Feliç com Déu a França

Títol: La muerte de Montaigne
Autor: Jorge Edwards
Editorial Tusquets
Barcelona, 2011
289 pàgines

Feia temps que no m'ho passava tan bé llegint un llibre. Probablement perquè tracta de Montaigne i, més probablement encara, perquè s'adiu tant amb el meu propi projecte literari. Resulta ben curiós, a més, que un escriptor xilé se senta tan íntimament al·ludit per l'obra del provecte Senyor de la Muntanya. A les costes de Xile -"l'últim Occident", segons Góngora- les pàgines lluminoses de Michel Eyquem arriben esmorteïdes però intactes, bellament farcides de suggeriments infinits. I allí mateix en replega l'eco Jorge Edwards, diplomàtic i escriptor, memorialista i polemista infatigable.
Edwards confronta la vida i la mort de Montaigne amb la seua pròpia existència, habitant inquiet de la costa central xilena, a la vora d'un cementeri -el de Zapallar- que és el cementeri marí de Paul Valéry i que són tots els cementeris. Edwards reconeix en Montaigne el fundador de la raça dels escriptors que ens prenem a nosaltres mateixos com a matèria dels nostres llibres, i aconseguim així escriure, des de l'espill propi i intransferible, per a la humanitat sencera (aquella que cada home porta inscrita en la seua condició individual, segons va deixar dit el mestre).
M'agrada la manera en què l'autor de Persona non grata aborda la biografia del gran assagista. En focalitza un moment privilegiat: l'any en què el vell escriptor coneix Marie de Gournay. Això fou el 1588, en la mateixa època que Cervantes -un altre gegant- és empresonat per la seua mala praxi burocràtica en els preparatius de l'Armada Invencible. Montaigne viu en un temps terrible, mentre França es dessagna en la lluita entre un nord catòlic i un sud hugonot. Eyquem, però, du a terme el miracle d'estar a bé amb els uns i amb els altres, la qual cosa no volia dir res més que ser mirat amb sospita per ambdós bàndols. Era, de fet, bon amic d'Enric de Navarra, l'hugonot/protestant que seria el primer Borbó regnant a França, prèvia conversió al catolicisme. Ell és l'autor, segons la llegenda, d'una frase de cinisme afuat: "París ben bé val una missa".
Enmig de tanta passió inútil, Montaigne escriu a la seua torre, envoltat pels seus llibres i amb la vista fugisserament fixada en els adagis llatins i grecs que es va fer gravar a les bigues del sostre. Quan coneix Marie encara no és un home completament derrotat per l'edat, així que Edwards fantasieja sobre quina mena de relació degueren menar aquests dos. Marie de Gournay seria, amb el temps, editoria i divulgadora de l'obra del mestre, no sense aspectes polèmics. Montaigne va escriure un elogi de la seua jove admiradora, que consta així en l'edició de la seua obra del 1595 (pòstuma):
"M'ha agradat publicar en diversos llocs l'esperança que tinc de Marie de Gourmay le Jars, la meua filla d'aliança, per la qual sent un afecte més que paternal, i que guarde en el meu retir i la meua soledat com una de les parts millors del meu ésser. No mire res més que ella al món. (···) El judici que féu dels primers Assaigs, dona com és i en aquest segle, i tan jove, i sola al seu país, com també l'extraordinària vehemència amb què m'estimà i desitjà trobar-me durant molt de temps per l'única estima que tingué de mi en llegir-me, abans d'haver-me vist, és una particularitat de molt digna consideració" (cite per la traducció de Vicent Alonso, Assaigs, volum II, p`540, n. 82).
Em solidaritze totalment, d'altra banda, amb la descripció que fa Edwards dels problemes que tingué per a visitar la torre de Montaigne. Per increïble que resulte, la morada espiritual d'una glòria absoluta de les lletres franceses i universals és un lloc incògnit i de dificilíssim accés, camuflat entre vinyes i castells al bell mig del Perigord. Jo hi vaig passar uns dies meravellosos al Relais de la Renaissance, una coqueta casa d'apartaments rurals regentada per una parella alemanya, Inge von der Ley i Anton Kellner. Saint Michel de Montaigne -que així es diu el poble- és una aldea de poc més de cent habitants, on no falta un monòlit de "Morts pour la france" i una església amassonada i silenciosa. A la torre de Montaigne no queda res del seu contingut originari, ni mobles ni llibres. Ara és propietat d'una terratinent a qui vaig tindre el gust de conéixer, Madame Mähler Besse. I el país, tot al voltant, és d'una bellesa profitosa i punyent.
Jorge Edwards sospita que Montaigne es degué sentir morir quan va perdre el desig de llegir. És probable, però, que quan va sentir l'alé podrit de la dama de la dalla, l'assagista li escopira a la cara la seua expressió favorita, aquella amb què se situava enfront de les coses del món amb un escepticisme insubornable: "Je m'abstiens". Madame Mähler Besse es va sorprendre relativament quan li vaig explicar, en el meu millor francés, que escrivia assajos en llengua catalana. Madame Mähler Besse és una viuda rica que podria ser Marie de Gournay a les velleses, quan tot el que abelleix en les nits fredes d'hivern és posar-se a llegir Montaigne a la vora de la llar de foc amb una ampolla a prop de vi negre del país. "Feliç com Déu a França", diu una dita local. Doncs així em vaig sentir jo a Saint Michel de Montaigne.

Joan Garí