Jekyl & Hyde en Terra Santa

Títol: Jesús el bon home i Crist el trampós
Autor: Philip Pullman
Editorial La Campana
Barcelona, 2011
230 pàgines

Per arribar al Mar Mort, des de Jerusalem, s'ha de travessar el desert de Judea. Avui dia, una còmoda autovia permet un viatge relaxat i contemplatiu. Com el Mar Mort és el punt més baix de la superfície del planeta, aquest viatge consisteix, substancialment, en un descendiment. El viatger va davallant fins arribar als 422 metres sota el nivell del Mediterrani i la seua ànima es purifica amb la calitja aspra d'aquesta terra també morta. Tot Israel -tota Palestina-, en realitat, és un gran desert. La Terra Santa, la superfície més disputada del planeta, és una terra eixorca, eliotiana, una gleva tanmateix ignífera i tan inflamable com la pólvora. Els tresors que puga contindre són exclusivament immaterials. Aquest desert -aquesta blanca superfície bellíssima de relleus capriciosos- fou el que acollí Jesucrist durant els 4o dies bíblics, però ara només és habitat per algunes tribus nòmades. Ni tan sols el turisme és una opció d'exportació massiva: les platges accessibles a vora mar són escasses i reservades a clients molt selectes. Les propietats de l'aigua morta d'aquesta mar interior ja es coneixen i es celebren arreu, però. El fang del sòl té virtualitats cosmètiques i terapèutiques que han travessat les fronteres. Però un desert és un desert.
Crec que recordaré sempre la primera vegada que vaig veure el Mar Mort. Això fou l'agost passat i m'acompanyava l'amic i gran fotògraf Ramon Usó. En contemplar el mar des de la carretera, amb contorns rosacis i una puresa blava lívidament estàtica, Ramon i jo vam meravellar-nos a l'uníson. Al fons, a l'altre costat, les muntanyes de Jordània semblaven una barrera que no podia contenir una aigua precària. El desert va guanyant la batalla. La superfície del mar s'ha reduït a la meitat en un segle.
¿Fou aquesta la mar que Jesucrist va travessar a peu pla? No ho sé, però seria versemblant. Al capdavall, la salinitat de l'aigua (el 33,7%, més de vuit vegades superior al més salat dels oceans) explica les famoses imatges amb gent surant-hi. Jo també hi vaig surar. Per uns moments, em vaig sentir un nou Redemptor, que havia travessat deserts caliginosos dins meu per a excitar els cors dels homes i posar a prova la seua credulitat.
No hi ha història comparable a la de Jesús. Dos mil anys després, el tipus que es va proclamar fill de Déu continua sent un personatge fascinador, i la literatura segregada d'un interés i qualitat altíssims. Tota una altra cosa és tot allò que s'ha edificat al voltant del seu humil pessebre, i els milions i milions de persones que han trobat la mort per defensar o abjurar de la seua fe. En la jornada del Judici Final -si és que aquest, com deia Lec, no té lloc cada dia- la llandosa i poderosa camarilla eclesiàstica haurà de posar en un plat de la balança tots els crims i les indignitats comesos en nom del Salvador, i en l'altre plat el consol que puguen haver insuflat en l'ànim de tants creients de bona fe. I ja veurem cap a on s'inclina la balança.
No és d'estranyar, amb un material així, que molts escriptors hagen caigut en la temptació de voler reescriure la Història Sagrada. Philip Pullman n'ha estat el darrer. Ell imagina el personatge històric fill de Josep i de Maria com una mena de Jekyll i Hyde. "Jesús" seria un bon jan que només vol fer el bé, mentre "el Crist"hi actuaria com un desdoblament de la seua personalitat. És el Crist qui convenç Jesús perquè faça miracles i organitze una nova religió. És el Crist qui, esperonat per un misteriós sacerdot, posa per escrit les paraules del nou profeta. I és el Crist, finalment, qui lliura Jesús als romans a la Muntanya de les Oliveres. Entre el Crist i Judes, en efecte, s'estableix una relació simbiòtica: són, en realitat, la mateixa persona. Si Jesús advocava pel Regne dels Cels, Crist/Judes s'encarrega que, en el seu lloc, comparega... l'Església!
I conforme l'Església va, com més va més, allunyant la gent de Jesús -tergiversant-lo, burlant-se'n, ofegant-lo amb les seues normes, la seua ostentació i la seua hipocresia-, el Crist/Judes somriu des del seu núvol metafísic. Ha guanyat, finalment, la partida.
Fa una impressió estranya trepitjar els llocs tantes vegades descrits i exalçats: la Via Dolorosa (dins la Ciutat Vella de Jerusalem), la Muntanya de les Oliveres, la cova del pessebre a l'Església de la Nativitat de Betlem, el desert i la Mar Morta. La densitat espiritual hi rima contradictòriament amb tot el tinglado comercial muntat al seu voltant. Jo me'n vaig endur alguns souvenirs: fang del Mar Mort i unes olives arrugades dels superbs arbres mil·lenaris de la Muntanya de les Oliveres. Amb aquest fang i amb aquestes olives podria fundar una nova religió -o si més no, per començar, una discreta secta- i entabanar-hi persones molt crèdules. Però ja n'hi ha prou mal sobre la terra. No n'afegim més. Retornem Jesús on correspon i soterrem el Crist en un taüt amb set panys. I fem-ho ja!

