Amb amor i (sobretot) amb ironia

Títol: Les paraules són pedres
Autor: Carlo Levi
Editorial L’Avenç
Barcelona, 2011
Traducció de Teresa Muñoz Lloret
175 pàgines

Viatjar és bonic –és estimulantment necessari-, però a hores d’ara constitueix una activitat tan perillosament buida de contingut que ens pot fer caure en la melancolia. Viatjar, ara mateix, és aspirar a viatjar. S’aspira a coses que no es troben fàcilment a l’abast de la mà. Viatjar és penetrar en l’ànima dels llocs on s’acudeix, i no implica necessàriament un gran allunyament físic. Es poden fer viatges en un entorn reduït, a pocs metres de ta casa, mentre que, a la inversa, podem desplaçar-nos centenars de quilòmetres i no fer res més que passejar la nostra ignorància essencial en un entorn més o menys exòtic. No ajuda gens, és clar, el fet trist que tot exotisme, avui dia, forme part d’una calculada operació comercial. ¡Quants incauts no se n’han anat a l’altra punta del món per a fer i trobar les mateixes coses que fan i troben cada dia al seu domicili habitual!
No dic que ja no pague la pena temptejar el viatge. Dic simplement que no és fàcil, que s’ha de forçar la voluntat fins a límits ferruginosos, que s’ha d’obviar l’edulcorada parafernàlia que ens sedueix i ens promet sensacions impossibles amb esforços lil·liputencs. El negoci del “turisme” ha arribat a un punt que ja no cal anar-se’n als grans viatgers del passat per a horroritzar-se amb el que hem perdut; basta considerar textos que no tenen ni mig segle per a constatar el décalage. Les paraules són pedres és un bon exemple.
Quan Carlo Levi enceta el seu projecte –relatar la vida siciliana dels anys 50- encara no s’ha sentit parlar d’un terme com “globalització”. Una illa encara és una illa. Sicília és el contraparadís on actors immemorials –els desposseïts, la màfia, els emigrats, un volcà- teixeixen la història a la vista de qui vulga –i s’atrevisca- a observar. Amb un estil poètic, vigorosament concís, i una eficàcia periodística, Levi relata successives incursions al cor de la gran illa. “Amb amor per tot allò que és humà”, suggereix Vincenzo Consolo a la introducció del volum, però també amb una punxant ironia. No és que la ironia siga necessàriament incompatible amb l’amor; sovint, però, són aigua i oli i la mescla és un delicat equilibri de contraris.
Les vivències s’hi van engalzant: la tornada a Isnello de l’alcalde de Nova York, Vincent R. Impellitteri, fill d’emigrants sicilians; la visita a les mines de sofre de Lercara, la pàtria de Lucky Luciano i també del sindicalisme local; la col·lecció de mòmies del cementeri dels Caputxins o el mercat de la Vucceria de Palerm; el pas per Aci Trezza, l’aspre escenari de La terra trema de Visconti. En cada lloc hi ha un motiu per a constatar que el pintoresquisme no és sinó el resultat de la misèria i la degradació. Però –per sort- encara no hi ha turistes.
En una cantonada d’Isnello, l’autor contempla una frase de Mussolini: “Els pobles amb els bressols buits no tenen dret a l’imperi”. I conclou: “Els bressols d’Isnello no són buits, ben al contrari: els carrers són plens a vessar de criatures; però l’imperi ja no és (no ha estat mai) sinó un desig de fugida basat en una esperança màgica, en un ritual propiciatori infantil”.
El desig de fugir, l’obligació moral de constatar-ho. Ara que ja som en l’imperi global, els desposseïts desborden els bressols, i ens fan així de fons per a les nostres fotografies-souvenirs. Caldria tornar a viatjar però, on?

Joan Garí

El Temps, núm. 1406

Feliç com Déu a França

Títol: La muerte de Montaigne
Autor: Jorge Edwards
Editorial Tusquets
Barcelona, 2011
289 pàgines

Feia temps que no m'ho passava tan bé llegint un llibre. Probablement perquè tracta de Montaigne i, més probablement encara, perquè s'adiu tant amb el meu propi projecte literari. Resulta ben curiós, a més, que un escriptor xilé se senta tan íntimament al·ludit per l'obra del provecte Senyor de la Muntanya. A les costes de Xile -"l'últim Occident", segons Góngora- les pàgines lluminoses de Michel Eyquem arriben esmorteïdes però intactes, bellament farcides de suggeriments infinits. I allí mateix en replega l'eco Jorge Edwards, diplomàtic i escriptor, memorialista i polemista infatigable.
Edwards confronta la vida i la mort de Montaigne amb la seua pròpia existència, habitant inquiet de la costa central xilena, a la vora d'un cementeri -el de Zapallar- que és el cementeri marí de Paul Valéry i que són tots els cementeris. Edwards reconeix en Montaigne el fundador de la raça dels escriptors que ens prenem a nosaltres mateixos com a matèria dels nostres llibres, i aconseguim així escriure, des de l'espill propi i intransferible, per a la humanitat sencera (aquella que cada home porta inscrita en la seua condició individual, segons va deixar dit el mestre).
M'agrada la manera en què l'autor de Persona non grata aborda la biografia del gran assagista. En focalitza un moment privilegiat: l'any en què el vell escriptor coneix Marie de Gournay. Això fou el 1588, en la mateixa època que Cervantes -un altre gegant- és empresonat per la seua mala praxi burocràtica en els preparatius de l'Armada Invencible. Montaigne viu en un temps terrible, mentre França es dessagna en la lluita entre un nord catòlic i un sud hugonot. Eyquem, però, du a terme el miracle d'estar a bé amb els uns i amb els altres, la qual cosa no volia dir res més que ser mirat amb sospita per ambdós bàndols. Era, de fet, bon amic d'Enric de Navarra, l'hugonot/protestant que seria el primer Borbó regnant a França, prèvia conversió al catolicisme. Ell és l'autor, segons la llegenda, d'una frase de cinisme afuat: "París ben bé val una missa".
Enmig de tanta passió inútil, Montaigne escriu a la seua torre, envoltat pels seus llibres i amb la vista fugisserament fixada en els adagis llatins i grecs que es va fer gravar a les bigues del sostre. Quan coneix Marie encara no és un home completament derrotat per l'edat, així que Edwards fantasieja sobre quina mena de relació degueren menar aquests dos. Marie de Gournay seria, amb el temps, editoria i divulgadora de l'obra del mestre, no sense aspectes polèmics. Montaigne va escriure un elogi de la seua jove admiradora, que consta així en l'edició de la seua obra del 1595 (pòstuma):
"M'ha agradat publicar en diversos llocs l'esperança que tinc de Marie de Gourmay le Jars, la meua filla d'aliança, per la qual sent un afecte més que paternal, i que guarde en el meu retir i la meua soledat com una de les parts millors del meu ésser. No mire res més que ella al món. (···) El judici que féu dels primers Assaigs, dona com és i en aquest segle, i tan jove, i sola al seu país, com també l'extraordinària vehemència amb què m'estimà i desitjà trobar-me durant molt de temps per l'única estima que tingué de mi en llegir-me, abans d'haver-me vist, és una particularitat de molt digna consideració" (cite per la traducció de Vicent Alonso, Assaigs, volum II, p`540, n. 82).
Em solidaritze totalment, d'altra banda, amb la descripció que fa Edwards dels problemes que tingué per a visitar la torre de Montaigne. Per increïble que resulte, la morada espiritual d'una glòria absoluta de les lletres franceses i universals és un lloc incògnit i de dificilíssim accés, camuflat entre vinyes i castells al bell mig del Perigord. Jo hi vaig passar uns dies meravellosos al Relais de la Renaissance, una coqueta casa d'apartaments rurals regentada per una parella alemanya, Inge von der Ley i Anton Kellner. Saint Michel de Montaigne -que així es diu el poble- és una aldea de poc més de cent habitants, on no falta un monòlit de "Morts pour la france" i una església amassonada i silenciosa. A la torre de Montaigne no queda res del seu contingut originari, ni mobles ni llibres. Ara és propietat d'una terratinent a qui vaig tindre el gust de conéixer, Madame Mähler Besse. I el país, tot al voltant, és d'una bellesa profitosa i punyent.
Jorge Edwards sospita que Montaigne es degué sentir morir quan va perdre el desig de llegir. És probable, però, que quan va sentir l'alé podrit de la dama de la dalla, l'assagista li escopira a la cara la seua expressió favorita, aquella amb què se situava enfront de les coses del món amb un escepticisme insubornable: "Je m'abstiens". Madame Mähler Besse es va sorprendre relativament quan li vaig explicar, en el meu millor francés, que escrivia assajos en llengua catalana. Madame Mähler Besse és una viuda rica que podria ser Marie de Gournay a les velleses, quan tot el que abelleix en les nits fredes d'hivern és posar-se a llegir Montaigne a la vora de la llar de foc amb una ampolla a prop de vi negre del país. "Feliç com Déu a França", diu una dita local. Doncs així em vaig sentir jo a Saint Michel de Montaigne.

