Literatura i relacions socials

Títol: Troppo vero
Autor: Andrés Trapiello
Editorial Pre-textos
València, 2009
793 pàgines

He tornat, després d'alguns anys d'abstèmia, als diaris de Trapiello. El vaig seguir durant uns anys, fins que la disjuntiva fou massa clara: mentre llegia un dels seus volums auals de 500, 600 o 700 pàgines havia d'abandonar altres lectures que igualment m'abellien. O havia de deixar, ras i curt, la vida entre parèntesis. És un esforç massa herculi el que ens demana Trapiello -semblant i condigne, segurament, al mateix que anima la seua diabòlica escriptura.
El que no esperava, en enfrontar-me a aquest Troppo vero, és trobar-me amb les anotacions d'un any especialment significatiu per a mi, el 2002. En aquell any és quan vaig redactar el meu darrer dietari publicat, Senyals de fum. Vaig forçar-me a anotar els pensaments quotidians amb l'objectiu de bastir un quadern sense cap forat al llarg dels 365 dies de l'any. Un tipus com Trapiello pot perfectament riure's d'un propòsit com aquest, puix que el resultat en va ser un volum de gruix morigerat, i no els monstres dissuasius habituals a casa seua.
La sensació que es trau de la lectura dels quaderns del lleonés és sempre un poc ambígua. Hi ha, això sí, l'habilitat i l'amenitat narrativa, la ironia i el sarcasme que no menysprea la crueltat -necessària o no-, la curiositat de tafanejar en els múltiples encontres de l'escriptor amb personalitats de la vida cultural espanyola. Perquè Trapiello, encara que es considera un solitari i un marginat, no es perd festa, inauguració o presentació on puga clavar el cap. Gràcies a això els seus diaris són entretinguts i van conformant una galeria de retrats del nostre temps amb una vàlua objectivament remarcable.
Les coincidències de Troppo vero amb Senyals de fum són certes, però fan referència més als temes que al tractament i al to, com d'altra banda és obvi. S'ocupa, per exemple, de la mort de Camilo J. Cela, però aprofitant per a dedicar-li un afusellament retrospectiu. A mi Cela sempre em va fer gràcia: era un trapatroles excessiu, milhòmens estentori i addicte a alguns dels tòpics carpetovetònics que se suposa havia de combatre. Però com a escriptor em mereix un respecte. A Trapiello no. És clar que, a Trapiello, quasi cap escriptor li mereix cap respecte. Només cal veure el que diu, en aquest mateix volum, d'Octavio Paz, de García Màrquez ("el Blasco Ibáñez contemporáneo") o de Rimbaud. Això per no fer referència a les seus opinions sobre art. Per a ell, qualsevol cosa que provinga del segle XX no pot ser sinó una ruïna pretenciosa. Ell és un home del segle XIX, o així es predica. El dia que coneix Miquel Barceló, però, encara li perdona la vida... perquè es confessa lector dels seus llibres! També es lleva el barret davant autors com Arcadi Espada. Es fa eco -com jo mateix- dels seus Diarios. El defineix com un "polemista professional", però de seguida se'n penedeix, perquè l'expressió li recorda "esos tiradores a sueldo que viajan con el maletín de los silenciadores y las miras telescópicas". Sobre Espada he escrit al llarg dels anys alguns comentaris elogiosos en El País -el meu periòdic i el seu, in illo tempore-, però ara se'm fa molt estret de travessar la seua admiració activa per l'España Grande. I tanmateix és un tipus amb qui no m'importaria compartir un dia una sobretaula, posat que em deixara fumar-me un cohiba 'robusto' sense replicar (amb tot açò de la febre anti-tabac no se sap mai).
Diu Trapiello que "la literatura, llevada a sus últimas consecuencias, impide las relaciones sociales". Sembla l'excusa perfecta per a qui sap que la seua maledicència li ha generat tants enemics com admiradors (tots dos incondicionals). Un fons de veritat, però, ja n'hi ha. En cert moment de la vida de qualsevol escriptor autèntic, cal triar entre ser simpàtic o fer bé la teua faena. Trapiello no ho ha dubtat un sol moment. Només per això ja mereix un reconeixement, ni que siga per a què deixe de queixar-se.