Joan Garí

Epístola moral a Philiph Roth

Títol: Nèmesi
Autor: Philiph Roth
Editorial La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Xavier Pàmies
199 pàgines

Cada any, més o menys, amb la regularitat d'un rellotge, Philiph Roth acudeix a la seua cita amb els lectors. Com sona sempre per al premi Nobel, i no li'l donen, ell fa la viu viu: no deixa d'escriure i ho fa sempre o gairebé sempre a l'entorn de la seua ciutat, Newark, i del seu grup social, els jueus emigrats de la Galítsia europea. El temps també és important: són els anys de la guerra i la postguerra el segment privilegiat. El protagonista de Nèmesi, per exemple, tenia vint anys quan Pearl Harbour, però la miopia el va apartar del servei militar. Aquest paio, Bucky Cantor, era el professor d'Educació Física de l'escola de Chancellor Avenue. Era llicenciat en Educació Física i Higiene pel Panzer College d'East Orange i la gent el coneixia pel Fletxa tant per causa de la seua excel·lència esportiva com per determinades característiques de les seues orelles.
I de sobte, apareix la pòlio. La malaltia es va estenent i jugarà un paper essencial al llibre. Tot es resumirà, de fet, amb la frase d'una mare: "Per què la pòlio ataca els nostres fills jueus, tan macos com són?". I bé, no desvelaré més detalls del llibre: si hi esteu interessats, doncs ja sabeu.
En realitat, he ressenyat molts llibres de Roth en aquest blog. Sempre és de bon llegir, no sol defraudar, però també és cert que ha arribat en un punt en què el seu caràcter prolífic aclapara un tant. Crec que jo mateix ja visc a Newark, conec millor els seus barris ara degradats i llavors esponerosos que el carrer on visc realment. M'agradaria dir prou. Aquest article és una crida contra la proliferació descontrolada de la mestria de Philiph Roth. Senyor Roth, descanse un poc. El Nobel s'acabarà esdevenint -és inevitable-, però vosté arribarà a la meta esgotat i devastat. Ja no necessita demostrar res. Si en lloc de fer una novel·la a l'any en fes una cada quatre o cinc anys, ¿no seria el seu talent recompensat amb això tan inaprehensible i bell que anomenem una "obra mestra"? Vosté és un gran escriptor, i com tot gran escriptor, sap perfectament que la gent cada vegada llegeix menys. A mi no em resulta cap esforç, cada any, llegir el nou Roth. Però en aquesta darrera ocasió, ho lamente, m'he vist perdent-hi un poc la fe. Açò ja no és un article, ni una ressenya ni res que s'hi assemble: açò és una epístola moral. Vosté pot pensar que les meues paraules estan motivades per l'enveja, perquè si jo fora capaç d'escriure sobre Borriana tot el que vosté ha escrit sobre Newark també ho publicaria cada any, i hi insistiria i hi insistiria. És molt possible. Però ara li parle com a lector, amb el cor en la mà. Vosté m'ha depassat. Si el pròxim llibre és com Nèmesi, ja no sé si el llegiré. I li ho dic amb les llàgrimes als ulls.
En fi, senyor Roth, és l'hora del comiat. Disculpe la meua feblesa, però tal com ho sent he provat d'explicar-li-ho. Seu afectíssim,

