El sheriff Chance i un suc de magrana

Títol: Els castellansAutor: Jordi Puntí
Editorial L'Avenç
Barcelona, 2011
133 pàgines

En el marc dels relats de recuperació de les vivències d'infància i adolescència propiciats per la revista L'Avenç (Emili Manzano, Joan Daniel Bezsonoff), Jordi Puntí trau ara a la llum una col·lecció de textos memorialístics on evoca els anys d'aprenentatge al seu Manlleu natal. Si el volum es titula Els castellans és perquè el protagonisme de la narració recau en un alter ego col·lectiu que determina les sensacions vitals de l'autor millor que cap element estrictament propi. Els "castellans" són els immigrants andalusos, extremenys o de la Castella estricta que van fer cap a Manlleu als anys 60, i en van determinar el paisatge social i arquitectònic. Puntí va nàixer l'any 1967, és a dir, dos anys més tard que jo. És per això que, moltes de les vivències que puntegen el seu relat se'm fan extraordinàriament familiars. A Borriana no era tan important l'element immigrant, almenys als ambients en què jo em movia. Quant a la resta, però, és difícil no sentir un dring de familiaritat en les històries relatives als cinemes locals, a les lectures o al descobriment de la pornografia. Encara tinc per casa una bona col·lecció de volums d'Enid Blyton i Los tres investigadores, que segur que podria rivalitzar amb la del propi Puntí. En la qüestió sexual, d'altra banda, les primeres pel·lícules classificades "S" van provocar un eixamplament decisiu de la nostra educació emocional i moral (i prepucial!). Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, que jo vaig estudiar als Salesians (Puntí, als hermanos de La Salle). És curiós, però a mitjans anys 70, en l'efervescència de la Transició, recorde perfectament dos models de professors antitètics que pugnaven per fer valdre els seus arguments en la gran Batalla d'aquells anys: l'un era don Tomàs Utrilla, un llatinista miop i irascible, ferotgement anticatalanista; l'altre era el Lluch (he oblidat el seu nom de fonts i, en tot cas, era així com el coneixíem tots), que feia de Cap d'Estudis, i adornava el seu despatx amb una senyera quatribarrada del tamany del seu entusiasme patriòtic. Davant el dilema, jo vaig optar per la tercera via: la mística del Che Guevara. Però ja llavors em queia més simpàtic el Lluch que don Tomàs. Ja escriuré de tot això, tanmateix: tornem ara amb Puntí.
Els castellans vivien al seu propi barri: Vietnam. En molts pobles els carrers reservats als forasters, sovint conlictius, rebien noms semblants. A la Vall d'Uixó, on tinc vincles laborals des de fa vint anys, una de les barriades d'immigrants s'anomena, simplement, Texas. No cal insistir en l'atractiu que devien despertar en un xaval de dotze o catorze anys llocs així. Qualsevol bordegàs amerat de pel·lícules de l'Oest esperaria, amb molt bona lògica, penetrar-hi com ho feien els homes del terratinent al carrer on els esperava el sheriff Chance (John Wayne) i els seus ajudants en Rio Bravo. La presència d'Angie Dickinson, al saloon adjacent, hi era també un al·licient formidable.
Però els castellans -ai las!- no eren el grup homogeni que semblaven als ulls infantils. Ells, al seu torn, es convertien en "los catalanes" quan tornaven als seus pobles originaris. De sobte, no eren ningú: ni d'ací ni d'allà. Van haver de triar i molts d'ells, òbviament, van passar a ser "catalans". "Els altres catalans", en expressió afortunada de Francesc Candel.
"La infantesa és una ficció", diu Puntí. En realitat, la infantesa és el punt exacte d'una dimensió on coincideixen un temps amb un espai. Totes les infanteses s'assemblen, tots els llocs són el mateix lloc -i el temps és un etern retorn. El que canvia potser és l'ordre dels factors, però aquests -els factors essencials de la vida- són sempre els mateixos: l'amistat, el conflicte familiar, el descobriment del sexe, l'angoixa i l'entusiasme davant el futur com davant un oceà il·limitadament melancòlic.
És graciós, però vaig llegir aquest llibre la tercera setmana d'aquest mes d'agost a Jerusalem (el vaig triar entre d'altres, tot s'ha de dir, perquè pesava poc a la maleta). Als carrers, podies veure tipus amb pistola al cintó i soldats amb llargues metralladores automàtiques. Només m'haguera faltat trobar-me al propi sheriff Chance entrant en algun bar a demanar un whiskey o, en el seu defecte, una sarsaparrella. En lloc d'això, un palestí sol·lícit em va preparar un suc de magrana al carrer del Barri Cristià, en la Ciutat Vella, a poques passes de l'església del Sant Sepulcre. Un maó més per a l'inacabable edifici de la memòria.

