Arguments per a després de les religions

Títol: Pasión del dios que quiso ser hombre
Autor: Rafael Argullol
Acantilado
Barcelona, 2014
81 pàgines

  Aquest llibre, que està dedicat "a los creyentes en dioses transitorios", consta de tres parts: la primera és un relat en segona persona, on l'autor apel·la al propi Crist, tot resseguint l'itinerari d'aquest fins a la mort; la segona és la confessió, en primera persona, d'un home que no és cristià i, tanmateix, es revela fascinat per la figura de Jesucrist, pel seu misteri; la tercera, finalment, fa el paper d'un apèndix documental, amb la reproducció cronològica, seguint la biografia de Jesús, d'una selecció dels quadres que l'han narrada visualment.
  Aquest és un llibre breu, però particularment intens. Rafael Argullol s'hi endinsa en un terreny que ja han sovintejat els novel·listes (com ja he explicat ací amb els casos de Saramago i Colm Tóibín). Ara ell aborda el tema des del punt de vista assagístic, i ho fa amb eficàcia i una rara intensitat. El tema és Jesucrist, ni més ni menys. Aquest "monstre" infantat a partir d'una "violació divina", aquest engendre amb "cor humà i pensaments divins". Argullol prova d'acostar-se a la seua còsmica soledat, intenta entendre'l:

"Tus enemigos te calificaban de mago impostor; tus amigos, de profeta e, incluso, de mesías. Sólo tú sabías en qué consistía el juego"

   No és aquesta, evidentment, la mirada del creient. És la mirada de l'escèptic que està convençut que "nuestra relación con lo sagrado es demasiado profunda como para ser entregada al abrazo de una religión". Allà on les religions ofereixen solucions, Argullol voldria preservar enigmes. Allà on la ideologia -el cristianisme- ha deixat de suscitar emoció, queda tanmateix el misteri d'una figura atractiva però ambígua, "un héroe, un charlatán, una sombra, un avatar". Les raons d'aquesta fascinació poden ser perfectament circumscrites dins el camp d'allò estètic:

"En ninguna otra historia legada por la mitología o la literatura un héroe sabe de antemano con tanta nitidez el dolor al que va a ser sometido y al que voluntariamente se somete. Cristo ha escrito en su espíritu todos los capítulos que le llevan a la muerte antes de vivirlos en su propio cuerpo. Esta monstruosa belleza es inexplicable"
 

  Però, sent "inexplicable", ha provat de ser explicada una vegada i una altra en la història de l'art occidental, que si ha tractat un tema amb profusió (de Quentin Massys a Piero della Francesca, de Miquel Àngel a Velázquez, de Botticelli a Bellini, de Grünewald a Rafael) ha estat el de la passió i la mort de Crist. Argullol es commou especialment davant la Crucifixió d'Isenheim, de Grünewald, on el cos de Crist és sotmés a una "convulsió brutal". A mi m'espanta especialment -com a Dostoievski- el "Crist mort al sepulcre" de Hans Holbein, on el presumpte salvador jau en una inconcebible horitzontalitat exasperada. Com explicava Sòcrates Miró en la meua novel·la El balneari, "un Crist així, el Crist vençut i humiliat de Holbein, no pot ser res més que un home". 

  Em permetré, doncs, afegir aquesta estampa torturada a la pinacoteca selecta de Rafael Argullol. Ell ha fet un petit gran llibre, un assaig per a pensar i per a pensar-se. Després de les religions, encara haurem de tractar amb els déus. I Argullol ens hi ha ofert un primer argument. 

Joan Garí