Arguments per a després de les religions

Títol: Pasión del dios que quiso ser hombre
Autor: Rafael Argullol
Acantilado
Barcelona, 2014
81 pàgines

  Aquest llibre, que està dedicat "a los creyentes en dioses transitorios", consta de tres parts: la primera és un relat en segona persona, on l'autor apel·la al propi Crist, tot resseguint l'itinerari d'aquest fins a la mort; la segona és la confessió, en primera persona, d'un home que no és cristià i, tanmateix, es revela fascinat per la figura de Jesucrist, pel seu misteri; la tercera, finalment, fa el paper d'un apèndix documental, amb la reproducció cronològica, seguint la biografia de Jesús, d'una selecció dels quadres que l'han narrada visualment.
  Aquest és un llibre breu, però particularment intens. Rafael Argullol s'hi endinsa en un terreny que ja han sovintejat els novel·listes (com ja he explicat ací amb els casos de Saramago i Colm Tóibín). Ara ell aborda el tema des del punt de vista assagístic, i ho fa amb eficàcia i una rara intensitat. El tema és Jesucrist, ni més ni menys. Aquest "monstre" infantat a partir d'una "violació divina", aquest engendre amb "cor humà i pensaments divins". Argullol prova d'acostar-se a la seua còsmica soledat, intenta entendre'l:

"Tus enemigos te calificaban de mago impostor; tus amigos, de profeta e, incluso, de mesías. Sólo tú sabías en qué consistía el juego"

   No és aquesta, evidentment, la mirada del creient. És la mirada de l'escèptic que està convençut que "nuestra relación con lo sagrado es demasiado profunda como para ser entregada al abrazo de una religión". Allà on les religions ofereixen solucions, Argullol voldria preservar enigmes. Allà on la ideologia -el cristianisme- ha deixat de suscitar emoció, queda tanmateix el misteri d'una figura atractiva però ambígua, "un héroe, un charlatán, una sombra, un avatar". Les raons d'aquesta fascinació poden ser perfectament circumscrites dins el camp d'allò estètic:

"En ninguna otra historia legada por la mitología o la literatura un héroe sabe de antemano con tanta nitidez el dolor al que va a ser sometido y al que voluntariamente se somete. Cristo ha escrito en su espíritu todos los capítulos que le llevan a la muerte antes de vivirlos en su propio cuerpo. Esta monstruosa belleza es inexplicable"
 

  Però, sent "inexplicable", ha provat de ser explicada una vegada i una altra en la història de l'art occidental, que si ha tractat un tema amb profusió (de Quentin Massys a Piero della Francesca, de Miquel Àngel a Velázquez, de Botticelli a Bellini, de Grünewald a Rafael) ha estat el de la passió i la mort de Crist. Argullol es commou especialment davant la Crucifixió d'Isenheim, de Grünewald, on el cos de Crist és sotmés a una "convulsió brutal". A mi m'espanta especialment -com a Dostoievski- el "Crist mort al sepulcre" de Hans Holbein, on el presumpte salvador jau en una inconcebible horitzontalitat exasperada. Com explicava Sòcrates Miró en la meua novel·la El balneari, "un Crist així, el Crist vençut i humiliat de Holbein, no pot ser res més que un home". 

  Em permetré, doncs, afegir aquesta estampa torturada a la pinacoteca selecta de Rafael Argullol. Ell ha fet un petit gran llibre, un assaig per a pensar i per a pensar-se. Després de les religions, encara haurem de tractar amb els déus. I Argullol ens hi ha ofert un primer argument. 

Joan Garí

La vida, simplement

Títol: Això és tot
Autor: James Salter
Editorial Empúries
Barcelona 2014
Trad. de Ferran Ràfols
378 pàgines

  Això és tot és la crònica, al llarg de quaranta anys, dels avatars sentimentals de Philip Bowman, editor i exoficial de la marina que sembla un alter ego de l'autor. Un episodi primerenc dóna molt bé el to d'aquest llibre: Philip i la seua primera dona Vivien van a un sopar a casa del cap del primer. Un home s'hi insinua a la Vivien. Això excita en Bowman ("bullia de desig, com si s'haguessin conegut en un ball"). Quan els esposos són al llit, ell posa la mà a la corba del maluc d'ella. Ella el rebutja. "De cop i volta -explica el narrador- semblava una desconeguda". Per algun motiu inconcret, sura en l'aire la sensació que alguna cosa s'ha trencat, que l'episodi constitueix un punt i a part molt enèrgic. "La mateixa parella, el mateix llit, i en canvi ja no era el mateix". Fi del capítol.
  Per a ser un bon novel·lista has de donar-li faena al lector, no proporcionar tota la matèria ja mastegada. El bon novel·lista treball en el terreny de l'implícit. En una anècdota com aquesta és on James Salter demostra la seua fusta i no ens enganyarà: Això és tot és una magnífica novel·la, per això i pels personatges i per l'extraordinària economia narrativa que s'hi maneja:

  "Allò era Ovid, Carolina del Sud (Ouvid, com ho pronunciaven ells), caminets d'entrada fets de conquilles d'ostra, rètols de llautó, esglésies, ampolles de whiskey en bosses de paper i noies de pell blanca i cabells ondulats que treballaven en botigues i oficines, naixies per casar-te amb una d'elles"

  Com sol ser habitual en molts escriptors nordamericans, Salter hi segueix una estratègia reticular: cada vegada que s'intrudueix un personatge nou se'ns conta la seua vida. És així com el llibre va prenent la fesomia d'una teranyina. Quant a l'argument, és realment curt d'explicar: durant quaranta anys -entre l'època, al final de la Segona Guerra Mundial, en què Bowman serveix a la marina nordamericana i els anys 80- les dones van succeint-se al llit del protagonista. Primer va ser Vivien, una aristòcrata sudenca tocada i posada. Després va vindre Enid Armour, una anglesa també de l'alta societat. Més tard hi compareix Christine Vassilaros, l'esposa d'un empresari grec. Amb aquesta té un desengany que depassa el terreny sentimental. Ella s'enamora d'un altre home i, en separar-se de Bowman, li vol prendre la casa que li ha ajudat a comprar. L'incident és tan desagradabel que Bowman es venja seduint la filla de Christine, emportant-se-la a París i abandonant-la-hi després d'un indici de brevíssima però intensa lluna de mel.
  No hi ha res en aquesta història de realment transcendent. La biografia de Bowman va transcorrent, les dones hi entren i n'ixen, i al seu voltant també la Història passa. Però és precisament la vida allò que saltironeja en aquestes pàgines com un animal impacient, allò que informa cada fet i cada giragonsa argumental. Salter sap com es fa. Ens dóna accés directe a la vida, subordinant-hi i diluint-hi tot artifici.
  El llibre acaba de sobte, amb el fil de la vida interromput, just quan Bowman ha conegut una altra dona -Ann-, potser la definitiva. Llavors pensa per primera vegada en la mort i ofereix a Ann fer un viatge plegats a Venècia, "la ciutat funerària". Són els anys 80. El pes del món editorial als Estats Units s'ha anat diluint. La faena de Bowman té menys sentit. Els anys pesen. S'acosta el teló.

Joan Garí

 

La persistència de l'evocació literària

Títol: Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012)
Autor: Ramon Ramon
Editorial Perifèric
Catarroja, 2014
308 pàgines