Joan Garí

La perversió de la utopia

Títol: El hombre que amaba a los perros
Autor: Leonardo Padura
Editorial Tusquets
Barcelona, 2011
765 pàgines

Que les coses estan canviant a Cuba és un fet incontrovertible, i aquest llibre en dóna fe. Publicat aquest mateix any a l'illa per la Impremta Nacional (després que Tusquets n'haguera fet l'edició internacional l'any 2009), El hombre que amaba a los perros és una corrosiva elegia entonada davant l'altar amb les cendres de la utopia comunista. L'excusa argumental és la peripècia de Lev Trotski, el company de Lenin i líder de l'Exèrcit Roig que va ser assassinat a Mèxic l'any 1940 per l'estalinista català Ramon Mercader. La novel·la, absorbent i perfectament documentada, ressegueix els passos de Trotski des que ix de la Unió Soviètica i inicia una peregrinació (Turquia, França, Noruega) que acaba a Hispanoamèrica. De seguida entra en acció, però, el complot orquestrat per Stalin per a eliminar-lo, amb la figura de Mercader, transvestit en el ciutadà belga Jacques Mornard, en primera fila. El català durà a terme l'acció per a la qual s'ha estat preparant durant anys i, com a resultat de l'assassinat, serà engarjolat durant vint anys al sistema penitenciari mexicà. L'any 1960, quan en va ser alliberat, va viatjar a la Unió Soviètica -on fou rebut com un heroi- però va acabar els seus dies a l'illa de Cuba, d'on era originària la seua mare, Caridad del Río.
La connexió cubana permet a Padura idear una trama narrativa segons la qual Iván, corrector de la revista Veterinaria cubana, coneix Mercader als anys 70, quan s'oculta en L'Havana sota una identitat falsa. Aquest acabarà contant-li la seua convulsa història, el seu trist paper de botxí/víctima al servei d'una utopia tràgicament convertida en l'escorxador estalinista. Al final, Iván morirà de resultes de la solsida del sostre del seu apartament, metàfora gens complexa de la situació d'una ciutat -d'un país, d'una ideologia- deutores del sistema que va prostituir una de les més nobles idees infantades per la humanitat. Aquest llibre tracta precisament d'això, de "cómo se había pervertido la mayor utopía que alguna vez los hombres tuvieron al alcance de sus manos".
Padura rescata, així, la figura de Trostski i, amb ell, la de tots aquells que no encaixaren en la paranoia criminal de Stalin: Andreu Nin i tots els afusellats en les purgues dels anys 30, que morien declarant (sic) el seu amor per Stalin. Una història, òbviament, que té especial sentit escrita per un cubà. Per això, supose, els 4.000 exemplars inicials de l'edició illenca de la novel·la es van esgotar de seguida, i després en circulà una edició paral·lela en el mercat negre. El valor de tot plegat consisteix a poder parlar amb llibertat del fracàs d'una utopia, i de les tràgiques conseqüències d'aquest fracàs. En paraules de Padura:
"Supe entonces que para muchos de mi generación no iba a ser posible salir indemnes de aquel salto mortal sin malla de resguardo: éramos la generación de los crédulos, la de los que románticamente aceptamos y justificamos todo con la vista puesta en el futuro, la de los que cortaron caña convencidos de que debíamos cortarla (y, por supuesto, sin cobrar por aquel trabajo infame); la de los que fueron a la guerra en los confines del mundo porque así lo reclamaba el internacionalismo proletario, y allá nos fuimos sin esperar otras recompensas que la gratitud de la Humanidad y la Historia; la generación que sufrió y resistió los embates de la intransigencia sexual, religiosa, ideológica, cultural y hasta alcohólica con apenas un gesto de cabeza y muchas veces sin llenarnos de resentimiento o de la desesperación que lleva a la huida, esa desesperación que abría los ojos a los más jóvenes y les llevaba a optar por la huida antes incluso de que les dieran la primera patada en el culo".
Requiescat in Pace, doncs.

Joan Garí

El llarg viatge

Títol: Història d’un Estat clandestí
Autor: Jan Karski
Quaderns Crema
Barcelona, 2011
Traducció de Carles Miró
559 pàgines

Per aquells atzars de la vida, la notícia de la mort de Jorge Semprún em va trobar llegint aquest llibre. Això fou el 6 de juny. Semprún tenia 87 anys. Precisament una frase seua servia de presentació a Història d’un Estat clandestí: “Karski va revelar als poderosos d’aquest món allò que el món no volia saber”. Jan Karski és el pseudònim de Jan Kozielewski i la seua fama es deu, fonamentalment, a allò que en el seu llibre ocupa els quatre darrers capítols, és a dir, el coneixement directe dels horrors viscuts al gueto de Varsòvia i en un camp d’extermini annex a Belzec. Gràcies a aquesta vivència traumàtica propiciada per membres de la comunitat jueva, Karski pot informar a les autoritats britàniques i nordamericanes que allò que més tard es coneixeria com “Solució final” (Endlösung) s’està duent a terme. Els “poderosos d’aquest món”, però, van preferir desviar la mirada, amb l’excusa que la marxa de la guerra no admetia distraccions (sic).
En realitat, aquest llibre és molt més que això. És la crònica, minuciosa i apassionada, de l’intens recorregut que du a terme Karski al si de la resistència en l’esforç per mantenir, sota l’ocupació alemanya, la “continuïtat de l’Estat polonès”. Aquesta voluntat gegantina s’activa des del moment mateix de la derrota. Justament en vespres de la invasió de setembre del 39, el jove oficial Jan Kozielewski és cridat per incorporar-se a la caserna d’Oświęcim, és a dir, la ciutat situada a la frontera de l’Alta Silèsia que els alemanys anomenaven Auschwitz. L’any 1939, la meitat de la població és jueva i l’altra meitat polonesa, però molts d’aquests darrers tenen arrels germàniques. Quan Hitler va invadir Polònia s’hi forma de seguida una cinquena columna i per això la retirada de Kozielewski i els seus conmilitons va ser saludada a trets des de les finestres de moltes cases del poble.
La derrota fou, de seguida, un tren. Entaforat dins d’un vagó quatre dies, Kozielewski té l’ocasió de captar el que serà la metàfora més sinistra de l’època, només és que encara no ho sap. El tren el porta a Rússia, a un camp de presoners. És el mateix tren que portà Jorge Semprún des de França al camp de Buchenwald (tal com narra magistralment en Le long voyage). És el tren que, en els moments inicials de l’Holocaust, s’ompli de jueus i es deixa en una via morta, fins que tothom hi és mort, i després serveix per nodrir els forns de tots els camps d’extermini. És el mateix tren i són tots els trens, perquè la logística totalitària fou, en això, perfectament diligent.
És difícil rescatar situacions concretes en aquesta vibrant història, contada amb bon estil i un gran sentit de la narració. Hi ha el brutal interrogatori de la Gestapo o les mil anècdotes de la vida clandestina, sempre amb l’alé de la mort a pocs centímetres. Hi ha també aquest moment en què l’agent Karski és enviat a Lvóv, la ciutat ara ucraïnesa però llavors polonesa, per a avaluar l’ocupació soviètica. És curiós el destí de molts llocs en aquesta vertiginosa frontera oriental. Lvóv és Lwów en polonès, Lemberg en alemany, i Lviv en ucraïnès. Tots se la disputaven, i així va anar canviant de mans. Com una altra metàfora de com les guerres –la Història!- van modelant el territori, expulsant gent –exterminant-la-, canviant topònims, arriant banderes. Testimoni extraordinari, Jan Karski va ser al bell mig de tot plegat. És hora, doncs, que li concedim l’atenció que mereix.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.417

Viatge a la complexitat

Títol: Las tribus de Israel
Autora: Ana Carbajosa
Editorial RBA
Barcelona, 2011
279 pàgines

La setmana que ve me'n vaig a Israel, així que res més oportú que documentar-s'hi una mica. La periodista Ana Carbajosa ha fet, en aquest país, el que a mi m'agrada fer exactament: viure i contar-ne històries. Des del 2008 resideix a Jerusalem. En podria haver tret la imatge de la "ciutat de fanàtics" a què es refereix Amos Oz, però ha anat més enllà. Ha intentat comprendre. Viure a Jerusalem i no intentar comprendre deu ser una de les sensacions més tristes i abassegadores del món. En tot aquest temps, Carbajosa ha indagat amb paciència dins els estrats de la societat jerosolimitana. Ha anat a les cases dels ultraordoxos, els addictes a la Càbala, capaços d'ocupar-se mesos en l'estudi d'una sola paraula. Ha assistit, així, a la paradoxa de com l'Estat d'Israel ha de tolerar al seu si un nombrós grup de persones que no hi creuen. Són els haredins, antisionistes viscerals, que no tenen televisió, ni poden anar al cinema o als bars. Tampoc fan el servei militar (que a Israel és una mecanisme bàsic de socialització i nacionalització) ni treballen però -atenció- deixen que ho facen les dones per ells. Paradoxalment, la dona haredí, que ha de fer vida separada de l'home, ofereix una imatge tan penosa com la dona àrab, oculta sota cinquanta mil vels. No cal confondre, però, aquests jueus ultraortodoxos amb els hebreus ortodoxos, nacionalistes religiosos partidaris acèrrims de l'Estat d'Israel i dels seus símbols.
Precisament si els haredins són la cara d'aquesta moneda anti-sistema, els jueus d'origen àrab en són la creu. Com que l'elit del país està formada per jueus askenazites (de pell blanca i d'ascendència europea), els mizrahim (jueus procedents de països de l'Orient Mitjà) es veuen sovint discriminats. El súmmum de la discriminació, però, està reservada per als pàries: els palestins que viuen dins les fronteres d'Israel. Aquests àrabs israelians són vistos amb suspicàcia pels hebreus. Tenen problemes per a accedir a la vivenda o per a circular lliurement. Demogràficament, però, són el grup més puixant (tant com els haredins, a l'altra banda de l'espectre social), i això planteja interrogants per al futur.
Es podria pensar que els jueus mizrahim haurien de veure amb simpatia els àrabs israelians. En realitat, els odien profundament. La dreta del país (el Likud) sol comptar amb el suport dels mizrahim, mentre l'esquerra s'ha nodrit tradicionalment dels jueus askenazites.
I fora d'aquest univers, tan lluny i a la vegada tan a prop, hi ha els palestins, els altres habitants històrics de la Terra Promesa. Sense palestins, Israel seria un país més, una fèrtil i desenvolupada democràcia enmig de les autocràcies àrabs de l'Orient. Però els palestins també hi són. I Israel no sempre s'hi comporta correctament. Curiosament, l'exígua minoria dels pacifistes israelins (aquells que protesten i lluiten contra el tracte dispensat als palestins) està formada en gran part per jueus -i, més concretament, jueves- askenazites descendents de supervivents de l'Holocaust. Aquests supervivents no ho van tindre fàcil els primers anys, quan el nou Estat els considerava febles i no veia que encaixaren en la propaganda oficial. Ara, però, són reverenciats i escoltats... de no ser que alcen la veu en favor dels drets dels palestins.
I tot això, senyores i senyors, és Israel. Comprendreu l'excitació que em suposa visitar un país així, d'una complexitat enervant i fascinadora. Faré una marrada per Istanbul i després volaré cap a Jerusalem. Espere trobar un país a l'altura de la seua intransferible llegenda.