Joan Garí

La novel·la de la vida

Títol: Quan Kafka feia furor
Autor: Anatole Broyard
Editorial 3i4
València, 2011
Traduït per Jordi Cussà i Anna Camps
183 pàgines

L'editorial 3i4 enceta una nova col·lecció de caràcter memorialístic -"Empremtes"- amb dos títols: Adéu, Alexandria, d'André Aciman i Quan Kafka feia furor, d'Anatole Broyard. Avui parlarem d'aquest segon volum. Broyard (1920-1990) va ser una de las grans figures de la cultura periodística nordamericana. Durant divuit anys va escriure al The New York Times, i amb això està tot dit. En aquest llibre, però, es remunta a la seua època de formació, l'any 1946, quan era un xicot que, amb la guerra mundial acabada, s'instal·la al Greenwich Village de Nova York. Aviat descobrirà que el Village es disposava a convertir-se en un nou París als anys vint, i ell era al seu bell mig.
Era difícil, quan ja es formava part del paisatge, resistir-se a algunes de les temptacions que oferia aquell barri en aquell moment. Broyard fa el que feien tots: se'n va a viure amb una pintora estrafolària (Sheri Martinelli) en un apartament atrotinat del carrer Jones i, tot seguit, es matricula a la New School for Social Research, aprofitant la generosa assignació governamental. Amb Sheri descobrirà el sexe com un sublim i desesperat exercici sintàctic ("feia l'amor igual com parlava: esmicolant la gramàtica i els ritmes") i a la New School va tractar tots aquells brillants professors que havien fugit de Hitler "en el mateix vaixell que els psicoanalistes". Alguns el van impressionar fermament, com l'Erich Fromm que acabava de publicar La por a la llibertat, "un d'aquells himnes del pessimisme líric en què s'especialitzen els alemanys". Per a completar la seua formació, només li haguera faltat fer-se comunista, però hi refusà: la doctrina de Marx li semblava "una pugna sense interès contra la realitat".
Encarrilat en l'ona del moment, aviat completarà la seua formació biogràfica amb dos experiències també ineludibles: psicoanalitzar-se i obrir una llibreria. El divan li és útil no en tal que experiència mèdica, sinó estrictament poètica: deixa clar d'entrada a l'èmul de Sigmund Freud que "no volia discutir la meva vida amb ell com un pacient parlant amb un analista sinó com si fóssim dos crítics literaris discutint una novel·la". I què millor, doncs, per a completar la novel·la de la vida que posar-se a vendre llibres en una lliberia: "Nosaltres no ens limitàvem a llegir llibres, ens hi transformàvem (...) Per a nosaltres els llibres eren el que les drogues van ser per al jovent dels anys seixanta".
Podrit de literatura, Broyard acabarà abandonant la Sheri quan s'adona que "érem com un relat d'un novel·lista jove influït per Kafka". És conscient, però, que amb ella -i amb els alemanys de la New School i els toms primorosos de la llibreria- ha viscut la millor etapa de Nova York, aquella en què el jovent se n'anava al Village com qui se'n va a un altre país, o a un estrat recòndit d'ells mateixos. Sheri, al capdavall, li va oferir el seu cos com un camp de batalla on exercitar el seu valor, i això, en una època de fosca repressió (com una Edat Mitjana en relació al Renaixement que es produiria als anys seixanta), era un do del cel.
Precisament les últimes reflexions del llibre són sobre les vivències sexuals a l'Amèrica de la postguerra. "La part més trista del sexe en aquells temps era el silenci -confessa Broyard-. Els homes i les dones encara no havien après a parlar entre ells de manera natural. Les noies estaven educades per escoltar. Esperaven que la història els donés permís per parlar. Vivien una existència plena d'esperes: esperaven que un home els demanés per sortir, que arribés a l'orgasme, que s'hi casés o les deixés. Aquell silenci era una altra forma de virginitat".
Paràgrafs magnífics com aquest darrer donen el to d'un llibre de qualitat més que excel·lent, dissortadament interromput en la seua redacció per la malaltia que duria el seu autor a la tomba. El miratge d'aquells anys -el pròleg de la gran simfonia que s'aveïnava- retorna amb la prosa quirúrgicament precisa d'Anatole Broyard i ens fa somiar en una època on ser jove i estimar la literatura era una manera de sentir-se indestructible. Bellament indestructible.