Joan Garí

Un contemporani del 36

Títol: La forja de un rebelde
Autor: Arturo Barea
Editorial Debolsillo
Barcelona, 2006
Tres volums

El vaig comprar fa anys, a la Fira del Llibre de València. Entrevist per casualitat, entre molts altres volums, em va cridar l'atenció com un cadell abandonat, a la recerca d'un amo. Em va mirar amb els seus ullets i em vaig haver de concéncer que ja no podria viure sense. La seua fama el precedia. N'havia llegit al·lusions en altres llibres, així que sabia perfectament què me'n duia a a casa. A casa, però, va ser desat en un prestatge, i sotmés al ritual de silenci i vaga contemplació amb què reduïm els toms que encara no podem llegir. Però el mes passat el vaig rescatar. Va saltar de la prestatgeria amb la felicitat dels animals escollits i li vaig proporcionar un lloc d'honor, en un rengle més elevat: la meua tauleta de nit. Finalment, el vaig llegir. Ah, amics, quin estrany plaer, la lectura diferida! Ara sé que serà el llibre de l'estiu, les pàgines emotives i cegueroses que no es poden abandonar, que requereixen una lectura ininterrompuda i febril.
La forja de un rebelde, per si algú ho desconeix, és el relat autobiogràfic de Arturo Barea, des dels episodis de la seua infància al barri madrileny de Lavapiés fins la seua tasca, arriscada i crucial, al front del servei de censura de la premsa estrangera al Madrid assetjat per les tropes franquistes, tot passant per la seua experiència com a sargent a la guerra del Marroc.
Cada una d'aquestes fites -que es correspon a un volum- és com una peça d'una progressió que porta Barea a compartir els ideals emancipatoris de la Segona República, però sense abdicar dels punts de vista del lliurepensador que en el fons era. Això li creà problemes amb els comunistes i l'obligà a abandonar Madrid el 1938, cap a un exili que duraria fins a la mort.
Al Marroc, en tot cas, és on es forja alguna cosa essencial del pensament de Barea, que té a veure amb el fàstic innegociable que li provoca la corrupció de l'Exèrcit espanyol. Però si com a soldat s'escandalitza davant la desídia corrupta dels militars ocupants, com a socialista -té carnet de la UGT- no tolera el fanatisme de l'esquerra a la península. Mala peça al teler per a quan van venir mal dades. No és estrany que un home així, quan al juliol del 36 assisteix a la crema de l'Escola Pia a Madrid (on ell va estudiar de petit), experimente un trasbals fora mida: "Traté de aclarar el conflicto dentro de mí. Me era imposible aplaudir la violencia", confessa. L'esquinçament interior estava servit.
És difícil seleccionar passatges d'un relat tan vívid i tan ple de moments feliços i inoblidables. Potser excel·leix, pel seu dramatisme, la crònica de la seua tasca de censor a l'edifici de la Telefònica, en la Gran Via, que conduïa al front en línia recta i per on en qualsevol moment -com anys més tard passaria a la Diagonal de Barcelona- podien aparéixer els regulars de Franco. A la Telefònica coneix qui serà el seu gran amor, Ilsa -un nom que té reminiscències òbvies de Casablanca i l'inoblidable personatge interpretat per Ingrid Bergman. A la Telefònica acaba comprenent que un home com ell no té futur en una feina que exigeix lleialtats obtuses i adhesions marcials...
Barea, fet i fet, és l'exemple exacte de per què els dos bàndols de la guerra no són comparables. La seua figura, com a republicà convençut fins al final tot i que fastiguejat per la violència gratuïta, no té equivalent al costat franquista. No dic que tots els partidaris del caudillo foren fanàtics d'una peça. Si hi havia algú amb pensament propi, però (pense, per exemple, en Dionisio Ridruejo), no el va manifestar fins després d'acabada la guerra. Quan et jugues la vida -com se la va jugar Barea manifestant discrepàncies mentre queien les bombes- és quan es demostra la teua vàlua. La vàlua d'Arturo Barea està fora de tota discussió. Qui no haja llegir encara La forja de un rebelde ja sap que té aquest deure inexcusable. D'entre tots els seus contemporanis, potser és ell un dels pocs en qui ens podem reconéixer com a precedent de la nostra palpitant contemporaneïtat.

