Informe rutinari d'un notari de l'aire

Títol: L'últim métar
Autor: Víctor Gayà
Editorial Lleonard Muntaner
Palma de Mallorca, 2013
123 pàgines

  Un observador de meteorologia s'enfronta al seu últim dia laboral. Després de quatre dècades fent de "notari de l'aire", el protagonista d'aquest relat ha d'enviar un darrer métar. I què és un métar? Un "informe meteorològic rutinari per a l'aviació". Envoltat de tots els seus dilectes aparells -radiòmetre, fotòmetre, termohigrògraf- i fent giravoltar dins el seu cervell no menys dilectes jocs de paraules, el jubilat in pectore acara el seu últim dia com un joc. Ara s'adona, potser, que la vida és una pura inclemència meteorològica. I així passen les hores més lentes de tota la seua carrera de funcionari atmosfèric.
  Amb aquests vímets ha construït Víctor Gayà aquesta cosa que ja és tan difícil de veure: una narració original. I encara que el relat resulte una mica fred -a risc de fer-se antipàtic per a determinat tipus de lector- en la seua ultraprecisió terminològica, la novetat temàtica el fa destacar inequívocament.
  Hi ha ecos de Kafka o de Musil en aquesta narració, que té definitivament alguna cosa de centreuropea. Alternativament, i com si fora un personatge de Bohumil Hrabal, el protagonista ens confessa que "per a un observador de l'aire, estar als núvols és la forma correcta de fer feina". Aquesta manera elegant de badar, des del lloc de treball, li haguera agradat especialment a l'autor de Trens rigorosament vigilats.
  El nostre meteoròleg, però, no té tendències etíliques, ni divaga més del necessari per a les necessitats narratives. És un tipus informat per una cultura científica que vol portar fins a les últimes conseqüències, i per això potser es resisteix inconscientment a passar a ser un "funcionari passiu" (aquesta colossal redundància, com li fa notar un amic mordaç).
  L'estil de Gayà és eixut, conceptista, precís i pulcre. Les paraules han estat pensades i repensades abans de dipositar-se en el full i vessar-se en el motle sintàctic:

"Elaboro l'últim métar com qui diposita una corona lunar en el monument eteri a l'observador desconegut. Amb lentitud, amb gest expressiu, componc els llaços on s'inscriu la traça del vent. Em quedo uns segons quiet, en posició de ferms i amb actitud recollida. I em retiro. Definitivament; val a dir, sense girar la vista endarrere"

  Hi ha, a més, altres personatges en L'últim métar. Alguns prenen nom -en una altra aclucada d'ull- de l'alfabet fonètic aeronàutic: Zulu, Yankee, X-Ray. Tot plegat abunda en el caràcter cientifista d'aquesta història, que podria considerar-se una faula de ciència ficció purament per l'obvietat definitòria: la ciència (meteorològica) s'hi ha convertit en ficció.
  Al final, aquest últim métar que se'ns anuncia des del títol patirà algunes dificultats. Però llavors el lector ja haurà conclòs la classe magistral de meteorologia, eixirà al carrer i contemplarà els núvols. Segur que, llavors, li suggeriran coses radicalment noves.

Joan Garí