Joan Garí

El compromís amb la realitat

Títol: Rates al jardí
Autor: Valentí Puig
Edicions 62
Barcelona, 2011
130 pàgines

En un temps on el que sol circular pel bigarrat univers dels mitjans de comunicació són aquests individus una mica asilvestrats que s’autoidentifiquen amb el rètol de “dreta sense complexos” (sic), és un plaer llegir a tot un senyor de les lletres, un conservador d’estil britànic –educat i flegmàtic- com Valentí Puig. L’ocasió és ara la publicació d’un dietari original de l’any 1985, Rates al jardí. L’obra manté una continuïtat temporal i estilística amb els dos dietaris anteriors de l’autor, Bosc endins (publicat el 1982, però escrit entre 1970 i 1979) i Matèria obscura (que va veure la llum el 1991, amb notes datades entre 1980 i 1984).
Jo el veig a la manera birtànica, però l’autor es mira a l’espill i hi sorprén un gaullista en aquest costat dels Pirineus, més atent a l’honor del curs de les coses que a les servituds simbòliques. No caldria esprémer excessivament en aquest llibre, tanmateix, la clau ideològica. No és el conservador instintiu el que s’hi retrata –que també-, sinó sobretot el fadrinango, el vieux garçon torbat “per una periòdica temptació de gresca”. L’home que es gasta l’herència de la mare en beguda i putes ens ensenya la ferotgia d’un horitzó vital on no cal fer-se il·lusions: la llibertat és jaure nu i espatarrat en una cambra folrada de miralls amb una meuca de bon veure –mai millor dit-, sabent que a fora no ens espera sinó la fatalitat lacònica d’un aforisme: “Cada vegada hi ha més gent i menys persones”.
Com a bon liberal, a Puig no li agrada que ningú li diga com ha de comportar-se ni com ha de pensar. Com a escriptor, a més, té en la soledat la seua amant més comprensiva. Passa els estius en una caseta d’Alaró mastegant entre dents “Sé que no vendrà ningú i res no esper”, mentre al jardí el brogit de les rates li recorda que encara hi ha món, però en una llunyania prescindible. La vida solitària i l’escriptura pública el salva d’haver caigut en l’error del matrimoni i del funcionariat (si és que són coses diferents), mentre no s’oblida de cultivar “el somni universal de les dones”.
Ça i lla va deixant caure les vicissituds del seu ofici de periodista i crític literari, com quan s’adona –amb molts anys d’avançada- de la vàlua de Vida i destí de Valeri Grossman. Confessa que “Per ser fort, potser no s’ha de voler ser res”, mentre observa amb curiositat –sorprés agradablement pel seu pragmatisme- l’experiment socialdemòcrata de Felipe González. Curiosament, hi sent una estranya simpatia. Al capdavall, sospita que la dreta de l’època (l’Aliança Popular de Fraga) “ho faria pitjor” i té en el populisme mallorquinarro de Gabriel Cañellas l’ocasió perfecta per a reafirmar-s’hi. No hi ha cap perill, però, que algú que considera Jean Paul Sartre “un mentor de terroristes” tinga cap afecció cap a la literatura engagée. En les seues paraules: “El compromís només és possible amb la realitat, no amb les ideologies”.
L’escriptor que considera “la combinació ideal” un trenta per cent de Chateaubriand i un setanta per cent de Stendhal és també l’ésser humà que experimenta la “nostàlgia impossible de les lleialtats religioses i de les societats ben jerarquitzades”. La qual cosa es conjumina amb la sacralització dels petits gestos arrapats a l’escorça de la memòria, com el del pare de simpaties republicanes escenificant la seua autoritat tallant un meló a taula.
I tot això, senyores i senyors, és la llibertat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.402

El viatge i la vida (i perdó per la redundància)

Títol: Cuba a cámara lenta
Autor: César G. Calero
Editorial RBA
Barcelona, 2011
189 pàgines