Joan Garí

El vertader secret del Camí

Títol: Desviació a Santiago
Autor: Cees Nooteboom
Editorial Bromera
Alzira, 2010
Traducció de Mariona Gratacòs
331 pàgines

Escric aquestes ratlles dissabte, 24 de juliol. Demà diumenge és el Dia de l'Apòstol a Santiago de Compostel·la. Com estem en ple Any Sant, s'espera un devessall humà que, en dens i atapeït peregrinatge, omplirà la catedral compostel·lana arribat des de tots els punts imaginables. Cada vegada, en efecte, apareixen més punts de partida -des de dins d'Espanya o des de fora- amb idèntica destinació. El ja celebèrrim camí de Santiago és un riu de gent, a peu, amb bicicleta o fins i tot a cavall, que va cap a Galícia intentant emular l'espertt d'aquells peregrins medievals. L'únic problema de tot plegat és que aquells que pretenguen dur-hi a terme una experiència si no mística si, almenys, passablement indivualitzada es trobaran com enmig de la graderia d'un camp de futbol. El "turisme", de nou, fent malbé tot el que toca.
Com saben els meus lectors, jo també he fet el meu trosset de camí de Santiago. Fou l'any passat i vaig optar per l'anomenat "camí del Nord", que naix a Irun i recorre tota la cornisa septentrional de la península. Tot i que els albergs eren més pobres i precaris, l'experiència valia la pena. La costa basca és d'una bellesa primitiva. Recórrer-la és retallar-se contra una mar malva i grisa, esquerpa i altiva -tan diferent del nostre domesticat Mediterrani. Vaig començar a Irun i vaig acabar al monestir de Ziortza, a prop de Gernika. No vaig arribar a Santiago tot i que hauria de dir, en realitat, que encara no hi he arribat. No descarte fer algun tros més de camí, però mai en en ple Xacobeo ni entre riuades de gent amb pantalons curts i vares llargues. A mi m'agrada caminar per la muntanya en lapses morigerats, avarant sovint en algun racó ombriu a descansar i meditar, i no oblidant recalar al capvespre en una bona butaca on es puga encendre un havà reglamentari. La meua experiència, més que mística, és simplement civilitzatòria.
Amb una curiositat llèpola, doncs, vaig emprendre la lectura de Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom. Ja coneixia, del mateix autor, Perdut al paradís, i tot i que no aconseguia recordar res memorable d'aquella lectura, m'interessava accedir a les opinions que Notoeboom havia recol·lectat dels seus viatges per Espanya. Perquè Desviació a Santiago fa ben bé honor al seu títol: no és una peregrinació típicament compostel·lana. L'autor hi viatja, però es desvia constantment -va amb cotxe. És l'any 1981 i comença el periple per Barcelona. Conforme abandona la costa i penetra en els misteris de l'interior s'adona, com qualsevol viatger mínimament intel·ligent, que la desgràcia turística d'Espanya és la costa -massificada, tipificada, aborregada, tristament sobreexplotada. Endinsar-se per l'interior d'Espanya és també endinsar-se en la seua història i en la seua psicologia col·lectiva, que Nooteboom demostra conéixer tan bé. Adduir simplement un parell de les seues frases (que alguns polítics espanyols, nostàlgics d'unitats i d'homogeneïtats que només existeixen en la seua pròpia calentura, haurien de gravar-se al front), tan lapidàries com exactes: "Espanya és salvatge, anàrquica, egocèntrica, cruel (...) Va conquerir el món i no va saber què fer-ne" i és "un país que mai no estarà d'acord amb si mateix perquè mai no ha estat una unitat". Per a reforçar les seues impressions, no s'està de recordar una cita de Gerald Brenan, l'anglés que sabia interpretar més més el cor hispànic que la majoria dels soi-disants espanyols: "Espanya és el país de la patria chica. Cada poble, cada ciutat és el nucli d'una intensa vida social i política. Com en l'època clàssica, les persones deuen lleialtat en primer lloc a la població de naixement, a la família i al grup social al qual pertanyen" (The Spanish labyrinth).
Al final, potser Nooteboom arribe a una conclusió kavafiana i sospese amb saviesa que el millor del viatge ha estat el viatge en si. No importa l'arribada a Santiago (la nostra Ítaca més occidental). El que importa són tots els tresors interiors que ha anat descobrint. Conforme s'allunyava de la costa era com allunyar-se de la crosta buida de les coses. "Si Albarrasí fos a la Costa Blava -mastega- estaria ofegat pel turisme". Albarrasí és la metàfora. En el viatge, trobarem molts d'aquest castells a les altures. També Ziortza és un monestir semisecret que no té res a veure -és l'antídot exacte- del passeig marítim de Zarautz. La lliçó de tot plegat és que cal posar-se a caminar cap a Santiago, però potser no convé arribar-hi mai. Cal construir un Santiago interior i retre-li culte amb cada petita caminada diària.

Joan Garí

L'emperadriu de l'obscenitat

Títol: Gelosia
Autora: Catherine Millet
Empúries, 2010
Traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué
180 pàgines


Catherine Millet va saltar a la fama a principis de segle amb el volum La vida sexual de Catherine M. Aquella peça autobiogràfica, impúdica i desinhibida, s’afegia a una tradició llibertina molt francesa (Sade, Louÿs, Le Pettit, De Nerciat), però no feia pensar que estiguérem davant d’algú amb una vocació literària irrevocable. Era l’època en què Michel Houellebecq havia convertit el cinisme i l’acne estilístic en una marca de la nova literatura francesa. Les revelacions de la Millet rimaven estranyament amb aquest desvergonyiment adolescent.
Gelosia, ara, no suposa ben bé una segona part de La vida sexual. N’és un complement, sense dubte, però és sobretot un nou tour de force estilístic, una immersió en fondàries literàries de molt major calat. El que emergeix en aquest llibre és una escriptora amb un món propi i un instrument perfeccionat per a expressar-lo. Com el personatge d’una novel·la divuitesca, C.M. llegeix d’amagat el diari íntim de la seua parella habitual i això desferma els cavalls desbocats del seus cels. I aquests cels són precisament el motor de tot plegat.
L’experta ingènua que s’havia definit en La vida sexual com una mestra consumada a l’hora d’”arrodonir un francès”, ara es nodreix de les seues elaborades pràctiques masturbatòries. C.M. és, en efecte, una masturbatriu constant i multifantasiosa i el seu llibre, de retruc, també és un poc onanista, el resultat de les elucubracions mentals d’una consumada exploradora del seu propi cos. L’estil consegüent no podia deixar d’amotlar-se en períodes llargs i suaus, amb meandres constants i amb detallismes arramassats fins el deliri. L’empremta proustiana s’hi deixa sentir com un antecedent inevitable.
Jacques, una de les seues parelles estables, porta Catherine a Illiers-Combray. El poble de Proust li sembla “una gran cruïlla de significacions i d’emocions” però l’experiència s’enterboleix quan, a l’hora que troba en la Recherche estímuls per al seu projecte literari, descobreix que Jacques ha visitat també aquest lloc mític amb una altra dona...
Literatura i realitat es donen la mà, doncs, i ho seguiran fent quan Catherine acabe visitant un psicoanalista tres vegades (!) per setmana. No m’imagine que pot anar a raure-hi una “sufraguista del llibertinatge” d’aquest calibre, però també és cert que, sense els francesos, hauríem deixat de creure ja en Freud i Lacan, en el cinema avorrit i en la prosa de llargs períodes sintàctics.
Al final, C.M. descobrirà –¡i hi necessitarà vint anys!- que la psicoanàlisi no acaba, sinó que hom se n’escapa. Alliberada d’aquest esclavatge, trobarà en la literatura un instrument per a esventar no els seus traumes sinó una noció molt comuna als gran amants de tots els temps: la radical separació entre amor i plaer sexual. I, en un altre pas de rosca, la consideració definitiva, que ve a resumir a la perfecció el seu projecte literari i vital: “¿Hi ha plaer, per a l’ésser humà, fora de l’obscenitat?”.
De vegades cal deixar l’escena per a les castes dives, i concentrar-se a imperar en la rebotiga. A això deu referir-se sense dubte Catherine Millet quan confessa que no es considera “bella” sinó una cosa molt millor: se sap (i disposeu-vos a entendre l’adjectiu obscenament) “versàtil”. Doncs com a escriptora mereix un judici molt semblant.

