L'equilibri entre elegància i brutalitat

Títol: Les paraules jutes

Autora: Milena Busquets

Amsterdam

Barcelona, 2022

Trad. de L. Serramià

140 pàgines

 

  Aquest llibre fa companyia.  L'autora s'hi ha aproximat a això que molts escriptors busquen tota la vida i, de vegades, no troben mai: la perfecta conjuminació del que es vol dir i la manera de dir-ho. El resultat és un exercici d'estil enlluernador, gairebé màgic. Quan un lector troba un text així, no pot més que adorar-lo i santificar-lo, com en una festa sacra de les d'abans.

  No sé fins a quin punt l'aparent facilitat amb què escriu Milena Busquets és realment facilitat o la conseqüència d'una baralla terrible amb les paraules.  Ni ho sabré mai, supose. Sí que vull constatar que jo he llegit la traducció al català del volum original, que l'autora va redactar en castellà. Els motius per a l'elecció de l'idioma també se m'escapen, però en català sona molt natural, com un guant, i això és mèrit de la traductora però potser també de quin siga l'idioma amb què pensa Milena. 

  Les paraules justes és un diari, escrit al llarg de l'any 2021.  No hi ha massa referències, però, a l'actualitat d'aquells mesos. Tot just algun apunt molt sentit, com la constatació de la mort d'Oriol Bohigas. Del que parla el llibre en realitat és del que va opinant l'autora sobre les coses que li passen, que són sobretot petites catàstrofes domèstiques (com l'amor), els fills (i l'amor als fills) o, sobretot, l'ofici d'escriure. Es tracta, en aquest darrer cas, d'un conjunt d'observacions molt interessants, fetes contra els tòpics i contra les modes. 

  Una dona que escriu en 2021 i no sent la necessitat de fer cap discurs feminista ni cap diatriba apocalíptica de pa sucat amb oli és un fet extraordinari. Del feminisme se'n riu lleument, de l'apocalipsi potser pensa que està bé, sempre que vaja a joc amb el seu esmalt d'ungles.

  Sí, en efecte: Les paraules justes és una barreja irònica de frivolitat i lucidesa, tot emmetxat en un exercici d'estil captivador. La literatura d'algú a qui li importa un rave l'opinió aliena, i que viu una certa fama amb deseiximent i bon humor. Impagable, en aquest sentit, la descripció dels diferents tipus de lectors que es va trobant quan l'exposen a la signatura pública en Sant Jordi.

   Milena Busquets té alguns clàssic al seu altar particular. Es tracta de noms que fan sospitar d'un extrem bon gust: Proust, Txékhov, els moralistes francesos. Constatació: ningú que haja sigut un lector constant de Proust pot ser una mala persona -ni potser un mal escriptor. Milena n'ha aprés coses essencials (és a dir, paradoxals): "Escriure fent servir el menor nombre de paraules possibles, com Proust". 

  Milena té una alta opinió de l'amor. "O estàs enamorat i et corresponen o estàs sol, no hi ha més categories", confessa. Això no li impedeix adoptar una actitud una mica frívola -quan parla dels seus ex-, amb un cert aire gauche divine -però més divine que gauche, és clar. "Només els rics diuen que estan arruïnats", explica, i u esperaria que això fora el preàmbul a una altra sentència inapel·lable (que jo solc repetir al meu club d'amics de la Vilavella): "Només els rics som ja d'esquerres".

  Es pot ser frívol quan s'escriu un dietari si l'alternativa només pot ser el dramatisme i les catàstrofes ideològiques amb què s'empedra el camí de la mala literatura. Per a Busquets l'única via és l'equilibri entre elegància (cerca de la bellesa, autocontrol, distància amb un mateix) i brutalitat (honestedat, veritat, valor). Diria que en aquest llibre ho ha aconseguit.  Enhorabona.

Joan Garí