  Per què s’escriuen dietaris? És una pregunta escaient ara que Joan Borja, per exemple, acaba de publicar en 3i4 la primera antologia de dietaristes contemporanis en català, Àncora del temps. El volum revela un esforç continuat, al llarg dels últims anys, per a traslladar la vida de cada dia al paper per part d’una colla multiforme d’escriptors. El gènere atrau, això és obvi. I la nostra literatura li ret honors. Hi ha, d’alguna manera, un impuls que finalment fructifica per bastir una prosa de no ficció a l’altura de la que es fa i s’ha fet en mons molt més avançats, com ara el francès o l’anglosaxó. Prosa de no ficció? Pot passar, tanmateix, que el gènere s’empelte amb recursos pròpiament novel·lístics (veugeu la meua Història d’Amèrica en A contravent)… i deixem que es queixen els puristes. Ara mateix, fins i tot, un dels projectes prosístics més inquietants d’Europa s’edifica amb l’èxit fora mida de La meua lluita, de Karl Ove Knausgård. El noruec està escrivint una ambiciosa autobiografia en sis volums, que va començar amb La mort del pare (Min kamp, inèdit en català; en castellà a Anagrama). Per al meu gust, una extensíssima dissertació edificada massa esquifidament sobre les banalitats quotidianes. Però ha triomfat a Noruega i ara s’estén per tot el continent: la gent vol assistir a l’espectacle de la vida. Per això, més que mai, s’escriuen dietaris.
  Ramon Ramon ha sigut l’últim a pujar-se en aquest carro. I ha publicat un diari realment notori, plàstic i profund alhora, aconseguint un cert ideal d’equilibri entre fons i forma. Ramon té coses a dir sobre els llibres, els quadres, els edificis, les persones  i les músiques que se li posen al davant i ho fa amb efectisme i gràcia. No pot evitar, això sí, el filtre de la ideologia però, qui ho fa?
  Ramon Ramon és poeta i això es nota a la seua prosa. I no ho dic pejorativament, és clar: m’agraden les proses treballades, harmonioses i dúctils. “Arribem cap a les 11 del matí a Peníscola –escriu-. El dia és estival. Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”. And so on.
  Però la gràcia d’aquest dietari, més enllà de les qüestions estilístiques, és l’adopció d’un punt de vista amb què se’m fa difícil no simpatitzar. Ramon fa diverses estades a Gran Bretanya i Irlanda, seguint la seua pulsió anglòfila. Els retrats d’éssers, objectes i situacions que s’hi troba són deliciosos. A Dublín s’hostatja a casa d’un dels “Quatre de Guilford”, la colla d’irlandesos acusats injustament d’un atemptat de l’IRA que va inspirar la vigorosa pel·lícula de Jim Sheridan In the Name of the Father (1993). El seu tracte, però, no dóna massa joc.
  Més familiars són les referències a qüestions locals. Es veu incompatible amb les falles a València, a Oriola observa l’equívoc llegat de Miguel Hernández (exaltat localment entre una toponímia estrictament profeixista) i, en general, afirma preferir, als símbols d’un país, el seu paisatge.
  Com a poeta ens revela gremialismes dolorosos, com ara la severa depressió que l’assalta per no haver guanyat el premi Carles Riba (i si sabera com l’han aconseguit altres…!). Però sobretot el que li agradaria és conservar en la retina la imatge de son pare segant herba, que dóna títol al llibre. Un lligam umbilical l’hi uneix i dóna sentit a una vida evocativament literària.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.570

Fruïdor de plaers efímers

Títol: Tranvía a la Malvarrosa
Autor: Manuel Vicent
Alfaguara
Madrid, 2014
219 pàgines

  “Yo era todavía un adolescente muy puro cuando Vicentico Bola me llevó a la capital a que me desvirgaran”. Durant molts anys vaig conservar en la memòria aquesta frase inicial de Tranvía a la Malvarosa. Com sol passar amb les novel·les suggerents i poderoses, la primera frase resultava inoblidable i perfectament intrigant (com en Anna Karènina, en la Recherche de Proust o en Cien años de soledad). El llibre de Manuel Vicent podia situar-se sense empal·lidir a l’ombra de la gran literatura de tots els temps però a més, en aquell moment –corria l’any del Senyor 1994-, va resultar un autèntic espill on un escriptor in pectore com era jo podia comprovar que era possible fer literatura de l’entorn més pròxim, de l’hàbitat prosaicament habitual. Vicent, a més, ha aportat a la literatura espanyola una prosa sensual i perfumada, una escriptura amb tots els porus oberts.
  És el cas que Tranvía a la Malvarrosa ha fet vint anys i l’editorial Alfaguara l’ha tornat a reeditar per a commemorar-ho. Era el primer títol d’un seguit de proses amb què Manuel Vicent ens explicaria la seua vida, de la infància a la Vilavella (la Plana) a l’etapa d’estudiant a la València dels anys 50, del Madrid del franquisme a l’esplendor equívoc de la Transició.
  Un dels motius destacats d’aquest relat d’iniciació és el personatge de Vicentico Bola, un vividor, un gran farsant, una humanitat excessiva de cent-trenta quilos en corpenta que feia el paper, a la Vilavella dels primers anys 50, del mestre iniciador en els plaers del món per a tota mena de novicis incauts. Un d’aquests neòfits era el jove Manuel, de família rica, educat en la severitat de l’única religió verdadera, destinat per un pare intransigent a la vida eclesial… i conduït per Bola un diumenge d’agost, després de passar el matí a la platja de Borriana, als puticlubs de més anomenada de Castelló de la Plana. Tota la primera part de la novel·la és una recreació ricament sensorial d’aquell episodi trasbalsador. El narrador va eixir de casa la Pilar amb la virginitat intacta, però alguna cosa s’havia trencat al seu interior. Encara era l’adolescent torturat per les amenaces infernals dels predicadors i, tanmateix, la idea de Déu havia començat a desprendre’s del seu cervell com s’amolla una xalupa amarrada aparentment amb solidesa a un gran iot.
  Serà després, durant la seua etapa a València com a estudiant de dret, que la plena voluptuositat dels sentits esborrarà definitivament els fantasmes clericals. Les verdures obscenament arrenglerades a les parades del Mercat Central i les putes del barri del Carme –també exposades com estranyes fruites- li revelen un món on el delit pot ben bé substituir l’expiació. Llavors s’hi opera el gran canvi: “Yo no quería ser un portador de valores eternos sino un gozador de placeres efímeros”. 
  La València de llavors era una ciutat somnolenta i pobletana, commoguda per algun assassinat passional i per la gran riuada del Túria al 1957 (els rius i les dones són sempre els autors dels crims més cruels). En certes tertúlies semiclandestines, tipus encara morigeradament inquietants com Vicent Ventura o Joan Fuster criticaven obertament la dictadura i esbossaven teories per a les quals encara no era hora. Però el jove Manuel només s’interessa per certes vedets de carnalitat generosa, mentre la vida segueix el seu curs: un dia perdrà definitivament la virginitat a mans d’una prostituta (com, si no?) i un altre dia s’assabentarà de la mort de Vicentico Bola en un accident de trànsit. El temps de joventut s’esgota i el relat d’iniciació, indefectiblement, ha de cloure’s.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-6-14

La redempció no valia la pena

Títol: El testament de Maria
Autor: Colm Tóibín
Ara Llibres
Barcelona, 2014
Trad. de Maria Rosich
117 pàgines

  La temptació de reescriure els textos sagrats és una de les més vehements en tota mena d’escriptors. Al capdavall, la Bíblia és un tresor literari inabarcable… i què és Déu sinó la més superba metàfora mai inventada per un cervell humà? Seguir el model de les escriptures és acollir-se a una pauta bellíssima i genial, i és lògic que ho fem perquè, en el fons, qualsevol escriptor amb un mínim d’autoestima voldrà rivalitzar sempre amb la cal·ligrafia del Totpoderós.
  Quan José Saramago va emprendre el seu monumental O Evangelho Segundo Jesus Cristo (L’Evangeli segons Jesucrist, 1991), va realitzar una molt interessant paràfrasi de la biografia canònica del fundador del cristianisme. El novel·lista portuguès va enfocar la narració de manera que s’anaren omplint les llacunes d’aquesta biografia, que ens ha arribat amb versions ortodoxes necessàriament insuficients. Així, Saramago imaginava la sort de Josep, el pare de Jesús, un dels personatges tradicionalment més ignorats pels evangelis canònics. Que Josep morís crucificat pels romans, en un macabre antecedent de la sort del seu propi fill, no és una evidència històrica però pot ser una troballa novel·lística. Igualment, suposar que Jesús i Maria Magdalena van fer vida marital –com també fabula Saramago- no és res que la imaginació popular no haguera substanciat mil vegades tot al llarg de vint segles.
  Però el més autènticament revolucionari de O Evangelho... és el seu final. Aquest Crist fatalment crucificat que perverteix el sentit teològic de la doctrina catòlica tot exclamant-se: “Homens, perdoai-lhe, porque ele não sabe o que fez” (“Hòmens, perdoneu-lo, perquè ell no sap el que va fer”). Contrafent la consigna canònica “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”, Saramago hi va entrar en la llista negra del Vaticà... i en la blanca de la història de la Literatura.
  Dues dècades després, l’escriptor irlandès Colm Tóibín ha volgut seguir una senda semblant, en aquesta ocasió teixint el monòleg dels pensaments més íntims de la mare de Déu. Ben avaluat, El testament de Maria no és un llibre que haja provocat menys intranquil·litat a les sagristies que el de Saramago. S’hi perfila una Maria més mare que virginalment fecundada, severament intranquil·la per la progressiva deriva vital del seu fill –com si declarar-se primogènit de Déu no fóra més que una suprema entremaliadura. Sí, es tracta d’una mare més: es mira amb desconfiança els seguidors del seu fill i no vol saber res de cap Esperit Sant miraculosament fecundador (“totes ens preparem per donar a llum i criar, que això ve del cos mateix i s’obre pas cap a l’esperit i sembla extraordinari”).
  El tema dels miracles, d’altra banda, es resol privilegiant-ne dos: la ressurrecció de Llàtzer i les bodes de Canà, que Cóibín converteix en accions successives, a pesar que en la biografia “històrica” de Crist estan fefaentment separades. El Llàtzer ressuscitat és una criatura desvalguda, immensament llastimosa, que mou més a pietat que a admiració.
  Després de la crucifixió, Maria pensa que “aquell grup de bèsties i sacs de nervis sense afaitar”, els seguidors de Jesús, “prosperaran i guanyaran”, però ella morirà. I és llavors quan perboca la seua més amarga reflexió final: “When you say he redeemed the world, I will say that it was not worth”  (“Quan dieu que va redimir el món jo us diré que no va valer la pena”).
  I així es clou aquest llibre intensament poètic, d’una bellesa delicada, l’obra d’un estilista en el cim de la maduresa del seu ofici.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-6-2014

Papa, jo vull ser torero

Títol: El català de la Manxa
Autor: Santiago Rusiñol
L’Avenç
Barcelona, 2014
214 pàgines

  Al final del seu cicle novel·lístic, Santiago Rusiñol va abundar –durant la seua estada als jardins d’Aranjuez- en un tema molt estimat pels modernistes: la figura de l’individu que prova de canviar, sense èxit, un model social d’acreditades arrels locals. En el fons, amb aquesta frase podríem definir quasi tota la narrativa del nostre Art Nouveau. El paradigma en què es van basar els seus autors era Un enemic del poble d’Ibsen. I l’argumentari subsegüent –l’artista o semblant enfrontant-se fins al més estrepitós dels fracassos a una societat filistea- omplia d’una amarga satisfacció una generació de renovadors radicals que va xocar sovint contra el mur de les convencions burgeses.
  En El català de la Manxa (1914) un ciutadà de Catalunya, sense nom, es refugia en un poble manxec, Cantalafuente, després de participar en les revoltes de la Setmana Tràgica. Allí ja hi vivia un connacional, viatjant de comerç, que s’hi havia establert casant-se amb la filla del propietari d’un cafè. La diferència entre “el cafeter” i el català innominat, però, és que el segon està posseït per “la ideia”. En adonar-se de l’endarreriment del camp manxec, del sopor en què viuen els habitants de Cantalafuente, es decideix a canviar les coses.
  Per començar, lloga el molí al terratinent del lloc, don Juan Antonio Ruiz y Pérez de Castrovido. Però cada habitant del poble a qui aborda té la mateixa actitud: tots li donen la raó, tots es defineixen com a liberals i demòcrates, però ningú està disposat a moure un dit per provocar una nova situació.
  En aquest context, el català porta el seu fill a escola i diu al mestre: “No vull que sàpiga res que no sigui ben comprovat. Que no hagi passat pel gresol de l’anàlisi i de la ciència, i l’experimentació”. El que hi deien escola, però, només és “un tancat modest perquè els guardessin els infants mentre els pares llauraven”. Curiosament, torna a representar-s’hi aquella escena de L’auca del senyor Esteve en què el pare del protagonista de l’obra portava el seu fill a estudi i pretenia que només hi aprengués les quatre regles bàsiques, perquè amb això hi havia prou per a formar un bon botiguer. No sabem quin cas hi va fer el mestre de El català de la Manxa, però el resultat es va fer ràpidament visible: el xicot va crèixer i va voler ser… torero.
  Potser començant una tradició que acaba sarcàsticament en el cantant Albert Pla, Rusiñol es deleix en la paradoxa del fill del revolucionari que, rebutjant la senda traçada pel pare, abraça les arts més tradicionals. Cadascú té la seua forma de rebel·lar-se… El primer dia a la plaça, però, se salda amb l’animal escapant-se i provocant la destrossa de la migrada biblioteca que el català havia pogut fundar al casino del poble, la Lira Agrícola. Tot fa presagiar un funest final. I aquest, ineluctablement, es produeix. Mor el fill, mor el cafeter i el català de la Manxa, davant les seues tombes, constata el seu fracàs.
  Potser en el fons el que ens vol donar a entendre Rusiñol és que tan estrambòtica és l’actitud del fundador de La Puntual (L’auca del senyor Esteve) com la del revolucionari quixotesc (El català de la Manxa). Per això el fill del senyor Esteve serà escultor i el del català anònim, torero. En el primer cas, però, es produïa un pacte entre pare i fill, i aquest darrer reconeixia que podia dedicar-se a l’art perquè el progenitor pagava. En l’obra que ens ocupa, en canvi,  el fracàs és total i absolut, un indici clar del futur que, segons Rusiñol, tenen les idees excessivament renovadores. O, com afirma de manera contextualment molt oportuna la nota de contraportada del llibre, potser som al davant de “una reflexió sobre la temptació regeneracionista de Catalunya envers Espanya”.

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-6-2014

Al paradís de les Belleses Núvol

Títol: La vall de la Meravella
Autora: Amy Tan
Edicions 62
Barcelona, 2014
Trad. d’Esther Roig
685 pàgines

  Amy Tan (Oakland, Califòrnia, 1952) és una ben coneguda escriptora nord-americana de best-sellers filla d’emigrants xinesos. La seua aposta literària s’ha centrat a recuperar la memòria de les diverses generacions de dones xineses del turbulent segle XX. En aquest sentit, es va donar a conéixer amb una història d’aquest tipus, El club de la bona estrella (The Joy Luck Club, 1989), que Wayne Wang va portar al cinema quatre anys després amb el mateix èxit que va conèixer la novel·la en què es basava.
  El club de la bona estrella estava ambientada entre dos països, la Xina i els Estats Units.  El reflex autobiogràfic és prou evident, com també és lògic pensar que Tan tinguera interés a traduir literàriament les contalles que sense dubte li degué transmetre la seua mare, on la Xina es materialitzaria com el continent perdut, el mite dels orígens personals i racials. Està tan segura que aquest és el seu món i ha comptat amb seguidors en tants diferents llengües i països que Amy Tan ha decidit, en La vall de la Meravella (The Valley of Amazement) tornar a repetir aquest esquema. La seua nova novel·la ens transporta al Xangai de principis del segle XX, on assistim a les vivències d’una nena de 7 anys, Violet, filla de la madame d’un bordell conegut alternativament com “Sender Ocult de Jade” i “La casa de Lulu Mimi”. Amb noms així, és obvi que el que s’hi practica no pot ser les habituals i mecàniques habituds del sexe corsari. Les cortesanes, per a començar, són anomenades Belleses Núvol i responen a àlies tan pintorescos com Núvol Màgic, Núvol Flonjo o Núvol Rosat. El porter de l’establiment és conegut com Ou Esquerdat (sic). En aquest ambient vaporós i fantàstic, els clients estan en consonància, i es comporten com els elegants cavallers occidentals o xinesos que són. Però no tot serà tan fàcil en la vida de Violet. La vida l’expulsarà d’aquest contradictori paradís genital a altres bordells on serà ella mateixa instruïda en l’art del plaer i els seus mil mètodes: “de panxa enlaire, de bocaterrosa, asseguda, dreta, els peus repenjats a l’estómac d’ell, cames enlaire, el cavall encabritat, els brots de bambú gronxants, la tigressa que es troba amb el drac, ostres a la closca de la tortuga, totes les maneres que cinc mil anys de fer l’amor, excitació i avorriment han inventat”.
  El lector –o, més sovint, lectora- que recau en aquesta mena de llibres buscant una lectura absorbent, un paisatge exòtic i unes gotes d’atreviment moral i sensual hi quedarà ben sadollat o sadollada.
  “Em vaig quedar muda de confusió –ens confessarà la Violet en un moment donat-. No sabia què era l’amor. L’únic que sabia era que tenia una necessitat mortificant de rebre la seva atenció i la seva seguretat. Volia saber sense cap dubte que era més important que ningú en la seva vida. Com més hi pensava, més m’adonava que la mare havia dedicat més atenció a les belleses que a mi (…) Havia dedicat molta més atenció als seus clients que a cap altra cosa. Quin amor havien rebut ells que no m’havia donat a mi?”.
  Emocions simples, estil simple, filosofia simple. Òbviament, un text així no se sosté per la profunditat psicològica o la complexitat del seu llenguatge, sinó purament pel relat en si. És la història –el lacerant i deliciosament inestable “Què passarà ara?”- la que roba i pren les regnes de la nostra voluntat i la condueix on vol. I, tanmateix, això resultarà irresistible per a certa mena de devoradors de llibres, que no busquen en la literatura res molt més enllà de l’evasió i l’entreteniment. Si sou aquest tipus de client, aquest és sense cap mena de dubte el vostre negoci.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-5-14