Joan Garí

El Temps, núm, 1.361

La soledat de l'escriptor de fons

Títol: Diario (1935-1944)
Autor: Mihail Sebastian
Destino
Barcelona, 2003
703 pàgines

Mentre la canícula estival ho va envaint tot, quan el llarg temps aturat comprés entre Sant Joan i les pluges ambígues de setembre propicia les lectures i les relectures que necessita el nostre esperit, és el moment d'anar a la nostra biblioteca i collir amablement aquells volums gruixuts que havíem tot just fullejat en temps més apressats i donar-los ara la seua gloriosa oportunitat. De Mihail Sebastian ja he parlat ací, i m'agradaria haver comunicat fefaentment l'entusiasme que em va despertar la seua obra de ficció. És el seu diari, però, el que ens interrogava al prestatge dels llibres desitjats -dels llibres necessaris. És el seu diari escrit intermitentment entre 1935 i 1944 per un jueu que no feia bandera de la seua diferència, però que patia -i com!- les conseqüències de l'odi despertat contra els de la seua classe en una Europa convulsa.
És molt il·lustratiu començar a llegir aquestes pàgines i trobar-se, de bell antuvi, amb el que sembla un frívol intel·lectual romanés d'ascendència jueva. Un homme à femmes (segons definició pròpia) que col·lecciona amants amb una indolència elegantíssima -tan elegantíssima, almenys, com col·lecciona llibres i músiques. Un escriptor que no oculta l'horror incipient davant les mostres d'antisemitisme ambiental, però sembla voler autoconvéncer-se que tot això no acabarà tan malament com alguns signes s'obstinen a indicar. De l'home que confessa al seu diari que "ací només escric quan em causa plaer" al que es veu obligat a abandonar-lo durant els anys de la guerra per pur cansament vital -per pur fàstic davant la realitat- hi ha un bon tros. Aquest espai és el que converteix Sebastian de l'escriptor frívol per a senyores influenciables i enamoradisses que podria haver estat en un testimoni trasbalsat d'uns anys de ferro.
La seua lucidesa desenganyada li permet deixar constància del rosari de prohibicions amb què es va avassallant els jueus romanesos -des de vetar-los el telèfon a, en el grau màxim, deportar-los-, mentre s'obstina a mantindre l'amistat amb col·legues com Mircea Eliade o Cioran, tots dos llavors fervents partidaris de la Guàrdia de Ferro, la truculenta organització feixista romanesa. A Sebastian portar un diari íntim li pareix "artificiós" i "fals"; tanmateix, és gràcies al seus atinats judicis i observacions que coneixem des de dins com es va desenvolupar el fanatisme i la intolerància a la Romania aliada de Hitler.
Ell podria haver sobreviscut a tot això i convertir-se també -com Eliade, com Cioran- en un intel·lectual de talla europea reconegut universalment. La mala sort, però, va voler que morira poc després d'acabada la guerra. El 29 de maig de 1945, quan anava cap a la Universitat Lliure Democràtica (acabada de fundar per les noves autoritats postfeixistes), un camió el va atropellar. Tenia trenta-set anys. El 7 d'abril del 1935 havia escrit: "Si u renuncia a estar sol tot està perdut". Llavors estava sol, definitivament sol, dissolt en la penombrosa soledat de la mort. S'acabava amb ell un altre més de la noble estirp dels intel·lectuals jueus europeus, aquella raça que el nazifeixisme gairebé va anihilar. Gairebé.

