El destí filosòfic de Catalunya

Títol: Concepte general de la ciència catalana
Autor: Francesc Pujols
Editorial Andana
Vilafranca del Penedès, 2013
400 pàgines

  Francesc Pujols és un autor certament peculiar. Se'n conten massa facècies per a què no se'ns faça simpàtic fins i tot abans d'haver-lo llegit. En un llibre com aquest, però, dóna la mesura exacta de les seues ambicions intel·lectuals i de les peculiaritats de la seua prosa.
  La primera tesi del llibre és que la millor filosofia espanyola és catalana. "Els castellans -diu Pujols- poden ofegar el món amb la literatura que tenen", però en termes filosòfics si se separa d'Espanya la filosofia catalana "la filosofia castellana se queda sense ningú". De fet, "la filosofia és la manifestació principal per no dir única de la ciència catalana". És lògic, doncs, que aquest llibre estiga en gran part monopolitzat per la figura de Ramon Llull i la seua perquisició de la "ciència universal". A Llull, d'alguna manera, el té en extrema consideració a pesar del seu cristianisme. Al capdavall, per a Pujols els cristians "com més raonen més s'aparten de la veritat, com tots els que parteixen de bases falses".
  Després de Llull, un gran buit. Per a tornar a trobar figures estimulants se n'ha d'anar a Ramon Sibiuda, al segle XIV. Aquest savi, traduït per Montaigne, és l'autor d'una Teologia natural. Segons Pujols, la seua aportació rau a haver escrit "una sumpèctica del renaixement, que com totes les obres d'aquella època eren una barreja de realisme modern amb els elements de l'Edat Mitjana".
  Després de Llull i Sibiuda ens trobem amb una llarga decadència. Hem d'esperar al sorgiment de la figura de Joan Lluís Vives, que alternativament és jutjat coma  iniciador de la filosofia catalana moderna o de l'espanyola. Menéndez Pelayo, això sí, assegura que el llatinista valencià s'avança a les tesis de Kant. Pujols el considera un "pensador català" perquè la seua obra conté el vector característic de la filosofia autòctona: "la unió de la raó i la realitat".
  Del segle XVI a principis del XIX ha de fer un bot. Entronca així amb Jaume Balmes. Sobre el seu Criteri, però, no s'està de dir que és "una llògica descriptiva farcida de vulgaritats i barrejada amb lliçons de doctrina cristiana". No li perdona que escriguera en llengua castellana, "la més contrària al geni del nostre pensament".
  El segle XIX l'anomena la "segona època" de la filosofia catalana. És el principi d'una nova etapa de brillantor, on aquesta filosofia destacarà pel seu paper especial en el concert universal. Pujols, de fet, distingeix entre la filosofia septentrional i la meridional. La primera, pròpia del nord de França, Anglaterra i Alemanya, és el "racionalisme més desenfrenat"; la segona, on hi hauria la catalana, "és el realisme més cru". El Nord prefereix les ciències particulars a la "ciència universal que imposa el triomf de la realitat", com fa Catalunya.
  El llibre acaba amb la figura d'Eugeni d'Ors, a qui compara "a la solitud del cim de la muntanya de Randa". Amb personatges com aquest és que Catalunya ha d'acomplir al seua missió al món: la suma del racionalisme septentrional i el realisme meridional. Tot un programa enfebrit, molt de la seua època, que el lector d'avui llegeix amb un punt de suspicàcia, però amb el plaer que suscita una manera de veure les coses certament original.

Joan Garí