Joan Garí

La riota universal

Títol: Que comenci la festa
Autor: Niccolò Ammaniti
Angle editorial
Barcelona, 2011
344 pàgines

L'espectacle italià, protagonitzat per l'inefable senyor Berlusconi, sembla no voler aturar-se -encara. No cal riure massa alt, però, perquè al País Valencià hem tingut el nostre berlusconiet fins ara mateix. Cap altra cosa era Francisco Camps, un tipus que no buscava xiquetes per endur-se al llit, però era l'única cosa lletja que no feia. I ha hagut de dimitir ell, per cert, no l'hem tirat nosaltres a gorrades de la trona. Ha mort -com Franco- al llit. Diuen que quan els electors donen suport a figures com aquestes és perquè es constitueixen en autèntics espills d'ells mateixos. Els italians i els valencians tenen molts motius per a votar líders corruptes, facinerosos, insolvents i alienats. És com votar a l'oncle bala perduda, al tiet fadrinot que ens du de cap, però ens fa riure tant...
Niccolò Ammaniti només ha hagut d'eixir als carrers de Roma (on va nàixer l'any 1966), respirar fondo, i després posar-se a escriure. Hi ha llibres que retraten un país i un moment anímic dels seus ciutadans sense necessitat d'esmentar cap nom propi massa revelador. Che la festa cominci és un d'aquests llibres. L'argument ens parla d'un ricatxo, constructor de maneres tèrboles, que organitza una fastuosa festa al cor de Roma, al parc de Vil·la Ada (una antiga propietat comunal que ha adquirit a colp de talonari). Hi faran cap els representants més rutilants de l'estrellat del país: escriptors, futbolistes, cirurgians, actrius, figures de la televisió... Ningú vol perdre's la festassa de Sasà Chiatti, que és el nom de l'amfitrió. D'entre tots aquests, destaca l'escriptor Fabrizio Ciba, un triomfador acomplexat i amb mala castanya -una barreja de Francisco Umbral i Arturo Pérez Reverte- que vol escriure "la gran novel·la italiana" que la crítica diu que falta i que acabarà robant a una vella glòria en el fragor del caos en què es converteix l'esdeveniment. El caos és induït: els membres d'una secta satànica hi acudeixen al reclam de sacrificar una cantant acabada de convertir al papisme.
Tot molt delirant, tot molt truculent, tot molt divertit i tot molt malvat. Ammaniti retrata una civilització esgotada i fàtua, un món decandent on els diners i l'apariència són l'única cosa important. Al capdavall, Sasà Chiati, un self-made-man a la italiana, no cal que ens recorde a Berlusconi. De Chiatis hi ha a tot arreu: ¿quants no n'haurem tingut al País Valencià en els anys del boom immobiliari? Tots aquests tipus a dalt dels seus iots, dels seus 4x4, dels seus jets privats, amb els seus polítics de capçalera rient-los les gràcies i legislant-hi a cor què vols, encara esperen el seu Ammaniti. Personalment, vaig provar de retratar les beceroles d'aquest món -coincidint amb el regnat de l'inigualable d'Eduardo Zaplana- en la novel·la La balena blanca i els lectors jutjareu fins a quin punt ho vaig aconseguir.
El luxe desmesurat, l'ambició viscosa, el culte destrellatat a l'apariència: tot això acaba resolent-se sempre, literàriament, en el camp de l'humor més salvatge. Aquests tipus, en definitiva, ens roben i insulten la nostra intel·ligència, però no tenim millor manera de venjar-nos-en que convertir-los en la riota universal. Que és precisament l'única cosa que no suporten. Doncs que es foten.