Joan Garí

Diu que Joyce i els escriptors "locals"

Títol: En la ciudad sumergida
Autor: José Carlos Llop
Editorial RBA
Barcelona, 331 pàgines

José Carlos Llop és un autor mallorquí en llengua espanyola, de qui he llegit algunes obres dietarítiques no exemptes d'interés (recorde gratament, per exemple, La escafandra). Com a novel·lista, a més, sembla que ha fet forat a França, on el públic li ha dispensat l'acollida que potser s'esperava al seu propi país (sol passar). Amb aquestes credencials, és obvi que Llop cercarà la mena de camaraderia bastida a part iguals per l'admiració i una complexa comunió literària amb un autor també mallorquí que és referència inexcusable: Llorenç Villalonga. I, en efecte, l'autor de Mort de dama (una obra que sempre m'ha agradat més que la massa afectada Bearn) compareix sovint en aquest llibre.
¿Què és, en essència, En la ciudad sumergida? Un llibre polièdric, dens, difícil de definir. Es ven -si hem de fer cas de la nota de contraportada- com un retrat de la Palma dels anys 60 i 70, quan la joventut de l'autor bastia el canemàs del que ara exaspera la memòria. La literatura no és res més que això: viure i després contar-ho. Llop es posa mans a l'obra. Comença parlant dels seus pares i dels seus avis, comme il faut. Ell procedeix d'una família de l'alta burgesia castellanitzada de l'illa. Això provoca que contemple els escriptors "locals" (com si hi hagués escriptors -fins i tot els que s'han projectat en l'universal- que no hagen estat, abans que res, "escriptors locals"!) amb una indissimulada sensació de superioritat, com un àguila entre gallines. En la seua lectura de la tradició literària illenca -on al capdavall s'insereix- suggereix, sense atrevir-se a defensar-ho obertament, que el canvi de llengua del castellà al català en Miquel dels Sant Oliver o Llorenç Villalonga no afegeix res d'essencial a la seua literatura (com si això de la llengua materna fora una collonada inventada pels "nacionalistes").
Tot i això, no diria que aquest és el típic producte d'un esnob sense consciència. M'agrada i m'interessa la defensa que fa dels xuetes, sobre els quals sempre ha hagut, a les Balears, un pesat mantell de silenci. L'any 1980 va ser escollit batle de Palma Ramon Aguiló, un socialista xueta. Llop diu honorar-se amb l'amistat d'Aguiló. Els xuetes s'assemblen més als sefardites que als askenazis i no hauríem d'oblidar la recent polèmica aixecada a Israel quan el Tribunal Suprem ha obligat uns pares jueus ultraortodoxos a què els seus fills compartisquen aula amb els sefardites, que segons els askenazis no abracen la Torah amb prou convicció. Les imatges de cent mil ultres sionistes omplint els carrers d'indignació contra el seu sistema judicial -una maror de barrets negres- són difícils d'oblidar. La intolerància té mil rostres: aquest n'és un.
En una Mallorca on tothom "vol ser botifarra" (deformació de "botifler", per cert), Llop està ben orgullós de ser burgés. És, com potser sempre va voler ser Villalonga, un francés nascut a Mallorca. Però Villalonga fou Yeats i Llop preferiria ser Joyce (quan, en realitat, caldria aspirar a una solució intermèdia: ni quedar-s'hi totalment ni anar-se'n definitivament). Em sembla, però, que no és un assumpte que haja resolt a plena satisfacció. Al capdavall, quan es refereix al País Valencià utilitza repetidament l'expressió "Levante" (sic), però qualsevol dels seus conciutadans li explicaria molt gustosament que el "Llevant" de les Balears és... Sardenya (o, vist des d'una perspectiva paneuropea, Terra Santa).
Llop, fet i fet, no em sembla un autor desorientat. Em sembla un autor que sap perfectament el que vol però té una certa mala consciència. La seua Palma s'assembla molt no a una ciutat que ja no existeix, sinó a una ciutat que no ha existit mai (fora de la ploma de l'autor). El llibre es llegeix bé, tret d'alguns passatges excessivament farragosos. A Villalonga li hauria interessat.

