31/12/16

Leonard Cohen: et deia que va haver un diluvi

 L’any 1990 vaig passar un llarg i inoblidable trimestre als Estats Units. Vivia i treballava entre un petit enclavament de Nova Hampshire i Nova York –separats per poques hores en cotxe- i no se m’ocorre un contrast major. El meu cap, Richard Hermann, era un aviador cosmopolita, típicament liberal, amo i senyor del camp d’estiu Interlocken. Gràcies a un programa de la YMCA, que buscava proveir de monitors d’arreu del món per aquesta mena de llocs de treball americans, alguns milers de jóvens europeus vam tindre l’oportunitat d’experimentar la nostra pròpia quota de l’american dream, fora això el que fora.

  Un dia, en un mall (aquestes característiques grans superfícies, ara ja tan habituals al nostre país) vaig fer una troballa essencial, que vaig narrar al meu llibre Història d’Amèrica (A contravent): “Recorde bé la jornada del mall perquè Eric Talerico i jo vam fer un descobriment uníson. Oblidats en un prestatge, ocults per quaderns molt més obvis, hi havia un parell d’exemplars amb les partitures de New Skin for the Old Ceremony, de Leonard Cohen. L’alegria ens inundà especialment en saber que no hauríem de barallar-nos-hi, perquè n’hi havia dos.  Era un quadern de 64 pàgines pel mòdic preu d’un dòlar. Comprat a ulls clucs, el devoràvem amb intensitat a la part de darrere del Ford, conduït per Liz. Tancàvem les finestres del darrere per a què la conductora haguera d’obrir la seua –el vehicle no comptava amb aire condicionat. Ens agradava veure onejar la melena de Liz, en homenatge a Richard Ehui –tot talment com una cançó de Cohen.
  Al llibre hi havia tots els temes de l’àlbum més una generosa introducció encarregada d’escatir la greu qüestió de per què Cohen no era popular als Estats Units. Al canadenc li passava com a Woody Allen: era més apreciat a Europa que al seu territori natural. “Si una xica francesa només té un disc a casa, les possibilitats que siga de Leonard Cohen són molt grans” (aquesta frase em va impressionar, i em vaig posar a somiar de seguida amb aquesta “xica francesa”, amb ulleres, amb els cabells curts i amb un nasset deliciosament arromangat). Interrogat sobre això, el propi Cohen no sabia què contestar. Per a un tipus anglòfon que vivia a Montreal sentir-se apàtrida arreu era una professió, una manera de ser al món. També va viure vuit anys a una illa grega i un any a Nova York. Tot plegat, un estranger d’ell mateix”.
  Molts anys abans, jo havia descobert el Cohen cantant i l’escriptor gairebé alhora. Tinc per casa els discos i els llibres: els Poemas escogidos en versió bilingüe de Jorge Ferrer-Vidal (Plaza & Janés) i les novel·les Los hermosos vencidos (Fundamentos, 1975; edició original de 1966) i El juego favorito (Fundamentos, 1980; edició original 1963).
  Els seus textos narratius tenien la força experimental que algun crític remetia directament a James Joyce. Com en els seus versos, Cohen fusionava les ànsies de rebel·lió pròpies de la dècada amb una intensa imatgeria religiosa: “Sempre viag voler ser estimat pel Partit Comunista i per la Mare Esgésia. Volia viure en una cançó folk com Joe Hill. Volia plorar pel poble innocent, al qual la meua bomba havia de mutilar...”.
  Recorde un poema de The spice-box of earth que em va colpir especialment, “Tot el que cal saber sobre Adolf Eichmann”. Fa així:

“ULLS: Normals
CABELL: Normal
PES: Mitjà
ALÇADA: Mitjana
TRETS IDENTIFICADORS: Cap
NOMBRE DE DITS A LES MANS: Deu
NOMBRE DE DITS ALS PEUS: Deu
INTEL·LIGÈNCIA: Normal

Què esperàveu?
Urpes?
Ullals fora mida?
Saliva verda?
Follia?”