Només puc concebre una manera de conéixer un país: viure-hi. No cal passar-hi anys, ni tan sols mesos. Es pot conéixer una ciutat, un barri, vivint intensament uns pocs dies al costat dels seus habitants, assistint als seus rituals i exercitant una mínima capacitat d'empatia. L'actitud correcta, quan es va pel món, no és la de turista: és la de reporter. No cal defugir els llocs emblemàtics, aquells on tothom va, però s'ha de privilegiar el circuit de la vida real. César G. Calero, periodista a cavall entre Espanya i Amèrica, ha recorregut Cuba amb aquest tarannà: llibreta en mà, la paciència a sobre i la curiositat disposada a introduir-se en els plecs més íntims d'un país fascinador. Amb aquests materials ha construït Cuba a cámara lenta, un dels més complets i estimulants reportatges de viatge que haja llegit en molt de temps.
El sistema de treball del viatger curiós és immemorial i, alhora, tremendament simple. Es tracta de tractar la gent, conversar-hi i -sobretot- escoltar-la. Són els propis cubans els qui fan el seu llibre. Aquest, de fet, està ple de personatges i de llocs -de personatges col·locats als seus llocs. I cada un d'ells té la seua història. Barbarita s'ocupa del trànsil al cantó entre 23 i 12. Mary la Rubia vol retrobar-se amb el seu germà en Pinar del Río, a només 160 quilòmetres de l'Havana. Edy Napoli fa de projeccionista a Camagüey i exhibeix gratuïtament -a compte de l'estat- velles pel·lícules sociètiques subtitulades. Lola Flores és un travesti que presideix un Comité de Defensa de la Revolució. Tot això és Cuba. I també les altres històries, les de qui es va llançar a la mar per a arribar a Miami, per exemple. O la Història Oficial, és clar, amb barbuts baixats de Sierra Mestra, mística revolucionària, heroïcitats inabastables i gerontocràcia final.
No sóc gens partidari d'encendre ciris per les revolucions que ens van fascinar d'adolescents. El propi de l'adolescent és deixar-se enlluernar. La revolució cubana ha produït conquistes magnífiques (la sanitat, l'educació), però s'ha anat esllanguint en el repartiment de la misèria, mentre velles glòries octogenàries miren de salvar els mobles a les envistes de l'huracà definitiu. L'"home nou" que va predicar el Che Guevara s'està avui a la presó, o és un blogger en l'oposició activa. És així.
Recórrer Cuba amb Calero és rememorar paisatges i situacions que jo mateix tinc encara a la retina. L'"estàtica miraculosa" de l'arquitectura havanera (l'Havana: l'esplèndida ruïna, el cadàver formós, la vivíssima consciència colonial calorosament refrigerada). L'evocació de la màfia dels anys 50, quan cada casino deixava un milió de dòlars al dia, i tipus com Cabrera Infante recorrien la ciutat a la recerca d'un ideal eròtic inesgotable. La suspicàcia de la revolució envers tot aquell declaradament "diferent" (la política contra els homosexuals -"indeseables, vagos y melenudos"-, ara transformada en una tolerància inevitable).
A l'orient de l'illa, la mística revolucionària subsisteix en perfecte formol, mentre als habitants del lloc que volen viure a la capital se'ls tracta com a immigrants indesitjats. A Santa Clara, amb una intensa vida bohèmia i nocturna, hi ha el Mausoleu del Che. És el lloc, també, on va tindre lloc la batalla del tren blindado, immortalitzada en una magnífica cançó de Silvio Rodríguez. Quan la revolució serà superada pels esdeveniments, hauríem de trobar la manera d'evitar que el millor que ha produït (la música, per exemple) siga tancada en un bagul amb molts panys.
Quan tornaré a Cuba, m'agradaria fer-ho a la manera de César Calero. Sense presses, recorrent tota l'illa, coneixent molts més cubans. Vaig passar uns dies magnífics amb la família de Ricardo Acevedo, però això no és un relat conclòs. Queda molta Cuba. El viatge no ha fet més que començar.

