10/12/16

El futur i la meua olla de carabassa

Títol: Homo Deus. Una breu història del demà
Autor: Yuval Noah Harari
Edicions 62
Trad. d’Esther Roig
577 pàgines


  Dissabte passat vaig fer, per a dinar, una olla de carabassa.  Vaig comprar ossos de corbet (la primera vèrtebra del porc) i de pernil, vaig tallar a daus una formidable carabassa d’un quilo (d’una carabassera adobada amb fem de cavall, de manera absolutament ecològica), una creïlla i una ceba mitjanes  (tallades a trossets menuts) i ho vaig reblir tot d’aigua. Quan va bollir hi vaig tirar un bon doll d’oli d’oliva. Va estar al foc gairebé una hora, fins que la carabassa es va desfer. Després vaig ficar cent cinquanta grams d’arròs i una quantitat semblant de fesols, vaig deixar que bollira un poc més i quan l’arròs va estar cuit vaig afegir-hi unes suculentes i llustroses botifarres de pa. Va reposar un termini prudencial i vaig escudellar.
  Això ha sigut, efectivament, una autèntica recepta de cuina. Més concretament, per dir-ho així, un exemple perfecte d’algorisme o algoritme. Una noció clau per entendre l’últim llibre de Yuval Noah Harari.
  Aquest professor d’Història de la Universitat Hebrea de Jerusalem és l’autor de dos títols fascinants publicats dins del mateix lustre: Sàpiens. Una breu història de la humanitat (2011; publicat en català el 2014) i Homo Deus. Una breu història del demà (2015; traduït el 2016). L’adjectiu “breu”, naturalment, és relatiu: Sàpiens té 600 pàgines i Homo Deus gairebé. Quantes pàgines té, però, la humanitat o el demà? Aquesta mena de preguntes.
  L’aparició del primer títol va suposar un autèntic esdeveniment editorial. Si Obama o Mark Zuckerberg recomanen el teu llibre ja tens un primer punt guanyat. Arribar al milió d’exemplars venuts a tot el món és el pas següent. Però tots els dies –això és un fet demostrable- es vénen desenes de milers de volums que no tenen el menor interès, que no valen ni la tinta que s’hi ha gastat en la impressió. Sàpiens no era un d’aquests textos. Harari, amb la seua careta de no haver trencat mai un plat, hi exercia un virtuosisme sorprenent: se n’anava dos-cents mil anys enrere, en aquella sabana africana on el nostre avantpassat més eficaçment commovedor –l’homo sàpiens- li va guanyar la mà al neandertal no per la força bruta (on aquest darrer tenia avantatge), sinó per la seua eficàcia a contar històries, a construir ficcions. Partint d’aquesta arriscada però suggestiva hipòtesi, Harari començava la prestidigitació: aquell ésser simiesc, que s’inventava contalles vora el foc, va evolucionar ràpid: va inventar les religions, els imperis i els diners, els tres factors que han contribuït –segons l’autor- a unificar la humanitat. Però també va ser un “assassí ecològic en sèrie” i va acabar convertint-se en un petit “déu insatisfet”.
  És en aquest punt on Homo Deus pren el relleu de Sàpiens. La llarga cursa d’aquell mico erecte ens ha dut fins el segle XXI. De totes les invencions clau en la història, només la dels diners ha continuat edificant el nostre món. Les religions van i tornen, i així els imperis (Harari, per cert, anomena també “religions” el socialisme, el liberalisme o el nazisme: de fet, aquestes són, al seu parer, les tres branques essencials de l’humanisme en tant que ideologia del nostre temps). La invenció de la moneda, però, va suposar la posada en funcionament de la creença intersubjectiva –la ficció- més decisiva. I ara, quan ens trobem en una cruïlla decisiva per al futur de la humanitat, de nou tot es resoldrà com una batalla entre rics i pobres.
  Harari no és marxista. Però la diferència entre classes és tan òbvia que ocultar-la seria ridícul i intel·lectualment sospitós. La cruïlla decisiva: el regnat de l’Homo Sàpiens s’acaba, és a punt d’entrar en escena l’Homo Deus.