  Com en el cas de Bob Dylan, és obvi que la qualitat lírica de Cohen haguera quedat en un segon pla sense la seua extraordinària potència musical (per això Suzanne és alhora un bon poema i una bona cançó). A mi, que m’agraden ambdós, les seues filosofies artístiques respectives em plantegen un dilema. Per un costat hi ha el perfeccionisme de Leonard Cohen, que es tradueix en uns directes on els temes originals sonen sempre immaculadament idèntics. D’altra banda, Bob Dylan converteix cada exhibició davant el públic en una confusa cerimònia on les cançons que tots conservem a l’hipocamp es converteixen en una melopea indistinta i monocord (alguns anomenen aquesta cerimònia de l’autodestrucció “reinventar-se”). Siga com siga, el meu amor està dividit entre l’ultraperfeccionisme de Cohen i el desgavell intuïtiu de Dylan.
  A ambdós els he escoltat en directe. L’experiència amb Dylan ja l’he contada en Història d’Amèrica. A l’autor de I’m your Man el vaig anar a visitar al Festival de Benicàssim, al juliol del 2008. L’home tenia, en aquell moment, la respectable edat de 73 anys i feia tres lustres que no actuava a Espanya. Duia amb ell una fabulosa banda, destacant-hi el guitarrista Javier Mas. Arribava a l’ancianitat en una forma estupenda, sense cap tara en aquella veu greu i profunda, conservada en bóta de roure.
  El concert va durar una hora exacta, de huit a nou. Va ser tan puntual que fins i tot es veié en l’obligació de demanar disculpes per començar tres minuts tard. Des de les primeres notes de Dance me to the end of love, que obria la nit, tots vam comprendre que viuríem un temps excepcional, ple de suggeriments sonors i d’un gran treball musical. Un poc com el resum de tota una vida.
  La vesprada s’havia anat resolent en una boirina nuvolosa. Atrinxerat sobre les muntanyes, el sol –l’inclement sobirà del juliol- feia pampallugues, però proporcionava una visibilitat perfecta a l’escenari. Com no sóc, ni he sigut mai, un habitual dels concerts a l’aire lliure, ja no recordava com pot ser d’aclaparadora la gentada suorosa, amuntegada i sorollosa. Era un públic, però, que sabia perfectament qui era Cohen i celebrava igual els vells temes com els èxits més recents dels anys 80 i 90 (la segona edat d’or del de Montreal).
  A dalt del seu cadafal, aquest senyor amb armilla i barret sabia d’alguna manera que la meua pell era una extensió automàtica de la seua veu, dels seus arpegis i dels seus versos. La seua poderosa fragilitat s’encarnava en un cos prim però encara àgil, que semblava per un moment dissonar d’aquesta veu de baix rica en suggeriments, fonda i profunda com el solatge del vi guardat en l’espai més sagrat del celler.
  Quan mamprengué Bird on a wire –la cançó que molts voldríem utilitzar d’epitafi a les nostres tombes- la multitud roncà de satisfacció, com una mascota aviciada, i jo em vaig deixar submergir en una sensació esborronadora. És notòria, d’altra banda, la càrrega de sensualitat que continuava carrejant aquest vell cantautor a les velleses. Com escenificant això, la direcció musical de l’esdeveniment l’havia dotat de la companyia d’un cor de tres belles cantants, una negra, una rossa de llarga cabellera i una altra jove blanca de cabells castanys. Tot semblava perfecte –i ho era. Quan va interpretar Suzanne, però, és ell qui va agafar la guitarra i tots al seu voltant –el cor femení, les cordes de Mas i els altres músics- es transformaren en un mormoleig que va servir d’excipient per a la nostàlgia.
  Dels vells temps emergí també Who by fire (amb un solo vibrant al llaüt per part de Mas) i de l’etapa més recent Everybody knows, The future o First, we take Manhattan. Algú, darrere meu, va fer notar l’absència de Take this waltz, el poema de Lorca que va musicar per a Poeta en Nueva York.
  Tot es va resoldre, al final, amb un únic bis, So long Marianne, la cançó que tantes vegades he interpretat amb la meua guitarra. Aquesta guitarra feia temps que dormia el son dels justos, però Cohen no m’havia defraudat. A la seua edat, dominava l’escenari com el gat vell que no es resigna a no eixir de nit –tot i que insisteix a colgar-se enjorn. Hi vaig saldar un deute antic. Quan ell va acabar, me’n vaig anar.  Era el final, com en el seu vers: et deia que va haver un diluvi. Però jo sabia que aquella nit formaria part destacada de la meua biografia emocional. So long, Leonard. Fins sempre.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 31-12-16

Cap comentari:

Publica un comentari