El bacallà i la salsitxa

Títol: Diari d'una escriptora

Autora: Virginia Woolf

Viena Edicions

Barcelona, 2022

Trad. de Dolors Udina

460 pàgines

 

  L'any 1953, dotze anys després de la mort de Virginia Woolf, el seu marit Leonard va fer una tria dels 27 quaderns inèdits del diari de l'escriptora. Aquest material és el que ara veu la llum en català, traduït per Dolors Udina, gràcies a l'editorial Viena.

   Com a persistent dietarista, era obvi que jo havia de sentir curiositat  per aquest volum. Vaig llegir fa molts anys Al far (que, per cert, ara es reedita amb doble traducció al nostre idioma), en la vella sèrie taronja de Proa, i no necessite, per tant, que em convencen l'excel·lència literària de Woolf. Els diaris d'un escriptor són sempre documents impagables no només de les seues interioritats personals, sinó del temps i la societat que retraten. Escriu Virginia Woolf:

 

  "He decidit amb tota sinceritat no ser popular i, per tant, considero la indiferència o l'insult com a part del tracte. Escriuré el que vulgui i els altres ja diran el que els agrada. Començo a veure que el meu únic interès com a escriptora rau en una individualitat singular, no en la força, ni en la passió ni en res enlluernador (...) La gent que té aquest do continua sonant molt temps després que la vigorosa música melodiosa hagi esdevingut banal"

 

   Heus ací una divisa que hauria de ser la pròpia de tot creador que crega en ell mateix. Assentades les bases imprescindibles, ja podem fruir de les pàgines del Diari d'una escriptora com mereix.

  En realitat, un quadern d'escriptor privat és un calaix de sastre que, ben gestionat, fornirà material per a altres llibres, però sobretot ajudarà a ordenar el pensament del seu autor. Fora del quadern, en la vida pública, hi ha els coneguts paranys. "El pitjor d'escriure és dependre tant dels elogis", confessa Woolf. I després, més endavant, continua: "Escriure fa disminuir la melancolia. Per què no escric més sovint, doncs? Bé, m'ho impedeix la vanitat".

  Per a una dona sotmesa a tanta pressió emocional com l'autora de Les ones, el diari havia de ser necessàriament una vàlvula d'escapament. Un lloc on contar la recepció que anaven tenint els seues llibres (i els guanys que li reportaven) i també un espai on disseccionar les emocions per poder analitzar-les, exactament com suggeria Maupassant:

  "En lui [en l'escriptor] aucun sentiment simple n'existe plus. Tout ce qui'il voit, ses joies, ses plaisirs, ses souffrances, ses désespoirs, deviennent instantanément des sujets d'observation. Il analyse malgré tout, malgré lui, sans fin, les coeurs, les visages, les gestes, les intonations"

  Cirurgià d'ell mateix i dels altres, res escapa al bisturí del creador. S'analitza el teixit propi com l'aliè: sense pietat. Per això no ens ha d'estranyar l'opinió que té Woolf de l'Ulysses, de Joyce, mentre el llegeix: "M'he sentit confosa, avorrida, irritada i desil·lusionada", davant les seues pàgines, confessa. I després conclou: "He acabat l'Ulisses i el considero un llibre fallit". Millor opinió té de l'altre gran gegant coetani, Marcel Proust. En tot cas, la conclusió de tot plegat és òbvia: "És probable que la bellesa definitiva d'un text no la vegin mai els seus contemporanis". 

  La dona que ha escrit "l'única vida emocionant és la imaginària" es va suïcidar en 1941, ofegada en un riu. Quatre dies abans d'aquesta fatídica data, va tancar així l'últim dels seus quaderns:

 

  "I ara, amb cert plaer, m'adono que són les 7 i he de fer el sopar. Bacallà i salsitxa. Em sembla que és veritat que s'adquireix cert domini sobre la salsitxa i el bacallà si es posa per escrit".

  

  S'ha escrit molt sobre aquest teló. Res més pertinent, però que acarar la mort com una més d'aquestes coses petites, potser insignificants, que construeixen una vida. La vida -la literatura- no són els grans temes. "These things, my dear, are life", com li fa dir a Meredith Mercè Rodoreda al frontispici de La plaça del diamant. La vida és el bacallà i la salsitxa (i anar-se'n a la piscina el dia que Alemanya declara la guerra a Rússia). I després, la mort.

Joan Garí