia d'espant"

  Contra el vici de no llegir, senyores i senyors, Francesc Viadel. Una veu suculenta i troncal que no podem ignorar.

Joan Garí

La gran aventura subterrània

Títol: Diari 1965-1977
Autor: Josep Iborra
Institució Alfons el Magnànim
València, 2022
951 pàgines

 

  Josep Iborra (1929-2011) és un escriptor valencià amb poca obra publicada en vida: tot just el volum de narracions Paràboles i prou (1955) i els assajos Inflexions (2005) i Breviari d’un bizantí (2007), entre altres. Ara sabem, però, que durant anys i panys va escriure pacientment uns quaderns dietarístics que la Institució Alfons el Magnànim ha donat a conèixer.

  Diari 1965-1977 és la clau de volta d’aquesta literatura subterrània. Era el producte d’un esforç colossal, certament insòlit en les lletres del moment i fruit d’una autodisciplina detallista que –sospitava el seu autor- segurament restaria inèdit per sempre més. Per sort, Enric Iborra, fill i hereu de l’escriptor, es va adonar de seguida de la importància d’aquells apunts de diari. Aquella hemorràgia verbal indeturable havia d’arribar als lectors en forma de paper pòstum, i és això el que ha passat.
  Josep Iborra no és un estilista melós, de lectura afalagadora i gratificant. Les seues notes exploren la sempre porosa frontera entre l’assaig i la filosofia, i s’estenen pels viaranys d’uns pocs temes predilectes: la contraposició natura/cultura, la dissociació entre el cos i la consciència, la novel·la del XIX i el XX, la possibilitat d’una cultura i una crítica antiburgesa... Iborra s’acull al clàssic clau, en aquestes disquisicions: Montaigne. Com molt bé diu (en 1973!) en matèria assagística les anomenades “ciències humanes” ens volen donar gat per llebre: “avui el tractat està de moda i l’esperit de l’assaig, en decadència”. El “galimaties pedant”, la “nova escolàstica” provocada per la puixança universitària –adverteix- està convertint el quart gènere literari i “l’esperit del lliure examen” en una caricatura tecnocràtica.
  En lluita contra això –i com reprotxar-li-ho-, Iborra dedica gran part dels seus esforços silenciosos a glossar els grans autors del seu segle i del segle precedent. Reputa Lacan, Foucault o Derrida d’”extravagants”, de la mateixa manera que jutja amb severitat les conseqüències de la revolta francesa del Maig del 68. En canvi, la lectura de A la recerca del temps perdut li provoca tot de sensacions meravellosament contradictòries. Quan comença a llegir aquest obra mestra absoluta no s’està d’exclamar-se: “La literatura de Proust és la vida, la verdadera vida”. Després, mentre la lectura continua (li durarà anys), hi afegeix matisos: “Aquest teixit cancerós de mots”; “Potser no hi ha cap escriptor, en cap literatura, que tinga la impertorbabilitat de Proust. Cap que escriga, com ell, sense pressa”;  “Proust embafa. Pla sembla un Proust, a vegades. Però un Proust robust”.
  La lectura de Josep Pla, en efecte –especialment del primer volum de la seua Obra Completa, El quadern gris-, el convenç potser de la seua inferioritat de condicions. “Pla –defineix-, el Baedeker de la cultura catalana”. És probable que la figura de Joan Fuster (a qui va dedicar la seua tesi doctoral) li provocara emocions semblants. Davant aquells gegants muntanyencs, els quaderns d’Iborra s’empetitien.
  Ara, recuperada aquesta superba aventura intel·lectual, podem avaluar-la en els justos termes que mereix.

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-6-2022