Viatge a la complexitat

Títol: Las tribus de Israel
Autora: Ana Carbajosa
Editorial RBA
Barcelona, 2011
279 pàgines

La setmana que ve me'n vaig a Israel, així que res més oportú que documentar-s'hi una mica. La periodista Ana Carbajosa ha fet, en aquest país, el que a mi m'agrada fer exactament: viure i contar-ne històries. Des del 2008 resideix a Jerusalem. En podria haver tret la imatge de la "ciutat de fanàtics" a què es refereix Amos Oz, però ha anat més enllà. Ha intentat comprendre. Viure a Jerusalem i no intentar comprendre deu ser una de les sensacions més tristes i abassegadores del món. En tot aquest temps, Carbajosa ha indagat amb paciència dins els estrats de la societat jerosolimitana. Ha anat a les cases dels ultraordoxos, els addictes a la Càbala, capaços d'ocupar-se mesos en l'estudi d'una sola paraula. Ha assistit, així, a la paradoxa de com l'Estat d'Israel ha de tolerar al seu si un nombrós grup de persones que no hi creuen. Són els haredins, antisionistes viscerals, que no tenen televisió, ni poden anar al cinema o als bars. Tampoc fan el servei militar (que a Israel és una mecanisme bàsic de socialització i nacionalització) ni treballen però -atenció- deixen que ho facen les dones per ells. Paradoxalment, la dona haredí, que ha de fer vida separada de l'home, ofereix una imatge tan penosa com la dona àrab, oculta sota cinquanta mil vels. No cal confondre, però, aquests jueus ultraortodoxos amb els hebreus ortodoxos, nacionalistes religiosos partidaris acèrrims de l'Estat d'Israel i dels seus símbols.
Precisament si els haredins són la cara d'aquesta moneda anti-sistema, els jueus d'origen àrab en són la creu. Com que l'elit del país està formada per jueus askenazites (de pell blanca i d'ascendència europea), els mizrahim (jueus procedents de països de l'Orient Mitjà) es veuen sovint discriminats. El súmmum de la discriminació, però, està reservada per als pàries: els palestins que viuen dins les fronteres d'Israel. Aquests àrabs israelians són vistos amb suspicàcia pels hebreus. Tenen problemes per a accedir a la vivenda o per a circular lliurement. Demogràficament, però, són el grup més puixant (tant com els haredins, a l'altra banda de l'espectre social), i això planteja interrogants per al futur.
Es podria pensar que els jueus mizrahim haurien de veure amb simpatia els àrabs israelians. En realitat, els odien profundament. La dreta del país (el Likud) sol comptar amb el suport dels mizrahim, mentre l'esquerra s'ha nodrit tradicionalment dels jueus askenazites.
I fora d'aquest univers, tan lluny i a la vegada tan a prop, hi ha els palestins, els altres habitants històrics de la Terra Promesa. Sense palestins, Israel seria un país més, una fèrtil i desenvolupada democràcia enmig de les autocràcies àrabs de l'Orient. Però els palestins també hi són. I Israel no sempre s'hi comporta correctament. Curiosament, l'exígua minoria dels pacifistes israelins (aquells que protesten i lluiten contra el tracte dispensat als palestins) està formada en gran part per jueus -i, més concretament, jueves- askenazites descendents de supervivents de l'Holocaust. Aquests supervivents no ho van tindre fàcil els primers anys, quan el nou Estat els considerava febles i no veia que encaixaren en la propaganda oficial. Ara, però, són reverenciats i escoltats... de no ser que alcen la veu en favor dels drets dels palestins.
I tot això, senyores i senyors, és Israel. Comprendreu l'excitació que em suposa visitar un país així, d'una complexitat enervant i fascinadora. Faré una marrada per Istanbul i després volaré cap a Jerusalem. Espere trobar un país a l'altura de la seua intransferible llegenda.

Joan Garí