Autor: Vicenç Llorca
Editorial Columna
Barcelona, 2013
276 pàgines
Francesc Bertran, poeta metafísic, vidu, fa un viatge a la República Dominicana a l'agost de l'any 2002. La mort de la seua dona, deu anys enrere, el va sumir en un silenci prolongat. Ell encara no ho sap, però el viatge, amb les seues virtualitats transformadores, li fornirà els elements necessaris per a passar l'amarga pàgina vital en què s'ha vist detingut.
Una vegada instal·lat a l'hotel fa les primeres coneixences. Mentrestant, al seu diari, va rememorant la genealogia familiar, arrelada al barri barceloní de Gràcia. En un viatge anterior a Grècia hi havia anotat: "Vivim a mercè de l'atzar dels altres". I ara, aquest atzar, li proporcionarà justament el que més necessitava: una companya amb què tornar-se a il·lusionar.
"Les úniques dones amb què havia viscut Francesc Bertran durant els darrers deu anys -escriu el narrador- eren les pintades per Vermeer de Delft i Edward Hopper". Bertran, en efecte, viu immers en una mena de bovarisme masculí, que el fa sensible només a les imatges i no als referents reals d'aquestes imatges. Però a l'hotel dominicà coneix Marta, una barcelonina de casa bona -filla d'un empresari tèxtil- que s'ha vist abandonada pel seu marit, amb una filla menuda i sense amics.
Si Bertran revivia la Laura -la seua esposa morta- en les figures de Vermeer i de Hopper, ara la Marta ve a trencar aquest joc especular. El poeta, que llegia Petrarca abans de conèixer-la, ara enceta directament la Vita Nova de Dante. I sí, és una vida nova el que s'ofereix als seus sentits adormits.
Amb Marta s'endinsa per l'interior de l'illa. Visiten els Altos de Chavon, on Coppola va rodar -exorcitzant l'esperit de Joseph Conrad- Apocalypse Now. Després passen a Haití, amb El siglo de las luces de Carpentier com a tot salconduit. A poc a poc, el madur poeta ha après que "no cal posar el desig de la felicitat davant de la felicitat del desig". La fusió emocional i física amb Marta és plena, però aviat sorgirà un roc en el camí.
A Haití, coneixeran la Núria, una catalana que els farà de guia. Amb el canvi de país l'aventura espiritual del viatge es densifica. Mentre es va deixant fascinar per la Núria, Bertran substitueix a poc a poc els seus preats referents imaginaris occidentals -la mirada burgesa de Vermeer- per la dels sensuals artistes criolls. El Nou Món se li apareix, així, com una promesa de sensualitat que fa trontollar el seu amor per Marta.
De fet, Marta i Núria signifiquen dos itineraris diferents per a Francesc: o refer la seua vida a la tornada a Barcelona o assajar una aventura impossible quedant-se a Haití. Tria Martra, tria Barcelona, tria Vermeer, tria la seguretat i potser un futur avorriment. Mentrimentres, l'huracà Melinda arriba a la zona, i les vacances s'acaben. L'ordre és restituït i Francesc pot continuar amb la seua vida nova lluny de les torbadores seduccions haitianes.
Amb un estil formalista, ple de referents cultes, Vicenç Llorca ha dut a terme en aquesta obra el report d'un itinerari espiritual. Com era d'esperar en un autor que, abans d'escriure la seua primera novel·la, s'ha exercitat llargament en la prosa i el vers, Tot el soroll del món excel·leix en la recerca de la frase rotunda i perfecta, i en un regust esteticista que, tanmateix, no arriba a embafar.
Les primeres novel·les són sempre matèria delicada. L'autor hi vol abocar tot un món potser llargament covat, o s'hi enfronta amb l'actitud del qui descobreix el Mediterrani. Vicenç Llorca ha contat el que volia contar i ho ha fet amb un motle formal treballat i equilibrat. Pot estar-ne, doncs, raonablement satisfet.
Joan Garí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada