24/7/14

La persistència de l'evocació literària

Títol: Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012)
Autor: Ramon Ramon
Editorial Perifèric
Catarroja, 2014
308 pàgines


  Per què s’escriuen dietaris? És una pregunta escaient ara que Joan Borja, per exemple, acaba de publicar en 3i4 la primera antologia de dietaristes contemporanis en català, Àncora del temps. El volum revela un esforç continuat, al llarg dels últims anys, per a traslladar la vida de cada dia al paper per part d’una colla multiforme d’escriptors. El gènere atrau, això és obvi. I la nostra literatura li ret honors. Hi ha, d’alguna manera, un impuls que finalment fructifica per bastir una prosa de no ficció a l’altura de la que es fa i s’ha fet en mons molt més avançats, com ara el francès o l’anglosaxó. Prosa de no ficció? Pot passar, tanmateix, que el gènere s’empelte amb recursos pròpiament novel·lístics (veugeu la meua Història d’Amèrica en A contravent)… i deixem que es queixen els puristes. Ara mateix, fins i tot, un dels projectes prosístics més inquietants d’Europa s’edifica amb l’èxit fora mida de La meua lluita, de Karl Ove Knausgård. El noruec està escrivint una ambiciosa autobiografia en sis volums, que va començar amb La mort del pare (Min kamp, inèdit en català; en castellà a Anagrama). Per al meu gust, una extensíssima dissertació edificada massa esquifidament sobre les banalitats quotidianes. Però ha triomfat a Noruega i ara s’estén per tot el continent: la gent vol assistir a l’espectacle de la vida. Per això, més que mai, s’escriuen dietaris.
  Ramon Ramon ha sigut l’últim a pujar-se en aquest carro. I ha publicat un diari realment notori, plàstic i profund alhora, aconseguint un cert ideal d’equilibri entre fons i forma. Ramon té coses a dir sobre els llibres, els quadres, els edificis, les persones  i les músiques que se li posen al davant i ho fa amb efectisme i gràcia. No pot evitar, això sí, el filtre de la ideologia però, qui ho fa?
  Ramon Ramon és poeta i això es nota a la seua prosa. I no ho dic pejorativament, és clar: m’agraden les proses treballades, harmonioses i dúctils. “Arribem cap a les 11 del matí a Peníscola –escriu-. El dia és estival. Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”. And so on.
  Però la gràcia d’aquest dietari, més enllà de les qüestions estilístiques, és l’adopció d’un punt de vista amb què se’m fa difícil no simpatitzar. Ramon fa diverses estades a Gran Bretanya i Irlanda, seguint la seua pulsió anglòfila. Els retrats d’éssers, objectes i situacions que s’hi troba són deliciosos. A Dublín s’hostatja a casa d’un dels “Quatre de Guilford”, la colla d’irlandesos acusats injustament d’un atemptat de l’IRA que va inspirar la vigorosa pel·lícula de Jim Sheridan In the Name of the Father (1993). El seu tracte, però, no dóna massa joc.
  Més familiars són les referències a qüestions locals. Es veu incompatible amb les falles a València, a Oriola observa l’equívoc llegat de Miguel Hernández (exaltat localment entre una toponímia estrictament profeixista) i, en general, afirma preferir, als símbols d’un país, el seu paisatge.
  Com a poeta ens revela gremialismes dolorosos, com ara la severa depressió que l’assalta per no haver guanyat el premi Carles Riba (i si sabera com l’han aconseguit altres…!). Però sobretot el que li agradaria és conservar en la retina la imatge de son pare segant herba, que dóna títol al llibre. Un lligam umbilical l’hi uneix i dóna sentit a una vida evocativament literària.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.570

Cap comentari:

Publica un comentari