El flux de l'estil dins la memòria

Títol: L'alè, El fred i Un nen
Autor: Thomas Bernhard
Pollença, 2012
El Gall Editor
Traducció de Clara Formosa

  L'any 2008, el segell illenc Edicions del Salobre va iniciar la publicació de la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard amb L'origen, en traducció de Clara Formosa Plans. A l'any següent va sorgir el segon volum, El soterrani. Dissortadament, el projecte va quedar inconclòs. A finals de 2012, però, El Gall Editor hi va prendre el relleu i per això han pogut veure la llum els tres títols restants d'aquest fascinador calidoscopi memorialístic.
  En L’origen Bernhard escarbava en l’etapa d’escolarització, sotmés primer a l’adoctrinament nacional-socialista i després al catòlic (“a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara hi penjava una gran creu”). Com ja vaig escriure, l’escenari primordial de L'origen és l’internat de la Schrannengasse, a Salzburg. L’opinió de Bernhard a propòsit de Salzburg no té res a veure amb les postals al·lusives. “La meva ciutat natal –confessa- és en realitat una malaltia mortal”. No hi ha cap record de l’internat que el mobilitze seriosament. Es reconeix amb talent per a l’art, però sense cap interés en les nocions de disciplina que volien inculcar-li els seus mestres. L’únic que sembla acostar-lo a l’educació artística és, en realitat, l’opinió del seu avi, que l’influeix positivament.
  És la figura de l'avi la que és represa en L'alè. El ressentiment contra els pares esdevé amor i comprensió intel·lectual en braços de l'avi. "El m'havia acceptat -escriu Bernhard- quan tots els altres no m'havien acceptat, ni tan sols la meva pròpia mare, i els avantatjava a tots ells en gairebé tot, en afecte i en amor". Amb aquest avi té l'ocasió d'experimentar una llarga estada a l'hospital, que és el nucli d'aquest tercer volum autobiogràfic. A 18 anys, el jove Thomas es veu col·locat a la "sala de morir" (sic), on els malalts -tots vells, excepte ell- li semblen marionetes. Els metges incubaven unes esperances molt escasses davant el convalescent Bernhard, així que el van situar en la mateixa sala dels altres moribunds. L'experiència corprendrà l'autor, que no havia vist mai morir ningú.
  No cal dir que Thomas Bernhard va sobreviure, almenys suficientment com per a fer literatura després a partir de la vivència colpidora de la "sala de morir". Després, la vida continuarà. En El fred trobarem una nova passera hospitalària, en aquest cas al sanatori per a tuberculosos de Grafenhof. Com un altre Hans Castorp, Bernhard es veu sotmés a la tirania dels dies inacabables dels sanatoris d'alta muntanya. El que hi viu, però, no té res de màgic. El ressentiment segueix covant-se.
  En Un nen, en tot cas, hi ha un retrocés. La mirada se situa ara sobre l'infant de vuit anys que s'exercita sobre la bicicleta Steyr-Waffenrad del seu tutor (que participa en la campanya russa de l'exèrcit de Hitler). De nou Salzburg és l'escenari i, com sempre, l'estil de l'autor -contrafet d'obsessives repeticions, com imitant les giragonses reiterades de la memòria- es converteix en l'autèntic protagonista del relat. No hi busquem, en efecte, una narració a l'ús amb episodis rememorats cordialment. Bernhard es baralla amb el seu passat, protagonitza un combat mortal amb el seu jo més jove i tendre. No es pot esperar eixir indemne d'una lluita així. El que hi sorgirà no serà una amable rememoració contemplativa, sinó un formidable tour de force amb un mateix. 
  En realitat, tot el que escriu Thomas Bernhard s'assembla molt. Dir-ne "autobiografia" només a uns títols a partir del contingut dels episodis que narren és un excés. Tot en Bernhard és vida pròpia, avaluació opinativa. Tot és un flux continu d'un estil prodigiós i sempre recomençat. Com la memòria.

Joan Garí