21/12/16

Elegia pels últims masovers

Títol: El guardià de les trufes
Autor: Fèlix Edo Tena
Editorial Barcino
Barcelona, 2016
164 pàgines


   A casa sempre s’ha comprat la revista Hola. Cada dimecres, dins la rutina diària, ma mare no ha oblidat mai anar al quiosc i adquirir aquest acolorit magasín, que després ha estat en un lloc ben visible del menjador per poder ser consultat a pler tot al llarg de la setmana. Del seu paper couché de molt generós gramatge han emergit aquestes fotografies espectaculars dels membres de l’aristocràcia mundial i les femelles més belles i desimboltes (sovint, ai!, un poc putes) de la jet set. La fama i el luxe han encandilat els seus lectors com la visió del saló de la granja a través de la finestra fascinava Cathy i Heathcliff en aquella escena impagable de Cims borrascosos, de William Wyler.
  M’ha fet gràcia, per això, descobrir que fa uns mesos, en una de les seues seccions (un apartat de breus anomenat “Siete días”), un redactor anònim explicava –i cite literalment- “la curiosa historia de Sinforosa i Juan, los únicos habitantes de un pueblo de Teruel”.
  Aquests dos mesurats octogenaris són els darrers habitants de La Estrella, el poble aragonés que tantes vegades he travessat anant a peu des de Vilafranca fins Sant Joan de Penyagolosa. Per recórrer aquesta jornada, cal canviar de país. S’abandona els Ports i, abans d’ingressar en l’Alcalatén, es penetra en terme de Mosqueruela (o Mosquerola, com diuen a Vilafranca), plenament aragonès. Des de fa més de trenta anys, La Estrella és un aldea abandonada i els fiduciaris d’aquesta immensa soledat són Sinforosa Sancho i Juan Martín Colomer. Jo sempre els he conegut com Sinforosa i Martín. Fan la vida que han fet sempre els masovers d’aquests paratges, una ataràxica existència pautada per les hores de llum, les tasques de llaurança i pasturatge i el ritme de les estacions.  I ara hem pogut veure tots Sinforosa i Martín a la mateixa pàgina que la reina Sofia d’Espanya, la princesa Beatriu d’Holanda, la tenista Serena Williams, la model Gigi Hadid o Michael Jackson. No m’ha estranyat gens contemplar-los enmig de reines i princeses. Crec que és el seu territori natural, sent ells també monarques inexpugnables d’un imperi que no baratarien per tot l’or del món.
  La desaparició dels indis americans va ajudar a propiciar un vigorós i immortal subgènere cinematogràfic, el western. L’odissea dels últims masovers, en canvi, passa sense pena ni glòria, com aquell qui diu. Fèlix Edo Tena, que es va criar en un mas (el de Forès, a Vilafranca) ha escrit ara una novel·la per restaurar la memòria del seu besavi i tots els descendents. Al capdavall, els masovers de la zona han hagut de suportar les penalitats bèl·liques del carlisme, la guerra civil i la confrontació entre maquis i franquistes, com si no tingueren prou amb el rigor propi del clima i la muntanya.
  Fèlix Edo hi demostra un profund coneixement del paisatge i les seues lleis, que resol amb vigor narratiu i un estilisme de filigrana. És obvi que és algú que s’ha criat observant els nius de verderols entre els ginebres, les “cuirasses de crustacis ossificats d’un mar primitiu” (les populars “orelles de moro” de la zona) o l’amenaça atàvica dels escurçons.
  No hi falta res, en aquesta crònica notarial d’un món que desapareix: el besavi desaparegut al final de la guerra, el mestre republicà al seu exili interior en l’Escoleta del Canto, la sega a l’estiu, la batuda, el vent de mestral. Un món s’acaba i el que el substitueix no vol fer-se càrrec del patiment i la felicitat amb què s’ha viscut als masos. Que ho pregunten, si no, a Sinforosa i Martín.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.697

2 comentaris:

  1. He tingut la sort i estat dos vegades a La Etrella i no he vist que no conegut a Sinforosa i Martin a veure si torne amb el meu germa Casimir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pos aixo es molr raro. Perque sempre estan.

      Elimina