Joan Garí

El miracle de la dona índia

Títol: Maitreyi o la nit bengalina
Autor: Mircea Eliade
El cercle de Viena
Barcelona, 2011
Traducció de Joan Fontana
276 pàgines

L’editorial ens informa que aquest llibre –el primer de Mircea Eliade en llengua catalana- narra un episodi biogràfic real del seu autor. Eliade, conegut especialista en història de les religions, va viatjar a l’Índia de molt jove (el 1928). Allí va aprendre sànscrit per poder accedir als textos clàssics de l’hinduisme i, de retruc, va conèixer una adolescent –filla del seu mestre indi- amb qui va viure una torbadora relació amorosa. Maitreyi (nom suposat de la dona real) és la crònica novel·lada d’aquest afer. Una petita delícia la prosa de la qual reflecteix el sensualisme de l’argument, però no defuig la precisió del científic social que hi ha rere la seua ploma.
El protagonista del relat és Allan, un anglès que treballa com a delineant a l´Índia per a la companyia Noel & Noel. Aviat l’enginyer Narendra Sen li procura una nova faena en la construcció del ferrocarril a Assam. Allan es comportava fins llavors com el perfecte colonitzador: “Volia donar vida a aquells llocs negats de falgueres i lianes, poblats d’homes cruels i innocents”. En contraure la malària, però, se n’ha d’anar a viure a casa de l’enginyer, on tindrà ocasió d’estretir la relació amb Maitreyi, la seua fascinadora filla de 16 anys. La primera impressió que aquesta li va provocar no fou molt favorable: li semblà una “fruita massa madura”. Amb el tracte habitual, tanmateix, comença a sentir curiositat per una joveneta que escriu poesia i és admiradora de Tagore. No hi sent amor, encara: “solament m’inspirava –assegura- delícies intel·lectuals”.
Amb el temps, però, la cosa canvia. A poc a poc Maitreyi se li va revelant com la corporeïtzació del “miracle de la dona índia”, és a dir, ser “sensual fora mida i pura com una santa”. I més encara: “una verge que esdevé una amant perfecta la primera nit”.
Després de sis mesos de convivència, i d’untuosa sensualitat a flor de pell, Allan i Maitreyi cauen l’un en braços de l’altra. En la follia del seu amor, l’anglès pensa a abraçar l’hinduisme per a què no hi haja cap barrera entre ells. Fins i tot s’accentua la seua animadversió envers el colonialisme britànic. De sobte, les dones blanques li semblen uns éssers monstruosos, que mai no han conegut la virginitat i, no obstant això, no tenen ni idea del que és “lliurar-se completament”.
A Allan no li importaria casar-se amb la seua estimada, però en la mentalitat índia el matrimoni “no es basa mai en l’amor, sinó en el sacrifici, en la renúncia i en el complet abandó a la voluntat del destí”. Tampoc hi haurà més ocasió: al final, els pares descobreixen la relació, reclouen Maitreyi i obliguen Allan a abandonar la casa. El jove comença llavors una baixada als inferns, peregrinant pels afores de Calcuta, amb temptacions de tirar-se al Ganges per a acabar amb el patiment i demostrar al món que el seu era un “amor pur”. De sobte, l’europeu que “havia desembarcat a l’Índia per civilitzar-la” es descobreix devorat per aquell estrany i fascinador territori.
Ja diuen que, per comprendre bé un país, s’ha de conèixer les seues dones (i això ho degué pensar un home, òbviament). Mircea Eliade ho va fer literalment. L’Índia es va convertir, des de llavors, es un estadi exaltat i dolorós del seu aprenentatge vital. I Maitreyi és la vera joia literària que n’ha deixat constància per a la posteritat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.421

Una història hermafrodita

Títol: On ningú no et trobi
Autora: Alicia Giménez Bartlett
Edicions Destino
Barcelona, 2011
496 pàgines