Joan Garí

El llibre de mai

Títol: La trilogia de la nit
Autor: Elie Wiesel
Editorial Columna
Barcelona, 2009
Traducció de J. Mateu i M. Llopis
345 pàgines

L'any 1958, Elie Wiesel va publicar a França La nit, el testimoni de la deportació de la seua família a Auschwitz en 1944. Els Wiesel vivien a Siguet, una localitat romanesa que va pertànyer a Hongria. Ell fou l'únic de la família a sobreviure. Quan va voler contar la seua experiència, però, es va trobar amb la indiferència quan no l'hostilitat d'un món -la postguerra europea- que no volia saber gaire -que no volia saber res- de les penalitats viscudes de l'horror supernumerari, de l'atrocitat encara en carn viva. El seu llibre, doncs, va obtenir un eco somort. L'havia escrit originàriament en jíddish, però el va traduir al francés per a obsequiar-lo al món. I el món li va pagar amb una educada indiferència.
Anys després, el llibre es reeditaria. A La nit seguirien L'alba i El dia, que ja no són exercicis memorialístics, sinó novel·les on reprén la seua peripècia vital sota el signe de la ficció. L'alba narra la història d'un membre d'un grup terrorista jueu a la Palestina anterior a la formació de l'Estat d'Israel. El dia, al seu torn, sorprén el mateix personatge a Nova York, on és ja un periodista que prova de fer una vida normal carrejant a sobre la ferida inestroncable del que ha viscut sota el hitlerisme.
Dels tres llibres, és obvi que La nit és el més colpidor. També és el més senzill, narrativament parlant -ja que no moralment. És una història que hem sentit massa vegades, un relat que no sembla aportar res de "nou": l'arribada dels nazis i els gendarmes hongaresos a un poble de majoria jueva, l'obligació de deixar-ho tot i pujar a un vagó de bestiar amb destinació desconeguda, la incredulitat dels vells i l'estupefacció dels joves, l'ingrés en Birkenau, les xemeneies al fons escopint parracs de vida en forma de fum, la rutina del camp, la mort.
Em preguntareu, potser, per què seguir llegint aquesta mena de relats. M'agradaria saber contestar-vos. No ho sé. Hi ha, potser, un aspecte de solidaritat bàsica, i la consideració que, aquests jueus de la Shoah, són els nostres autèntics ancestres. Com a europeus, no podem deixar de mirar-nos en aquest espill convuls. I després, també, la creença que en cap altre lloc es pot assistir al sentit exacte del que significa la memòria (en la vida i en la literatura). D'una manera o altra, la història és ací per a què nosaltres la fem nostra -i procurem que no s'oblide.
Diu Wiesel: "Si en tota la meva vida només hagués pogut escriure un llibre, hauria estat aquest". I per què?, afegeix. "¿Per no tornar-me boig o, al contrari, per tornar-m'hi i poder entendre millor la bogeria, la gran, la terrorífica, la que en altre temps havia fet irrupció en la història i en la consciència d'una humanitat que oscil·la entre el poder del mal i el sofriment de les seves víctimes?". Difícil respondre també a això. En el fons, ell sap que "només els qui han conegut Auschwitz saben el que era. Els altres no ho sabran mai". En una situació així, no es pot callar i, tanmateix, és "impossible" parlar...
El jove i pietós Elie, tan aficionat a la sinagoga, perd de sobte la fe en Déu enmig dels filferros de Birkenau. És difícil haver conegut el doctor Mengele -haver escapat del seu dit selectiu- i seguir creient en la bondat d'un ésser superior. La mare i les germanes ja han mort. El pare i ell són destinats a Buna, un subcamp d'Auschwitz també anomenat Monowitz (el lloc on va estar reclòs Primo Levi, i tants altres). Quant els russos s'hi acosten, són evacuats -primer a peu i després en tren- cap a Buchenwald (el camp de Jorge Semprún, i de tants altres). El pare hi mor de disenteria, al gener del 45. El fill no pot reprimir una intensa sensació de culpa per haver desitjat que aquesta mort acabara produint-se per no haver de sentir-se responsable a tothora del vell. Al final, ja alliberat, Elie es mira en un espill i hi descobreix el cadàver que no l'abandonarà ja mai: ell mateix.
I si aquesta narració vos sembla massa vista, massa vegades contada, llavors busqueu un altre llibre. Hi ha més llibres que llonganisses. I dies també -o això diuen.