Joan Garí

En el país dels solistes famolencs

Títol: Los pobres desgraciados hijos de perra
Autor: Carlos Marzal
Editorial Tusquets
Barcelona, 2010
312 pàgines



Vaig descobrir Carlos Marzal amb el llibre Metales pesados. En aquell moment (cap a l'any 2003), ja era un poeta aclamat i multipremiat. El meu amic Antonio Cabrera, ell mateix un versaire brillant, solia xiuxiuejar-me que Marzal era "el poeta clau" de les lletres espanyoles contemporànies. La lectura de les composicions de Metales pesados em va fer comprendre que Cabrera tenia raó. Després vingué la prova de foc de la prosa. Marzal s'estrenà amb la novel·la -800 pàgines- Los reinos de la casualidad, que vaig saludar així en el diari digital on llavors escrivia:
"Aquest llibre, aquesta novel·lassa que destrueix els arguments tradicionals, aquest tour de force estilístic acompanyat d’una inigualable capacitat fabuladora acaba d’inscriure Marzal més enllà de la seua pròpia llegenda. Perdent-te entre les seues pàgines no saps què admirar més, si la seua escriptura impecable, els seus ben perfilats personatges o les seues originals metàfores (“descorchar su voluntad, verter su cuerpo en el recipiente que se me antojara y echarme un trago de sus fluidos a la salud de la vida toda, de la temporalidad y de la suerte”). Potser més que cap altra cosa aquest llibre és un llibre d’aventures –d’aventures sintàctiques, metafòriques, ideològiques i fraseològiques- i, abans que res, un envejable exercici de poder literari i lingüístic, de domini d’un idioma".
Amb aquests antecedents, no cal dir que he emprés de molt bona gana la lectura de Los pobres desgraciados hijos de perra, la nova incursió prosística del poeta llorejat. No m'ha decebut gens. Els dotze contes que aplega estan dedicats a rememorar l'adolescència i la joventut de l'autor. La major part d'ells giren a l'entorn de les vivències del narrador en una urbanització de Porta Coeli, allà on la serra Calderona propicia l'estitueig dels valencians capitalins a la vora de l'enigmàtic cennobi cartoixà. Si encara no heu llegit aquest llibre, no sé -sincerament- què espereu. Hi trobareu, en la seua salsa, el millor escriptor valencià en llengua castellana. La seua condició de poeta es revela en la delectació amb què ordena la seqüència de les frases. Marzal sap com detenir la narració per a confegir un passatge líric o conceptualment metafòric, com l'instrumentista que, conscient del seu virtuosisme, executa un solo per a cada espectador en particular. Però no és aquesta la prosa d'un poeta. No busqueu tics antinarratius, ni deliquescències formals en absència de consistència semàntica. El món novel·lesc de Marzal és ric i ordenat, ben pastat i perfectament ordit. L'evocació dels rituals dels estius interminables a 15 anys, el rescat dels personatges que van posar rostre a la seua educació eròtica i sentimental propicia un fresc estimulant i inoblidable. Cada acte d'aquell ritu inacabable és convertit per l'autor en una figura literària que ocupa el seu lloc en un l'engranatge delicat del rellotge narratiu. Furtar panís (o cireres, o melons), per exemple, al panissar de La Vallesa:
"Es preciso haber robado, para que cuando nos roben no nos creamos demasiado virtuosos, demasiado puros. Es necesario haber codiciado y obtenido los bienes ajenos, como los llamaba el Catecismo. Robar fruta es la primera página del manual de Ética que nos enseña a ponernos en el lugar del otro. En el lugar de la fruta del otro. En su campo de melones y sandías. En su huerto de cerezos. Nosotrso robábamos fruta pensando que estábamos labrándonos una modesta carrera de delincuentes aficionados, y resulta que estábamos yéndonos de ejercicios espirituales".
Carlos Marzal no usa el llenguatge: el saboreja, el glopeja, se'l passa d'un costat a l'altre de la boca com un enòleg experimentat fa amb un bon vi. Per a ell no hi ha paraula inútil, ni vulgar: tots els vocables són sagrats. I això s'adequa perfectament amb el vitalisme -la petulància vitalista- de qui ha vist la nineta dels ulls de la mort, com sol passar en aquells que han travessat el tràngol de grans malalties.
Els "pobres desgraciats fills de mala mare" (la frase és de William Faulkner), els habitants del país de l'adolescència, són els solistes que es malbaraten de seguida, tot just accedir al món dels adults:
"Cuando uno se convierte en adulto lo hace al ritmo de la música que su destino toca para él. La música del trabajo. La música de su matrimonio. La música de sus hijos. La música de los asuntos que se van dejando en el camino. Distintas músicas interpretadas por orquestas distintas. Pero cuando se es joven, a pesar de la música que suene alrededor, uno lleva su propio compás, silba su melodía propia. En eso consiste la naturaleza de la juventud: una naturaleza musical. Los jóvenes -y no digamos los niños- bailan solos".
Amb aquest llibre, amb aquest aplec magistral de relats, Carlos Marzal ha pujat un graó més en l'escala de l'excel·lència literària. Ara ja pot dir, com Loquillo: "Ya no somos inmortales, ahora somos eternos". Però que no s'ho crega gaire: necessitem nous llibres seus, nous poemes i nous relats. I no li permetrem que abaratisca ni un àpex la seua ambició.