Joan Garí

L'altra (i mítica) Catalunya

Títol: Viatge involuntari a la Catalunya impossible
Autor: Quim Torra
Editorial Proa
Barcelona, 2010
297 pàgines

Aquest llibre és el resultat d'una profunda fascinació: la que experimenta l'autor (i tants amb ell!) pel període d'excel·lència cultural que va experimentar la cultura en general i el periodisme en particular fets a Catalunya durant els anys 20 i 30. És el món, sí, de Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot i tantes altres plomes llogades que van donar el millor d'elles mateixes publicant en capçaleres mítiques com La Publicitat, Mirador o D'Ací i d'Allà. Quim Torra, especialista en Xammar, fa un viatge que anomena "involuntari" a partir del que va descobrint d'altres autors de l'època en les seues perquisicions xammarianes. Com Enric Vila, de qui ja he parlat ací, parteix d'una indignació sincera perquè alguns vulguen destacar la qualitat periodística dels autors d'aquell temps fascinador menystenint o amagant la pulsió catalanista, tan evident en gent immersa en plena efervescència nacionalitària. Tot quedaria esborrat i gairebé anihilat amb el teló forçat del final de la Guerra i per això ara cal indagar en arxius, memòries i hemeroteques a la recerca d'or autèntic, amagat sota tones de pols i oblit.
Torra opta per un sistema molt actual, però que a ell li dóna resultats dispars. Aplica a l'assaig els mecanismes de l'autoficció i es va inventant successius documents suposadament obra d'autors de l'època: una carta de Lluís Capdevila a Just Cabot, una obra de teatre d'Àngel Ferran i la suposada autobiografia de Paco Madrid. Capdevila, Ferran, Madrid: tres autors de "segona fila" que tanmateix al seu temps foren estrelles indubtables en un firmament que no es nodria només dels noms mítics que han arribat fins a nosaltres, sinó que necessitava, alimentava i admetia una gernació d'activistes en absolut negligibles.
La "carta" de Capdevila a Cabot està resolta amb molt bona tensió estilística. El seu contingut, a més, és d'extraordinari interés, perquè recupera un món literari alternatiu al de la Institució de les Lletres catalanes i les tertúlies de l'Ateneu. Capdevila és més del Bar del Centro i prefereix, a les capelletes literàries, l'ambient prostibulari i popular. Com a dramaturg, a més, va aconseguir, "que el català regnés al Paral·lel en lloc de Lerroux". S'enorgulleix d'haver escrit en L'esquella de la torratxa o La campana, i mai en La publicitat o La Veu de Catalunya. La recuperació de la seua veu, ni que siga impostada, és un dels grans actius d'aquest llibre: no debades l'autor es considera "un especialista en l'exhumació de restes escrites de periodistes oblidats".
L'operació es continua amb Àngel Ferran i, especialment, amb Paco Madrid, un fosc escriptor en castellà -fill de murcians i seduït inicialment pel lerrouxisme- especialitzat en el Districte Vè, més conegut amb l'apel·latiu que ell mateix va propiciar amb gran èxit: el Barri Xino.
Heus ací, doncs, el negatiu de la Catalunya de Xènius i del Pla en braços de Cambó. Es comprén que Torra hi manifeste una admiració sense límits. En el fons, es pregunta -com tots- que hauria estat Catalunya si no se li hagués entravessat la guerra i la revolució. Una hipòtesi, potser: els Vázquez Montalbán, Mendoza o Marsé consegüents no hagueren escrit en castellà...
D'altra banda, cal dir que Torra s'arrisca molt en presentar-se com a "alt executiu reciclat en arqueòleg" i fer pivotar l'argument del llibre sobre la seua periècia personal. A aquest canemàs autobiogràfic li falta entitat i densitat i això perjudica el material consegüent, que ja he dit que em sembla bo. Tot això ha merescut un premi rutilant -el Carles Rahola d'assaig- i tal dia i tal any serà, també, arqueologia. Sic transit gloria mundi i etcètera.

Joan Garí