28/8/13

El llegat dels totalitarismes

Títol: Contra tota esperança
Autora: Nadejda Mandelstam
Quaderns Crema
Barcelona, 2012
Traducció de Jaume Creus
654 pàgines


Resulta curiós, com a mínim, com s’han avaluat els dos grans totalitarismes del segle XX. Nascuts al caliu de les dues monstruoses personalitats que els van fer possible –Hitler i Stalin-, els recents indicis de “rehabilitació” del segon a la Rússia de Putin indiquen que alguna cosa no hi està funcionant. Al capdavall, s’adduirà que el nazisme va ser, ja en els seus orígens, una pura vesània criminal, mentre que el marxisme fou una rigorosa doctrina econòmica que va proporcionar esperances polítiques a mig món. No seré jo qui negaré les bondats dels escrits de Marx, però la relació entre aquests i el Gulag acaba per presentar-se com una mica inquietadora…
  Podem acceptar que Stalin és la degeneració psicopàtica dels ideals de la revolució d’Octubre. El que es va esdevenir sota la seua bota, però, va induir en les seues víctimes certes amargues conclusions sobre el destí irrevocable de les utopies polítiques més ambicioses. Una d’aquestes víctimes va ser Nadejda Mandelstam.
  Nadejda va ser l’esposa i la viuda del poeta Óssip Mandelstam. Aquest pertanyia a una generació de joves intel·lectuals i escriptors russos que, sorpresos per la revolució, van abraçar inicialment amb més o menys entusiasme els seus ideals alliberadors. Conforme s’anava edificant el lent edifici burocràtic i repressor soviètic, però, aquesta colla selecta –Akhmàtova, Tsvetàieva, Pasternak- es va anar convertint en allò que després s’anomenaria “dissidents”. Eren –serien- la glòria de la literatura russa i, tanmateix, es van veure reduïts a carrejar unes vides penoses, en un tortuós i kafkià exili interior.
  Nadejda Mandelstam ens ha llegat unes memòries essencials, que ara podem llegir en català: Contra tota esperança (Quaderns Crema). Són els records d’una viuda però també el quadern de l’esposa d’un poeta, avesada a memoritzar els seus versos per a salvar-los dels escorcolls, coneixedora dels autors de la literatura coetània i dels seus textos. El retrat que traça dels seus contemporanis no és agradable: amb alguna notable excepció, hi ve a denunciar que la intel·lectualitat russa dels anys 30 no va fer res contra les porgues estalinistes. Com corders a l’entrada de l’escorxador, aquella brillant patuleia d’escriptors, artistes, músics, pintors no es va veure amb coratge de denunciar un règim filisteu que anava degollant-los un a un. Com va escriure Nadejda (que en rus vol dir, per cert “Esperança”) es probable que encara es trobaren, col·lectivament, en l’estadi vaporós en què encara creien reversible una situació ja completament insostenible: “La por i l’esperança estan íntimament entrelligades. Si perdem l’esperança també perdem la por”. El fet cert és que gairebé ningú va alçar un dit per ajudar el seu marit, llevat de Pasternak (entre els dissidents) i Bukharin (entre els encara fidels al poder). Óssip Mandelstam havia escrit un poema on parlava dels “dits gruixuts, com cucs, greixosos” de Stalin. Aquesta breu i potser ingènua composició el perseguiria tota la vida. Per aquesta causa li va ser vetada la publicació de la seua obra i ell mateix va ser enviat a l’exili, lluny de les dotze ciutats més grans del país. Però Óssip i la seua dona ja no podien simular adhesió a un règim que havia destrossat tots els seus ideals de joventut.
  Mandelstam era un home horroritzat per la violència. Posseït per una sensibilitat malaltissa, va dur malament l’exili i hi va acabar morint probablement de tifus en una data indeterminada. La seua dona no el va poder acompanyar en el moment de la mort, ni li va ser lliurat el seu cadàver. Després vindrien Khrusxov, amb la seua denúncia dels crims estalinistes, i Solgenitsin, el primer a donar a conéixer les vivències del gulag. Khrusxov, en el escruixidorament cèlebre XX Congrés del PCUS, havia denunciat obertament els crims de Stalin. Solgenitsin, al seu torn, havia rubricat literàriament i documentalment la nova situació de “desgel” publicant Un dia en la vida d’Ivan Deníssovitx (1962; aparegut tot just dos anys després, en traducció directa del rus al català per part d’August Vidal, en l’editorial Vergara).
  Als anys 60, en aquesta nova conjuntura, Nadejda Mandelstam va veure arribar el seu moment. Es va aplicar llavors a redactar una dels documents més demolidors sobre la misèria moral –i criminal- del totalitarisme. És el testimoni dels vius, però també el dels morts. La certesa que calia, potser, per a aquells que encara vulguen fer distincions entre els crims de cadascun dels dos costats del riu del fanatisme.

Joan Garí

Una versió abreujada d'aquest article es publica avui al diari Ara.

Cap comentari:

Publica un comentari