Joan Garí

Una lliçó de vida palpitant

Títol: Viure amb la senyora Parkinson
Autor: Ignasi Mora
Editorial Moll
Palma de Mallorca, 2011
85 pàgines

Feia temps que no sabia res d'Ignasi Mora i llavors l'editorial Moll em va fer arribar aquest opuscle que avui comentaré. Viure amb la senyora Parkinson s'ocupa, com es pot endevinar fàcilment, de la malaltia que fa ranquejar l'Ignasi, i que li proporciona algunes altres verinoses incomoditats. Li la van diagnosticar al 2003, i ha tingut vuit anys per a metabolitzar-la i assumir-la, si és que es pot fer això amb una cosa així. Als que li preguntàrem mentrimentres, ens va confessar vagament que patia "una malaltia degenerativa". Ara li ha posat nom i, en un gest de coratge superlatiu, s'ha decidit a escriure-hi i ho ha fet a cara descoberta i amb el seu millor humor. És com si la malaltia, de sobte, li haguera recordat que estava viu i que era un escriptor. Sacralitzant el seu ofici, simplement s'ha assegut al davant de l'ordinador i ha començat a enfilar les sensacions i les anècdotes proporcionades per aquesta insidiosa senyora de gentilici anglosaxó. El resultat és un llibre que es llegeix amb el cor a la mà i que si en algú no desperta empatia és perquè -definitivament- està mort.
L'excusa hi és parlar del Parkinson, però de seguida tot es dispara en una reflexió a diverses bandes sobre la vida i sobre els alifacs en general. Sorprenentment, l'autor hi sosté que "l'únic recurs vàlid contra la malaltia és la farmacopea", quan precisament el seu llibre demostra que, més enllà del poder de la medicació, el bon humor i la capacitat de distanciar-s'hi intel·lectualment són recursos inestimables quan el cos toca retirada. És el moment, també d'afinar la lucidesa. De sobte, l'autor es descobreix centre de les mirades quan coixeja en públic, però també s'adona que "existeixen molts més coixos dels que m'hauria pogut imaginar abans de ser jo mateix un coix". No cau, tanmateix, en la vindicació del dolorisme, és a dir, la creença que "com més patirem i més desgraciats serem, més gran serà una difusa recompensa". En aquest esquema, la suprema "recompensa" seria la mort (i la pujada al cel...), però Ignasi Mora no es fa il·lusions. Sap que la mort -la vella puta estellesiana- l'espera a l'altre costat de la cantonada, i no hi fa carasses. A mesura que s'hi habitua, "se't fa fins i tot atractiva".
No s'oblida, doncs, de fer testament (testament literari, que és l'únic que val), però només hi proclama un parell de manaments imprescindibles: "Una vegada mort -exigeix-, em deixareu tranquil" i afegeix: "Oblideu-me com més prompte millor, jo també ho faré".
No crec que calga seguir. L'Ignasi hi ha escrit el que sense dubte és el seu millor llibre, el més intens, el més autèntic, el sol i inigualable "dietari de realitat" que potser perseguia de fa molts anys. Ha superat així la relliscada del volum anterior, Ulisses II. Aquest títol, que va guanyar un premi majúscul, era en realitat una de les seues creacions més fluixes, i ja em perdonarà la sinceritat. A tots els escriptors ens incomoda -fins i tot ens ofén- que es parle malament d'una de les nostres criatures. I, tanmateix, és inevitable i fins i tot diria que resulta saludable. Res d'això importa ara, però. Parlem de Viure amb la senyora Parkinson i el que és pertinent és només l'autenticitat esborronadora de les seues pàgines. No hi veig en realitat una última voluntat, ni el meu comentari pretén ser un condol: hi veig una lliçó de vida palpitant i així vull saludar-la. I una forta abraçada per al seu autor.

Joan Garí