11/8/13

De la memòria com a forma de l'amor

Títol: Segona pell
Autora: Flavia Company
Editorial Proa
Barcelona, 2013
147 pàgines

  L'any 1999, Flavia Company va publicar en castellà la novel·la Dame placer, on narrava una intensa relació eròtica entre dues dones. Ara, la mateixa autora ha reescrit el seu text en català, i l'ha presentat amb el títol Segona pell. No conec l'original castellà, però aquesta reelaboració d'ara en la nostra llengua em sembla un artefacte literàriament de molta volada, que pot satisfer el lector més exigent.
  Formalment, la narració es presenta com un llarg monòleg -un informe més o menys rutinari- que la protagonista escenifica a ca la psiquiatra (tot són dones, sí). Allí ens presenta la seua amant, que ja forma part del record -i de la pèrdua. En realitat, aquesta se'ns va apareixent per parts, amb intenses sinècdoques: els pits, els llavis, els cabells, els peus. La protagonista besa i humiteja els peus de la seua amada, com una Magdalena que ret homentage a la seua senyora.
  La consigna entre les amants és clara i expeditiva: ""Dóna'm plaer i et donaré la vida". I això es dediquen, fins que s'esdevé la ruptura. La pèrdua, llavors, activa la memòria. I "la memòria no deixa de ser una forma de l'amor". Abans d'arribar al final, la parella ha forçat els seus límits: s'esbatussen, i fins i tot entra en el joc eròtic una tercera persona (una enigmàtica modista). La intensitat del plaer que s'hi destil·la és paorosa. "S'ha de ser molt forta -confessa la narradora-, molt valenta -i jo no en sóc- per suportar el pes d'una passió autèntica". Aquesta dona, que és la primera persona de la narració, sent que existeix només a través de la mirada i l'amor de l'altra.
  Aquestes intenses pàgines són, també, una lliçó de narrativa. Company excel·leix en l'art de contar una història, verbalitzant una passió, captant l'atenció del lector i obligant-lo a connectar-hi emocionalment. La rica tropologia del text dóna la mesura de la seua qualitat literària, tot i que de vegades la freqüentació de la metàfora vorege l'excés. En la major part dels casos, però, el recurs funciona a la pefecció:
"Els seus pits durs, amples, generosos, com pomes verdes, cruixents, brillants, àcides i dolces alhora. Afamades de la meva boca afamada. Sonores, saboroses, perfectes. De l'arbre de la vida. Jo sentia autèntica adoració per elles. Les agafava amb les mans, sense engrapar-les del tot, i després hi acostava l'orella i em posava a escoltar al pell, fresca com la terra mullada. I això era per a mi la música: una infinitat de sons que només jo podia sentir, que només a mi em regalaria. De l'arbre de la vida, no era lògic que algú altre en volgués menjar?"
  A la consulta de la psiquiatra, tot aquest devessall d'imatges, una tropologia fecunda i barroca, va sorgint de la boca de la narradora com l'aigua d'una font de muntanya. La pacient hi fa servir tota mena d'associacions, barrejant el present i  el passat, els records d'infància i la descripció d'un amor trasbalsador. El resultat és una confessió literària que es llegeix un poc amb l'ànima suspesa d'un fil, esperant i tement el final, empatitzant amb la protagonista d'una història tan torbadorament bella.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari