La molèstia de pensar

Títol: Todo lo que era sólido
Autor: Antonio Muñoz Molina
Seix Barral
Barcelona, 2013
253 pàgines

  Escrit entre Nova York, Madrid i Amsterdam, aquest assaig és una reflexió regeneracionista sobre la crisi d'Espanya o, si es prefereix, com la crisi general ha vingut a incardinar-se en la circumstància espanyola. Com tot el que escriu Muñoz Molina -un dels grans autors en castellà del nostre temps-, no es pot negligir. La pregunta que sura en aquestes pàgines és com va ser possible que el barco fera aigües i ningú -tampoc ell!- no se n'adonara. Per a Muñoz aquest és un interrogant dramàtic, per això se'n va a l'hemeroteca del diari El País i comença a bussejar en els exemplars del temps immediatament anterior a la catàstrofe. A les pàgines dels periòdics de l'any 2007 troba tot de senyals que no vam saber interpretar. Els beneficis de les empreses, de les caixes d'estalvi, el superàvit de l'Estat; la sensació de nouriquisme que envaïa el país sencer.
  Com tants altres -jo mateix-, Muñoz era dels qui tiraven el suplement Negocios del diari sense llegir-lo. Ara ha cregut veure en aquells fulls descartats els signes de tot el que ens ha passat. Ara. I després hi havia els senyals més de fons, la frase de Solchaga (segons el qual Espanya era el país on u es podia fer ric més ràpidament) als anys 90, el colossal balafiament de l'Expo de Sevilla.
  A ell li agrada observar-ho tot amb una certa distància. Des de la seua talaia novaiorquesa, Espanya li sembla un reducte tribal ple d'entusiastes per la fiesta i de nacionalistes. Aquesta doble tipologia convergeix en allò que tenen en comú tots els mals patris. Ell, al seu torn, se sent un aguafiestas i un antinacionalista de pedra picada. Quan era director de l'Institut Cervantes a Nova York va poder comprovar el mal que feien les frívoles autonomies. Hi ha pàgines impagables en aquest assaig relatant els actes que les comunitats organitzaven a la capital de la modernitat mundial... i que invariablement fruïen quasi exclusivament del públic que cada organitzador havia carrejat prèviament de l'altre costat de l'Atlàntic. La visita de Francisco Camps, per exemple, és hilarant i grotesca a parts iguals. No sé si pitjor jutja la de Pasqual Maragall, perquè a més té la gosadia de parlar en català.
  Això de l'idioma és una vella ferida en Muñoz Molina. Segons ell, el catalanisme era bo als anys del tardofranquisme, on ell mateix escoltava Al vent embadalit. Ara, en canvi, és un dels mals evidents de la pàtria. Ell, en tot cas, ni tan sols vol que el consideren andalús si ser-ne implica "beber fino bajo los toldos de una caseta y bailar sevillanas" (sic). Jo diria que hi ha moltes altres maneres de ser andalús. Fins i tot és molt raonable que Muñoz vulga ser considerat un "andaluz serio". D'aquí a pensar que una de les principals causes de la decadència espanyola és la seua diversitat interna hi ha un tros massa gran.
  Aquest és un autor, però, que és sempre agradable de llegir, fins i tot quan no hi estàs d'acord. La seua sintaxi té alguna cosa de màgica: les frases hi flueixen encadenades les unes amb les altres, com ho farien les aigües d'un riu. Hi ha com un flux de consciència en Todo lo que era sólido que constitueix també, d'alguna manera, unes memòries intermitents. "Escribo dejándome llevar", diu Muñoz Molina, i els lectors assistim a a aquest devessall de llengua ordenada amb un plaer gairebé físic.
  Com que és obvi el caràcter compromés d'aquest assaig (Molina hi demana una "serena rebel·lió cívica" per a superar l'estat actual), algú altre s'ha llançat a la palestra per a recordar que moltes de les coses que s'hi diuen ell ja les havia dites. És el cas de Fernando Savater. Tampoc es tracta, però, d'establir un rànquing a veure qui és l'intel·lectual més espanyolista de tots... La pugna estaria certament renyida. Jo, al meu torn, preferisc quedar-me amb la prosa ordenada i feliç de Muñoz Molina i amb la seua sincera intenció d'opinar més enllà dels dogmes establerts. Com tots els qui es molesten a pensar, no necessiten tindre raó sempre per a ser-nos útils.

Joan Garí

Un viatge d'anada sense tornada

Títol: Terra
Autor: David Vann
Editorial Empúries
Barcelona, 2013
Trad. d'Anna Llisterri
267 pàgines

  David Vann no deixa de sorprendre'm. Quan vaig llegir Sukkwan Island vaig escriure això:

"Si he de ser-vos sincer, aquest llibre m'ha proporcionat un plaer lector com feia temps que no fruïa. Deia la nota de contracoberta que Sukkwan Island es considerava "un dels debuts literaris més impactants de la dècada". Per una vegada, veig que la propaganda fa justícia al text en si. Un argument simple (un pare, que ha arruïnat dos matrimonis per les seues infidelitats, se'n va amb el seu fill de tretze anys a passar un any a una illa remota i deshabitada d'Alaska) està al servei d'un llenguatge precís i eixut, desproveït de qualsevol retòrica (perfectament adequat, doncs, a la vida que narra i al lloc on es desenvolupa)".

  I ara, novament, amb Terra, Vann ens planteja una història liminar que torna a posar les complexes emocions al si de la família en primer terme. En aquest cas ens conta la història de Galen, un tipus de 22 anys, encara verge, que viu amb sa mare en una gran plantació de nogueres presidida per una figuera nietzscheana (digna, en efecte, dels comentaris que el   solitari de Sils-Maria dedica a aquest arbre totèmic en Així parlà Zaratrusta). Galen llegeix Sidharta, El profeta i Joan Salvador Gavina i cova estranyes dèries místiques. Les seues lectures el convencen que aviat experimentarà una reencarnació. La mala relació amb la mare, però, el durà per altres viaranys, no menys sorprenents per al lector.
  En realitat, aquest llibre és una punyent reflexió sobre la família, sobre la caixa d'odis i de violències que també és una família. És clar que la de Galen és una mena de família "desestructurada" (que diríem ara), on l'ombra del pare absent -tan nordamericà- portarà les relacions a un punt de conflicte extremat, molt en la línia de Sukkwan Island (on era la mare l'absent, per cert). Escriu Vann: "En Galen volia estar en pau amb la seva mare. Volia estar en pau. Però tan aviat com s'hi acostava, li venien ganes de matar-la". 
  En un context així, és lògic que els esdeveniments s'acceleren i acaben portant el lector a una espiral d'odis i de violència que no espera. La família, en Terra, és una caixa mal comprimida de malentesos i herències mal païdes. Hi ha el fill i la mare, però també hi ha una iaia amb alzheimer i una tia -germana de la mare- que vol pispar-li els diners. Galen deixa de ser verge amb la seua cosina Jennifer, de 17 anys, i sa mare, que els ha pillat in fraganti, vol acusar-lo de violació. A partir d'ací revelar l'argument seria indigne...
  Les novel·les de David Vann ens submergeixen en una estranya i fascinadora reflexió sobre les relacions de les persones amb el món i amb aquells responsables directes de la seua filiació. Ara que s'ha mort Margaret Thatcher i s'ha tornat a parlar de la seua famosa frase "No existeix res anomenat societat, només hi ha individus i famílies", seria oportú adduir la reflexió de Vann en el següent sentit: si no hi ha societat, estem llestos, perquè la família és una càrrega massa letal, massa matèrica.

  "El que en Galen volia és que l'escorça [de la terra] es trenqués per poder caure per l'esvoranc, una caiguda de milers de quilòmetres fent voltes per l'espai buit cap al centre de gravetat, accelerar, i després del centre caure cap a l'escorça de l'altra banda i notar com la caiguda s'alentia a mesura que la gravetat el feia seu. Fins que arribaria al dors de l'altra banda del món i el tocaria lleugerament amb les puntes dels dits, i llavors tornaria a caure cap enrere. Els peus mai no tocarien el terra, i allò estaria bé"

  Llegir aquest llibre és fer exactament aquest viatge. Per als lectors que no hi prenguen por...

Joan Garí

  

Refutació del gran xaman sexual

Títol: Freud. El crepúsculo de un ídolo
Autor: Michel Onfray
Editorial Taurus
Madrid, 2011
Trad. d'Horacio Pons
497 pàgines

  Michel Onfray, que s'havia enfrontat a Déu al seu Traité d'athéologie (2005), ara se les heu amb el creador de la psicoanàlisi. Per a Onfray passa que, simplement, Freud ha fruit de massa crèdit durant un segle. Al capdavall, la psicoanàlisi es va proclamar una ciència, però el perspicaç assagista francés es pregunta si no serà, en realitat, un joc literari -i, més enllà, una pura superxeria.
  El que s'emprén en El crepúsculo de un ídolo és "una psicobiografia nietzscheana de Freud". El rètol té un sentit molt exacte, ja que Onfray vol demostrar, en primer lloc, que a partir de la seua pròpia experiència biogràfica Freud va extrapolar el complex d'Èdip a tota la humanitat (però era ell, i només ell, qui va desitjar sa mare i va anhelar la desaparició del seu pare). Amb la seua famosa filogènesi mitològica l'espavilat austríac ocultaria, en realitat, una ontogènesi particular. A sobre, es va preocupar a esborrar tota possible influència sobre el seu pensament. En veritat, com demostra Onfray, moltes de les intuïcions que Freud presentaria com a pròpies ja estaven presents en Nietzsche -contemporani del savi vienés. 
  Però aquest no és un llibre per a iniciats que es resolga com un duel entre especialistes. Com que la psicoanàlisi s'ha convertit ja en una vulgata incorporada al bagatge intel·lectual de qualsevol persona culta, Onfray pot dedicar-se a rebatre unes teories que s'han fet passar per científiques sense proves. En realitat, formarien part d'una psicologia literària molt enginyosa, però massa lligada als avatars de la biografia del seu creador. I a això es dedica a Onfray, a bussejar en la vida de Freud i en els seus textos (sobretot en la correspondència, on a Herr Sigmund se li escapen detalls que permeten avaluar amb justesa allò que s'oculta en la bibliografia oficial, com ara els seus sentiments envers pare i mare o la seua peculiar relació amb la seua filla Anna).
  Onfray és implacable però s'aplica a intentar demostrar tot el que predica. Al capdavall, Freud no es va estar de comparar la psicoanàlisi amb les més grans revolucions de la humanitat. La jutja un descobriment a l'altura de l'heliocentrisme de Copèrnic o l'evolucionisme de Darwin. Només hi ha un petit problema: ha curat mai algú, la psicoanàlisi? Onfray assegura que no. Freud, al seu torn, no hi estableix cap conclusió, però es cura en salut: en realitat, analitzar-se seria un procés inacabable... Tots els qui hem passat pel divan sabem bé el pa que s'hi dóna. Paraules, paraules, paraules. Un mètode enginyós però, serveix per a alguna cosa concreta? Llevat, òbviament, que sigues escriptor...
  Per això Onfray posa el dit a la nafra quan suggereix que Freud mereixia el Nobel però no el de medicina -al qual aspirava delerós-, sinó el de literatura. Al capdavall, els seus historials clínics es llegeixen com a novel·les. I què és, en el fons, la psicoanàlisi sinó un formidable gènere literari? Medicina? "El divan -rebla Onfray- és un accessori modern en el vell teatre dels curanders".
  Amb aquest vímets, és obvi que al vell Sigmund només li queda adduir el paper que va jugar la seua doctrina en la nova visió del sexe. Onfray contemporitza: coincideix que la psicanàlisi va fer que el sexe entrara en el pensament occidental "per la porta gran". Però de seguida es veu en la necessitat de recordar que Freud no volia usar les seues teories com a coadjuvants de l'alliberament sexual. A més, era misogin, homòfob i fal·lòcrata. Fins i tot la masturbació li semblava tan negativa com als vells capellans arrecerats als foscos confessionaris. Per això l'autor conclou que el pensament psicoanalític forma part de l'ontologia del pensament reaccionari que va de Maquiavel a Cioran. Era, en el fons, el que més s'assemblava a una religió -tot i ser formalment ateu-, i això explica el seu triomf.
  Anys més tard, l'anomenat freudomarxisme provarà de conjugar les teories del mestre amb els conceptes introduïts per Karl Marx. Però aquest experiment, en la mesura en què va tindre lloc en vida del venerat doctor, el va horroritzar... I és que, certament, Freud no va criticar mai als seus llibres ni Mussolini ni Hitler (per al primer tingué fins i tot algun elogi incomprensible), ni tan sols el canceller Dollfuss, creador de l'austrofeixisme. I això que era jueu...
  Massa motius per a no concloure -i així ho fa Michel Onfray- que la psicoanàlisi és un frau. I la manera que té d'argumentar-ho -implacable, raonable, exhaustivament documentada- fa difícil no estar-hi d'acord. 

Joan Garí

 
 

Memòria dels cosmopolites desarrelats

Títol: En una cambra i mitja
Autor: Joseph Brodsky
PUV
València, 2013
Trad. d'A. Torcal i S. Company
105 pàgines

  In a Room and a Half forma part del volum de proses assagístiques Less than One. En aquesta peça de sabor memorialístic, el premi nobel Joseph Brodsky evoca la vida a la casa paterna a Leningrad -és a dir, la ciutat que va començar i ha tornat a anomenar-se Sant Petersburg. El sentit del títol ve donat per un detall aclaparador: la col·lectivització de l'habitatge privat amb la revolució va provocar que la família de Brodsky -ell i els seus pares- haguera de viure en "una cambra i mitja" d'un edifici petersburgés erigit l'any 1903, la cara occidental del qual donava a la Perspectiva Liteiny.
  Tot transcorregué com en aquella inoblidable escena del Doctor Givago de Pasternak (o era David Lean?), quan el protagonista retorna a la llar familiar i troba que el seu abans luxós apartament ara acull una caterva de ciutadans, mentre els seus pares s'han vist reclosos a la biblioteca. La cambra i mitja de Brodsky és d'aquest estil i encara podien considerar-se afortunats: sent l'espai mínim vital per persona a l'URSS de 9 metres quadrats, ells tres en fruïen de 40. Un armari de dos pisos, gegantesc i acollidor, contenia totes les propietats de la família, com un ample i llòbreg subconscient col·lectiu.
  Joseph Brodsky va abandonar l'URSS l'any 1972, i es va instal·lar gairebé de seguida als Estats Units. Aviat es faria ostensible la qualitat internacional de la seua poesia. Els seus pares, però, mai van poder eixir del país. Ells havien nascut abans de la revolució soviètica, però mai parlaven davant el fill d'aquells anys -els anys d'infància i joventut, els anys de llibertat. Cada vegada que van demanar permís per anar a visitar el seu fill el permís els va ser denegat. El pare havia estat víctima d'una campanya contra els "cosmopolites desarrelats" per ser jueu. "Cosmopolita desarrelat" podria ser ben bé una bona definició per al Brodsky fill; al capdavall, l'escriptor exiliat que ha de continuar el seu ofici en un idioma estranger, que és expulsat del món de sensacions, de vivències i de records d'on de manera natural hauria de pouar la seua literatura, és un forçat ciutadà del món, que és com dir que és un tipus tristament d'enlloc.
  Per a Brodsky "allò que la memòria té en comú amb l'art és l'habilitat per a la selecció, el gust pel detall". En el fons, "la memòria s'assembla a una biblioteca en desordre alfabètic, i sense les obres completes de ningú". És a dir, un espai molt semblant a aquell armari de la cambra i mitja a la Perspectiva Liteiny de Sant Petersburg, la ciutat que tots van conéixer com a Leningrad. El que fa el poeta, en l'exercici de dolorosa rememoració que informa aquest relat, és simplement  entreobrir uns instants la porta d'aquell armari i situar-se breument en unes coordenades d'espai i de temps que ja no li són pròpies.
  Com per a tots els exiliats, els conceptes d'espai i de temps tenen un significat complex per a Joseph Brodsky. Ell ha sigut separat del seu espai temporal de manera violenta; a més. ni vol ni pot tornar, perquè sap que el temps no va cap enrere. Les coordenades s'han modificat, i qualsevol intent mental de restaurar-les en la seua composició primitiva és en va.
  El relat acaba quan Brodsky li pregunta al seu pare si els camps soviètics són pitjors que els nazis. "Quant a mi", contestarà el pare en aquella vesprada assolellada al bell mig del Jardí d'Estiu, "preferiria que em cremassen en la foguera tot d'una que morir d'una mort lenta i descobrir un sentit en el procés".
  Però el pare va morir d'una mort lenta i així la mare. ¿Algun sentit en el procés? Només, potser, el de sentir-se titelles d'aquest gran monstre anomenat Història. I quan ha menjat -a dos queixos- la Història, és el torn irrevocable de la Memòria.

Joan Garí

 

El flux de l'estil dins la memòria

Títol: L'alè, El fred i Un nen
Autor: Thomas Bernhard
Pollença, 2012
El Gall Editor
Traducció de Clara Formosa

  L'any 2008, el segell illenc Edicions del Salobre va iniciar la publicació de la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard amb L'origen, en traducció de Clara Formosa Plans. A l'any següent va sorgir el segon volum, El soterrani. Dissortadament, el projecte va quedar inconclòs. A finals de 2012, però, El Gall Editor hi va prendre el relleu i per això han pogut veure la llum els tres títols restants d'aquest fascinador calidoscopi memorialístic.
  En L’origen Bernhard escarbava en l’etapa d’escolarització, sotmés primer a l’adoctrinament nacional-socialista i després al catòlic (“a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara hi penjava una gran creu”). Com ja vaig escriure, l’escenari primordial de L'origen és l’internat de la Schrannengasse, a Salzburg. L’opinió de Bernhard a propòsit de Salzburg no té res a veure amb les postals al·lusives. “La meva ciutat natal –confessa- és en realitat una malaltia mortal”. No hi ha cap record de l’internat que el mobilitze seriosament. Es reconeix amb talent per a l’art, però sense cap interés en les nocions de disciplina que volien inculcar-li els seus mestres. L’únic que sembla acostar-lo a l’educació artística és, en realitat, l’opinió del seu avi, que l’influeix positivament.
  És la figura de l'avi la que és represa en L'alè. El ressentiment contra els pares esdevé amor i comprensió intel·lectual en braços de l'avi. "El m'havia acceptat -escriu Bernhard- quan tots els altres no m'havien acceptat, ni tan sols la meva pròpia mare, i els avantatjava a tots ells en gairebé tot, en afecte i en amor". Amb aquest avi té l'ocasió d'experimentar una llarga estada a l'hospital, que és el nucli d'aquest tercer volum autobiogràfic. A 18 anys, el jove Thomas es veu col·locat a la "sala de morir" (sic), on els malalts -tots vells, excepte ell- li semblen marionetes. Els metges incubaven unes esperances molt escasses davant el convalescent Bernhard, així que el van situar en la mateixa sala dels altres moribunds. L'experiència corprendrà l'autor, que no havia vist mai morir ningú.
  No cal dir que Thomas Bernhard va sobreviure, almenys suficientment com per a fer literatura després a partir de la vivència colpidora de la "sala de morir". Després, la vida continuarà. En El fred trobarem una nova passera hospitalària, en aquest cas al sanatori per a tuberculosos de Grafenhof. Com un altre Hans Castorp, Bernhard es veu sotmés a la tirania dels dies inacabables dels sanatoris d'alta muntanya. El que hi viu, però, no té res de màgic. El ressentiment segueix covant-se.
  En Un nen, en tot cas, hi ha un retrocés. La mirada se situa ara sobre l'infant de vuit anys que s'exercita sobre la bicicleta Steyr-Waffenrad del seu tutor (que participa en la campanya russa de l'exèrcit de Hitler). De nou Salzburg és l'escenari i, com sempre, l'estil de l'autor -contrafet d'obsessives repeticions, com imitant les giragonses reiterades de la memòria- es converteix en l'autèntic protagonista del relat. No hi busquem, en efecte, una narració a l'ús amb episodis rememorats cordialment. Bernhard es baralla amb el seu passat, protagonitza un combat mortal amb el seu jo més jove i tendre. No es pot esperar eixir indemne d'una lluita així. El que hi sorgirà no serà una amable rememoració contemplativa, sinó un formidable tour de force amb un mateix. 
  En realitat, tot el que escriu Thomas Bernhard s'assembla molt. Dir-ne "autobiografia" només a uns títols a partir del contingut dels episodis que narren és un excés. Tot en Bernhard és vida pròpia, avaluació opinativa. Tot és un flux continu d'un estil prodigiós i sempre recomençat. Com la memòria.

Joan Garí

Amb la mà dins el cul d'un brau

Títol: Memorias líquidas
Autor: Enric González
Jot Down Books
2013

  Les memòries dels periodistes solen constituir-se, la majoria de les vegades, en un recull d'anècdotes sovint considerablement saboroses. En una professió tan fragmentària, on el subjecte implicat ha de conéixer tanta gent i tocar tots els pals de la baralla, l'anècdota imposa el seu imperi per damunt de qualsevol tempteig amb la categoria. Només aquells periodistes que són també escriptors -o, millor dit, només aquells escriptors que s'han dedicat també al periodisme- ocupen les seues memòries, cas de parir-les, a construir una cosmovisió que explica l'ofici i subsumeix l'anecdotari en un projecte d'escriptura de major ambició.
  Enric González, tal com explica ell mateix en Memorias líquidas, no tenia pretensions literàries i, a més, va arribar al periodisme per casualitat. Ell, de jove, volia ser veterinari, però son pare -el conegut escriptor Francisco González Ledesma- el va convéncer per tastar la vida a la redacció. I ja no se'n va poder desempallegar.
  Certament, aviat tindria ocasió de descobrir que fer de periodista s'assembla molt a ficar la mà per dins del cul de les vaques. Només és que, en el cas del segon ofici més vell del món, sovint s'ha de descobrir, amb horror, amb repugnància i sobretot amb prevenció, que la vaca en qüestió és en realitat un toro brau. I no fa gens de goig veure enxampada la teua mà dins el cul d'un bou quan comença a bramular i llançar el cap enrere.
  A mi, personalment, aquestes memòries m'han sabut a poc. De l'home que es va saber envoltar d'una vitola llegendària i va abandonar voluntàriament la nau d'El País quan aquest periòdic estava prescindint a les braves d'una part de la seua plantilla, esperava molt més que un apressat recorregut per la seua vida professional, amb les inevitables i ja esmentades anècdotes. Fins i tot l'editorial, com volent dissuadir el lector de trobar-hi tresors que en realitat no hi són, ha disposat físicament el llibre amb una ostentació d'austeritat que s'estén fins als propis títols de crèdit, on no s'esmenta ni la ciutat on té la seu.
  Són bons motius per a què el llibre passara desapercebut, però no és menys cert que la seua lectura paga la pena. González, al capdavall, és un periodista de raça, un cul de mal seient especialitzat a posar els dits a totes les nafres. No debades el seu primer llibre va versar sobre Banca Catalana (la nafra particular de Jordi Pujol). I passarem per alt la seua lloança de la Barcelona de l'època (primers anys 80), en oposició a la Barcelunya de l'actualitat (sic). Com tots els qui enyoren la Barcelona bruta i ferotgement castellanitzada del primer postfranquisme, González només hi projecta les emocions de la seua primera joventut. Quan som joves, no li donem importància a res. El que és cutre ens ho sembla, però tirem endavant. És després, amb els anys, que allò cutre esdevé, com per art de màgia, entranyablement emocionant. I per això molts prefereixen el Raval amb pixats i caguerades de gossos a les cantonades i les putes als balcons de la Rambla abans que la Barcelona de postal apoteòsicament -i abusivament- turística d'ara mateix.
  González, fet i fet, ens va desbajocant la seua trajectòria professional. D'El Periódico a El País, sempre amb l'olor de "tabac i mala llet" de les bones redaccions d'abans. El País li proporciona un bon passar i unes magnífiques oportunitats professionals, abans que l'ERO del 2012 i la seua enemistat amb Juan Luis Cebrián el convencen que cal abandonar el barco. El llibre es clou, simbòlicament, amb la seua eixida del diari, prèvia a la incorporació actual a El Mundo.
  Hi ha fragments molt divertits en aquest llibre, com ara les impressions a la primera guerra del Golf, fabricant alcohol casolà a la terrassa de l'habitació del seu hotel. Hi ha també pàgines dramàtiques, com les viscudes a Ruanda. I hi ha, sobretot, la consciència d'un tipus que ha arribat al periodisme per a divertir-se i contar bé les coses que estaven passant. Ara que ser periodista -sobretot a la xarxa- torna a ser un ofici que cal ocultar a ta mare i cal completar fermament amb mil altres ocupacions per a poder pagar la hipoteca, González s'ha convertit en allò que li semblava la "gran cabronada" en observar-ho en Josep Maria Huertas Claveria: un símbol.
  El símbol del professional de vida arriscada davant els interessos no sempre diàfans de l'empresa que li paga. El símbol d'una època en què es podia viure bé d'escriure als periòdics, i el talent es veia sempre recompensat. Ara hem tornat de nou al principi de la pista. Vindran temps millors, supose, però caldrà veure si aquests també seran els nostres.

Joan Garí

El sexe que no gosa dir el seu nom

Títol: Una noia diferent
Autora: Ann Bannon
Editorial Labutxaca
Barcelona, 2013
Traducció de Núria Parés
291 pàgines

  Amb el rètol de "Les cròniques de Beebo Brinker", Ann Weldy, una escriptora novella arrecerada sota el pseudònim d'Ann Bannon, va publicar, a finals dels anys 50, una sèrie de novel·les protagonitzades per lesbianes. Era l'època en què els Estats Units es debatien entre la paranoia macarthista i l'enlluernament de tot el que s'esdevindria, en matèria de llibertats i de canvis socials, tot just en la dècada següent. Com l'autora repetiria amb posterioritat, no hi tenia cap pretensió literària: només volia donar solta a les emocions que l'embargaven des de feia temps, ja que ella també era una d'aquelles torbadament addictes al "sexe que no gosa dir el seu nom".
  Una noia diferent és la primera d'aquesta sèrie de quatre novel·les ja esdevingudes clàssiques, i ara recuperades pel segell Labutxaca. Resulta, però, que aquest títol acabaria sent el llibre en rústica més venut de l'any 1957 al seu país. I resulta, també, que és possible que fora escrit sense pretensions literàries, però l'estil de l'autora s'imposa pel seu maneig perfectament convincent del tempo narratiu -les pauses, les el·lipsis, els resums- i, especialment, per la seua excel·lència en els diàlegs. Sap dotar les converses dels personatges amb un efecte de versemblança molt destacat, alhora que domina tambe els canvis de to, de la lleugeresa al dramatisme.
  La història relatada és d'un convencionalisme força realista: Laura, una noia acabada d'arribar a la universitat, hi coneix la Beth. El caràcter especial d'aquesta darrera -elegant, impulsiu, popular i desvergonyit- la captiven i a poc a poc entre les dues es va covant un sentiment més enllà de la simple amistat. Tota l'estratègia narrativa està orientada a dilatar la revelació de l'amor entre Laura i Beth. Mentre el desig no es veu acomplert, el relat funciona i el lector es manté expectant. De fet, el moment de l'amor entre ambdues xiques, que s'ha avançat al principi de la novel·la, es fa esperar més de cent pàgines. L'elaboració emocional, d'altra banda, no és l'habitual en la literatura de consum on primer es va enquadrar aquesta novel·la:

  "La Laura, que era més jove, tenia l'estranya i vaga sensació que acostar-se massa a la Beth era com adorar-la, i adorar-la volia dir patir. Encara no l'acabava d'entendre, la Beth no s'adaptava a cap motlle, i la Laura preferia mantenir-s'hi a una certa distància emocional. Mai no havia conegut ningú com la Beth -ni hi havia somiat, ni havia llegit mai sobre algú com ella- i, fins que no l'entengués, li faria por"

    No es que siga una penetració psicològica inusitada, però és més del que són capaços d'expressar alguns que s'autoanomenen escriptors amb molts triennis.
  És lògic, en un altre ordre de coses, que la protagonista no s'avinga a ser "homosexual". Ella simplement es veu inundada per un devessall d'emocions a què no necessita posar nom: només canalitzar-les com cal. L'evidència, però, acaba imposant-se: "Som tan lesbianes com les dones que es veu clar que són lesbianes", diu la Beth, en un rampell de sinceritat. Però ella, precisament, no hi és un exemple massa senzill. Els seus sentiments envers Charlie acabaran produint el trencament amb Laura. En aquest punt, però, Laura ja ha assumit la seua sexualitat, i accepta naturalment que Beth preferisca un home.
  Sempla que la Beth Cullison del relat és un alter ego eficient de la pròpia Ann Weldy. Almenys podem deduir això d'algunes de les fotografies de l'època, on la Weldy apareix com la reina perpètua de la festa, sublimant amb popularitat el neguit íntim que la devia informar per dins. D'alguna manera, el seu univers em recorda el de Nada, de Carmen Laforet. També aquest clàssic contemporani fa nadar els seus personatges en un llac d'emocions, i les reservades a la protagonista tenen més a veure amb l'imaginari homoeròtic que no amb les convencionals entre ambdós sexes.
  Sembla que Una noia diferent i els altres llibres d'Ann Bannon tenien èxit perquè aunaven les lectores femenines de tendència homosexual amb el públic masculí heterosexual, àvid d'històries de dones pujades de to. I és que ja diuen que tots els hòmens som uns porcs...

Joan Garí