Aquest llibre va guanyar, en la seua versió original en castellà, el premi Nadal, que atorga tradicionalment l'editorial Destino. La seua autora atresora una fama internacional gràcies als llibres de lladres i serenos protagonitzats per la inspectora Petra Delicado. Alicia Giménez Bartlett és manxega, però viu a Barcelona des del 1975. On ningú no et trobi, però, està signat a Vinaròs, on sembla que té un lloc de repòs i estiueig. Aquestes alforges semblaven suficients per a emprendre el viatge que proposa aquest volum: una indagació en la vida i miracles de Teresa Pla Meseguer, el guerriller hermafrodita conegut com la Pastora (de nom de guerra, Florencio). Teresa -Teresot, com li deien els seus paisans, sabedors de la seua malformació genital- va nàixer a Vallibona (Els Ports) i va treballar molts anys menant el ramat a la Pobla de Benifassà. Els immensos buits de la Tinença van afaiçonar una personalitat rècia i eixuta. La integració en el maquis es degué a un incident fortuït -uns guàrdies civils la van obligar a despullar-se de manera humiliant. En endavant, es va vestir sempre com un home i ja no va abandonar mai el vell fusell que li completava contundentment la virilitat. Començava la llegenda.
Amb aquest material, es podria haver escrit un bon llibre. Giménez Bartlett, però, decideix bifurcar la narració en dos camins completament diferents. Per un costat, inventa una trama en què un psiquiatre francès, Lucien Nourissier, es posa en contacte amb un periodista espanyol, Carlos Infante (nascut a Càlig) per a què l'ajude a trobar la Pastora (a mitjans anys 50, Florencio és l'únic supervivent de la colla de maquis que van reptar la Guàrdia Civil organitzats en l'Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón). Per un altre costat, el relat ens forneix una mena de confessió en primera persona de la Pastora, simulant les paraules amb què va revelar a Nourissier la seua peripècia. Però si aquest discurs autobiogràfic és versemblant i literàriament consistent, no passa el mateix amb les aventures del psiquiatre i el periodista, que estan una mica agafades amb agulles. L'estil sec de l'autora i el predomini del diàleg en aquesta part ens desproveeixen, per exemple, dels meravellosos paisatges dels Ports, on té lloc fonamentalment l'acció. Giménez Bartlett hi passa com qui travessa amb una certa urgència un parc temàtic, donant-hi una ullada superficial.
L'autora reconeix el seu deute amb el llibre La Pastora. Del monte al mito, del periodista José Calvo. És una llàstima, tanmateix, que s'haja quedat amb les dades superficials d'aquesta història fascinadora i no haja aprofitat per a bastir un relat on l'aspresa del medi fora també, d'alguna manera, protagonista. Els pobles que van succeint-se en la narració -la Pobla de Benifassà, Morella, Fortanet (on té lloc una de les últimes actuacions de la Pastora i el seu company Francisco)- són només decorats de cartó-pedra on es dibuixen les escassament versemblants peripècies dels protagonistes, mentre la veu de la guerrilera és l'únic fil d'una certa autenticitat que va cosint un llibre en el fons massa feble.
Que li hagen donat un premi tan prestigiós com el Nadal a aquest volum no vol dir res. Ja fa massa temps que els principals premis, en aquest costat dels Pirineus, estan reservats per a llibres-kleenex, aspirants a best-sellers que volen ser llegits a la cuina de cada casa, molt a prop del poal del fem. Anant bé, s'ha d'intentar comprar llibres que no hagen pogut ser "premiats" de cap de les maneres i que estiguen, per tant, lliures de tota sospita.
La Pastora va ser capturada a Andorra i jutjada a València el 1961. Condemnada a mort, li va ser commutada la pena per trenta anys de reclusió. Va eixir de la presó l'any 1977 i va morir el 2004. Fins al final va jurar i perjurar que no va matar mai ningú, a desgrat dels nombrosos assassinats que li va voler encolomar la llegenda feta circular per la policia franquista.

Joan Garí

La meua pàtria és la meua pel·lícula

Títol: La liebre de la Patagonia
Autor: Claude Lanzmann
Seix Barral
Barcelona, 2011
Traducció d'Adolfo Garcia Ortega
523 pàgines

De l'home que va dedicar quinze anys de la seua vida a dur a terme la realització de Shoah teníem dret a esperar una autobiografia densa i atractiva. És el cas. La liebre de la Patagonia, rebuda a França com un gran esdeveniment literari i social, és la narració d'una vida plena i magnífica, la d'un home a qui haguera agradat, "si existira de debò la metempsicosi", reencarnar-se en una llebre. Ell pensa en aquestes llebres que colonitzen avui Auschwitz-Birkenau. En l'antiga geografia de la mort, aquests àgils mamífers travessen sense dificultat les tanques de filferro. Allò que tan pocs presoners hi van poder fer realment els és donat als petits lepòrids sense esforç, gairebé com un do immemorial i diví. Lanzmann pensa també en la llebre que els va saltar enmig de la carretera després del Calafate, als confins de Tierra de Fuego. Aquell petit animal era la Patagònia. Jo pense en la que em va eixir tornant de Vistabella en cotxe, a les faldes del Penyagolosa, una nit d'estiu de ja fa tants anys. Vaig baixar del vehicle. L'animal, enlluernat pels seus fars, estava immòbil, dret i tremolós a un costat de la calçada. Molt a poc a poc vaig intentar agafar-lo per les orelles, però va fugir. Després Pepe, el meu sogre, se'm burlava: "Això és tot por!". A la vida no se li ha de tindre por. "Cien vidas que viviera -escriu Lanzmann- no me agotarían nunca". Brindem per això.
Hi ha una rara simetria, en aquest llibre, entre diferents moments vitals. El xicot jueu que, en plena guerra, s'apunta a la Resistència francesa (i s'hi juga la vida) renaix després en el documentalista que explica i glorifica l'exèrcit d'Israel, el Tsahal, i defensa l'existència de l'estat jueu en Pourquoi Israël. I aquest mateix xicot -aquest mateix documentalista- és qui emprén el repte sensacional de dur a terme Shoah, la gran pel·lícula de no ficció del segle XX, el gran fons de testimonis no només de víctimes, sinó també de botxins. Les anècdotes sobre com va poder localitzar Abraham Bomba, el perruquer de Treblinka, o com es van frustrar les entrevistes amb antics líders nazis són perfectament simptomàtiques del colossal esforç esmerçat en la realització d'aquesta obra magna. I tanmateix, Lanzmann és capaç de dir, amb el front ben alt: "Mai he tingut Israel com una redempció per la Shoah".
El jueu parisenc, d'alguna manera, manifesta la seua personalitat desbordant en cada episodi de la seua biografia. Tan intensa i plena de vida -d'amor a la vida- és la seua evocació dels bordells del París de la postguerra (el Sphinx, el One-to-one, el Chabanais) com les seues vivències al costat de la parella intel·lectual del moment, Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Sartre serà per a ell el maître-à-penser fonamental. Ho compartirà tot amb ell, fins i tot la Beauvoir (amb qui va fer vida marital durant molts anys), fins i tot el gran interrogant de Leibniz: "Per què hi ha alguna cosa en lloc de no-res?".
La vida de Lanzmann és un homenatge a la frase de Vladimir Jankélévitch que tant li agrada: "Qui ha sigut ja no pot deixar d'haver sigut. En endavant, el fet misteriós i profundament fosc d'haver viscut és el seu viàtic per a l'eternitat". Per a algú sense creences religioses, la vida -la vida de cadascú, la vida de tots- és el gran teatre de la transcendència, el Gòlgota on el déu de cada u mor i ressuscita constantment en cada acte, en cada elecció biogràfica. Lanzmann va triar viure la seua condició de jueu fins les últimes conseqüències, però sense fanatismes desbordants. Quan s'estrenava Pourquoi Israël als Estats Units li van preguntar quina era la seua pàtria, si Israel o França. I ell va respondre: "La meua pàtria és la meua pel·lícula".
Hauríeu de llegir La liebre de la Patagonia. És el testimoni d'algú que ha posat vida en cada cosa que ha fet, en cada dona que ha estimat, en cada llibre que ha llegit. I això, que hauria de ser el més normal del món, és el seu gran privilegi.