Joan Garí

La venjança de la llengua viva

Títol: Això del Català
Autor: Albert Pla
Edicions 62 labutxaca
Barcelona, 2011
262 pàgines

Albert Pla fou, durant un quart de segle, el gran guru lingüístic del diari Avui. En l’actualitat (des del 2010) és el màxim responsable dels mateixos assumptes al diari Ara, un mitjà nascut en plena crisi econòmica que ha protagonitzat la història d’èxit més estimulant, en relació a l’impacte mediàtic de la llengua catalana, dels últims temps. Amb aquest currículum, és obvi que les seues opinions sobre la matèria que l’ocupa no poden deixar ningú indiferent. Pla sap del que parla i les conviccions que hi modula estan pensades i repensades, lluny de qualsevol efectisme improvisador o tacticisme del curt termini.
Això del català és el resultat de tots aquests anys de reflexionar en veu alta sobre la llengua i de buscar-hi solucions pràctiques a problemes concrets. El llibre du com a subtítol un interrogant que és tota una declaració d’intencions: “Podem fer-ho més fàcil?”. Pla parteix de la constatació que la nostra llengua té dificultats per a imposar un estàndard viable. Com altres autors, aquest creu que Pompeu Fabra hi va fer una feina molt destacada, però que la praxi institucional subsegüent (amb la secció filològica de l’IEC com a vòrtex del problema) ha entrebancat una consolidació efectiva de l’estàndard a partir de “l’ús genuí més estès”.
Albert Pla identifica el conflicte en la voluntat institucional de patrocinar un estàndard “composicional” (únic per a totes les varietats dialectals). Segons ell, això és “d’una ingenuïtat comparable a l’ideal esperantista tan en voga a principis del XX”. Sense poder polític per a imposar una normativa unitària no es pot inculcar un únic estàndard per a tots els parlants del català. Per això Pla advoca per un model d’estàndards autònoms i, més enllà (usant el terme de Carod Rovira), una normativa “postnacionalista”. La qual cosa legitimaria, per exemple, la tasca regionalitzadora de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El que vindria a dir aquest autor, doncs, és que el famós consell de Pompeu Fabra als valencians i als balears a la revista Nostra Parla (1918) s’hauria d’aplicar, també, als propis catalans. Que cada territori, doncs, dispose un estàndard el més acostat possible a la parla real de la gent real. I després, com diria Pompeu Fabra, “sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d'una sola llengua literària”.
Aquesta música –és la meua opinió- no sona malament. Caldria comprovar, en tot cas, què va dient la lletra de la cançó. Pla fa algunes propostes concretes, com acceptar el lo neutre, substituir li ho i li’n per l’hi i n’hi, simplificar l’ús de la dièresi, prescindir de la distinció entre per i per a davant infinitiu o eliminar l’excepció de no apostrofar l’article femení la davant i o u àtona. Algunes d’aquestes propostes (l’hi i n’hi, per/per a) estan pensades per a Catalunya; les altres, per al conjunt de l’idioma.
En realitat, orientar-se cap a la llengua viva sempre és un encert (ja ho era en temps de la Verinosa llengua). El problema, però, és un altre. Al País Valencià, per exemple, moltes empreses ofereixen versions d’impresos i de webs en “català” (estàndard IEC) i en “valencià” (estàndard AVL). Així ho vaig denunciar en un article al diari Levante, sense pràcticament cap eco. No és la normativa el problema, sinó l’univers simbòlic. I contra això, ¿què més podem fer?

Joan Garí

El Temps, núm. 1413