Una ressenya modèlica

   Els qui escrivim de llibres sabem el pa que s'hi dóna. El gremi hauria de reservar el dret d'admissió només per a aquells que senten realment amor pel seu objecte d'anàlisi i que volen i saben comunicar-lo. No hi ha res més trist que haver d'engiponar una crítica sobre un llibre en què no creus, o que no t'ha agradat -o que, pitjor encara, ni hi creus ni t'ha agradat, però no tens el suficient coratge com per a deixar-ho clar. Ës difícil fer una bona ressenya, tan difícil almenys com per a un fuster fer una bona cadira o per a un jutge dictar una bona sentència. Per això, quan en pots llegir alguna d'aquestes, el cel s'obri. I si, a més, tens la sort que te la facen sobre un llibre teu, això és mèl de romer. És el que m'ha passat amb el que va publicar Simona Skrabec dissabte passat (29-6-2013) al diari Ara, a propòsit de la meua novel·la El balneari. Deixeu-me simplement que la reproduïsca ací i podreu assistir al seu festival de matisos, a la seua indagació en profunditat, al seu bon ofici de lectora. I perdoneu l'autoreferència, però volia celebrar-ho amb vosaltres. A la salut de la literatura!

On se’ns deu haver perdut Kant?

Joan Garí, El balneari. València: 3i4, 2013

El balneari, novel·la de Joan Garí, és una confrontació amb la pregunta ineludible: Qui sóc jo, de fet? El narrador es troba en la incòmoda posició d’haver consumit la meitat de la seva vida. El trencament de la relació amorosa l’obliga a sospesar tot allò que havia viscut i el que encara l’envolta. Per fer el balanç, s’encamina cap a les muntanyes, abandona conscient ment la «terra baixa» i com en Solitud de Víctor Català, el desplaçament a un ambient més esquerp, trenca els costums adquirits, no hi ha cap recer, cap distracció per poder esquivar la responsabilitat.

    Vista des d’aquesta òptica, la vida és certament poc engrescadora. El narrador acaba de perdre l’Eva: la convivència amb ella li havia donat uns anys de respir i de placidesa, però reconeix que mai l’havia pogut comprendre del tot. I ara es troba aïllat a la seva talaia de muntanya i confrontat amb el pes de la solitud. La mare va morir quan era petit i les úniques dones amb les que encara aconsegueix establir alguna relació són de pagament. Una mestressa maternal li neteja el pis, de tant en tant fa l’escapada furtiva als prostíbuls de la plana —i aquí són també les germanes bessones, gairebé idèntiques, molt joves i misterioses, vingudes de lluny com una alenada fresca en aquest un poble d’aigües termals, poblat només amb els vells.

    En aquest context d’incomunicació, el narrador es proposa un exercici arriscat, però conduït amb molta destresa. El model d’home mascle ha caducat i no serveix, potser, ni per seduir una immigrant romanesa. Però alhora la societat ja s’ha empescat un altre estereotip que resol taxativament tots els casos inadaptats —l’homosexualitat. Joan Garí desemmascara amb humor àcid que fàcil que és caure en explicacions rígides i convertir el respecte per la diferència en un simple reclam comercial.

El seu protagonista solitari i il·lús, que es nega a assumir cap mena de model preestablert, narra no només la desfeta personal, sinó que mostra com el món sencer s’està escrostonant. A les planes d’El balneari cap mena d’ideal no sembla possible. L’únic interlocutor aprofitable en aquesta solitud resulta ser un altre insubmís, el capellà del poble, que també serà derrotat perquè el dogma avui se segueix més cegament que mai. Ni tan sols la citació d’Immanuel Kant «el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu», sembla que es pugui imposar. Com creure en la integritat dels valors humans si hi ha lloc només per a les màscares previstes i es castiga amb duresa qualsevol intent de bondat, compassió, justícia o honradesa?

    La solitud del narrador és sobretot la solitud de la seva mirada desencantada. Ningú sembla disposat a seguir el seu camí tortuós cap a la muntanya, cap als marges, cap als residus d’un encegament produït per l’activitat frenètica. La muntanya àrida, la lletjor d’un pis llogat, la desolació d’una carretera secundària, no són espais aptes per l’èpica. Thomas Mann, ens explica Garí, allà on la mirada del lector s’hauria d’estremir, construïa una el·lipsi, hi deixava simplement un espai buit. El balneari no admet aquest joc. L’autor ens presenta una realitat il·luminada des de dins on tot resulta visible. L’autor no busca ni la facilitat de les respostes ni intenta ocultar res, sinó que confia trobar en la vida fragmentada i imperfecta, algun vestigi de bellesa. Joan Garí fuig així de tota grandiloqüència i trena un personatge que és capaç de contemplar a si mateix, que aguanta la mirada, que no només admet els errors i les febleses, sinó que els explica amb una deliciosa ironia.

 Simona Skrabec