Joan Garí

El sheriff Chance i un suc de magrana

Títol: Els castellansAutor: Jordi Puntí
Editorial L'Avenç
Barcelona, 2011
133 pàgines

En el marc dels relats de recuperació de les vivències d'infància i adolescència propiciats per la revista L'Avenç (Emili Manzano, Joan Daniel Bezsonoff), Jordi Puntí trau ara a la llum una col·lecció de textos memorialístics on evoca els anys d'aprenentatge al seu Manlleu natal. Si el volum es titula Els castellans és perquè el protagonisme de la narració recau en un alter ego col·lectiu que determina les sensacions vitals de l'autor millor que cap element estrictament propi. Els "castellans" són els immigrants andalusos, extremenys o de la Castella estricta que van fer cap a Manlleu als anys 60, i en van determinar el paisatge social i arquitectònic. Puntí va nàixer l'any 1967, és a dir, dos anys més tard que jo. És per això que, moltes de les vivències que puntegen el seu relat se'm fan extraordinàriament familiars. A Borriana no era tan important l'element immigrant, almenys als ambients en què jo em movia. Quant a la resta, però, és difícil no sentir un dring de familiaritat en les històries relatives als cinemes locals, a les lectures o al descobriment de la pornografia. Encara tinc per casa una bona col·lecció de volums d'Enid Blyton i Los tres investigadores, que segur que podria rivalitzar amb la del propi Puntí. En la qüestió sexual, d'altra banda, les primeres pel·lícules classificades "S" van provocar un eixamplament decisiu de la nostra educació emocional i moral (i prepucial!). Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, que jo vaig estudiar als Salesians (Puntí, als hermanos de La Salle). És curiós, però a mitjans anys 70, en l'efervescència de la Transició, recorde perfectament dos models de professors antitètics que pugnaven per fer valdre els seus arguments en la gran Batalla d'aquells anys: l'un era don Tomàs Utrilla, un llatinista miop i irascible, ferotgement anticatalanista; l'altre era el Lluch (he oblidat el seu nom de fonts i, en tot cas, era així com el coneixíem tots), que feia de Cap d'Estudis, i adornava el seu despatx amb una senyera quatribarrada del tamany del seu entusiasme patriòtic. Davant el dilema, jo vaig optar per la tercera via: la mística del Che Guevara. Però ja llavors em queia més simpàtic el Lluch que don Tomàs. Ja escriuré de tot això, tanmateix: tornem ara amb Puntí.
Els castellans vivien al seu propi barri: Vietnam. En molts pobles els carrers reservats als forasters, sovint conlictius, rebien noms semblants. A la Vall d'Uixó, on tinc vincles laborals des de fa vint anys, una de les barriades d'immigrants s'anomena, simplement, Texas. No cal insistir en l'atractiu que devien despertar en un xaval de dotze o catorze anys llocs així. Qualsevol bordegàs amerat de pel·lícules de l'Oest esperaria, amb molt bona lògica, penetrar-hi com ho feien els homes del terratinent al carrer on els esperava el sheriff Chance (John Wayne) i els seus ajudants en Rio Bravo. La presència d'Angie Dickinson, al saloon adjacent, hi era també un al·licient formidable.
Però els castellans -ai las!- no eren el grup homogeni que semblaven als ulls infantils. Ells, al seu torn, es convertien en "los catalanes" quan tornaven als seus pobles originaris. De sobte, no eren ningú: ni d'ací ni d'allà. Van haver de triar i molts d'ells, òbviament, van passar a ser "catalans". "Els altres catalans", en expressió afortunada de Francesc Candel.
"La infantesa és una ficció", diu Puntí. En realitat, la infantesa és el punt exacte d'una dimensió on coincideixen un temps amb un espai. Totes les infanteses s'assemblen, tots els llocs són el mateix lloc -i el temps és un etern retorn. El que canvia potser és l'ordre dels factors, però aquests -els factors essencials de la vida- són sempre els mateixos: l'amistat, el conflicte familiar, el descobriment del sexe, l'angoixa i l'entusiasme davant el futur com davant un oceà il·limitadament melancòlic.
És graciós, però vaig llegir aquest llibre la tercera setmana d'aquest mes d'agost a Jerusalem (el vaig triar entre d'altres, tot s'ha de dir, perquè pesava poc a la maleta). Als carrers, podies veure tipus amb pistola al cintó i soldats amb llargues metralladores automàtiques. Només m'haguera faltat trobar-me al propi sheriff Chance entrant en algun bar a demanar un whiskey o, en el seu defecte, una sarsaparrella. En lloc d'això, un palestí sol·lícit em va preparar un suc de magrana al carrer del Barri Cristià, en la Ciutat Vella, a poques passes de l'església del Sant Sepulcre. Un maó més per a l'inacabable edifici de la memòria.

Joan Garí

La perversió de la utopia

Títol: El hombre que amaba a los perros
Autor: Leonardo Padura
Editorial Tusquets
Barcelona, 2011
765 pàgines

Que les coses estan canviant a Cuba és un fet incontrovertible, i aquest llibre en dóna fe. Publicat aquest mateix any a l'illa per la Impremta Nacional (després que Tusquets n'haguera fet l'edició internacional l'any 2009), El hombre que amaba a los perros és una corrosiva elegia entonada davant l'altar amb les cendres de la utopia comunista. L'excusa argumental és la peripècia de Lev Trotski, el company de Lenin i líder de l'Exèrcit Roig que va ser assassinat a Mèxic l'any 1940 per l'estalinista català Ramon Mercader. La novel·la, absorbent i perfectament documentada, ressegueix els passos de Trotski des que ix de la Unió Soviètica i inicia una peregrinació (Turquia, França, Noruega) que acaba a Hispanoamèrica. De seguida entra en acció, però, el complot orquestrat per Stalin per a eliminar-lo, amb la figura de Mercader, transvestit en el ciutadà belga Jacques Mornard, en primera fila. El català durà a terme l'acció per a la qual s'ha estat preparant durant anys i, com a resultat de l'assassinat, serà engarjolat durant vint anys al sistema penitenciari mexicà. L'any 1960, quan en va ser alliberat, va viatjar a la Unió Soviètica -on fou rebut com un heroi- però va acabar els seus dies a l'illa de Cuba, d'on era originària la seua mare, Caridad del Río.
La connexió cubana permet a Padura idear una trama narrativa segons la qual Iván, corrector de la revista Veterinaria cubana, coneix Mercader als anys 70, quan s'oculta en L'Havana sota una identitat falsa. Aquest acabarà contant-li la seua convulsa història, el seu trist paper de botxí/víctima al servei d'una utopia tràgicament convertida en l'escorxador estalinista. Al final, Iván morirà de resultes de la solsida del sostre del seu apartament, metàfora gens complexa de la situació d'una ciutat -d'un país, d'una ideologia- deutores del sistema que va prostituir una de les més nobles idees infantades per la humanitat. Aquest llibre tracta precisament d'això, de "cómo se había pervertido la mayor utopía que alguna vez los hombres tuvieron al alcance de sus manos".
Padura rescata, així, la figura de Trostski i, amb ell, la de tots aquells que no encaixaren en la paranoia criminal de Stalin: Andreu Nin i tots els afusellats en les purgues dels anys 30, que morien declarant (sic) el seu amor per Stalin. Una història, òbviament, que té especial sentit escrita per un cubà. Per això, supose, els 4.000 exemplars inicials de l'edició illenca de la novel·la es van esgotar de seguida, i després en circulà una edició paral·lela en el mercat negre. El valor de tot plegat consisteix a poder parlar amb llibertat del fracàs d'una utopia, i de les tràgiques conseqüències d'aquest fracàs. En paraules de Padura:
"Supe entonces que para muchos de mi generación no iba a ser posible salir indemnes de aquel salto mortal sin malla de resguardo: éramos la generación de los crédulos, la de los que románticamente aceptamos y justificamos todo con la vista puesta en el futuro, la de los que cortaron caña convencidos de que debíamos cortarla (y, por supuesto, sin cobrar por aquel trabajo infame); la de los que fueron a la guerra en los confines del mundo porque así lo reclamaba el internacionalismo proletario, y allá nos fuimos sin esperar otras recompensas que la gratitud de la Humanidad y la Historia; la generación que sufrió y resistió los embates de la intransigencia sexual, religiosa, ideológica, cultural y hasta alcohólica con apenas un gesto de cabeza y muchas veces sin llenarnos de resentimiento o de la desesperación que lleva a la huida, esa desesperación que abría los ojos a los más jóvenes y les llevaba a optar por la huida antes incluso de que les dieran la primera patada en el culo".
Requiescat in Pace, doncs.

Joan Garí