  Aquest canvi ja s’està produint. La bioenginyeria comença a assajar els canvis en el codi genètic, l’alteració dels circuits cerebrals, la modificació de l’equilibri bioquímic i fins i tot la substitució de parts completes del cos per elements tecnològics. Són els cíborgs, els primers d’una estirp de déus menors.
  Per a qui encara crega que tot açò són fantasies d’escriptors de ciència ficció, li recomanaria la lectura atenta d’aquest llibre. No hi ha ací cap afirmació que no estiga fonamentada en estudis científics absolutament actuals. Com a assagista, Harari és convincent i detallista, i no estira mai el braç més que la mànega. A més, és un bon escriptor, és a dir, sap com disposar el seu material narratiu. El que ve a contar-nos no és una història de por sinó una mena de crit d’alerta per a la humanitat, cas que aquesta vulga ser alertada.
  Diu Harari: “El canvi d’autoritat dels humans als algoritmes està passant al voltant nostre, no com a resultat d’una decisió governamental crucial, sinó d’una allau de decisions quotidianes”.
  Els algoritmes, en fi. Què és un algoritme? Ignorar-ho, d’ara endavant, serà ignorar, purament i simple, el concepte més important del món actual. Un algorisme és un seguit de passos metòdics que utilitzem per fer un càlcul, resoldre un problema o prendre una decisió. Quan jo he de fer l’olla de carabassa, si no em vull fiar de la memòria, consulte la recepta i tot va com una seda. Això és un algoritme. Ara resulta que la ciència ens està dient que “el 99% de les nostres decisions –incloses les decisions vitals relacionades amb cònjuges, professions i habitatge- estan preses amb algoritmes altament refinats que anomenem sensacions, emocions i desitjos”. Som pur algorisme però és que, tot al nostre voltant, també comença a ser-ho. L’algoritme de Facebook, per exemple, coneix millor les reaccions humanes que els seus propis usuaris. Podria votar per nosaltres, per exemple. I això no és ciència-ficció, és 2016 pur. Prompte l’autoritat, a poquet a poquet, passarà dels humans als algoritmes no humans. Les noves classes socials seran els “humans millorats” (els nous déus) i la resta. Aquesta aristocràcia humana potser tractarà el nou lumpen –aventura Harari- com l’Homo Sàpiens ha tractat la resta dels animals (ai!)... I és que els animals també són algoritmes (“ells també tenen consciència –reflexiona- i un món complex de sensacions i emocions”). Però els hem esclavitzat, els hem torejat i ara els estem exterminant. L’univers canvia, ja hi ha música i haikús reeixits compostos per ordinador (que també són campions d’escacs). És imaginable un algoritme no orgànic (sí: un robot) que tard o d’hora copie eficaçment o supere els orgànics. En aquest punt les màquines hauran substituït en gran part dels àmbits els éssers humans, que d’altra banda no deixaran de reproduir-se. Llavors, què fem amb totes les “persones supèrflues”?
  Un detall especialment dedicat als estudiants de tots els nivells: llegia fa poc a la premsa que el 75% de les professions de l’immediat futur encara no sabem quines seran. És de pensar, després de llegir Homo Deus, que moltes estaran gestionades per robots. Només els éssers humans ben formats –llegits-, versàtils, capaços de canviar de faena sense problema, podran competir en aquest món, i no sense dificultats...
  S’acaba el meu espai, però. Si tot és un algorisme, la meua olla de carabassa és un dels més deliciosos, i les sinapsis cerebrals se’m posen de punta només de pensar-hi. Potser arribe la fi de la humanitat tal com la coneixem, però això serà despús-demà. El llibre de Harari, això sí, m’ha fet profit. L’olla més, és clar...

Joan Garí
Publicat en Posdata (Levante), 10-12-2016

Cap comentari:

Publica un comentari