5/8/13

La novel·la de la vida que no s'ha sabut viure

Títol: Animal de records
Autor: Vicent Andrés Estellés
Bromera
Alzira, 2013
267 pàgines

  Animal de records és l'aplec dels tres volums de prosa memorialística que ens va deixar el poeta Vicent Andrés Estellés: Tractat de les maduixes, La parra boja i Quadern de Bonaire. Es tracta d'un conjunt d'evocacions fragmentàries i en diferents temps, una col·lecció de proses impressionistes, postals que rememoren detalls concrets de la vida de l'autor: un familiar, una anècdota d'infància o de joventut, una foto, una aventura extraconjugal. Tot ho garbella la memòria i ho converteix en un puré literari que ara prenem amb delícia, perquè la monomania literària d'Estellés -la seua inabarcable prolixitat- delata un observador atent i àvid del seu voltant.
  L'home que confessa "No he sabut viure. Mai no he sabut viure. No sé viure" està perfectament preparat per a convertir la gran estafa de la vida -"un vast i concretíssim frau", en les seues paraules- en imatges de gran qualitat literària. És un home que s'ha posat a escriure com qui es posa a llaurar, o a posar maons en una obra, o a fer calça: hi ha alguna cosa d'ineluctable en el treball constant d'aquest fill de forners de Burjassot, que llegia Shakespeare durant l'adolescència sota la guerra i que se'n va anar a Madrid a fer-se periodista. Ací té ocasió d'explicar la seua manera de treballar:
  "Sóc un escriptor -confessa- absolutament i deshonestament asistemàtic. Mai no he pogut seguir cap sistema. Em meravellen moltíssim aquests joves que "planifiquen" la seua producció i que saben inserir, encabir els seus productes en aquesta línia o en aquella altra. Em meravellen, em fascinen. Potser per això mai no he estat capaç d'escriure una novel·la, cosa que m'hauria fet molt feliç".
  Tanmateix, Estellés no va necessitar escriure cap novel·la per a emmotlar la vida sencera al seu quadern. Què és la seua obra poètica completa, al capdavall, més que una superba novel·la total, amb les misèries, les esperances, les heroïcitats i les tragèdies del seu poble reunides? En aquest sentit, Animal de records (que pren el nom d'un dels bellíssims poemes de Llibre de meravelles, "Demà serà una cançó"), és un complement perfecte per als seus versos. Segueix el mateix mètode de l'acumulació fragmentària, i hi toca els mateixos temes: la fam, la salut, la por, el fred, el sexe, els grans universals estellesians. I amb els mateixos defectes i els mateixos encerts que en la seua poesia: la improvisació, la descurança, la verborrea i, de sobte, la troballa gloriosa, l'adjectiu exacte, la frase feliç.
  Estellés és probablement tan sincer quan es manifesta religiós per adhesió a unes formes i uns rituals (com una mena d'extensió de la seua personalitat enyoradissa i sentimental) com quan ens revela les seues torbacions sexuals. En aquest sentit, es fa de notar que el poeta és un erotòman consumat, un home devorat per una colossal calentura mental.
  Escriure, fet i fet, apaivaga la seua necessitat d'exorcitzar la soledat:
"Perquè em sembla que, més que d'altra cosa, es tracta d'una amorosa fam de companyia, que intente de crear-me, mentre vaig escrivint, inventant, tractant de crear-me, una companyia la fidelitat de la qual arriba a un cert grau de submissió de totes les potències de l'ànima, no tan sols del cos. Així, amb aquesta companyia, la que em cree, la que m'invente, en escriure, esdevinc l'home feliç, impossibilitat de cap frau. Companyia fidel, la de la lletra escrita, la del paràgraf bastit, vagament arrodonit, la del capítol que m'enllumena, com una llanterna, una cova, la meua íntima cova, d'on crec extraure tresors, tot i que de vegades només són foteses!"
  És tan autèntic tot aquest material com ho degué ser l'ànima del poeta. Un home que evoca la seua relació amb altres grans autors de la nostra cultura -Salvador Espriu, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Francesc Candel- però que on realment es mostra tal com era és en l'evocació del pa d'abans (d'abans de la guerra), per exemple: "Era un pa daurat, lluminós. Arribava a la nit en la plenitud de les seues facultats". Per a qui ha patit fam, el pa és el material eucarístic -sagrat, aureolat, místic- que mereix una untuosa devoció. Per això, quan ens conta una excursió a Mallorca en Quadern de Bonaire, el record més intens és per al pa amb oli i sal que hi va menjar. A l'Albufera, en una altra ocasió, li parlen de l'arròs amb rata de marjal, que tantes tribulacions va ocasionar a Joan Fuster.
  Es clou aquest llibre triple amb la sensació d'haver assistit a una autèntica lliçó de vida. I s'entén millor, així, perquè Estellés ha arribat amb tanta intensitat al cor de tants lectors anònims arreu dels Països Catalans.

Joan Garí
 

Cap comentari:

Publica un comentari